El doctor Josep Torras Bageí (1846-1916), bisbe de Vic, ha esta: e~ certa manera, el patriarca espiritual ce la Catalunya contemporània i íes seves obres han constituït durant mots a~ys una mena de llibre de capçaie^a deis cristians catalans. Aquesta nova eoició permet de posar-les altre cop a i acast dels interessats, per ordre temàtic sen¬ se fer cap distinció de íes llengües em¬ prades, sinó d'acord amb la cronologia. Aquest cinquè volum és dedicat íntegra¬ ment a les pastorals, que feren famós e! bisbe de Vic més enllà dels límits de la seva diòcesi. Es tracta d’un gran bloc, iniciat ja al volum IV i que serà comple¬ tat al volum VI.

Obres completes de Torras i Bages

Biblioteca Abat Oliba, 63

JOSEP TORRAS I BAGES

OBRES COMPLETES

Volum V

Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Primera edició, maig de 1988 ISBN 84-7202-940-9 Dip. leg. B. 15.928-1988 Impremta de Montserrat

III. PASTORALS

(Continuació)

LA PAGESIA CRISTIANA*

Sumari

I. Motius d'especial propensió als agricultors.

II. Admirable constitució de les cases de pagès catalanes.

III. La seva influència moral i religiosa.

VI. La seva força social.

V. Harmonia de la vida agrícola i industrial.

VI. Relacions del pagès amb Déu, amb la naturalesa i amb els demés homes.

VII. Integral constitució de la família agrícola.

NÓS, EL BISBE DE VIC,

Als propietaris, parcers i jornalers de la terra, i a tots els qui treballen en la producció de la riquesa material i són de la nostra jurisdicció, salut i pau en Nostre Senyor Jesu - crist.

Replete terram et subiicite eam. «Pobleu la terra i domineu-la.»

(Gènesi, I, 28.)

* Document episcopal que l'autor, pagès d'origen i d'afecció, dedica a la que es pot dir la seva classe social, amb la qual ha pogut gustosa¬ ment alternar en la pastoral Visita.

8

J. TORRAS I BAGES

I

Motius d’especial propensió als agricultors

El nostre cor sent una afectuosa necessitat de dirigir-vos la present Carta, caríssims fills. És cert que l'amor que deriva de Jesucrist s’estén a tot l’humà llinatge, que tots els fidels, cristians subjectes a la jurisdicció espiritual del Prelat són igualment acreedors de son paternal afecte i dels cuidados i atencions que requereix l'obligació de treballar per a la sal¬ vació de tots; però és indubtable també que aquest afecte u i igual per a tots els membres del cos social, els membres del cos místic de Jesucrist, revesteix matís distint en les diferents classes i condicions de persones que hi ha dintre de la Santa Mare Iglésia, com la llum que fa visibles els objectes de la terra és una, i, no obstant, apareix amb matís divers en 1 ho¬ ritzó, en les muntanyes, en els rius, en els camps i en els prats.

El nostre afecte a la Pagesia és singular i provinent de mo¬ tius naturals i sobrenaturals, personalíssim i juntament fill de les circumstàncies de l'ofici pastoral, que per missió divina exercitem en aquesta nostra estimada Diòcesi. La Providència, qui governa tot el curs de la vida humana, féu que naixéssim de llinatge pagès, i que les tradicions, els sentiments, els cos¬ tums de les Cases de pagès tinguessin una gran influència en la formació del nostre caràcter, servint com de base a la filo¬ sofia i a la teologia i a totes les altres disciplines científiques a què naturalment tinguérem de subjectar-nos com a piepa- ració per a l’estat sacerdotal. O al portar-nos la Providència a aquesta Diòcesi, i a l'unir-nos amb ella pel vincle de l’espi¬ ritual i sobrenatural matrimoni de l’episcopat, sortí del nostie cor espontàniament aquella tendríssima i amorosa expressió d’Adam, al desvetllar-se del misteriós somni, trobant-se al cos¬ tat l'esposa que el Senyor li donava; això és, os dels meus os-

LA PAGESIA CRISTIANA

9

sos i carn de la meva carn.1 Perquè encara que dintre de la nostra jurisdicció eclesiàstica s'hi troba la indústria manu¬ facturera amb una importància que supera a gairebé totes les altres diòcesis d’Espanya, no obstant, en molts llocs els ma¬ teixos industrials tenen més o menys de pagesos; i el caràcter agrícola de tot el país és indubtable, i encara que la indústria vagi prosperant, no obstant, per la força natural de les coses la pagesia continuarà essent com la base social, com l’ossada de tot el país; i així és que la viva intuïció dels nostres vene¬ rables antecessors, qui en les monedes episcopals d'Osona hi feien gravar el parell de bous, símbol bellíssim del caràcter agrícola del país que espiritualment governaven, veia el caràc¬ ter permanent de la terra i sentia amb vehemència la sabor específica de la vida humana que caracteritza a la nostra gent.

D'altra banda, l’estat sacerdotal està lligat amb un llaç de gran afecte amb la pagesia d'aquest país, puix d'aquestes cases de pagès, lo mateix de les famílies dels propietaris que de les dels parcers i de les dels jornalers, han eixit sacerdots, religio¬ sos i religioses, obrers evangèlics, qui han cultivat i cultiven la vinya del Senyor, no solament en aquesta Diòcesi; sinó en moltíssimes altres d’Espanya i de tota la cristiandat; especial¬ ment en les nacions en les quals, per ésser noves en la fe, ne¬ cessiten l'auxili d’aquelles parts on la Iglésia de Déu existeix des de son principi.

II

Admirable constitució de les cases de pagès catalanes

I si aquesta no hagués d'ésser, caríssims fills, una Carta evangèlica per raó dels nostre ofici pastoral, vos parlaríem de l’atenció especial que la constitució familiar i territorial de

1. Gènesi, XI, 23.

J. TORRAS I BAGES

les Cases de pagès ha de merèixer de tots els homes pensadors i amants del bon ordre i fecunditat de la societat civil. Meres- qué ja aquesta atenció fa anys de part d’un estranger eminent, qui en lo que toca a l’estudi de l'ordre i composició conve¬ nient de la societat és considerat com un dels prohoms d'Eu- ropa i fundador d’una escola que ha influït poderosament en aquest ordre d'idees en tota la societat civilitzada; i Nós amb legítima satisfacció, en la contemplació directa i immediata de la composició social del nostre país, veiem com els nos¬ tres antecessors, els nostres progenitors, els nostres passats, qui donaren forma a la nostra societat, tingueren, en virtut de la natural finesa de son enteniment, fecundat per la gràcia cristiana, un coneixement pràctic de les conveniències socials al fomentar la constitució i permanència de les cases de pa¬ gès, a les que l'al·ludit sociòleg estranger anomenà famiües souches,1 famílies qui són com soques, d'on deriven com re¬ brots altres cases, que, enllaçant-se les unes amb les altres, afavoreixen l’esperit de família, i són un remei contra l’acció dissolvent i corrosiva del temps, que així com arriba a corcar i esmicolar les penyes de les muntanyes, convertint-les en arena, així també tira a dissoldre la humana associació, dei¬ xant als homes, deslligats els uns dels altres, com grans d’a¬ rena, movedissos i incapaços de resistir als torbs i tempes¬ tats que naturalment sovint hi ha d’haver en ïa terra.

Tot lo que sia afavorir l’esperit d'associació, l'organització dels homes dins de les formes que la naturalesa i la llei de J esucrist han consagrat, és fer una obra agradable al Criador del llinatge humà, qui de moltíssimes maneres, per medi dels seus profetes, ensenyà als homes com no els havia fet per a viure separats els uns dels altres, sinó units; i aquell vae soli 2 que ressona en les Sagrades Escriptures, el crit de com¬ passió envers el qui sol i vern ha de fer el camí de la vida, és

1. Le Play, La Réforme sociate en France, vol. II, pàg. 66.

2. Eclesiastès, IV, 10.

LA PAGESIA CRISTIANA

11

com un crit d’alerta del Criador que deu excitar a tots els homes qui per raó de sa intel·ligència, de sa posició econòmi¬ ca o de sa virtut, tenen influència en la societat per a treballar en el sentit de que en ella hi hagi sempre nuclis de defensa humana, aglutinants poderosos que mantinguin la unió entre els homes; la qual és tot l'objecte que en la vida present se proposà el diví Redemptor Jesús, segons aquella tendríssima oració que dirigí al Pare celestial: «Feu que tots sien com si fossin un, com Vós i jo som una sola cosa».1

Els nostres passats tingueren una intuïció vivíssima, il·lu¬ minats per la gràcia del Redemptor Jesús, de la necessitat d’aglutinants socials: era com un sentiment que informava a la comunitat humana del nostre país; no discutien, no ana¬ litzaven especulativament, no feien estudis socials en les Uni¬ versitats i escoles, però passaven sa silenciosa vida en l’estudi de les grans lliçons que a l’home reflexiu donen la naturalesa i la gràcia; sabien que en el món hi ha d'haver moviments tempestuosos com en la terra hi ha rius, torrents i xaragalls que s'emporten els camps, i per això hi plantaven xops per a aguantar les vores, i amb el mateix sentit íntim i vivíssim coneixien la necessitat de les cases de pagès destinades a re¬ gularitzar i normalitzar els corrents de passions i d'idees que sovint en el món se desfrenen, i que és necessari contenir per¬ què, en lloc de fecunditzar la societat, no la destrueixin.

Naixia aquesta ciència social dels nostres passats de l’amor. No eren ells, no són encara avui els qui noblement segueixen els seus passos, uns explotadors de la terra sense altra mira que l'interès egoista de fer-se rics, sentien profundament la seva missió social, amaven el país i justament es creien obli¬ gats a mirar per son bé. No els inflava la supèrbia de consti¬ tuir una casa poderosa; en lloc de l’esperit mundà, regia la seva conducta l’esperit cristià, per sa naturalesa difusiu i generalitzador d'afectes amorosos; i així succeïa i succeeix

1. Joan, XVII, 11.

12

J. TORRAS I BAGES

afortunadament encara en aquesta nostra estimada Diòcesi, que quan pel matrimoni d’un hereu amb una pubilla se jun- taven dos patrimonis, en els capítols matrimonials se pactava que dits dos patrimonis se tornarien a separar, heretant per a cada un d’ells un fill diferent.

I encara havem vist en els rústecs filosops socials de les nostres cases de pagès instints tan altíssims d'amor a la terra, al membre social de què formaven part, que deixa molt a sota l’especulació científica dels savis sociòlegs qui estudien les entranyes naturals de la societat per a determinar l’estruc¬ tura que ha de tenir el cos social; i estaven amb tant d'avan¬ tatge de sàvia elevació els nostres pagesos, perquè la ciència social ha de tenir per motor i principi directiu l'amor, que els nostres passats i molts dels presents també posseeixen en la forma més elevada, que és en la forma sobrenatural i divina. Tenien i tenen la caritat de pàtria, que els moderns laïcistes, els qui es fan apòstols de la societat laica, són incapaços de posseir, perquè són incapaços de vèncer l’egoisme, que és el corc destructor de la germanor humana, que sols pot matar la caritat sobrenatural que deriva de l'amorosíssim Jesús. Doncs havem trobat en nostres expedicions apostòliques de Santa pastoral Visita cases, el darrer propietari de les quals, morint sense fills, deixava el patrimoni a algú de la parentela, però amb la condició precisa de que se n'anés a viure a la casa pairal; i havem trobat també propietari de molta impor¬ tància, de vida ja de gran ciutat, que es resolgué a tornar a la casa de pagès vella i grandiosa per a complir l'encàrrec d'afec¬ te del pare moridor, que li digué: «Fill, estima sempre molt aquesta casa, com jo la só estimada.» El ritme vital harmònic de la societat naix de la circulació de l'afecte, i el regnat social de l'afecte humà, que els positivistes cregueren poder revifar amb l'amor laic de l’home, sols és subsistent, robust i fecund quan deriva de la flama de la caritat cristiana. L'amor natural (mai, no obstant, el laic, és a dir, divorciat de l’amor religiós) pogué ésser un aglutinant eficaç en les societats primitives; però quan el món arriba, pel curs d'una llarga existència, a

LA PAGESIA CRISTIANA

la complicació de la vida, fins podem dir a la decrepitud de la vida, sols menjant del fruit de l’arbre de vida, que és Jesucrist, la societat renova les forces i adquireix saba de vida. Sense aquest aliment diví de l'esperit que dóna calor a totes les ope¬ racions vitals de la societat, aquesta se fa caduca i cau mi¬ serablement en la descomposició, signe precursor de la mort en tot organisme, tant individual com col·lectiu.

III

La seva influència moral i religiosa

Per això Nós, considerant la vida pagesa com una base social, com un aglutinant d’homes de gran vàlua en nostre país, havem cregut que era propi de nostre deure pastoral diri- gir-vos la present Carta, que, d’altra banda, creiem ha d'ésser profitosa a tots els nostres diocesans, puix el treball agrícola ve a ésser com un símbol i representació de tots els oficis i professions dedicats a la producció de la substància mate¬ rial, necessària per a la vida humana a la terra. A tot el llinat¬ ge, sense distingir professió ni ofici, se dirigí el Criador al dir als nostres pares: «Creixeu i multipliqueu-vos, i ompliu la terra i subjugueu-la»; i més tard, després de la seva prevari- cació, al promulgar la llei del treball com una condició impo¬ sada a la nostra naturalesa, amb aquelles paraules sobiranes que diuen menjaràs pa amb la suor de ton front,1 se dirigí no solament als pagesos, sinó també a tots els homes.

La vida humana és un lligament de distints elements que tots plegats formen una sublim unitat; però és indubtable que, sobretot i d’una manera més evident que en altres parts en nostre país, l’agricultura, la vida pagesa, té una importàn¬ cia transcendental que influeix d’una manera eficaç en la civi-

1. Gènesi, III, 19.

J. TORRAS I BAGES

14

lització general, i li ha de donar un to moral; essent la societat pagesa com la societat típica, primitiva, essencial, com el mot- llo proporcionat per la naturalesa que, desenrotllant-se en ma¬ jors proporcions, convé que sempre servi la llei harmònica de vida de son germen, la vida patriarcal que tots els pobles de la terra, cristians i gentils, han considerat respectable i font generosa d'utilíssims sentiments humans.

En l’ordre fisiològic, per lo que ateny a la sanitat física dels homes, és de sentit comú universal la influència benèfica del camp, de la muntanya i de sos aires i de ses aigües sobre els habitants de la ciutat. Sembla que en els homes hi hagi tam¬ bé la llei general dels sers físics, qui degeneren quan se’ls transplanta de son lloc d'origen, i que per a la regeneració s’ha de renovar la llavor primitiva, el germen natural i pro¬ pi. Així de la ciutat surten sos habitants i se'n van al camp i a la muntanya per a fortificar sa salut, com si la vida pagesa fos (i en realitat és) la vida primitiva humana, i la forma que encaixa més amb la nostra naturalesa. I el preciós tresor de renovació de vida que troba la humanitat en la pagesia en l'ordre físic, l’ha de trobar també en l'ordre espiritual, perquè les harmonies socials, signe eloqüent de procedència divina, són més encara en l'ordre espiritual que no pas en l'ordre fí¬ sic, i la correspondència en l'ordre moral entre la vida pagesa i la vida ciutadana és evident, com i també ho és que la forma patriarcal és la forma engendradora permanent de tota la vida humana.

Fins en l'ordre religiós, en lo que ateny a les creences, tota la humanitat civilitzada ne cerca el germen en la història dels patriarques, i per això els llibres de l’Antic Testament són un text sagrat, on estudia el germen de la vida de l'esperit en aquells antiquíssims pagesos que anomenem Abraham, Jacob, Isaac, etc., l'home modern, el ciutadà de les nacions d'Europa, d’Amèrica i d'Austràlia: en una paraula, la Cristiandat sencera del segle xx. I la Santa Mare ïglésia, a les dones dels nostres dies i de les grans ciutats, sia qualsevulla la classe social a què pertanyin, en la missa nupcial els recorda l'exemple de vida

LA PAGESIA CRISTIANA

15

d’aquelles antigues i venerables mestresses i mares de família Raquel, Sara i Rebeca com a exemplars de virtut i de la pràc¬ tica de vida domèstica. I és perquè la Iglésia, amb sabiduria divina i discreció maternal, comprèn que els gèrmens, lo ma¬ teix en la vida física que en la vida moral, han de subsistir com fonts de vida, i que aquesta s’estronca quan s'asseca la font d'on deriva.

Per això Nós, constituït per designi de la Providència mes¬ tre de vida en aquest Bisbat, creiem complir un deure pasto¬ ral a l'exhortar-vos, caríssims fills, a perseverar en la vida pa¬ gesa, no sols pel vostre bé i pel bé del país, sinó que fins pel bé de la humanitat en general, per constituir la pagesia cris¬ tiana un germen de vida social de gran vàlua.

IV

La seva força social

Un talent famós del segle xix, encara que desgraciadament no tingué la sabiduria de saber viure i morir com deu un cris¬ tià, si bé és cert que en sa obra més important féu justícia a la maternal influència de la Iglésia catòlica sobre els po¬ bles d'Europa, explicà amb una gran exactitud el fet de la Revolució a França i, de consegüent, podem dir a tot arreu, no com una època heroica i d'alts sentiments, encara que fossin extraviats, sinó com una època de gran misèria moral, de decadència i descomposició social produïda en gran part per haver-se disminuït en el país i gairebé desaparegut la vida pagesa, les antigues cases que en diferents parts del territori administraven i dirigien i sostenien la societat, com l’ossada sosté el cos de l'home i és condició necessària de l’exercici de la força vital.

Aquest escriptor,1 sense potser ell pensar-s'ho, parla com un intèrpret de la doctrina catòlica, la qual ensenya que la

1. Taine, Les origines de la France contemporaine.

16

J. TORRAS I BAGES

posició, la riquesa i l'autoritat que tenen els homes dins de la societat, és una mena d’ofici que els imposa altíssimes obli¬ gacions, que no és la posició, la riquesa i l'autoritat un avan¬ tatge egoístic per l’individu que la posseeix, sinó que importa una missió que ha de complir, envers els seus paisans, motiu pel qual la Providència i la llei de la societat li han donat aque¬ lles prerrogatives; com en la societat espiritual de la ïglésia, qui posseeix un benefici el té, no per a disfrutar-lo i regalar-se amb la pensió que percep, sinó per a dedicar sa vida en bé dels fidels cristians, complint les obligacions que en favor d’aquests li ha imposat la Santa Mare ïglésia.

I així és que el propietari, devent considerar sa posició social com un benefici que existeix pel bé general del país, té una mena d’obligació de residència, com valent-se d'aqueix mateix concepte canònic s'expressa l'al·ludit escriptor, i l'in¬ compliment absolut d’aquesta llei social de la residència no sols porta la destrucció a la curta o a la llarga del propietari particular, sinó també la descomposició social del país, que va naturalment mal menat quan li falta la direcció, l’exemple, la protecció i el sosteniment d’aquells qui per sa posició i con¬ següents prerrogatives vénen a ésser com les naturals autori¬ tats socials per sa superior categoria. És necessari que ells tinguin amb el país una comunitat de vida, puix els membres fan un cos quan estan units pel vincle de la vida; un membre queda mort quan li falta la participació de la vida comuna, i això passa en la vida pública i social lo mateix que en la vida de l'individu particular. Per això Nós exhortem, en nom de Jesucrist Senyor nostre, Cap invisible de la societat cristiana, als membres preeminents d'ella per sa posició econòmica, per sa il·lustració, per qualsevol superioritat que posseeixin, a fi que no se separin de la comunitat de vida del país, i que fins aquells qui per sa riquesa especial o per sa categoria social o per les circumstàncies del temps visquin fora dels llocs on tenen els seus patrimonis, finques o grans indústries, procu¬ rin almenys passar en dits llocs alguna part de l’any afavorint amb l’influx de sa riquesa, de sos coneixements i amb l'exer-

17

LA PAGESIA CRISTIANA

cici de les virtuts cristianes la vida del país; perquè és precís que tinguin present que Jesucrist en l’hora del judici els exa¬ minarà amb gran rigor sobre aquest punt, com se desprèn clarament de diferents llocs de l’Evangeli. La societat, segons la doctrina del nostre diví Redemptor, és un cos, és son cos místic, i tots els membres que componen el cos han de ser¬ vir-se l’un a l'altre, i el membre més robust està més obligat a servir al menys robust, i el més noble al més vil, i un mem¬ bre que sols servís per a xuclar la vida dels demés seria mons¬ truós i mereixedor d'ésser amputat, perquè la vida és per tot el cos; i així la mateixa Providència divina, que distribueix la vida, fa que tot membre que se separa del cos, que no es comunica anib els altres membres, que no fa participant de la vida que disfruta als demés i que sols xucla la que els altres tenen, aquest membre, diem, per la mateixa llei amb què la Providència regeix la vida, està condemnat a mort; i l’expe¬ riència sovint ens fa veure en la pràctica social l'execució de la sentència de mort dictada per les lleis naturals que regeixen a la humanitat contra dits membres, que, aïllant-se de la vida comuna, no segueixen altra llei que la del propi egoisme.

I devent Nós predicar el bé comú i general, i essent un principi evident, endevinat per la intuïció dels nostres passats, la conveniència de que existeixin aqueixes cases pairals, ano¬ menades molt pròpiament pel cèlebre Le Play maisons sou - ches, que són aglutinants socials de força poderosa, i tenint, a més, present la doctrina de nostre Santíssim Pare el Papa Lleó XIII,1 quan aconsella que no és convenient l'acumulació de grans riqueses en poques mans, sinó que hi hagi una dis¬ tribució socialment més equilibrada, aconsellem també als propietaris de la nostra jurisdicció, i fins, a més, als industrials posseïdors de grans manufactures, que procurin educar als diferents fills que tinguin per a la pràctica de l’agricultura o de la indústria, i que a l’hora de la mort, al fer la disposició

2

1. Lleó XIII, Rerum novarum (v. Mercedem).

18

J. TORRAS I BAGES

de les seves finques o capitals, procurin distribuir-les entre els diferents fills, a fi que, constituint-los caps de noves cases i apartant-los del perill de dissolució, de luxe i de supèrbia que fàcilment engendra la possessió de grans riqueses, vin¬ guin a ésser com rebrots d’una soca poderosa, medis de ge¬ neralitzar i solidar la vida comuna del país facilitant pels vin¬ cles naturals de la consanguinitat l’extensió de la caritat cí¬ vica, de l'amor dels conciutadans o paisans entre si, que ales¬ hores justament vénen a considerar-se com a individus d'una mateixa família. La sàvia llei civil catalana i fins el costum faciliten aquesta providència paternal i social tan profitosa al bè moral de la família com a la conveniència pública, econò¬ mica i moral.

Havem oït contar del cap d'una família antiquíssima i molt distingida d’aquest país, qui deia que en la comarca de sa pro¬ cedència fins els femataires li eren parents, lo qual indica el bon sentit de l'home il·lustre qui pronuncià aquella frase, per¬ què demostra que posseïa la idea verdadera de la noblesa, que no consisteix en la fastuositat cortesana, ni en el luxe de la vida, sinó en la natural preeminència social que deriva d’ésser germen, principi i font de la vida comuna del país.

V

Harmonia de la vida agrícola industrial

Tal vegada algú de vosaltres, caríssims fills, creurà que a l'escriure aquestes pàgines ho fem portats d'un entusiasme ideològic que no considera les condicions de la vida moderna, ni les exigències de la gran indústria, ni la forma del cultiu agrícola des de l’aplicació de la maquinària al treball de la terra, motius que molts al·leguen com imposant la necessitat per a la prosperitat de la indústria i de l’agricultura, de I'acu- mulació del capital en poques mans, a fi que el treball resulti més robust i productiu. Mes, en primer lloc, s’ha de considerar

LA PAGESIA CRISTIANA

19

que mai dóna bons resultats constants la violació de la llei natural de les coses, i l’experiència demostra en l’art de la terra, que si la producció se fa excessiva és en detriment de la qualitat dels fruits, l’excés de raïms en una vinya significa un vi inferior; com en la indústria una producció exorbitant no vol dir augment de la riquesa general, sinó acumulació tran¬ sitòria de capital en mans d’un particular, però que no signi¬ fica ni multiplicació de benestar en el comú del poble, ni, de consegüent, un avenç real en la civilització material del país, que un dia o altre sent el resultat del desequilibri, que es produeix tant pel massa com pel poc de les coses.

A més, la manera natural, justa i humana d’augmentar la potència productiva és, sens dubte, l’associació, que produeix concentració de capital, d'intel·ligència i de voluntat molt su¬ perior en eficàcia al capitalisme individual, puix excita l’acti¬ vitat, estimula la intel·ligència i al mateix temps fortifica el vincle del sentiment humà reduint a u l'esforç i la potència material i espiritual de molts. A Catalunya tenim un argument pràctic en favor de la potència de l'associació, almenys per lo que toca al treball agrícola, en les associacions entre propie¬ tari i parcers en el conreu de la vinya, que sens dubte con¬ tribuí a que arribés a ésser el nostre país d’una producció vinícola notable en tot Europa.

L’harmonia de la vida és condició indispensable de la fe¬ cunditat de la vida. Els antics qualificaren sàviament a l’home de món petit ( mikros kosmos ) i el món és món perquè és una complexitat, no un element simple obtingut mitjançant un anàlisi químic. Així l’home perquè és un món petit és una gran complexitat, i voler reduir-lo a ésser un element aïllat és esquarterar la naturalesa, qui ha fet a l’home espiritual i ma¬ terial, racional i animal, individual i social; i voler retallar aquesta nostra naturalesa i eliminar d'ella les condicions que la integren és esguerrar-la, és fer-la improductiva pel bé, és caminar envers l'esclavitud, segons la qual hi havia homes, la raó d'existència dels quals era solament servir per a la utilitat dels altres, en contra del concepte cristià de la humanitat que

20

J. TORRAS I BAGES

ens ensenya que els homes són tots els un pels altres; doctrina explicada admirablement per l'apòstol Sant Pau,1 quan escriu que tots som membres d’un mateix cos, els quals membres tots hem de participar de la mateixa vida i els uns han de servir als altres, i que el cap del cos social és el mateix Jesu- crist, qui morí igualment per tots els homes, sense distinció de savis ni ignorants, rics ni pobres, blancs ni negres.

I aplicant Nós aquesta doctrina de la complexitat de la na¬ turalesa humana i de la necessària harmonia de la vida per la fecunditat verdadera i permanent del treball de l'home, i atenent a que ens sembla que havem vist recomanada per al¬ gun escriptor de competència en el ram econòmic la mateixa idea, cridem l’atenció dels homes poderosos per son capital o per sa intel·ligència o per sa influència social de qualsevol classe que sia, sobre la conveniència d’aliar en una mateixa família el treball industrial i el treball agrícola, fomentant una població pagesa i industrial al mateix temps, forma de vida que ens sembla han de facilitar les condicions naturals de moltes de les comarques del nostre Bisbat, i que ha de contribuir molt a la dignitat, a la tranquil·litat i al major benes¬ tar del poble.

Són evidents els avantatges morals de la vida pagesa. La naturalesa és una font inestroncable de nobles sentiments i d’altíssima poesia. Tant els gentils com els cristians han sentit l'atracció que exerceix sobre l’esperit, i des de Virgili fins al nostre veí Mistral, pagès i poeta, trobaríem una cadena d'intel- ligències i cors nobles qui han interpretat en obres immor¬ tals el llenguatge d'harmonia sobirana amb què la naturalesa parla als seus contempladors; i avui que corre vulgarment com una lamentació, més de boca que no pas de cor, que és una gran plaga la dels analfabets, volem consignar aquí un pas interessantíssim d’una època que té moltes analogies amb la nostra, la de la decadència grega i romana, que es troba refe-

1. I Corintis.

LA PAGESIA CRISTIANA

21

rida en les immortals obres de Sant Atanasi, arquebisbe d’Ale- xandria.

Durant la llarguíssima vida de Sant Antoni Abat, passada en la regió muntanyenca d’Egipte, conreant son camp i men¬ jant d'ell i santificant-se amb la pràctica de la vida solitària, diferents vegades, moguts per una natural curiositat d'esperit, alguns intel·lectuals d'aquell temps, filosops cristians i gentils, volgueren visitar-lo, puix la seva fama, com és sabut, era uni¬ versal, i el considerarien una mena de filosop espontani i evangèlic. En una d’aquestes visites un de dits filosops, un refinat, li preguntà: «Pare, icom podeu passar la vida sense disfrutar del solaç dels llibres?» «El meu llibre, oh filosop, respongué Sant Antoni, és la naturalesa de les coses ( natura rerum), i sempre que vull, puc llegir els discursos de Déu ( sermones Dei legere).1

És indubtable que no hi ha lectura de major eficàcia que la del llibre de la naturalesa; en els llibres escrits pels homes enriquim nostre enteniment amb les idees de sos autors; en la contemplació de la naturalesa, al nostre esperit se li mani¬ festen també les idees de son Autor, és a dir, queda informat de pensaments divins. Per això moralment, intel·lectualment i en el desenrotllament integral de la personalitat humana, usant el llenguatge de moda, qui treballa en el gran taller de la naturalesa com que està en relació immediata amb la vida i contempla tots sos incidents, tant en els animals com en els vegetals, i disfruta contínuament dels magnífics espectacles que presenten la terra i el cel, té un eixamplament d’esperit, d’idees i de sentiments, superior al qui treballa en un taller manufacturer sobre la matèria morta. El pagès més pobre posseeix sense limitació l’aire, l’aigua i les vistes dels grans horitzons; té parcs magnífics, que mai igualaran els de les ciutats més esplèndides per l'espontaneïtat graciosa de la vida, i així s’explica per la satisfacció moral i estètica de l’home

1. Apud Migne, Opera Athanasii, vol. II, pàg. 975.

J. TORRAS I BAGES

l’aferrament que per regla general té el pagès al seu tros i aï seu ofici, sobretot quan l'ofici l'exerceix sobre un tros propi o del qual ne té pràcticament una mena de condomini en vir¬ tut del contracte d'aparceria.

L'amor que l'home té a la seva professió, el gust del propi ofici, fa més suau el jou imprescindible del treball i consti¬ tueix una influència moralitzadora, equilibrant les nostres potències, aptituds i instints. L’odi a l’ofici que de vegades trobem en el manufacturer, la rancúnia contra l'oficina de son treball, que alguns cops fa volar a l’aire per medi de la dina¬ mita, a més de provenir de la predicació socialista i anarquis¬ ta, potser s'explica també perquè la fàbrica no inspira l’amor natural que la terra, els camps, les vinyes, el bosc, el conreu i la muntanya. La fàbrica no parla a l'esperit, no satisfà els sentiments de l’home, no contribueix al desenrotllament equi¬ librat del caràcter; al revés, sembla que més aviat esmorteix o irrita les facultats afectives, i l’home que hi treballa neces¬ sita refer-se moralment, eixamplar el cor, dilatar son esperit en la immensitat i bellesa infinita dels horitzons de la natu¬ ralesa, i en el contacte amb la vida humana universal, que exigeix per a sa satisfacció el concurs de la Iglésia, de la na¬ turalesa i de la societat.

Per això Nós, a qui per obligació estretíssima del nostre ofici pastoral toca pensar i reflexionar pel bé del país la di¬ recció espiritual del qual ens correspon, havem volgut cridar l'atenció dels homes influents perquè estudiïn la possibilitat i els avantatges d'una aliança entre la vida pagesa i la manu¬ facturera que faciliti l'equilibri social i afavoreixi moral i ma¬ terialment la vida del poble, i eviti les immenses aglomera¬ cions d’homes que, com totes les grans masses, exerceixen una influència d'atracció irresistible per a molts individus, i que al parer nostre no són convenients per a la perfecció del llinat¬ ge humà. En alguns punts de la nostra estimada Diòcesi exis¬ teixen aquestes famílies mixtes d'agricultura i d'indústria amb verdaders avantatges en l’ordre moral i en l'ordre eco¬ nòmic, i sembla indubtable que la disposició natural d'aques-

LA pagesia cristiana

23

tes comarques afavoreix i facilita una forma de vida que, har¬ monitzant amb la naturalesa de l'home, ha de contribuir al bon concert social fent mes acompassada l’existència de l'ho¬ me mentre va fent el viatge cap a l’eternitat.

VI

Relacions del pagès amb Déu, amb la naturalesa

I AMB ELS DEMÉS HOMES

Sempre s’ha de tenir en compte la complexitat de la natu¬ ralesa humana per a estudiar les relacions dels homes entre si. «No som nosaltres qui ens havem fet a nosaltres mateixos, sinó que és Déu qui ens ha fet», diu amb gran profunditat el diví poeta hebraic.1 Per això l’estudi de l’home, la conside¬ ració de la seva naturalesa és el primer i més essencial conei¬ xement que deu tenir-se quan s’han de tractar aquestes qües¬ tions que ara anomenen socials; i l’home ha d’ésser estudiat viu, complet, no atrofiat, portant a Déu en son esperit i lligat amb tot l’univers i amb tota la societat en virtut de les seves facultats afectives. L’atrofiament i l’artifici adormen certes po¬ tències de l’home, però no les maten, i per això veiem com en certes circumstàncies, per adormides que sien, se desper¬ ten amb gran vivesa. El deure del bon cristià consisteix en universalitzar les relacions de l’home, en estendre la seva per¬ sonalitat, en engrandir-la, mai en enxiquir-la, i Nós pensem que en el pagès se troba l’exercici màxim de les relacions de l’home amb Déu, amb la naturalesa i amb la humanitat en ge¬ neral.

La societat íntima de l’home amb Déu, confidencial i secre¬ ta, mai l’havem vista més desenrotllada que en el pagès i en el mariner, i és perquè l’un i l’altre treballen en comunitat amb Déu. És clar que mai l’home pot deixar de comptar amb

1. Psalm XCIX, 3,

24

J. TORRAS I BAGES

una voluntat omnipotent i irresistible, sia qualsevol l’objecte a què tingui dedicada la seva vida; però és indubtable que en la terra i eri la mar la necessitat d’una connivència amb Déu és evidentíssima, sens ésser possible tancar els ulls per a no veure-la; i això porta una societat de l'home amb Déu, una unió de la força divina i de la força humana necessària per a obtenir el resultat que es proposen l'agricultura i les arts ma¬ rines. En quant a la unió de l’home amb la naturalesa, taller de Déu on passa la vida treballant el pagès, no és necessari que en diguem res més per a demostrar la plenitud de son com¬ pliment en l'art d’agricultura; però sí que us volem dir alguna cosa, caríssims fills, de les relacions humanes del pagès, que a nostre entendre són de les més completes que existeixen en¬ tre els homes qui es dediquen a les diferents arts i professions.

Encara ressona per tot el món civilitzat a l’escriure aques¬ ta Carta, que principalment dirigim als pagesos, l'eco uni¬ versal d'admiració tributat a un poble pagès que en la defensa de sa pròpia llibertat i autonomia arribà fins a l'heroisme, de¬ mostrant una riquesa de sentiments nobles que contrasten amb la falta de sentiments, amb l’escarni dels grans senti¬ ments humans de Déu, Pàtria i família, de què, per desgràcia, algunes vegades veiem exemple en els grans centres de pobla¬ ció d'Europa, i que una pretesa ciència sectària pondera com el summum de la perfecció de l'home, del qual procura ex¬ treure’n la humanitat. I les festes patriòtiques del poble boer no són més que una reproducció de les que féu l'Espanya, quasi universalment pagesa, de 1808; i la gairebé única espe¬ rança de la França actual, en mig del diluvi d’errors, instints desfrenats i preocupacions funestíssimes que la fan ésser mi¬ rada amb compassió per tots els pensadors d’Europa i témer un esborrament total de sa gloriosa civilització, se funda en la seva pagesia, en el concertat equilibri de la propietat ter¬ ritorial, que li dóna energia de vida per a resistir la tempestat que ha desencadenat sobre aquella nació cristianíssima la tene¬ brosa secta de la Maçoneria, aprofitant les il·lusions i les divi¬ sions introduïdes per la política.

LA PAGESIA CRISTIANA

25

Per això Nós creiem que les relacions humanes, avui ofus- cades, deuen ésser restaurades; i recordant aquell antic símbol gcntílic, expressió primitiva i lluminosa de la sabiduria que governa la humanitat, i revelació d’un encertat coneixement de la nostra naturalesa, els mals de la qual en l'ordre natural s’han de curar per sos propis principis constitutius, ajudats de l’eficacíssima gràcia del Redemptor Jesús, recordant, diem, aquell símbol de l'antic heroi qui recobrava les perdudes for¬ ces així que tocava a terra; creiem que les relacions socials, llaços avui dèbils i pròxims a trencar-se, han d'ésser reforçats per l'eficaç acció dels sentiments naturals que fomenta la vida de pagès.

Així com l'art de la terra és el treball característic í típic, imprescindible en totes les èpoques, races i països, és el tre¬ ball humà per excel·lència; així també la vida pròpia natural i comuna en totes les pagesies del món la podem considerar com la forma primitiva i típica de la vida humana, on les re¬ lacions socials, brotant espontàniament, han d’ésser conside¬ rades com norma permanent i exemplar, que han de tenir en compte els homes, sia qualsevol el medi social en què visquin i les condicions de treball en què s’exercitin, puix expressen les facultats, necessitats i instints de la nostra naturalesa.

VII

Integral constitució de la família agrícola

Per això vos exhortem, caríssims fills, a conservar i per¬ feccionar aquelles relacions entre vosaltres que donen al país l'aspecte d’una gran família unida amb els vincles amorosís- sims de l'afecte, que cria la naturalesa i consagra la gràcia. Sant Pau,1 qui predicava en un temps de gran decadència de

1. II Timoteu, III, 3.

26

T. TORRAS I BAGES

la vida humana, acusava als gentils de que no tenien afectes, i la Religió de Jesucrist poseeeix una eficàcia fecundí ssima per a multiplicar i purificar els afectes que lliguen als homes entre si, malgrat les contrarietats que naturalment sempre sobrevenen a conseqüència de la diversitat de caràcters, de criteris i d'inclinacions.

Exhortem als amos i propietaris a que mai s'oblidin de que dintre de la Religió catòlica, que no fa altra cosa que ratificar en això el dictamen de la naturalesa, han de tenir, per a complir bé son ofici, un caràcter paternal; que tota sa de¬ pendència ve a ésser com una família de la qual els ha cons¬ tituït caps la Providència divina al posar-los en la posició en què es troben. L’home mai pot ésser explotat; de consegüent, el propietari i l'amo, encara que tenen dret a sa legítima ga- nància i benefici, mai poden oblidar tampoc la justa i digna participació que pertoca al treballador que amb ses fatigues i suors ajuda a la producció. La sabiduria divina digué: 1 «No vulguis lligar la boca al bou que bat el teu gra»; expressiva forma simbòlica amb la qual ensenyà que el treballador i jor¬ naler deu participar de la substància material que Déu posà a la terra del sosteniment general del llinatge humà.

L’amo ha d’ésser com la Providència de tots els seus de¬ pendents i auxiliars, i ha de tenir en compte totes les seves necessitats individuals i de família, i mai deu oblidar la dig¬ nitat de la naturalesa humana; que el principal i el depen¬ dent són d'idèntica naturalesa, que tots són súbdits d'un ma¬ teix Senyor qui examinarà severament a l'amo de son com¬ portament envers els seus treballadors, dels quals abans que amo és germà, i que l’autoritat i poder que lí ha donat la Providència no és en benefici propi i en un sentit egoista, sinó per a la utilitat general del nostre llinatge, qui mentre està aquí a la terra fent la peregrinació cap a la vida eterna, deu viure en conformitat a les lleis naturals de la societat.

1. Deuteronomi, XXV. I Corintis, IX, 9.

27

LA PAGESIA CRISTIANA

que no poden alterar-se sense confusió, desordre i estronca- ment de vida racional en els homes, els quals han de mani¬ festar amb la dignitat de sa conducta, vencent els obstacles i dificultats del camí, que són dignes de la vida divina amb què Déu revesteix al sortir d’aquest món als qui han sabut lluitar noblement fent prevaler l’esperit sobre la matèria i la virtut sobre la passió.

Per això l'amo ha de donar el to en la general harmonia que ha de dominar entre els homes amb el públic exemple d’una vida virtuosa, ha d’ésser l’exemplar dels seus depen¬ dents. L'estat com més alt és, obliga a més virtut; i encara que tots siguem homes d'una mateixa naturalesa miserable, no obstant, així com acceptem els avantatges de la posició en què ens ha posat la Providència, també ens havem d'esforçar en el compliment d’aquelles virtuts pròpies i corresponents al nostre ofici. L’ofici de ric imposa moltes obligacions; i mal¬ grat la predicació herètica dels socialistes que voldria abolir el capital i la propietat i declara il·lícits l’un i l'altra, no obs¬ tant, és necessari parlar clarament el llenguatge de la veritat, puix que Déu permet l'heretgia en la Cristiandat, a fi que la veritat i la virtut quedin més purificades. L'ésser ric, l'ésser amo o propietari o capitalista és un ofici social, el més social de tots els oficis després del sacerdoci, puix així com aquest és dipositari i distribuïdor de la gràcia entre els homes se¬ gons la Providència general i ordinària de Déu, així també l’amo i el capitalista són com uns acumuladors necessaris de la riquesa pública que ells han de distribuir entre els seus auxiliars en conformitat amb les lleis naturals i ordinàries que l’experiència i la raó humanes, i fins les indicacions de la Sa- biduria divina revelada, ensenyen que són justes i necessàries.

Els caps i amos de les nostres antigues pagesies solien te¬ nir una idea molt clara de l’ofici social que els pertocava, com¬ prenien com mai podien prescindir de la utilitat comuna, que s'havien d’interessar pel bé del país on radicava la seva casa i la seva terra; sense pompàtiques pretensions eren verdaders educadors qui, coneixent la pròpia dignitat, amb la gravetat

J. TORRAS I BAGES

28

i justícia de son procedir ensenyaven la justa norma de vida als seus con veïns. I al parlar així, no és que siguem un tem¬ perament històric que s’enamora de formes socials passades, de costums i usos antics, puix sabem perfectament que amb els temps canvien les formes socials, o, com diu Sant Pau, que la figura d'aquest món és transitòria, i que tal és la llei que regeix a tota la creació, oposada a la llei de l'eternitat invariable, la qual consisteix en la inalterable perfecció, en la divinització de tota l'existència.

Però també sabem que el vici, l'abús, la tergiversació de les relacions socials entre les diferents classes d'homes, que naixen de la imperfecció irremeiable de la humanitat viadora, com l'anomenen els teòlegs, se corregeixen providencialment, i amb la influència de l'Esperit diví qui governa la Iglésia de Jesucrist, la qual, amant sempre del progrés dels seus fills, no obstant, mana la contemplació de la humanitat primitiva, malgrat sos grans defectes i aberracions en els llibres de l'An¬ tic Testament; i la vida patriarcal sempre objecte d'estudi i de racional i discreta imitació, baix el magisteri de la Iglésia, com les grans obres de l’Art humà encara que pertanyin a civilitzacions, a races i a èpoques molt distintes de les nostres són perpètuament objecte d'estudi i de discreta imitació de part dels artistes de totes les edats i de totes les escoles.

Hi ha tipus de relacions socials de caràcter permanent en les quals les varietats d’època i de totes les altres circumstàn¬ cies externes no poden canviar l'essència. Les relacions d'afec¬ te que lliguen entre si a tots els individus de la humanitat són d’origen diví, deriven del Pare de tot el llinatge; però aquests mateixos llaços afectius són més estrets i més íntims entre els homes d’un mateix país, entre els qui estan entre si lligats pels vincles de la sang, entre els qui tenen una comunitat d’origen, de residència i de treball. Entre l'amo i els seus cooperadors hi ha d'haver una verdadera unió.

I tornant al nostre principi de la complexitat de la natu¬ ralesa humana i de la satisfacció que es deu donar a totes les potències de l'home, se dedueix clarament que la unió

LA pagesia cristi ama

29

que importa la comunitat d'interessos entre els qui contri¬ bueixen a la producció de la terra, o també de qualsevol altra indústria, ha de passar més allà de l'ordre material i econò¬ mic i ha de transcendir a l'ordre de l’afecte, i segons la doc¬ trina x pràctica de la Iglésia han de formar com una família. El cap d’una casa de pagès, i també d’una casa industrial és un Pare de famílies, els drets i obligacions del qual se refe¬ reixen no sols als seus fills segons la carn i la sang, sinó també als qui amb ell cooperen al treball i a la producció. D’aquí prové que els mossos i jornalers han d'estar lligats amb l’amo, no sols per l’interès, sinó encara més pel vincle de l'afecte humà divinitzat per Jesucrist i elevat a la categoria de l'amor diví: tots junts han de formar com una família amb la gradació que importa la jerarquia natural.

I aquest principi de que mossos i amo formen com una sola família, no sols és una doctrina especulativa que hagi sortit de les pàgines dels volums de la teologia catòlica, puix que Nós mateix havem vist en els llibres de Visita Pastoral de la Diòcesi decrets de nostres venerables Predecessors, en els quals al dirimir qüestions de pi'ecedència entre les dife¬ rents cases de la feligresia en l’assistència als actes solemnes de Religió, se resol, a l’establir l’ordre de precedència, que primer vagin els amos, després els fills i de seguida els mos¬ sos i criades de tal casa, i venint després amb el mateix ordre les altres cases de la parròquia. Lo qual demostra el criteri pràctic de la Iglésia sobre aquestes comunitats domèstiques que han d’ésser comunitats, no sols pel vincle del material interès, sinó molt més encara pel vincle de l’afecte í amor.

Per això exhortem també als treballadors a la deferència i consideració envers els amos, puix la jerarquia i gradació entre els homes és una necessitat de la nostra naturalesa i existeix en tots els ordres de la vida: en la Religió, en l’Estat, en la família, en l’exèrcit, en l’agricultura, en la indústria i, segons ens ensenya la Sagrada Teologia, fins en els mateixos àngels de la Glòria. Així l’Omnipotent Criador de totes les co¬ ses ha volgut ordenar-les, i aquest ordre, que correspon a la

30

J. TORRAS I BAGES

naturalesa d'elles, és essencialment invariable, i tota pertor¬ bació que les revolucions humanes produeixin en un sentit contrari serà passatgera i de poca durada, efecte de la vio¬ lència; i passada aquesta les coses tornaran naturalment a prendre el seu ordre natural, com després d'un terratrèmol o altra tempestat que altera la natural disposició de les terres, la topografia d'un país, tomen a regir les lleis indestructibles de l'equilibri que governa l'ordre material de les coses.

Fortifiqueu vostre esperit, caríssims fills, qui guanyeu vostre pa amb la fatiga del vostre cos, considerant la misèria de les riqueses, la corrupció que porten i com amb elles no es pot comprar la fecilitat, segons ho demostra l’exemple de tants homes opulents dominats per la melancolia i el neguit, fets uns infeliços que de vegades se donen la mort a si ma¬ teixos per no poder aguantar el fàstic de la vida.

Mentre tingués pa per a satisfer la necessitat de viure, i roba per a vestir el seu cos, ja es donava per content el sant Apòstol; 1 però vosaltres, caríssims fills, lícitament podeu tenir l’aspiració natural, que naix d’un instint posat pel Criador al cor dels homes a qui destina a la condició de pares de famí¬ lia, de constituir una casa i obtenir un patrimoni més o menys gran que respongui de les necessitats d'aquells que la Provi¬ dència posa en vostre domini.2 Per la condició natural de les coses humanes, unes cases cauen i altres pugen. La major part de cases de més o menys posició de Catalunya s’han format amb la modèstia de la vida i la constància en el treball, amb la intel·ligència i discreció en el govern de les seves coses i sacrificant les inclinacions al luxe i als plaers i diversions; així com se perden les cases quan trenquen el fre i es deixen arrossegar per dites inclinacions.

Sempre la llei de l’equilibri serà la llei fonamental i cons¬ titutiva, lo mateix del món material que de la societat dels homes.

1. I Timoteu, VI, 8.

2. Lleó XIII, Rerum novarum (v. Qtiod igitur).

la pagesia cristiana

31

I si alguns se troben, pels inescrutables designis de la Pro¬ vidència, sense l’esperança de poder fundar una senzilla casa i patrimoni per defecte de ses facultats personals o per l'ad¬ versitat de les circumstàncies, si s’han d’acontentar amb el nostre pa de cada dia, que no es creguin amb menys dignitat que els altres, ni que la seva destinació sia menys gloriosa que la dels demés, puix en el Sagrat Evangeli 1 llegim clarament la predilecció que Jesucrist manifestava pels pobres, i com pro¬ meté, als qui sabessin portar dignament la pobresa, les pri¬ mícies del regne de la Glòria.

Lo present i temporal mai ha d'enlluernar els ulls del nos¬ tre esperit. Portats de la fe i fins de la mateixa experiència humana que admirablement confirma els dictàmens de la Religió, havem de considerar que la felicitat no consisteix en la riquesa, que la felicitat està en el cor dels homes, que és una perfecció de vida que no es guanya, ni compra amb l’or. Al revés, sabem de diferents savis, cristians i gentils, que despreciaren la riquesa i que, cercant la felicitat, fugiren de l'opulència. Quan Jesucrist Senyor nostre envià pel món als seus apòstols a predicar l'Evangeli, no els digué que prometes¬ sin als homes que seguirien les seves doctrines la riquesa com a recompensa, sinó la pau del cor i el consol de l'esperit. I les promeses de Jesucrist se compleixen infal·liblement; i sos verdaders deixebles, lo mateix avui que dos mil anys en¬ rera, quan se predicà l’Evangeli, si amb fidelitat guarden les divines ensenyances troben la pau del cor i el consol de l'es¬ perit, perquè posseeixen la Veritat, que és un patrimoni que no enganya i satisfà la necessitat fonamental del nostre es¬ perit, semblant a la naturalesa dels àngels i fins a l'adorable naturalesa divina.

Que aquesta Veritat, caríssims fills, sia sempre la base de la vostra vida temporal i passatgera del món, el pa substanciós que us doni forces per a sostenir les fatigues del camí de la

1. Lluc, VI, 20.

32

J. TORRAS I BAGES

present vida, a fi que a i’arribar al port dc la vida eterna sia també per a vosaltres el pa deliciós que us doni la felicitat que mai s’ha d’acabar. I al pregar al Pare de les misericòr¬ dies i Déu de tota consolació que pels mèrits del seu Unigònit Fill, el nostre Redemptor Jesús, Cap de tota la humanitat, faci circular per tots els membres del cos social la divina saba de la gràcia que produeixi l’harmonia i la caritat divina dels uns homes amb els altres, en signe del nostre afecte paternal vos enviem a tots la nostra benedicció en nom del Pare t, del Fill t i de l'Esperit Sant f. Amén.

Vic, 19 de març, festa de Sant Josep, de 1903.

LA IMMACULADA CONCEPCIÓ *

Sumari

I. Anunci de l'any jubilar.

II. Maria és 1’alegria, la força i l’amor.

III. Maria és la puresa.

IV. Oficis maternals de Maria Immaculada.

V. Maria, sol que il·lumina, escalfa i purifica.

VI. Maria en el segle xix.

VII. Les festes jubilars.

VIII. Peregrinació a Montserrat.

NÓS, EL DR. D. JOSEP TORRAS I BAGES, PER LA GRÀCIA DE DÉU I DE LA SANTA SEDE APOSTÒLICA BISBE DE VIC

Al Clero i fidels de la nostra Diòcesi, salut i pau en Nostre Senyor Jesucrist.

In sole posuit tabemaculwn suum. «En el sol hi posà sa estada.»

(PSALM XVIII, 6.)

* És aquest document un repic de campanes en la vigília de l’any jubilar de la Immaculada, cinquantenari de la proclamació dogmàtica, í un ressò de la veu dels papes Lleó XIII i Pius X que han anunciat el jubileu.

3

34

J. TORRAS I BAGES

I

Anunci de l'any jubilar

Tota la Iglésia es commou d'alegria a l'acostar-se el quin- quagèsim aniversari de la definició dogmàtica de la Immacu¬ lada Concepció de Maria. El papa Lleó XIII, de gloriosa me¬ mòria, poc abans de la seva mort, ja nomenà una comissió de Cardenals que preparés les solemnitats que devien celebrar- se en honor d'Aquella que és alegria del poble cristià i porta del cel; i elegit per a Vicari de Jesucrist nostre Santíssim Pare Pius X, un de sos primers actes pontificals ha sigut con¬ firmar la comissió de Cardenals nomenada per son antecessor, publicar un Decret establint algunes pràctiques piadoses per a honrar a Maria i compondre una devotíssima oració en ho¬ nor d'aquesta celestial Senyora.

L'any d'aquest jubileu de Maria Santíssima començarà el dia 8 del pròxim desembre, festa de la Immaculada Concepció, i es conclourà en igual dia de l’any vinent, 1904, que farà cin¬ quanta anys que el Sant Pare Pius IX definí dogmàticament el singular i admirable privilegi de Maria d’haver sigut pre¬ servada del pecat original, i concebuda, de consegüent, sense aquella màcula i principi de corrupció, que portem ja al venir al món tots els descendents d’Adam i Eva, que és dir tot el llinatge humà.

Renovem tots la fe catòlica d'aquest Misteri, que, glorifi¬ cant a una Dona escollida per Déu, dignifica a tots els qui formem part de la família humana; la fe en el Misteri de la Immaculada és vella, forta i entusiasta en el poble catòlic; en nostre país tota classe i condició de persones la publica; tot¬ hom n’és predicador: amb l’angèlica fórmula: Ave Ma?ia pu- ríssima, sens pecat concebuda, la gent se saluden quan se troben, Descriviren nostres pares en els llindars de les cases que edificaren, i en un poble d'aquesta Diòcesi encara s'hi tro¬ ba gravada en la pedra aquesta mena de solemne intimació d'homenatge al gran privilegi de Maria, com la intimació feta

LA IMMACULADA CONCEPCIÓ

35

per l'Arcàngel destinat per Déu a la guarda i custòdia dc la que predestinà des de tota l'eternitat per Mare dc son Fill Unigenit.

II

Maria és l'alegria, la iorça i l'amor

La fe cristiana és sempre principi d'alegria suau i tranquil- Ia, és el consol de la vida; però la fe i devoció en els misteris de la Immaculada Verge Maria produeix d'una manera par¬ ticular la dolçura en l'esperit de l'home, perquè Ella és vida, dolçura i esperança nostra, i per això tot el poble cristià canta devotament aquella invocació: Causa nostrae laetitiae, ora pro nobis.

En aquests temps de contradicció i de lluita a la fe catò¬ lica, d'insídies i enganyoses doctrines de les sectes que han portat a una bona part del poble fidel a la incredulitat, de predomini de la sensualitat que inflama les humanes concu¬ piscències, havem de posar la nostra confiança per a la res¬ tauració del poble cristià en la intercessió de la Immaculada Verge Maria. La Iglésia canta d'Ella que ha extirpat totes les heretgies, i la història de la Iglésia demostra que, havent Ma¬ ria amb sa Concepció Immaculada aixafat el cap de la serpent infernal, continua essent més forta que un exèrcit ben armat per a la destrucció de la malícia diabòlica en la terra.

En Maria es reuneixen d’una manera admirable els dos atributs de la força i l'amor. Ens acostem a Maria per l’amor. Maria és la criatura més amada del Cel i de la terra. Amada dels àngels i dels homes, perquè és amada de Déu, de qui el poble cristià la proclama per excel·lència Filla, Mare i Esposa. Ama l’Altíssim a aquesta privilegiada Filla seva més que a totes les altres criatures, i per això li donà un dot major que a totes elles: solament Maria ha rebut la plenitud de la gràcia. L’arcàngel Sant Gabriel, humiliat davant de la puríssima Ver-

• j

J- TORRAS I BAGES

ge tic Natzaret, la saluda plena de gràcia, que és com dir que cn Ella tüt es agradable a Déu, que no té ni ombra, ni influèn¬ cia, n, rastre, m màcula de pecat, que és Immaculada; de ma¬ nera que quan el Sant Pare Pius IX definí que Maria estava

auTSfp —at d6S de‘ PrÍmer ÍnStant de la seva Concepció,

que era Puríssima i que Déu li havia conferit la plenitud de a gràcia, la seva veu, la paraula i sentència del Papa no fou

mortak'deT 1 ^ * la PromuISació a nosaltres

pronuncià^’artSgel·'sant'GabiM^Pamímciar a^Ma^Tque

3 — « - -

sublimi 7UÍ‘ Carissims S6™3"5’ j com en aquest acte “ * * ““f df Ma™ es manifesta evidentment I St/.et llaçoque uneix les dues Principals prerrogatives de Nos- T DéT ’ fny0r";.?S ImmacuIad3 P»què havia d’ésser Mare ílòrb, i \ 6SCíllda per tal Perflnò era Immaculada. Tota f t0.ta Srandesa, tota bondat, tota bellesa ve de Déu; mes la claror de la divina sublimitat on resplendeix d'una manera més admirable i vtsible és en Maria, i fins podem dir que on podem contemplar-la d’una manera més completa és en la seva Puríssima Concepció.

Maria és la puresa

DurLfaI!™Í’a cIar°r suposen la puresa; quan el cel és molt

tenebres né.rfr n1X “ ^ qUan eStà tapat dominen les

això tamh t eSSe"CÍaI 1 tota 1Ium ™ d’Ell; per

' o també es la puresa per essència, i és tal la puresa divina

que totes les coses, tant les espirituals com les materials po-

la6 FonT^T m"56 r aqUeHa puríssima Substància, qué és la Font cristal·lina de tota l’existència: per això la doL ex

clamacio, la devota jaculatòria de nostre Pare Sant Francesc

la IMMACULADA concepció

37

cra dir: «Deus meus et omnia. Déu meu i totes les coses»; puix tota la creació està continguda en Déu, i en Ell veurem totes les coses quan haguem arribat a l’eterna felicitat de ]a Glòria.

Aquesta immensa puresa de Deu volgué l’Omnipotent que fos reflectida en una privilegiada criatura, en la Immaculada Verge Maria, a qui escollí per a sagrari de son Fill etern; per això la Tglésia aplica a Nostra Senyora aquell text del Profeta: «En el sol hi posà sa estada»; perquè així com el sol és el més resplendent de tots els astres, així Maria és la més pura de les criatures, i per això Déu volgué reposar en ses virginals entranyes quan volgué revestir-se de la nostra humana na¬ turalesa.

Sols a Déu poden aplicar-se els atributs o perfeccions dient que són infinits, és a dir, sense terme ni mida; mes, els Sants Pares de la Iglésia, amb gran exactitud teològica, no portats per l’entusiasme de la devoció, sinó per la justa evidència, proclamen infinita la puresa de Maria. En efecte, quan ens parem a contemplar la puresa d'aquesta celestial Senyora des dels cims de la més alta especulació filosòfica i teològica, ens passa com quan des del cim d'una altíssima muntanya con¬ templem tot el cel visible als nostres ulls carnals i no desco¬ brim el més petit llegany que enteli la blava i pura resplendor de la volta del cel. La puresa de Maria no té límits ni mida; correspon a la plenitud de la seva gràcia, la seva Concepció és anterior al món del pecat, és una Concepció divina. EUa, engendrada des del principi en l’eterna Intel·ligència, es man¬ tingué sempre pura, i pura nasqué a la terra com havia sigut engendrada des de l'eternitat, puix estava destinada a ésser la restauradora de la puresa, en el llinatge dels descendents d’Adam i Eva. <-Com Déu no havia de guardar i mantenir pura en el manantial i font de les existències que radica en lo íntim de sa adorable Substància, impenetrable al pecat, i no havia d’enviar al món, quan fos hora, revestida de sa invencible gràcia, aquella criatura amorosíssima que havia escollit per Mare seva i Mare de tots els homes?

.T. TORRAS I BAGES

38

Tota l’obra del Cristianisme no és altra cosa que la restau¬ ració de la puresa en el món, és la purificació de l’home, per¬ què la santedat no és altra cosa que la puresa més sublim i completa, per això el Ser pur per essència és la mateixa San¬ tedat, i una criatura així que augmenta de puresa augmenta de santedat. Però Déu ha posat per llei fonamental de la crea¬ ció, lo mateix en les coses espirituals que en les materials, la llei de la jerarquia, i la puresa i santedat que radiquen subs¬ tancialment en Ell són esparramades pel món principalment pel ministeri d'una criatura, que és Maria. Jesús és la mateixa essència divina, la olor de la qual ha d'ofegar en el món el baf pestilencial del pecat; la olor del dolcíssim Redemptor pre¬ serva a la Humanitat de la culpa; és Jesús aquell fruit deli¬ ciós i balsàmic que, segons el símbol del Cantar dels Cantars, amb son aroma retorna dels desmais a la flaca Humanitat, i Jesús és el fruit del sant ventre de Maria.

Pel fruit es coneix l'arbre, diu el sagrat Evangeli, i l'arbre és el qui ens proporciona el fruit; per tant, si la olor de Jesús és la que retorna els esperits a l'home desmaiat, si és la que treu del món el baf dels vicis i males passions, si la santedat no és altra cosa que la bona olor de Crist, la que purifica el cor dels homes, essent Jesús el fruit produït per la florida branca de Jessè, que significa la Verge Maria, és evident que tota la puresa, la olor angèlica i divina, que és l'aire que res¬ piren les ànimes pures, és proporcionada als homes per la Immaculada Verge Maria. Els artistes cristians tradicional¬ ment han representat el símbol de la Concepció Immaculada de Maria en una graciosa i pura Donzella, que amb son peu aixafa el cap del dragó infernal que escampa entre els homes l'error i la corrupció, i que introduí la culpa en el nostre lli¬ natge i atia en el nostre cor les flames de la impura concupis¬ cència; els artistes cristians amb exacta intuïció han donat forma plàstica al principi teològic, i la Iglésia, Mestra de la Veritat, ha acceptat el símbol dels artistes i l'ha introduït en la sagrada litúrgia com una lliçó popular que interpreta amb fidelitat la revelació primitiva, el proto-evangeli, la promesa

LA IMMACULADA CONCEPCIÓ 39

de la destrucció del poder del mal sobre la terra mitjançant la intervenció de la dona, com la dona havia iniciat la intro¬ ducció del pecat, segons ens explica cl sagrat llibre del Gcnesi.

I els camins i les vies dc la gràcia, els medis de què Deu es val, els decrets amb què governa a la Humanitat, són cons¬ tants i irrevocables, perquè la seva voluntat és eterna; i així com volgué que Maria iniciés la destrucció dc 1’imperi del pe¬ cat en el món, així també l’ha constituïda auxili perenne del poble cristià, puix com el mal contínuament rebrota en la nos¬ tra naturalesa, hem de tenir a mà la defensa, el bàlsam de salut per a curar les llagues de la culpa que fàcilment s’obren en la nostra malalta consciència.

IV

Oficis maternals de Maria Immaculada

Les congruències entre el món de la gràcia i el món de la naturalesa són, al mateix temps que inefables, evidents; puix el sapientíssim i amorosíssim Governador de la Humanitat ha volgut governar als homes d’una manera molt humana. La superba sabiduria mundana, la ciència fàtua de què parla Sant Pau, mai podrà comprendre els misteris de l'amor de Déu, desprecia lo humil, lo senzill i lo humà; eco de la supèr¬ bia satànica, s’avergonyeix de sa pròpia naturalesa, com certs homes que s’avergonyeixen de son pobre llinatge, i en sa fan¬ tasia es forma un món de mentida, que li impedeix la clara visió de la Veritat. Així succeeix que la supèrbia herètica sol ésser enemiga del culte de Maria i el moteja com inútil, in¬ degut i supersticiós. Al revés, la pietat catòlica, il·luminada per la fe divina, pren a Maria per salut i vida; confessa certa¬ ment que la salut ve de Jesús, únic Salvador dels homes, però rebem la salut i la vida per medi de sa Immaculada Mare. Jesús és el metge diví; Maria, la celestial infermera de les nostres ànimes. I la congruència entre la gràcia i la natura-

■

40

J. torras i bages

lesa de que us parlava, canssims germans i fills, consisteix en

dühtah, n°Sfan COIPOra1' qUan Passem malaM“s, és in- dubtaWe que la dona es especialment la delegada per la Pro-

videncia divma per a assistir i cuidar als malalt*; fi i

Ita rebut del Criador qualitats i condLfons a ptpòdt" i £?

tambe, la suavitat dolcíssima de la Reina de misericòrdia eí

Iada MarePde Dé!f T la devoció a Ia Immacu'

sia catòliL « confian«a <3ue “ Ella ens inspira la »

vida terrenal i els obstacles que en ell es troben es vencen per

ll rosf d-6 Dau1 n°Stre eSperit la mísüca oIor del lliri de delsTnd^" ; ^ »P la nostra ànima

Maria Santíssima 5 P “ n°S‘re COr Ia deTOdó de

La gràcia ens ve per medi d'Ella. Així vingué al món ner primera vegada després del pecat, quan en el portal de Bet-

dómemfeqi'hoeL!edemdPt°r ‘'fi 1 “ tota la ™fa-

d a ™ lh Pecador i el Jutge etern intervé la misericòr-

Ia leíés^1 finSef0nS r°pini0 de molts venerables doctors de au Jtí l lexpenencia dels homes apostòlics i de tots quants amb mes o menys zel ens havem dedicat al ministeri

deïïprcad®1186^ ^ Per m6dÍ d® Maria s'obté la conversió ls pecadors. No en va els fidels cristians canten, dirigint-se

la celestial Mare: Refugmm peccatorum, ora pro nobis

paslnséS'n,ea T* ma,altÍeS dC rànÍraa' quan es desfrenen les passions quan la gangrena del vici vol apoderar-se de la cons¬ ciència de 1 home cristià, tots ens dirigim a la Verge Maria

LT enS ,8“,ardi dt·' caure en la ten>Ptació, i en cl dia del ici, en el dia cn què es revelaran clarament els misteris

cre s deCTaSflda?S ^ “ Pecaran els se-

ffrtut co n , terrT- veurem '«* grans victòries de la m a H "T “ ,a ,Iuita de ,a vida. han obtingut xili de í , V "7 la lm mortalitat perquè invocaren l'au- MJi dc la Verge poderosa, Virgo potens.

LA IMMACULADA CONCEPCIÓ

41

La joventut cristiana, assedegada d'amor i de puresa, ins¬ tintivament cerca la font on ha d’apagar aquesta noble set, i unànimement la troba en la devoció de la Mare de Déu. Les verges cristianes, els joves d’elevat esperit, que són la flor de la societat cristiana, viuen alegres i purs a l’ombra del celes¬ tial Roser plantat en mig del Jardí de la Iglésia. ï aquest instint, com tots els nobles instints del poble cristià, ve de rEsperit Sant, de qui deriva tota la vida sobrenatural, i ,-com no ha de dirigir els afectes humans envers Maria aquell Es¬ perit Santíssim que l’amà d’una manera tan meravellosa i inefable, que ha inspirat a la Iglésia el dictat d'Esposa de l’Esperit Sant, amb què honra i alaba a la Verge Maria?

En tots els misteris que de Nostra Senyora ens proposa la Iglésia s’exciten devota i amorosament els afectes del nostre cor. En sa Nativitat la saludem com l'aurora de la gràcia; en l'Anunciació venerem la grandesa de sa dignitat, i com l'ar¬ càngel Sant Gabriel ens postrem al seu davant per a dir-li: «El Senyor és amb Vós»; en la Passió i Mort de son Santíssim Fill la contemplem Reina dels màrtirs, Corredemptora del nostre llinatge, revestida del mantell de roja porpra de la Sang de Jesucrist, Rosa matisada amb un matís diví; i en sa Assumpció gloriosa al Cel, elevada sobre totes les jerarquies coronada per la Trinitat Beatíssima, enllaçada amb Déu amb íntims vincles, distints de tots els altres que uneixen a l'uni¬ vers de les criatures amb son Criador, lo mateix els àngels que els homes la proclamen Reina de cels i terra, Mare i Ad¬ vocada de pecadors.

Però la contemplació del Misteri de la Immaculada Con¬ cepció de Maria eleva al nostre esperit fins a la sublimitat dels més inefables atributs divins i als principis i origen del nostre llinatge; la doctrina del Misteri de Maria Immaculada és un compendi de tota la Religió cristiana i el llaç misteriós que lliga a la Divinitat amb la Humanitat. Parlant el llenguatge de la ciència natural, podem dir que és la transició de Déu a l’Home, perquè ^com lligaria la Divinitat amb la Humanitat si no fos per la mediació de la Immaculada Concepció de

j. torras I BAGES

Maria? L'omnipolòncia, la sahirlnrí^

dc Deu no podrien lligar amh n-. ’ puresa’ la justícia amb la corrupció i el^ccat de fill maT' amb Ia 'gn°rància, ■sobirana no hagués consten , ’ ** Ia Pr0'’id“cia

apliqués els mèrits de la TLZ Z™ ^ ^ 3 ia qual diccions de santedat i de dolçura "mb ^ mar senyalant-U d'on no nntL· ' om ha posat llei aI límit al mar de la cuina ^ • passar’ DO hagués posat també Hosa illa, semblant a un nar H COm una merave-

plendent de pur“I ^ “’oS ~

Sabiduria, ia CeTa ÍSffi "«■ '*

Maria, sol que il·lumina, escalfa i purifica FiU^le^DéÍ í^ian^v^gué3 fer-s^també Fül^dM'h16111 * P“S W

Cel vingué a habitar Pn in de Ihome, quan del

tabemade en el sol T ^ S'a,I°tjà COm “ son posuit tabernaculum suum Immaculada- In sole

gcanLaeSïïCEl ^ d * d'™a

Mare Iglésia canta de Maria que IH’eÏil ma?' í ^ SaMa mma, i l’estrella del mar que euía a l’ho 1 al que lHu' Sit pel mar tempestuós mentre fa el tràn-

Quan s-apagren la consciènda??150531 aI

Verge Maria, aquell esperit aueda ^ Cn/Üa Ia devoció a la sobrenatural s’encongeix i i 2 1SS fosques* Ia seva vida per això Sant Bernat clamin ^ ,a.COm en una nit espiritual; la claror d’aque ^ «N° " eIs cte golir-te, l’abisme del peCat"' deTvicf § ** * f**?' per a en-

tmdràs ferm i segur en el camí dé ^ a Mana' 1 et man- ° 61 Cami de Ia ^da-» El sol, demés,

la immaculada concepció

43

escalfa i purifica. La calor de la vida espiritual rep un gran auxili de la devoció a la Verge Maria. Us impossible que el devot de Maria sia una ànima freda; la calor maternal arriba fins als temperaments menys afectuosos, i dins de la pietat catòlica la devoció a la Verge Maria té la condició d’un esti¬ mulant de pietat i excita l'amor espiritual en el cor del creient, de manera que si Maria és la qui condueix a l’ànima de l’estat del pecat a l’estat dc la gràcia, Ella és també qui fomenta el fervor i qui empeny suaument l'esperit envers la vida dc per¬ fecció. Per això observareu, caríssims germans i fills, que totes les ordres religioses prenen a Maria per Patrona i per Mare, no sols dels religiosos en particular, sinó també de tota sa religió, perquè els mateixos fundadors creixeren en la vida de l'esperit i de la santedat fins a convertir-se en pares d’una nombrosa descendència, perquè prengueren a Maria per mare, i a sa maternal calor i dolçura arribaren a ésser homes per¬ fets, i d'una forta i fecunda vida espiritual.

El sol, a més de donar calor al món, també purifica la terra; a son influx queden dissipats els vapors malèfics i res¬ tituïda la sanitat a l’aire que respirem i que sosté la vida de l'home. La Iglésia simbolitza a la Verge Maria en aquella dona revestida del sol i que el profeta i evangelista Sant Joan 1 ens representa en aquella meravellosa visió que tingué de la lluita de Déu per medi de Jesucrist amb l'esperit infernal, qui no pogué dominar a la dona, sinó que fou vençut. Satanàs és un esperit pestilencial; tota pestilència humana per ell és pro¬ moguda, és el cap i capità de l'exèrcit del mal; i Maria, que amb sa Immaculada Concepció quedà revestida del sol, coro¬ nada d'estrelles i amb la lluna als seus peus, mitjançant el raig puríssim de santedat i justícia que envia a la terra, raig que donà al món la plenitud de la divinitat en la sagrada Persona de Jesucrist, Maria, doncs, amb aquest inefable raig de la gràcia, Mater divinae gratiae, dissipa el vapor de corrupció i de pecat que ofega a les ànimes purificant la vida dels homes.

1. Apocalipsi, XII.

44

J. TORRAS I BAGES

La influència purificant de Maria és evident, i per això la virginitat cristiana la reconeix com per sa patrona i funda¬ dora. És cert que l'antiguitat gentílica i judaica reconegué 1 exceliencia de la virginitat en alguns casos especials, però la considerava irrealitzable, un ideal quasi bé inassequible, una manifestació transitòria; però mai cregué lo que han vist els segles cristians; que arribés a constituir una classe nombrosa de la societat i de suavíssima i saludable influència en la vida humana.

VI

Maria en el segle xix

La influència purificadora de la devoció a la Immaculada Verge Mana és una de les majors manifestacions de la gràcia sobrenatural en el món modern; i en la nació més revolucio¬ nària, en la més minada per la secta maçònica, en la que els vids, revestits de formes elegants, predominen d'una manera mes visible, és allà on la manifestació sobrenatural de la in¬ fluencia purificadora i salvadora de Maria ha sigut més evi¬ dent. El segle xix és per excel·lència el segle de la Immaculada Concepció, i la França i tot el món contemporani han sigut testimonis de dos fets, que figuraran en la història de la pie¬ tat cristiana com dos corroborants indestructibles d'ordre so¬ brenatural, de l’excel·lentíssima eficàcia de la devoció a la Im¬ maculada Verge Maria, com dues recomanacions que el cel ha fet als homes moderns de l’excel·lència de son culte com a remei dels mals morals que afligeixen a la cristiandat en nos-

La revelació de la medalla miraculosa feta a la devota re¬ ligiosa filla de Sant Vicenç de Paül en la primera meitat del segle passat, i l'aparició de Nostra Senyora a l’altra banda del Pirmeu, dins del terme de la petita vila de Lourdes, en la dar¬ rera meitat de la mateixa centúria, són una reproducció o

la immaculada conclpció

45

nova realització d’aquell gran principi de l’apòstol Sant Pau quan diu que els miracles són pels infidels, no pels fidels. El fidel catòlic no necessita miracles, ja cn té prou amb la seva fe i arrib la pietat que d'ella deriva; però quan el món es refreda en ses creences, quan la pietat es desvaneix, quan el cristià d’home espiritual es va convertint en home animal, quan de la religió se'n vol fer una branca de la ciència huma¬ na, subjectant sos dogmes infal·libles a una crítica fal·lible, es a dir, subjectant la fe a la raó, Déu a l’home, com succeeix ara, sobretot a França: aleshores Déu dóna una lliçó a la societat superba i descreguda, i li parla per boca d'una sen¬ zilla monja o d’una simple pastoreta, i les manifestacions d'aquestes dones sense lletres s’estenen i s’imposen, i els savis cristians les escolten quan parlen de Maria, aquesta altra dona, i per ordre de Déu aquestes ingènues criatures posen a prova la humilitat dels cristians i confonen la supèrbia dels incrèduls, obtenint l'assentiment de tota la societat verament cristiana que novament proclama a la Immaculada Verge Maria auxili dels cristians, i en sa protecció fia la restauració dels costums de l’esperit cristià, que és necessari perquè el llinatge del homes tingui la unió d'afectes, constituint com una sola família i fent dels homes entre si germans.

El contrast entre el món creient i el món incrèdul és un dels espectacles més interessants i més propis per a enfondir l'ésperit de fe. La força humana i la força divina es presenten en una forma distinta. La humana, aparatosa, amb grans pre¬ tensions, fent molt soroll i proclamant-se sàvia; la força divi¬ na, exercida humilment per persones de qui no fa cas el món, i, no obstant, en definitiva ella s’imposa i dóna la direcció moral als homes; i, malgrat la contradicció que se li fa, la Iglésia catòlica continua essent la gran educadora de la Hu¬ manitat. I <^de qui rep l’impuls aquesta força i acció catòlica en el món sinó de Maria Immaculada?

46

J. TORRAS I BAGES

VII

LOS TESTES JUBÍLARS

El nostre Santíssim Parc Pius X, cn sa primera encíclica, a la gloriosa Verge recorre sol·licitant la protecció sobre la Iglésia; cl difunt papa Lleó XIII, home amant de les ciències, amic de les arts, protector dels estudis, no obstant, més que en aquests medis d'eficàcia indubtable, es refiava de la Imma¬ culada Verge Maria. ^Què havem de fer nosaltres, els pastors secundaris de la Iglésia de Déu, sinó seguir les ensenyances del Cap de la Iglésia i Vicari de Jesucrist, que és la mateixa ensenyança dels pares i doctors de la Iglésia?

Per això, caríssims germans i fills, pròxim ja el solemnís- sim Jubileu dels cinquanta anys de la definició dogmàtica de la Immaculada Concepció de Maria, anunciat pel Sant Pare Lleó XIII, de santa memòria, i ratificat i ampliat per son successor, nostre Santíssim Pare Puis X, ens havem cregut obligats a dirigir-vos la nostra paraula perquè prepareu el vos¬ tre esperit, a fi de poder obtenir els abundants fruits de sal¬ vació que la Santa Mare Iglésia es proposa sempre en la ce¬ lebració dels Jubileus. Des d'aquell solemníssim dia, allà en els principis del Cristianisme, en què el Concili d'Efès definí la divina Maternitat de Maria contra l'heretgia de Nestori amb la solemnitat i entusiasme que ens conten les històries d’aquell temps, sortint els nombrosíssims Bisbes que s'havien reunit en aquella ciutat, santificada, segons la tradició, per la presèn¬ cia de la Verge Maria, que visqué allí alguns anys en com¬ panyia del deixeble predilecte Joan, portant els Pares del Concili llum a la mà i cantant amb inefable alegria alabances a la Mare de Déu, Maria de Natzaret, des d’aquell dia, d’eterna memòria en la història de la Iglésia catòlica, fins al dia 8 de desembre de 1854, en què el Santíssim Pare Pius IX, acom¬ panyat dels Cardenals i de grandíssim nombre de Bisbes de tota la cristiandat, definí solemnement la Concepció Immacu¬ lada de la Verge Maria, potser no se’n trobaria un altre en

la immaculada concepció

47

lan Ilarguíssim transcurs dc segles, en tanta varietat dc temps, de costums, d'inlercssos i dc civilitzacions, en què la pietat cristiana s’hagi manifestat tan entusiasta i l’esperit popular hagi demostrat una major alegria.

1 en aquest pròxim any de 1904, en que es compliran els cinquanta anys d’aquell fet memorable que celebraren els homes en la Iglésia dc la terra i els àngels i Sants en la Iglé- sia del cel, coronant d’alabances i de glòries a la seva Immacu¬ lada Reina i Mare de Misericòrdia, en aquest any, diem, s'ha de sentir un eco vivíssim de la pública devoció a la Concep¬ ció Puríssima de Maria, i sacerdots i seculars, homes i doncs, joves i donzelles, la totalitat del poble cristià, han de demos¬ trar visible i palpablement, han de confessar solemnement amb públiques alabances i festes, que Maria és Immaculada i Mare de Misericòrdia i advocada universal del poble cristià, no en aquesta o en aquella necessitat de la vida, sinó advo¬ cada de la mateixa vida, que per això cada dia la invoquem dient-lí que és vida, dolçura i esperança nostra.

La vida cristiana es troba amenaçada de mort; hi ha una secta poderosíssima, que és l’exèrcit de Satanàs a la terra, la Maçoneria, que treballa fa més de cent anys per a extirpar el Cristianisme de la societat humana, per a treure del món la vida sobrenatural. I el Cristianisme, la nostra sagrada Religió, no és res si no és la nostra vida sobrenatural. Sense la vida sobrenatural és impossible obtenir la vida eterna, la felicitat de la glòria, o sia, la nostra salvació. I aquesta heretgia que vol desterrar del món la vida sobrenatural i procura perdre les ànimes redimides per Jesucrist, aquesta secta poderosa serà vençuda com ho foren les antigues sectes i heretgies, tam¬ bé poderoses, per mediació de Maria, puix d'aquesta celestial Senyora canta la Iglésia que extirpà totes les heretgies per tot el món.

Ella, revestida del sol, tabernacle sublim on reposa i resi¬ deix el Sol de Justícia, Crist Jesús, envia als homes la llum de la veritat, la calor de la vida i la puresa del cor, desterrant les tenebres de l’error, el fred de la indiferència i la corrup-

48

J. TORRAS I BAGES

ció dels vicis. Dirigim, doncs, amb confiança les nostres pre¬ gàries a la Verge Maria, i procurem celebrar el solemne Ju¬ bileu de la definició dogmàtica de sa Concepció Immaculada amb gran puresa de consciència i fervor de cor. En aquest misteri resplendeixen la puresa i l’amor; que les obres que en obsequi de Maria celebrarem vagin també revestides de pure¬ sa i d amor. Que a l’influx de la devoció a la Immaculada Verge, font de totes les gràcies, la nostra estimada Diòcesi es ratifiqui en la fe del Salvador Jesús, que ens proposa la Santa Mare Iglésia, i que aquesta fe sia la cuirassa de l'esperit de què par¬ la l'apòstol Sant Pau, per a defensar-lo dels trets que la falsa ciència dels heretges dirigeix a l'ànima del poble cristià; que per la intercessió de la Verge Immaculada els costums es puri¬ fiquin, i que Ella, en el Cor de la qual el foc de l'amor fou més viu que en el de totes les altres criatures, estengui la sua- víssima caritat cristiana entre totes les classes i condicions d homes, de manera que tots es tinguin i tractin com germans i fills d'un mateix Pare qui està en els cels.

Així ho lograrem, estimats diocesans, si dirigim a la Verge Maria, en aquest quinquagèsim aniversari de la definició de sa Concepció Immaculada, els nostres obsequis i el culte fervo¬ rós que a Ella li pertoca per sa gran dignitat de Mare de Déu. I, perquè el Jubileu sia de glòria a Maria i d'utilitat a les àni¬ mes, encarreguem als reverends Rectors, en quant els sia pos¬ sible, que en ses igjésies procurin, durant l’any jubilar, cele¬ brar devots exercicis en honor d'aquest gran misteri, segons la proporció dels diferents llocs, i els autoritzem perquè s'a¬ profitin de la gràcia apostòlica concebida pel Sant Pare, en son Breu de 14 d’agost proppassat, de poder cantar missa vo- tiva de la Immaculada Concepció en la forma que es relata en dit Breu, publicat en aquest Butlletí de 15 d’octubre últim, traslladant-la al diumenge següent del dia 8 en tots els mesos de 1 any jubilar. Igualment, perquè se'n puguin servir en les devotes funcions que se celebraran en honor de la Immacu¬ lada Verge, publiquem en aquest mateix Butlletí l'oració com¬ posta per nostre Santíssim Pare Pius X.

la immaculada concepció

49

VIII

Peregrinació a Montserrat

I com tota aquesta Diòcesi professa entusiasta devoció a la Immaculada Verge Maria, i totes Ics comarques i poblacions d’ella la reconeixen per Mare i com a tal la veneren i estimen, com iota la Diòcesi és com una família que reconeix per mare a Nostra Senyora, i com en aquest Principat de Catalunya tc Maria Santíssima un dels principals santuaris de la cristian¬ dat, essent el Monestir de Montserrat la casa pairal de tots els catalans, i Nostra Senyora de Montserrat fou declarada, pel papa Lleó XIII, Patrona principal de tot Catalunya, cri¬ dem a tots els fidels cristians de la Diòcesi perquè es reunei¬ xin en la Muntanya de Maria baix la nostra presidència, baix la presidència amorosa de la Mare celestial. Esperem que to¬ tes les comarques i totes les poblacions del Bisbat sentiran l’atracció de la meravellosa Muntanya de Maria en aquella circumstància del quinquagèsim aniversari de la definició dog¬ màtica. Tots som igualment amants d'aquesta Mare de Mise¬ ricòrdia, i al voltant de son tron de Reina de cels i terra, i Patrona de Catalunya, esperem que acudiran la gent de mun¬ tanya que des de Ripoll estengueren la devoció de Maria per tot el Principat, els d’aquesta Plana, els de Bages, de Segarra, del Lluçanès, de la Guilleria, del Moianès, i de totes les altres regions, amb les respectives ciutats i viles, que són com les seves capitals, que allà, passada la Pasqua Florida (oportu¬ nament ja s anunciaran els dies fixos), quan la muntanya de Montserrat és olorosa, com el Carmel d'Orient, i com un im¬ mens encenser despedeix el perfum de ses innombrables flors, de què Maria és jardinera, complint la divina pronòstiga que de simbòlica Esposa, profètica figura de la Immaculada, fa el Cantar dels Cantars quan diu que la seguiran portats per l'en¬ cís de la olor que despedeix, acudiran al venerable Santuari de la Patrona de Catalunya gent de tots els pobles de la nostra

4

50

J. TORRAS I BAGES

jurisdicció espiritual per a cantar amb fe, alegria i esperança, l'himne amorós de nostre gran poeta:

Rosa d'abril. Morena de la serra, de Montserrat Estel, il·lumineu la catalana terra, guieu-nos cap al cel.

Els bisbes de Vic sempre han pres per guia l’Estel de Mont¬ serrat en el camí de la vida. Nostre venerable predecessor Gotmar, fa més de mil anys, des de Manresa, pujant als pe- nyals de la sagrada Muntanya, mostrà a tot Catalunya la Santa; Imatge i la constituí ministre de la Providència divina, el tre¬ sor d'amor més ric dels catalans; sos successors sempre acudi¬ ren als seus peus per a implorar els auxilis celestials per me¬ diació d'aquesta Reina de misericòrdia; i Nós, el darrer d'ells, volguérem rebre la consagració episcopal en el Santuari on misteriosament conflueixen els afectes de totes les comarques i territoris del nostre Principat, per a anar a regir espiritual¬ ment els pobles que formen l’antiga i venerable Diòcesi d’ Au¬ sona.

Que el Déu de les misericòrdies i Pare de tota consolació' accepti els nostres desigs de glorificar a sa Criatura predilecta, de la qual volgué Ell fer-se fill; que protegeixi el pròxim any jubilar que s’ha de celebrar en honor del gloriós privilegi de la Immaculada Concepció, i perquè aquesta protecció vingui sobre tota la nostra Diòcesi, a tots, caríssims germans i fills, donem la nostra pastoral benedicció en nom del Pare del Fill t i de l’Esperit Sant f. Amén.

Vic, festa de Sant Lluc de 1903.

L’ÚNICA EFICÀCIA*

Sumari

I. El cas Newman demostra que no han variat els camins d’anar a Déu.

II. La literatura pseudo-mística equovoca el camí.

III. La pau i consistència de tot està en l’harmonia de lo tempo¬

ral i lo etern.

IV. Eficàcia de la idea d’eternitat.

V. La pseudo-mística no té la sabiduria.

VI. La verdadera sabiduria està en la possessió de la veritat.

VII. Les Sagrades Escriptures són el tresor de l’Eterna Sabiduria.

NÓS, EL DR. D. JOSEP TORRAS 1 BAGES, PER LA GRÀCIA DE DÉU 1 DE LA SANTA SEDE APOSTÒLICA BISBE DE VIC

Al Clero i fidels de la nostra Diòcesi, salut i pau en Nostre Senyor Jesucrist

* Pastoral de Ouaresma, que el Bisbe de Vic escriu amb els ulls posats mes enllà de la seva diòcesi, en tants literats i intel·lectuals que canonitzen el sentiment i redueixen la pietat cristiana a una simple emoció sentimental. Una carta de Maragall al Prelat dóna a entendre que no queien a terra aquestes pastorals ensenyances.

52 J. TORRAS I RAGHS

Duo enim mala ferit popuhts meus: me dereliquerunt fontem aquae vivae, et foderunt sibi cis- ternas, cisternas dissipatas, quae continere non valent aquas.

«Dues maldats ha comès el meu poble: m’ha deixat a mí, que só font d’aigua viva, i s’ha fet unes cisternes que vessen i no poden aguantar l'aigua.»

(Jeremies, II, 13.)

I

El cas Newman demostra que no han variat ELS camins d'anar a DÉU

La conversió o agregació a la Iglésia catòlica del gran es¬ criptor anglès Joan Enric Newman, nascut en el cisma angli¬ cà i per espai de molts anys enemic acèrrim, encara que amb certa dignitat quasi sempre, de la Santa Iglésia Romana, í que, quan estava al capdamunt de sa influència religiosa en els països anglosaxons de tot el món, es féu catòlic; aquesta con¬ versió, diem, d’un home tan il·lustre i famós, creat Cardenal pel Sant Pare Lleó XIII, mereix ésser estudiada.

La consideració del camí que ha portat a Déu als grans homes i els ha decidit a abraçar la virtut cristiana, complint la norma de vida ensenyada per la Iglésia, és un tema d’estudi de gran instrucció. Ja no es tracta d'una conversió com la de Sant Pau, en què la força de la gràcia obertament domina a l’home d’una manera meravellosa i extraordinària, sentint l’im¬ perí de la veu divina i el pes de l’omnipotència sobirana; sinó que es tracta d’un home de gran intel·ligència que, sempre naturalment a l’influx de la gràcia sobrenatural, cerca a Déu per medis racionals, cerca la veritat i la virtut, obra amb recti-

53

l’única uncXciA

tud de voluntat i troba lo que cercava: el camí de la pau i de la salvació.

Els metges en l’ordre de la salut corporal, exercint la seva professió, troben casos típics, en els quals es paren especial¬ ment perquè els il·lustren i ensenyen pels demés casos que es presenten. Són casos que serveixen d'exemple. Lo mateix pas¬ sa en l’ordre de la salut espiritual; i el cas de Newman és un cas de gran ensenyança i que volem serveixi de base a la present Carta Pastoral, que escrivim amb motiu de la pròxima Quaresma de 1904.

Tractem de parlar del camí que porta a Déu. Les varia¬ cions de les èpoques, el caràcter distint que pren l’esperit dels homes, les noves idees i costums, el nou gust, l'avorriment i contradicció que causen al nostre desig de novetats certs principis vellíssims i de summa simplicitat que només sem¬ blen propis d'èpoques primitives i infantils, tot plegat ha fet que fins molts homes de bona voluntat han cregut que devia haver-hi una renovació de medis per a portar l'home a Déu; que el vell sistema espiritual era ja caduc, i que el camí de la veritat i de l’eternitat, que l’Evangeli 1 diu terminantment que és difícil, que és costa amunt, devia esmenar-se, perquè és possible servir a dos senyors i obtenir la dignitat de vence¬ dors sense la fatiga de la batalla.

I com el cas de la conversió de Newman és tan típic i sig¬ nificatiu, i es tracta d'un home ara objecte d’estudi en moltes revistes sàvies d’Europa, d'un gran esperit modern, usant el llenguatge dels literats presents, d’una intel·ligència poderosís- sima i lluminosa, admirada principalment en els països que avui van al davant del moviment humà, convé recordar el camí que ell seguí per a arribar al port de salvació, el qual port fou per ell la Religió catòlica i la piadosa Congregació de Sant Felip Neri, en la qual visqué i morí santament fins després d’ésser ja Cardenal.

1. Mateu, VII, 14.

54

J. TORRAS I BAGES

En famós doctor de la Universitat d'Oxford,1 filosop, teò¬ leg i poeta, portat de] desig de trobar la Veritat, estudià du¬ rant molts anys la tradició del Cristianisme, la doctrina dels Parcs de ia Iglésia, totes les institucions nascudes d’aquesta, sospesà totes les raons en favor i en contra del Pontificat Romà, i arribà a la persuasió de que la Iglésia catòlica era la verdaderament fundada per Jesucrist; però totes aquestes raons científiques i moltíssimes altres que no devem aquí re¬ latar, perquè aquesta Carta no és un tractat, no foren les qui li donaren el cop de gràcia i l’impuls que devia portar-lo a la pràctica de la vida catòlica: la raó concloent, la causa deci¬ siva i el motiu de la seva conversió que al·lega al públic no d alguna nació decaiguda, sinó dels pobles anglosaxons de tot el món qui l'estaven contemplant, l'última paraula que diu i repeteix en el llibre que publicà com a preliminar de la seva conversió és aquesta: «El temps és curt, l'eternitat és llarga.»

I si aquell gran esperit, d'una cultura i d'una penetració científica meravellosa, potser el primer del segle xix, de natu¬ ral noblesa de sentiments, de passions frenades, d'un gust ex¬ quisit per a les coses perfectes, necessità la consideració de 1 eternitat i de la sort definitiva de la seva ànima a l’acabar-se la vida present, per a resoldre’s a emprendre el camí de sal¬ vació, i així ho publica davant del món, ^com no necessitarem, per a portar una vida verament cristiana, la consideració de les veritats eternes, la immensa multitud de persones comunes i vulgars, qui som com no res en comparació d’aquell home insigne admirat i respectat per tot el món?

Els homes moderns, fins els creients, pensen poc en la sal¬ vació eterna. Hi pensen poc i fins en parlen poc en les conver¬ ses, en les conferències religioses, en la comunicació mútua entre ells, i fins en les controvèrsies i propagandes en què exerceixen el proselitisme. Una mena de racionalisme s’ha apo-

1. Développement de la Doctrine Chrétienne. Traducció de Boyeldieu DAuvigny.

l'única eficàcia

55

dcrat dels esperits. El racionalisme està com escampat per l’atmosfera que respirem; i perseverant íntegra per la gràcia de Déu la fe cristiana en l’interior dels fills de la Iglésia, no obstant, un engrut mundà es posa sobre les nostres ànimes i, obrant sobre d’elles, les fa frívoles, apareixent la religió més com un sistema social, com una mena de policia moral, com un art i una filosofia per acontentar l'espeiït, que no pas com un medi de salvació que Jesucrist vingué a ensenyar-nos.

I l'arrel fonda de la religió en el cor dels homes, que la fa fixa i ferma de manera que no hi ha força mundana que la pugui arrencar, no és la convicció de sa utilitat social, ni de la bellesa de ses doctrines, ni dels nobles sentiments que inspira, ni l'ésser una tradició veneranda respectada per totes les generacions; l’arrel única, indestructible, de la religió és la creença ferma de que sense ella no podem salvar-nos, se¬ gons la claríssima sentència de Nostre Senyor Jesucrist.1

La sort eterna a ningú li és indiferent. Davant de l’etemi- tat tothom tremola, solament no temen al sortir d'aquest món •els homes bestialitzats; per això l'il·lustre savi anglès de qui havem parlat es recordava a si mateix aquest principi: «La vida és curta, l'eternitat és llarga.» I aquest argument decisiu en les vacil·lacions humanes, aquesta raó summa i transcenden¬ tal per a tothom qui creu que la seva ànima és immortal, aquesta base essencial de la Religió, és també base de la fer¬ mesa de la vida social; de manera que la fermesa, lo mateix de la vida individual que de la vida pública, depèn de que tin¬ gui aquest fonament: el record i la viva convicció de l'eterni¬ tat. Sobre un fonament flac no s’hi poden fer construccions fortes, l'equilibri depèn del fonament; i quan falta en l'edi¬ fici de la vida, aquesta és inconstant, desequilibrada: tremola, i a l'últim s’enfonsa.

La inconstància i la frivolitat dels homes moderns és evi¬ dent, lo mateix en la vida particular que en la vida pública i

1. Marc, XVI, 16.

56

J. torras i bages

mn , H aV,dlVC ,8IOSa' En la raa-i°r Part «l’clls la força que ™ I.dingflx Iactlvitat de la seva vida són els desigs, els iLs- i ts, i en els mes distingits el sentiment. Però aquestes forces humanes eJs instints, els desigs i els sentiment, són foíces que han d esser dirigides, perquè elles de si mateixes són ce gues i mudables, i si els falta una direcció superior són inca paces d una obra completa i harmònica. La vida aleshores lluny d esser una harmonia, és un desequilibri i discordança’

II

La literatura pseudo-mística equivoca

EL CAMÍ

, nf?ra que a vosaltres, caríssims germans i fills de la nostra diòcesi, no us sia gaire usual una certa literatura fofa desmanegada, i com flaca de nervis, i de vegades epilèptica, de que s alimenten alguns esperits moderns i la tenen per l'úl-

ridíc.fleqUISlttat; n° °bstant’ com les modes, encara que sien ridicuies, pertot arreu es fiquen, i les novetats impressionen i

es fan agradables, almenys per una temporada, us volem pre¬ venir contra la mateixa, perquè, no essent ella sana, emmaTat ix 1 espent d aquells que s'hi aficionen. Aquest estil í gust

deT nen110 & ^ f°rma' SÍnÓ qUe arriba a Io essencial

ca alanaaesr t 'a' té !* SeVa resonància en ^ literatura catalana, essent així que es oposat per diametrum al pensa¬ ment caracter de la nostra gent, pràctic i concret, i que ha- dor.atde pi°curar mantenir, perquè és sens dubte lo que ha donat en el temps modern, positiu i treballador, una certa preponderància al nostre país, i que manté en ell encara maï- gra les fnvolitats i extravagàncies de les doctrines ^cTals sectanes, un relatiu aplom al nostre poble que naix de son tradicional sentit comú; sentit comú que tira a destmir aque

usual 3 £antastIca 1 °P°sada a la rraütat de la nostra vida

l’única eficàcia

57

Aquesta literatura no té nord ni guia, va a les seves, no cerca altra inspiració que la de sentiment, i, no obstant, té grans pretensions reformistes, no solament sobre les institu¬ cions socials, el matrimoni, cl treball i la propietat, sinó també sobie 1 esperit humà; vol ésser una mena de literatura pro¬ fètica, i per això pren aires místics, i els seus deixebles es pre¬ senten com místics, mestres d’esperit, però d’un esperit laic que tebut ja la inspiració i la direcció que per espai de llargs segles la Iglésia ha donat a les nobles ànimes qui cerquen la perfecció de la vida i la font de la perfecció humana, que és Déu, per aquest procediment intem, que sempre ha d’anar acompanyat de la pràctica de la virtut, que s'anomena la mís¬ tica.

La mística és un procediment de l'esperit humà dels més exposats a rampells de fatalíssimes conseqüències, quan no va governada per un criteri molt segur; la mateixa Iglésia, mestra de veritat i assistida de l’Esperit Sant, modera, vigila i escull amb molta reflexió als qui han de regir ànimes qui van per aquest camí, per lo qual aquests místics de la literatura, que volen ésser com els directors espirituals del poble i obrir noves vies de la vida humana, guiats solament per la fanta¬ sia i per un sentiment malaltís, arriben com a terme del seu esforç a certes fermentacions humanes, estèrils i extravagants, que no són altra cosa que un similar de les aberracions filosò¬ fiques i místiques de certes nacions asiàtiques, amb el desa¬ vantatge encara de faltar als d'aquí la natural espontaneïtat que mai tenen les coses que són filles del refinament.

Els falta el fonament de l’eternitat.

I haveu de pensar que aquesta falta de fonament verdader, i el guiar-se sols pel sentiment i la fantasia, essent el princi¬ pal objecte que es proposa disfrutar el gust que l'home sem¬ pre troba quan es banya en emocions sentimentals, no és exclusiu d aquesta literatura que avui domina en molts espe¬ rits i exerceix influència en la literatura catalana, sinó que fins es troba en 1 exercici de la pietat cristiana, responent sens dubte les dues manifestacions, la literària i la piadosa, a

58

3. TORRAS I BAGES

un estat actual dels esperits que, faltats d'energia, enervats, més que de l'exercici, de les altes facultats de la intel·ligència i de la voluntat, els plau el sentiment, preferint la llaminadura a l’aliment nodritiu que dóna vigor a l’home i fortifica al cris¬ tià per a fer el camí de la vida, seguint el corriol dels ma¬ naments que porta indefectiblement a Déu. Posada la pràcti¬ ca de la religió en aquests termes, una religió de sentiment i de fantasia, una quincalla de pietat i no l'or macís que es deriva de la doctrina de l’Evangeli i dels exemples dels sants, és a dir, l’exercici sovint dur per a la vostra viciada naturalesa de les virtuts cristianes; la religió aleshores resulta insuficient, aigualida, i els homes qui sols d'aquella manera la practiquen, mig mundans i mig cristians, no arriben a trobar la pau sòlida de la vida, no estan en terreny ferm, coixegen de les dues ca¬ mes, com diu l'antic Profeta,1 i, de consegüent, no poden se¬ guir el sublim camí que porta a Déu, la imitació de Jesucrist, que és la veritat, el camí i la vida.

Voldríem desterrar de vosaltres aquesta frivolitat de reli¬ gió, aquesta ombra de religió que es guia pel sentiment i que més que altra cosa és una satisfacció incompleta i irracional de l’instint que ens porta a lo sobrenatural, que l’ateisme no podrà mai extirpar de la nostra naturalesa. D'aquest instint nasqué la idolatria, i els nostres literats modernistes són ar¬ rossegats pel mateix viciós desig que els antics gentils, i per això són idolàtrics; tornant l'esperit humà a l’estat o positura que tenia abans que Nostre Senyor Jesucrist el purgués de tota superstició. Quan del sentiment i de l'amor instintiu se’n fa la guia de la vida, aleshores cada home adora a l'ídol de sa preferència, segons el temperament que en ell domina, o de les circumstàncies en què es troba sa existència; així el sagrat llibre de la Saviesa,2 per l'hermosura i grandesa de les coses i pels sentiments apassionats dels homes, explica l’origen dels

1. III Reis, XVIII, 21.

2. Saviesa, XIII.

l’única eficàcia

59

ídols; i en nostres dies el doctor Newman, dirigint-se als seus lectors, que eren lo més escollit dels països anglosaxons de tota la terra, els diu: «No vulgueu convertir en ídols les vos¬ tres preocupacions predilectes.»

Tots els qui coneixeu les produccions de la moderna litera¬ tura haureu observat en ella un error fonamental i en gran manera seductor per a les persones joves de fantasia ardent i de cor encès, i fins per les ànimes generoses qui no sien al mateix temps reflexives. Els vicis i passions, els delictes més ignominiosos, els crims destructius de la societat humana, tots queden dissimulats, perden sa malícia, i es converteixen en obres divines i santes en mans de certs literats, quan aquells pecats i delictes tenen per mòbil i per objecte, o quan van acompanyats d'un sentiment intens que moltes vegades ni és tal sentiment, sinó purament instint. Això és que en les novel·les i en el teatre la literatura artística, i en la corrent dels successos humans el periodisme, han donat al sentiment i a la passió un valor purificant i santificador, considerant-lo d’una força redemptora que no solament eximeix de respon¬ sabilitat en tota aberració, sinó que volta i circueix d'una res¬ plendor de glòria a aquell qui, mogut per un sentiment o pas¬ sió desfrenada, ha comès excessos criminals. [ Considereu quan oposada és aquesta idea de la que amb sa doctrina i exemple ens ensenyen Jesucrist i tots els sants que fan consistir la re¬ dempció en el sacrifici! Les passions no són purificants, són cegues, i elles han d’ésser purificades amb la recta direcció de la raó i de la fe cristiana, que han de senyalar-los el curs que deuen seguir.

I quan una idea d'aquestes primordials en la direcció de la vida humana s'escampa per la societat, en virtut de la llei del contagi, la qual és més evident encara en el món dels esperits que no pas en el món corporal, d'aquella idea tothom en pa¬ teix, i fins influeix en el criteri dels cristians fidels a la doctri¬ na i a l'autoritat de la Iglésia; i per això Nós creiem complir amb nostre magisteri al rectificar certes idees, més de caràc¬ ter pràctic que no pas especulatiu, que corrompeixen la vida

60

J. TORRAS I BAGES

cristiana, i que encara que sembla que no es tracta més que de matèria literària, de medis estètics, no obstant, transcen¬ deixen a lo més essencial de la religió, perquè perverteixen la vida humana.

III

La pau i consistència de tot està en l'harmonia

DE LO TEMPORAL I LO ETERN

Convé avivar la consciència de la responsabilitat, el princi¬ pi de què havem de donar compte en el tribunal etern de tota la nostra vida, i recordar sovint l'eternitat que ens espera.

La veritat és concreta i determinada, consisteix en un sí o en im no, i aquesta serietat de la Veritat els ministres d'ella devem treballar perquè regni en tota l’extensió de la vida humana, perquè la nostra llei és la Veritat,1 i la justícia és la Veritat, la qual és reina sobirana.

Als ulls dèbils la resplendor del sol els mortifica; així en els diferents ordres de la vida la resplendor de la Veritat tam¬ bé mortifica a molta gent; no obstant, ella és l'única que salva.

En les èpoques de grans refinaments, de luxe, de riquesa, de vanitat, de desigs desenfrenats, de plaer, sol augmentar també la sofisteria. Un sofista és aleshores un home interes¬ sant, posseeix una certa coqueteria, i té el do d'agradar a tothom; fa bona cara a tots els sistemes, i s'entén amb les opi¬ nions contradictòries. La veritat aleshores, al costat de la doc¬ trina sofistica, sembla ferrenya i malcarada; la Veritat, ama¬ ble per naturalesa, delícia dels grans esperits i dels esperits senzills, és suplantada pel sofisma; les aparences atractives i

1. Psalm CXVIII, 142.

L’ÚNICA eficàcia

61

agradables enganyen als sentits, i la realitat més fonda, i que per a ésser capida necessita la força superior de l’ànima, queda desconeguda del gran nombre de gent del món, que ja diu per això 1 antiquíssim psalm: 1 «Fills dels homes, ^fins a quan sereu de cor imbècil? <-;per què ameu la vanitat i aneu al seguici de la mentida?»

I el perill d'ésser enganyat pel sofisma, d’ésser seduït pel sí i el no, per la doctrina que s'avé amb tothom, fins cl tenen els grans talents: Sant Agustí es confessa d'haver seguit la secta dels acadèmics de son temps, que, com ell diu, es com- plaïen en sostenirt totes les opinions, fins les entre si contra¬ dictòries.

Sembla que per aquest camí l’home hauria de trobar amb seguretat la pau, que així s'hauria d'acabar les lluites de l'es¬ perit, i que el cor hauria de reposar disfrutant d'una immen¬ sa varietat d'idees i de doctrines. El fonament permanent de la guerra entre els homes, lo mateix de la guerra d'idees que de la guerra externa de les armes, és indubtablement la dis¬ tinció entre el Bé i el mal que correspon a la distinció entre la Veritat i l’error; sembla, doncs, superficialment la cosa con¬ siderada, que abolida aquella distinció i proclamada la igual¬ tat de totes les doctrines, i la licitud de totes les passions, haurien de disfrutar, lo mateix els homes particulars que la societat, d’un repòs deliciós, regnant sobre la terra una cari- nyosa fraternitat. I, no obstant, quan en el món es va desva- neixent la distinció entre el Bé i el mal, entre la Veritat i 1 error; quan en la societat domina la indiferència, la societat es desfà com un cos mort, i quan en el cor de l'home s'apaga la preeminència de la Veritat i del Bé, i tots sos afectes queden igualats, i desapareix el contrast de la virtut i del pecat, i no fa diferència entre una cosa i altra, alshores el fàstic de la vida s apodera de l'home i comença la guerra de l'home amb si mateix, i, de consegüent, el tedi s'apodera dels esperits, apa-

1. Psalm IV, 3.

62

J. TORRAS I BAGES

reixent la guerra irracional, lluita de bèsties per la contrarietat de les passions, de cibis et venereis, que és la més repugnant de totes.

La distinció entre el Bé i el mal, entre la Veritat i Terror, és la llei fonamental de la consciència humana, és la mateixa consciència, de manera que treta aquella distinció desapareix; i l’home ja no és home més que per defora, queda buit i bau- mat i sense substància. Aleshores l'home giravolta contínua¬ ment, segons d’on bufa el vent de la passió i del sentiment; deixa d’ésser autònom, no té dret ni llei pròpia, el governen les circumstàncies externes, perquè ha quedat consumit el codi essencial de la seva racionalitat.

Aquesta anihilació de la substància humana explica la falta de consistència dels homes i de les institucions públiques en nostres dies, la falta de soliditat social i aquesta mena de pol¬ vorització que es nota en les classes, en els partits, en les es¬ coles, en els pobles i en les famílies. No hi ha dissolvent més actiu que la passió, i per això entronitzada aquesta, fet el sentiment autònom, independent i sobirà, déu dels homes, és una reproducció d'aquells antics ídols insadollables i devo¬ radors que constituïen el càstig més terrible de Déu sobre aquells pobles que, com diu Sant Pau,1 havent-lo conegut no el volien adorar.

I per a retornar a l'home d'aquest desmai espiritual, per a curar-lo d'aquesta epilèpsia moral que no el deixa ésser amo dels seus propis moviments i per a ressuscitar-li la morta consciència, substància de l’home, no hi ha medi més assegu¬ rat que el qui portà a TiHustre Newman a la vida de la veri¬ tat, o sia el record del gran principi: «La vida és curta, l'eter¬ nitat és llarga.»

Nós creiem que la tan general ofuscació de les conscièn¬ cies en el temps present es deu a l'oblit en què es deixa el càstig etern, que sempre hauríem de tenir davant dels ulls

1. Romans, I, 21.

l’única eficàcia

63

i fer ressonar en les orelles de nostre pròxim. Diuen que Ale¬ xandre Magne, després que s'hagué ensenyorit de tan immen¬ sos territoris, tingué por de si mateix, i que, per no quedar desvanescut per la supèrbia, manà a un esclau que cada matí li digués: «Alexandre, recorda’t que ets home.» Així a l'home modern ensenyorit de la matèria, però esclau de les pròpies passions, és necessari dir-li: «La vida és curta, l'eternitat és llarga.»

No ln ha estímul que reaccioni més fortament a l’home que l’instint de la pròpia existència, lo mateix de la caduca exis¬ tència material que de l’espiritual: l’home tot ho dóna per la vida, i la preocupació per la sort de la nostra existència eterna no sols és una creença en els cristians, un principi ra¬ cional en els filosops formals i discrets, sinó que fins és un instint en tots els homes, tan fort com l'instint de conserva¬ ció d'aquesta vida temporal i terrena. En efecte, per la vida es perd la vida, diu la sabiduria del nostre poble, i per a gua¬ nyar-se la vida i per a assegurar-se el benestar d'ella els homes s’escarrassen en el treball, sacrifiquen fins la pròpia salut, i per a salvar la pròpia existència es desprenen de tot lo demés.

Sols hi ha un instint que venç a l’instint de conservació de la nostra vida temporal i terrena, i és l'instint sobrenatural d’assegurar la vida eterna. Per això el Criador del nostre lli¬ natge volgué, per magisteri de son Verb etern, el Fill de Déu encarnat, il·lustrar en gran manera, resoldre el misteriós pro¬ blema, que tots els pobles de la terra havien tractat, sobre qui¬ na era la sort de l’home quan sortia d’aquest món el seu espe¬ rit immortal. Volgué que hi hagués una summa claredat en aquest problema que cada home s'ha de resoldre a si mateix, i fins als més simples facilitar-los la resolució. Sobre la força d aquest instint sobrenatural de la pròpia salvació, vencent i sacrificant l’instint de conservació d'aquesta vida temporal i material present, en tenim completa demostració no sols en els innombrables màrtirs de la fe cristiana, que el nom màrtir, com tothom sap, significa testimoni, perquè ells foren testimo¬ nis de la Veritat del Verb etern, qui prometé la glòria im-

64

J. TORRAS I BAGES

mortal als qui per amor de la Veritat donessin la vida; sinó que fins en els pobles de la gentilitat trobem homes qui, il·lu¬ minats per la pròpia intel·ligència racional, vicaria de Déu, han sacrificat l’encís poderosíssim d'aquesta vida present i terre- na per a guardar fidelitat a la Veritat eterna, principi i fi de totes les coses. Tothom sap el cas de Sòcrates; i al poble gentil pertanyia l'home típic, eternament exemplar, sant per tots els segles de la Humanitat, heroi vencedor en les lluites de la vida que ens descriu admirablement la Sagrada Bíblia i que la Iglésia ens proposa com a norma que devem imitar en aquestes difícils batalles: el patriarca Job.

Envestit de totes les contradiccions, ferit en tots els seus afectes, el Senyor alaba la seva virtut, però Satanàs respon al Senyor: «L'home tot ho dóna mentre pugui salvar la pell.» L apreta encara més, per permissió divina, l'enemic de la na¬ turalesa humana, i quan arriba a lo més fort del conflicte, quan sembla que ha de caure en la desesperació, ix de son coi el crit de confiança, i, il·luminat per l'esperit de profecia, diu:1 «Conec que viu el meu Redemptor, que em ressuscitarà de la pols de la terra, i tinc la invencible esperança de que l'he de veure amb mos propis ulls.» I l'esperança en la vida immor¬ tal, l'instint sobrenatural de la vida eterna, li dóna forces per a vèncer el cúmul insuportable dels sofriments de cos i d'àni¬ ma; i amb lo invisible 2 venidor venç lo present i sensible. De manera que les sublims exclamacions del Patriarca d’Idumea, la fe de 1 altra vida, amb els quals confortat resisteix i domina tota la potència contradictòria i es manté ferm malgrat totes les envestides, són la mateixa idea, la mateixa fe, amb la qual el doctor d’Oxford es resol a sortir del protestantisme, on era glorificat, i abraçar la religió verdadera, és a dir, aquella sentència: «La vida és curta, l’eternitat és llarga.»

Sempre, sense variació, procurarem avivar en vostre es¬ perit la idea de l'eternitat. És la idea mare de totes les idees,

1. Job, XIX, 25.

2. Hebreus, XI, 21.

3/tfNICA EFICÀCIA

65

cs Ja íont de totes les energies, és el lligam iníinit que uneix -entre si totes les existències, és la que dóna unitat a totes les coses; podem dir que ella és l'única realitat, és la mateixa Veritat, es Déu. Tot lo que no és etern és no res. És una il·lusió; es com les projeccions lluminoses que en si no tenen realitat ni substància, i l’única finalitat de les quals és donar-nos idea, anticipació i participació d’una realitat que voldríem veure i tenim lluny. Així és tot lo mundà i temporal en relació amb lo diví i etern. Sols tenen importància les coses terrenals, els aconteixements humans, en quant es refereixen a lo etern i

n’t! aleshores la substància mundana i els homes pels quals ella ha sigut criada s'engrandeixen i divinitzen; i veiem l'o- peracio divma regint el moviment de tot lo criat, i els agents espirituals o intel·ligents i materials i sensibles se’ns presen¬ ten com dòcils instruments del poder diví. La Sagrada Bíblia, inspirada per Déu, ens manifesta l'admirable espectacle de tot lo criat, movent-se a l'impuls de Déu, í a Aquest, inalte¬ rable, sense mutació, sempre el mateix, i principi de tota la mundana varietat.

Lo temporal i lo etern, de consegüent, estan lligats d'una manera indissoluble; i separar lo temporal de lo etern és una mutilació, és una dislocació que pertorba l’harmonia de l’Uni¬ vers i trenca la Llei de la vida; per això la vida de ï'espe- rit quan queda ofegada per les invasions materials, quan la carn amb tots els elements que d'ella deriven mata a l’esperit el principal reactiu per a tomar-li la vida és la profunda con¬ sideració de l'eternitat.

Lo etern es féu temporal, i lo invisible, visible en la Per- .sona de Nostre Senyor Jesucrist per a retornar a la Huma¬ nitat de son desvaneixement, per a soldar lo que s’havia tren¬ cat, per a restablir la unió entre l’home i Déu promulgant la Llei de la Ventat, que és son sant Evangeli, que porta l'har¬ monia de la vida. D’aquí és que, quan Jesucrist és rebutjat, i /sa doctrina no és escoltada, i la seva Llei no és obeïda, de se¬ guida es presenta el gran conflicte en la consciència particular de cada home i en l'equilibri de la societat pública. Els gentils

:5

66

J. TORRAS I BAGES

antics resolgueren l'equilibri públic amb la institució de l’es¬ clavitud; els gentils moderns encara no han trobat la fórmula de l’harmonia social, i, si rebutgen la ponderació de forces que ensenya l'Evangeli, és fàcil que no reïxin amb felicitat de ses moltíssimes provatures.

Però no volem Nós tractar ara d’aquest públic equilibri i d’aquesta harmonia social. Per raó de nostre ministeri, i ate¬ nent al sant temps de Quaresma que s’acosta, volem única¬ ment parlar-vos de la manera de resoldre el gran conflicte de la vida actual en els dominis de la nostra consciència, de la manera d'aliar-la amb l'altra vida, de com hem d’harmonitzar lo temporal i lo etern, lo material i lo espiritual; és a dir, par¬ lant el llenguatge claríssim de la Iglésia, intel·ligible a tota criatura racional per insignificant que sia la seva instrucció, volem parlar de com hem de portar-nos per a viure amb amis¬ tat i gràcia de Déu en aquest món, a fi d’assegurar la nostra eterna salvació en l'altre.

Tota harmonia suposa un pacte que les dues parts han de complir amb fidelitat. En aquest cas solemníssim de què trac¬ tem, el pacte existeix, el proposà a totes les generacions huma¬ nes el Verb etern de Déu encarnat, Jesús de Natzaret, Fill de la Immaculada Verge Maria i Redemptor del nostre llinatge, i aquest pacte s'anomena el Nou Testament, i és el testament i perdurable aliança que Déu ha fet amb els homes, la salva¬ ció dels quals depèn de la fidelitat amb què el compleixin.

IV

Eficàcia de la idea d'eternitat

A la pobra criatura humana li és molt difícil acostar-se a Déu, Esperit infinit. Veu les seves resplendors en les magnifi¬ cències de la Creació material, el sent en el ritme moral de la pròpia consciència; coneix que la seva intel·ligència racional és com una espuma d’una Llum infinita, reconeix en els dic-

l'única eficàcia

67

tats dc l'Evangeli sentències divines; però l’Infinit i Invisible li fa por, té l'home consciència de la pròpia poquedat i misè¬ ria, i no gosa acostar-se a Aquell que és cl principi i fi dc totes les coses. Per això la Sabiduria divina, el Verb etern, reves¬ tint-se de la nostra naturalesa, es féu Mediador i lligà al llinat¬ ge dels homes amb Déu per medi de l'eternitat.

L’eternitat és la idea mare de l’Evangeli; és la seva subs¬ tància i essència, és l'ànima que li dóna vida, és la base i fo¬ nament de totes les seves ensenyances; sense la idea de l’e¬ ternitat, que omple i vivifica totes les seves pàgines, fóra un llibre de sabiduria vulgar, una veritat sense demostració, un bellíssim somni, mes no un codi de la vida humana; una com¬ posició imaginativa, mes no llei pràctica i real de la Humani¬ tat civilitzada, com fa prop de dos mil anys que és i continua¬ rà essent d'aquí en avant.

Per això avui, per a molts literats que viuen en la il·lusió del món, adorant les mesquineses mundanes, encesos en el foc de les passions terrenals, dins de l’estret horitzó dels sentits o en el desvaneixement de la supèrbia racional, als quals falta la sublim simplicitat humana, la superioritat i domini de la sensualitat i de la vanitat, aquella simplicitat que proporciona a l'esperit la visió universal, la contemplació de totes les coses a la llum de l'eternitat que dóna a les coses les proporcions reals, i destrueix les proporcions grandioses i enciseres amb què ens les presenta la pròpia imaginació mentre dormim el somni de la vida terrena; aquests literats, aquests filosops, aquests artistes, aquests polítics, tots aquests homes de món, diem, faltats de la llum principal i verdadera, que es produeix i resulta de la consideració de l'eternitat, miren i no veuen la sabiduria de l'Evangeli, llegeixen la seva lletra, però no pe¬ netren el seu esperit; i la comprensió falsa que tenen del celestial llibre fa que el considerin purament com un llibre regulador de relacions humanes, com l'obra d'un filosop social.

Per això Nós en aquesta Carta vos cridem l'atenció sobre lo imprescindible que és per a l’home la llum sempre serena, viva, penetrant, mai illusionadora, de l’eternitat, per a tenir

68

J. TORRAS I BAGES

la idea verdadera de lea- coses, per a no caure en il·lusions i enganys que ens facin errar en el camí que condueix al port de salvació; i tant en la nostra vida social com en la nostra conducta individual, i fins en la pràctica de la pietat i de la devoció, sempre havem de tenir la vista fixa en aquell estel de llum constant, que ni minva ni creix, que mai enganya, que venç i desfà totes les boires que despedeix la fermentació hu¬ mana, la llum immensa i divina de l'eternitat.

La gent superficial pensa que la consideració de l'eternitat de què es valen els homes apostòlics per a cridar a la vida cristiana, a l’exercici de la virtut i de la pietat, a les ànimes, és un medi afectiu, una manera d’influir sobre el cor, més que no pas sobre la intel·ligència, un argument ad terrorem per a impressionar la fantasia; però, encara que és cert que la con¬ sideració de l’eternitat impressiona, la impressió viva i fonda que causa prové de la llum meravellosa de la idea, del concep¬ te d'aquella veritat immensa dins de la qual es mouen i viuen totes les existències, el cel i la terra, la llum del qual no és altra cosa que la mateixa resplendor de Déu.

A la contemplació de l’eternitat vos cridem, estimats ger¬ mans i fills, en el pròxim temps de la Quaresma, i com l’a¬ pòstol Sant Pau 1 us direm: «Ja és hora de despertar-vos del somni d'aquesta vida mundana i d’obrir els ulls a la llum per a veure la realitat.» Lo present i material és il·lusió passatgera, és com aqueixos núvols de figures fantàstiques que per l'aire es fan i es desfan en poca estona. «La vida és curta, l'eternitat és llarga.»

Quan els homes consideren la idea de l’eternitat, la vida deixa d'ésser lleugera i frívola, i es converteix en formal i dis¬ creta; perquè aleshores la vida està edificada sobre fonaments verdaders i guarda les lleis de l'equilibri. La vida humana aleshores és resistent i aguanta totes les envestides; les tem¬ pestats més furioses no poden aterrar-la, s'ha fet ja en certa

1. Romans, XIII, 11.

l'O XICA hiíc.Xcia

69

manera eterna, i com l’eternitat es un atribut diví, ella queda també divinitzada. Els sants no són altra cosa que els homes de l’eternitat. Són homes del temps i del seu temps, no cons¬ titueixen un anacronisme, tenen una perenne actualitat per¬ què l’eternitat abraça tots els temps, comprèn totes les cir¬ cumstàncies i conté totes les coses. Lo més vell i lo més nou, lo passat i lo esdevenidor, tot queda inclòs en l’eternitat. Per això aquell admirable esperit de Sant Agustí, contemplant l’eternitat, atribut de Déu, exclamava: «jOh Hermosura vella i sempre nova! És una mar sense límit i sense mida.»

Els homes de l’eternitat, els sants, són els qui saben mi¬ llor adequar-se a tots els temps i a totes les circumstàncies, perquè no estan aferrats a lo variable i transitori que passa, i, en canvi, viuen identificats amb lo essencial, amb lo etern, que dura i permaneix sempre i pertot arreu, en totes les èpoques i en tots els països. Per això els sants són ciutadans de tot el món i no perden l’actualitat en cap època. Sant Antoni Abat era d'Egipte i de l'època romana, i avui és familiar i conciu¬ tadà de totes les nacions cristianes; i com ell moltíssims d'al¬ tres. Són els homes per excel·lència, perquè, desfent-se de lo accidental, es queden amb lo essencial; el país, l’època, la clas¬ se social, el grau de ciència que posseïren, el caràcter de la civilització en què visqueren, són accidents que queden ofe¬ gats per la llum de lo essencial, per l'exceHència de son espe¬ rit, per l'elevació de la seva vida identificada amb l’eternitat. De manera que en definitiva lo que sempre triomfa en la Humanitat és lo etern; el temps, com un riu poderós, tot s’ho emporta: sistemes de filosofia, règims polítics, gust artístic i literari, modes socials, drets i consuetuds, tot va riu avall; i sols queda la immutable Eternitat, envers la qual giren els ulls totes les generacions com l’única llum que pot desxifrar l'enigma de la vida.

La vida dels sants és una vida lluminosa; per això devo- tament les llegim i sentim la força atractiva de son exemple: com sempre tenien a la vista l'eternitat i per ella regien totes les seves accions, la solució de la seva vida resulta enterament

70

J. TORRAS I BAGES

racional. És el riu que va a la mar. La criatura que cerca al Criador, l’Existència insuficient i variale que s’aferra al Ser infinit i etern. El deixeble de la Llei evangèlica que, mitjançant la pràctica d’ella, vol identificar-se amb son Autor, Jesús de Natzaret, Fill de la Immaculada Verge Maria, Verb etern de Déu, que il·lumina a tot home que ve a aquest món, í, mitjan¬ çant la seva fe i la pràctica de la seva doctrina, li dóna la po¬ testat de fer-se fill de Déu.1

V

La pseudo-mística no té la sabiduria

L'adaptació d'aquesta vida temporal i terrena, variable per naturalesa, distinta segons els temps i les circumstàncies, a la vida immutable i eterna, que ve després d'aquest món, i de la qual la vida present és una preparació i preàmbul, és una verdadera dificultat que exigeix una llum intensa a l’enteni¬ ment i una constant energia a la voluntat. Per això són molts els cridats i pocs els escollits; i la idea del regne etern im¬ porta una selecció, en el qual no seran compresos sinó aquells que, purificada la seva vida, identificats amb el Primogènit del nostre llinatge, que és l’Unigènit Fill de Déu, sien altres Crís- tos, és a dir, estiguin ungits amb la gràcia del Redemptor, que és la caritat eterna, l’amor de Déu que lliga i uneix la criatura amb son Criador, fent-la participant de la vida d'Aquest.

Sols Déu pot ensenyar d'una manera inequívoca les drece¬ res que porten a Déu, el camí ral del compliment de la Llei que la raó ensenya a l’home, i la gràcia del Senyor que favo- reix a tota criatura racional l’ajuda a complir-la. Així és que la Sagrada Bíblia ens presenta a diferents gentils que guar¬ daven justícia i eren amics de Déu. Però el Criador del nostre

1. Joan, I, 12.

l'única eficXcia

71

llinatge volgué donar-nos un Pedagog, un Mestre infal·lible, que és Jesucrist, i la Iglésia, que el representa.

La mística és una d'aquestes dreceres, un procediment per a arribar a Déu, propi únicament de certes ànimes, sempre ex¬ cels i, de consegüent, difícil; i si la Llei natural i general a tots els homes no pot complir-se amb perfecció sense l’auxili de la gràcia divina, és clar que voler arribar a Déu, a la Veri¬ tat Summa, per medi de la mística, és a dir, per procediments misteriosos, és seguir un camí exposadíssim i que exigeix un guia molt expert.

Tots aquests filosops, artistes i literats que en ses especu¬ lacions cerquen un aliment per a son esperit i no miren lo que mengen, morts de fam, no són en el fons altra cosa que una gent que està afamada de Déu, però que, rebels a la seva autoritat i a la doctrina per Ell revelada, ells mateixos es devo¬ ren les pròpies entranyes de l’ànima; i cercant el consol de la vida, de l'existència, amb la ceguetat de l’instint i amb la insu¬ ficiència de la raó que rebutja l'auxili de la fe, arriben al terme tristíssim de la seva destrucció. Per això veiem la pseudo-mís- tica modernista amb íntima relació de família amb els nihilis¬ tes contemporanis; i els terribles anarquistes no són altra cosa que els pràctics que sense contemplacions volen arribar al súmmum: són els moderats i els exaltats d'una mateixa escola.

Tot el món es perd per una mateixa causa, com ja predica¬ va el profeta Jeremies,1 perquè els homes ni reflexionen ni me¬ diten; per la lleugeresa de son esperit, perquè no consideren la vida ni contemplen les coses a la llum de l’eternitat, que de cap manera pot ésser suplerta, perquè és essencial. Quan d'una cosa se n'extreu un element essencial, dita cosa queda desna¬ turalitzada, no és ella mateixa; i com l'eternitat és un element essencial en la vida de l'esperit humà, extreta ella, la natura¬ lesa humana queda dissipada, i la seva vida perd l’harmonia

i. XII, 11.

72

J. TORRAS I BAGES

que té la vida dels animals i de les plantes, que desenrotllant- se segons les lleis de la creació material i del temps transi¬ tori en tenen prou, no senten cap deficiència: sa fam queda apagada, i reposen dins de la llei de sa pròpia naturalesa.

Amb gran profunditat l’apòstol Sant Pau 1 ensenya que l'he¬ retgia és filla de la carn; la sensualitat i la supèrbia, fermen¬ tacions de la vida animal, l’engendren, i ella després pareix la mort. Per això, per a deslliurar-nos del pecat i mantenir-nos- fidels a Déu, la Iglésia ens exhorta, i tots els Sants amb ses doctrines i sos exemples ens ensenyen l'eficàcia de la mortifica¬ ció de la carn i de la humil oració del nostre cor per a deslliu¬ rar el nostre esperit. L'heretgia, com tot pecat, és una esclavi¬ tud. L'home flac es fa heretge pretenent que així es fa lliure,, mes en la realitat de la vida passa que està amarrat per la ca¬ dena de la sensualitat i de la supèrbia, i aquesta cadena que el manté lligat i esclau queda a mercè i a la direcció de Ia\ passió més forta. Per això veureu un continu canvi de posició en l'esperit dels qui volen guiar-se a si mateixos i no admeten la< direcció divina. Com aquells d'Atenes, de qui parla el llibre dels Fets dels Apòstols, esperen sempre la darrera novetat, i: és perquè els falta la llum de l'eternitat. Incapacitats de tastar la summa Veritat i la summa Bellesa, que és l'únic aliment de l'esperit de l'home, cerquen la satisfacció amb la novetat; estimulant propi dels esperits vulgars, de les ànimes incapaces d'assaborir lo infinit i etern.

Alcem nosaltres, caríssims germans i fills, el cor a Déu, vis¬ quem en l’amplíssim horitzó de l’eternitat, procurem deslliu¬ rar-nos de la cadena dels sentits que ens lliga a lo terrenal i transitori, per a trobar lo etern i immutable, la summa de la. perfecció, aquella Hermosura vella i sempre nova. Déu Senyor nostre, que vingué a ensenyar-nos el Redemptor Jesús.

1. Gàlates, V, 17.

l'única eficàcia

73

VI

La verdadera sabiduria està en la possessió

DE LA VERITAT

Quan es troba a Déu es troba la verdadera Sabiduria; tot l'esforç de l’enteniment, tota l'activitat de la nostra raó, es di¬ rigeix a cercar la Sabiduria, que consisteix en la possessió de la Veritat; qui no està amb Déu està fora de la Veritat, que és l’atmosfera dins de la qual ha de respirar la criatura racio¬ nal; i qui no disfruta d’aquesta atmosfera s'ofega. Per això vosaltres haureu vist les convulsions que pateixen aquells es¬ perits que volen viure fora de Déu. Pateixen ells i fan patir als altres. No tenen ells pau i pertorben la dels demés. Una litera¬ tura convulsiva, avui existent, demostra el gran nombre d’es¬ perits moderns que viuen fora de Déu; i fora d’Ell, l’esperit no pot viure. El psalmista hebraic,1 el sublim cantor dels mis¬ teris de l’esperit, els càntics del qual encara avui canta tot el món civilitzat, ja usà aquesta metàfora de que l’home respi¬ ra en Déu. Bado la boca, diu, per a engolir aire quan desitjo complir la teva Llei. Quan les nostres aspiracions s’efectuen en conformitat amb la Llei divina engolim aire pur i el moviment vital s'efectua amb naturalitat i facilitat; els quí viuen en l'aire impur de la impietat, en l'atmosfera viciada de la vanitat i de la sensualitat, baden la boca com els asmàtics, però no poden respirar, i la vida se’ls fa pesada. Viuen fora del seu ele¬ ment, perquè l’element propi de la criatura racional és Déu; i per això passa que així que els homes viuen separats de Déu, el pessimisme creix en la societat. Quant més es predica que aquest món és el centre de les ànimes, més disminueix el con¬ sol de la vida; i l'experiència demostra que la pau, l'alegria i el goig de les ànimes són patrimoni dels humils i dels purs que amen a Déu i viuen baix l'ombra de les ales de sa pater¬ nal Providència.

1. CXVÏII, 131.

74

J. TORRAS í BAGES

Una literatura que pertorba els esperits no va guiada per la verdadera Sabiduria, perquè aquesta, per a ésser tal, ha de saber proporcionar el consol de la vida. Si no té tal eficàcia, si en lloc de consolar pertorba, no és filla de la Sabiduria, per¬ què és atribut necessari i essencial d'aquesta consolar als seus deixebles. Per això els deixebles del Verb etern, de la Sabiduria encarnada, fins en mig de les grans contradiccions disfruten d'un goig inefable. Sant Pau 1 ens diu clarament que així que se li augmentaven les tribulacions i conflictes i les per¬ secucions, s'augmentava també infinitament el consol del seu esperit, fins al punt, deia, que ell consolava als altres. La Sabi- duría consisteix en la possessió de la Veritat. Qui no posseeix la Veritat, encara que no sàpiga de lletra, és savi de debò. L'inspirat poeta hebraic ja deia, dirigint-se al Senyor: «Dó- na'm la intel·ligència de la Veritat i viuré.»2 Aquell gran espe¬ rit no podia viure fora de la Veritat. Tothom en la Veritat hi reposa; l'home sincer hi està com el peix a l'aigua. És son ele¬ ment natural. El camí d'arribar a la possessió de la Veritat de la vida, és a dir, a la Sabiduria, Déu ha volgut ensenyar-lo per si mateix a l'home, i l'antic oracle ja fa molts segles que digué: «El principi i font de la Sabiduria és el temor de Déu.»3

La Veritat és una necessitat perenne i universal de l'home. L’esperit la necessita per a viure lo mateix ara que dos mil anys enrera, lo mateix el ciutadà de Barcelona que el de Lon¬ dres o de Chicago, lo mateix el literat que l’home sense lletra. Per això és que hi ha d'haver un camí universal que porti a la Veritat a tots els fills d'Adam, puix que tots igualment la ne¬ cessitem per viure. La mentida no és cap aliment; entreté, però no satisfà. L’enginy literari i artístic i el talent filosòfic, quan, estant seduïts pel sofisma, saben donar a la mentida i a la il·lusió formes excitants, la fan suggestiva, perquè obren so¬ bre l'instint vivíssim de la novetat i de la veritat, i, encara que

1. II Corintis, I, 5.

2. CXVIII, 144.

3. Eclesiastès, I, 16.

l'única i: ficacia

75

falsament, són en l’ordre natural uns vidents del misteri de lo Etern i Infinit i de la limitació de les nostres potències. En la infància veiem aquest mateix fet d'una manera evident, els nois prenen per realitats tot lo que els interessa i agrada. En una esfera diferent lo mateix passa als homes, j Quants entu¬ siasmes per pures il·lusions! [Quantes felicitats d'un dia! I tot lo del món, amb ses grandeses i opulències i vanitats, és la felicitat d'un dia; perquè el món, enemic de l'home i rebel a Jesucrist, està posat en la mentida i és incapaç de posseir la Veritat. Mai el món ha pogut ésser qualificat de savi, ni pels seus mateixos amics. Són bogeries del món, tothom diu. I per això havem de cercar la Sabiduria fora del món, i la trobem en el temor de Déu, que modera a l’home, aplaca ses passions i, contenint nostres instints animals forts i avassalladors, per¬ met que el nostre instint racional s'elevi fins a Déu, on troba, guiat per Jesucrist, la pau, la puresa i la consolació de la vida. Per això diu l'oracle diví: «El temor de Déu és el principi i la font de la Sabiduria.»

La mística cristiana arriba a la llibertat per la identificació de l'home amb Déu. Pel just no hi ha llei,1 perquè ell és la llei de si mateix, puix l’Etern impera en sa consciència i és el mòbil i el fi de tota sa activitat i la llum que dóna a les coses ses verdaderes proporcions. En ell hi ha una identificació en¬ tre la llibertat i la Veritat, coincideixen perfectament en sa consciència,2 efectuant-se aleshores aquella sentència divina que diu que la Veritat ens deslliura. L’ànima justa vola lliure¬ ment en la infinita esfera de l’Etern, perquè Aquest és la llei de la seva vida.

Molts dels qui avui pretenen donar espiritual pastura als homes per medi de les lletres, no fan consistir la sabiduria en la possessió de la Veritat. Prescindeixen d'ella, i com el Pro- cònsol de Judea amb to incrèdul pregunten: «<-Què és la Veri-

1. I Timoteu, I, 3.

2. Joan, XVII, 10. Vegeu Sant Joan de la Creu, Llama de Amor viva, canc. III.

76

J. TORRAS t BAGES

tat?» No volen traba ni mida; i com la Veritat és la mida de les coses, la qui els dóna les verdaderes proporcions, la tenen per raquítica i tirànica, i, incapaços del sublim goig de la Infi¬ nita Veritat, la supleixen per vanes fantasmagories, i cerquen en les emocions sentimentals i apassionades, variades, vehe¬ ments i impensades, el goig de la vida. Com en els gentils d abans de que vingués al món el diví Mestre Jesús, els d'ara també, els mateixos es volen fer els déus que adoren, adoren les pròpies ficcions i rebutgen la Veritat com llei dels esperits: volant sense nord ni guia, s'ixen del camí de la raó, i les prò¬ pies passions i sentiments, que per sa naturalesa han d’ésser conduïts son el vehicle en el qual cerquen inútilment el re¬ pòs de l'anima.

VII

Les Sagrades Escriptures són el tresor de l'Eterna Sabiduria

A tots vosaltres, caríssims germans i fills, vos dirigim la present Carta, perquè no us deixeu seduir per les enganyoses i frívoles delícies d'una literatura falsa. No vulgueu amar i ado¬ rar els falsos déus. La Veritat sia sempre ernord del vostre enteniment i la delícia del vostre cor. Ella és eterna, la resplen¬ dor i la glòria de Déu; l’única atmosfera respirable per l'es- perit perque davalla del cel; els profetes de la terra, els qui us volen fer viure del sofisma, els qui pretenen crear una nova esfera per a la vida de l'esperit dins de la qual la Humanitat diuen ells que ha de renovar-se, vos inclinen a la terra i us separen del cel. Per a respirar no us abaixeu envers la terra alceu-vos cap al cel. L’aire pur ve de les altures; per això vos aconsellem la lectura i meditació dels Llibres Sagrats baix la direcció i magisteri de la Iglésia, amb aquella humilitat d’es- pent que obre les potències il·luminant l'enteniment i ence¬ nent el cor amb un amor puríssim.

í.’l'NICA EFICÀCIA

77

Els Llibres Sagrats són un tresor d’eterna sabiduria, i sa lectura nodreix les ànimes i apaga la fam de lo Infinit i diví que el Criador ha posat en la nostra naturalesa, essent com un vestigi i senyal de la nostra procedència; l'aire de família propi del llinatge humà que l'acredita de llinatge diví. Són com una carta que Déu ha escrit als homes, un descobriment i revelació de les coses altes i sobiranes que quedaren ocul¬ tes a l’home quan aquest, després del pecat, quedà en una gran disminució d'intel·ligència, una comunicació de l’eterna Sabi¬ duria feta en llenguatge d'homes per a adequar-se l'Infinit a la nostra limitada raó; per això avui mateix veiem que la Sagrada Bíblia és el llibre de la civilització, la llum que il·lumi¬ na a tots els pobles civilitzats, l'aliment intel·lectual dels homes sòlids i el fonament i codi de la vida de perfecció cristiana.

<;Què són els llibres dels homes al costat d’aquests llibres, l’Autor dels quals és Déu, valent-se d'instruments humans? ,-Quin consol voleu esperar de llibres escrits d'homes tan mi¬ serables com nosaltres? Sant Pau tenia consciència de posseir una gran potència de consolació, i així ho escriu; mes també diu que el poder de consolar el tenia perquè Jesucrist abans l'omplia a ell de celestials delícies, de manera que l’Apòstol consolava perquè ell abans havia sigut consolat pel gran Consolador, l’Esperit de dolçor infinita.

El nostre Sant Vicenç Ferrer increpava amb energia, i al mateix temps amb gran simplicitat, als seus contemporanis, pel deliri que tenien per la lectura dels lírics, dels còmics i dels altres poetes clàssics, i amb sobrenatural intuïció pronos¬ ticava en el segle xiv la conseqüència que havia de venir de l'oblit de les Sagrades Escriptures, apenes llegides ni medita¬ des, donats els esperits a la pura literatura humana com si fos un aliment suficient per la nostra naturalesa. I endevinà el gran conflicte religiós del segle xvi. èQuè diria aquell apos¬ tòlic predicador si veiés les lectures que serveixen d’aliment a la gent dels nostres dies? Tant en l'ordre material com en l’or¬ dre espiritual l'aliment refà a l'home; per això convé que els aliments sien sanitosos. No us alimenteu, doncs, de la vanitat,

.T. TORRAS I BAGES

78

dc lo que no té substància; sinó de la Veritat, de lo Etern. Les idees falses, el sofisma, la negació, les obscuritats del dubte, les suggestions ben presentades en forma elegant que exciten amb deliri els instints de la nostra naturalesa espiri¬ tual i material, i que no poden satisfer-los perquè elles matei¬ xes careixen de realitat i de substància, no són un aliment de l'esperit.

Déu cuidà de deixar un aliment solidíssím a l’home racional dictant les Sagrades Escriptures. Una generació que s'alimenti d’elles, una societat que les prengui per sa lectura predilecta, produirà homes de caràcter sòlid, d’enteniment equilibrat, de sentiments elevats, que es faran superiors a les frívoles emo¬ cions, a les novetats passatgeres, en una paraula, a las vanes aparences que a tants enganyen, corrent sempre al darrera d'un benestar que mai troben.

Per a trobar el benestar i el consol en aquest món, la pau en la vida present, hem de cercar el benestar i el consol de la vida eterna. Les dues vides de l'home, la del temps present i la de l'eternitat que ens espera, estan tan lligades entre si que l'una no pot ésser independent de l’altra. Una formidable conspiració mundana vol fer aquesta vida temporal indepen¬ dent de la vida eterna i no ho pot obtenir. La naturalesa hu¬ mana sent la seva imperfecció, treballa per a adquirir la per¬ fecció, i l'instint de l'eternitat l'ennobleix i la consola. La su¬ pressió de l’eternitat condemna a l'home a arrossegar-se sobre la terra i a l'immens desconsol de l’anihilació. La mística dels nostres modernistes es dirigeix a distreure als homes d'aques¬ ta anihilació, a presentar ficcions belles i enginyoses, ficcions d’unmortalitat i d’eternitat que es dissipen com el fum i que són incapaces de consolar als esperits reflexius.

Sant Pau ens ensenya l’eterna consolació. Tot lo que hi ha escrit en els Ulibres Sagrats ha sigut escrit per a ensenyança nostra, diu el gran Apòstol, a fi que, mitjançant la paciència i el consol que es troba en les Escriptures, mantinguem ferma

l'única eficàcia

79

l’esperança.1 En efecte, la lectura de la Bíblia, feta amb la de¬ guda reverència i humilitat baix el magisteri de la Iglésia, orienta l’esperit de l'home envers l’eternitat, i per això li pro¬ porciona amb invencible eficàcia el consol de la vida. L’actual literatura que es dóna aires profètics i vol dirigir l'esperit dels homes, ^envers on l’orienta? A Nós ens sembla que el desorienta. I qui no té una orientació de vida no pot sentir el consol de la vida. Fins ignora lo que és la vida; i els homes que segueixen aquella direcció passen el temps discutint amb si mateixos i mai arriben al repòs de l'esperit.

Sia la lectura i la meditació de les Sagrades Escriptures del Nou Testament, dictades per Déu per a ensenyança i santifica¬ ció dels cristians, l'aliment principal de la nostra intel·ligència i del nostre cor, i sentirem l'eficàcia d'una consolació que ens donarà la victòria en tots els conflictes de la vida. Aleshores totes les literatures mundanes, fins les més racionals i exqui¬ sides, ens semblaran raquítiques, en comparació d'aquells lli¬ bres la ciència dels quals deriva de la mateixa Sabiduria de l'Etern. Lo temporal i terrenal adquirirà sa verdadera propor¬ ció, i unit amb lo infinit i perdurable participarà d’una dig¬ nitat sobirana, convertint-se en un atri o vestíbul del Regne de la Glòria, perquè la nostra vida es mourà al ritme de l'Eternitat.

I perquè el Déu de les altures amb les inefables influències de la seva gràcia elevi i mantingui el vostre esperit en l'eterna esfera de la Veritat, vos donem la nostra Benedicció en nom del Pare f, del Fill t i del Sant Esperit Amén.

Vic, festa de la Càtedra de Sant Pere a Roma de 1904.

1. Romans, XV, 4.

GRÀCIA D’UNA DONA*

Sumari

I. Significació de l'any jubilar de la Immaculada.

II. Maria ha sigut, en els temps moderns, el sosteniment de l'es¬ perit catòlic.

III. Maria regna per la seva gràcia.

IV. La gràcia de Maria serà la restauració social.

V. Manera pràctica de celebrar el jubileu marià.

NÓS, EL DR. D. JOSEP TORRAS I BAGES, PER LA GRÀCIA DE DÉU I DE LA SANTA SEDE APOSTÒLICA BISBE DE VIC

Al Clero i fidels de la nostra Diòcesi, salut i pau en Nostre Senyor Jesucrist.

* La tan intensa devoció mariana del Doctor Torras es tradueix en aquesta nova pastoral, que, junt amb la titulada La Immaculada Con¬ cepció, són el més bell homenatge a la Verge puríssima i el record per¬ durable d’aquest any 1904, cinquantenari de la proclamació dogmàtica de la concepció immaculada de Maria. Referint-se a aquest document, diu amb profunda penetració el seu autor al poeta Maragall: «Me deia vostè en una carta que s'havia estrístit, perquè jo en una pastoral (L’úni¬ ca eficàcia) semblava que disminuïa l’excellència del sentiment. Ara en rebrà una altra, en què veurà la potència que el Cristianisme li reconeix. I les dues pastorals estan sostingudes per una mateixa idea: la jerar¬ quia en el regne interior de l’home» (28 de setembre del 1904).

GRÀCIA D’UNA DONA

81

Ne timeas, Maria, invenisti enim gratiam apud Deum.

«i Oh Maria! No temis perquè has trobat gràcia als ulls de Déu.»

(Lluc, ï, 30.)

I

Significació de l'any jubilar de la Immaculada

L'any jubilar de la Immaculada Concepció es va celebrant on tot el món cristià, i particularment en aquesta Diòcesi, amb peregrinacions, solemnitats religioses i altres actes pú¬ blics en què es paga a la Reina de cels i terra el tribut de ve¬ neració i de respecte que es mereix Aquella qui és anomena¬ da Auxili dels cristians.

I abans de tancar-se aquest anys de benedicció i de gràcia que el Vicari de Jesucrist a la terra ens exhorta a aprofitar per a obtenir de Déu els auxilis necessaris en la batalla de la vida, per a eixir vencedors d'ella i merèixer la palma de la immor¬ tal victòria, considerant que Maria és perpètua triomfadora, que el mal major del pecat res ha pogut contra Ella, i que tot el poder de les tenebres queda dissipat als raigs dolcíssims de la llum celestial d'aquesta estrella matinal, que és la Ver¬ ge Maria, havem cregut convenient, caríssims germans i fills, dirigir-vos altra vegada la nostra paraula per a exhortar-vos a la celebració devota, pura i santa de la festa principal i verda- dera del quinquagèsim aniversari de la definició dogmàtica de la Immaculada Concepció de Maria Santíssima, Mare de Déu i Mare nostra, vida, dolçura i esperança de tots els cristians en els conflictes que en aquesta vall de llàgrimes havem de passar.

El dia 8 del pròxim desembre compliran els cinquanta anys d’aquell solemne acte del papa Pius IX, de santa memòria, de¬ clarant heretge al qui, contrariant la definició, s'atrevís a sos-

82

J. TORRAS I BAGES

tenir que la Verge Maria havia sigut concebuda amb pecat.. I Nós no sabem que el dogma hagi sigut contrariat per ningúr i tots els catòlics l'han professat amb devot respecte, i fins els mateixos protestants des d'aquella ocasió ençà tenen una mena de devoció a la Verge Maria, acostant-se, per tant, a la Iglésia catòlica; complint altre cop la celestial Senyora lo que d’Ella canta la Iglésia, és a dir, que és vencedora de totes les heret¬ gies, perquè domina i té baix son peu poderós el Cap de tota heretgia i de tota impietat, l'Esperit del mal, Satanàs, enemic de Déu i dels homes.

Sempre convé sostenir en el poble cristià l'imperi benèfic i dolcíssim de Maria, perquè sempre els homes necessitem sa maternal protecció; i l'encàrrec que en l'ordre de la pietat fem amb més eficàcia als nostres estimats cooperadors, el ve¬ nerable Clero, és el d’estimular i fomentar entre els fidels la devoció a Maria Santíssima. És aquesta el gran vincle d’uni¬ tat entre el poble fidel, el vincle de la fraternitat universal en¬ tre els catòlics, puix tots reconeixem per Mare a la Immacu¬ lada Verge; i tenim l’íntima seguretat de que sa devoció és el més poderós medi perquè el cristianisme pràctic torni a im¬ perar en la societat dels homes.

Ni la política, ni la sociologia, ni la filosofia, ni l'art, ni tota la universal literatura, tenen poder per a retornar al món aba¬ tut, per a infondre-li lo que li falta, per a curar ses deficiències,, per a dar-li forces de vida. Perquè encara que actualment la vida material abunda i és esplèndida, i major que la dels segles passats, la vida no és en els homes una condició de la matèria, sinó que exigeix esperit, i on no hi ha esperit no hi ha vida; i la carn abandonada de l’esperit es corromp, i la cor¬ rupció és senyal de la mort. El nostre ofici sacerdotal consis¬ teix en invocar a l’Esperit de Déu perquè vingui sobre la Humanitat. Al principi del Cristianisme, allà en el Cenacle de Jerusalem, vingué d'una manera visible i solemne sobre aquells: primitius cristians presidits per la Verge Maria; i alguns sants diuen que les oracions d'aquesta Senyora apressuraren la vin¬ guda de l’Esperit Sant.

gràcia d’una dona

83

Lo cert és que la primera vegada que l’Esperit de Déu vin¬ gué al món per a donar principi al nou ordre de coses, a la Llei de gràcia per la qual es regeix la Humanitat cristiana, vingué en virtut de sa libèrrima misericòrdia, però també per una atracció admirable que exercí Maria en l’Esperit de Déu, prenent-la per Esposa segons el llenguatge piadós de nostra santa Mare la Iglésia; i si la introducció en el món de l’Espe¬ rit Sant s’obrà per mediació de Maria, si Ella fou qui restablí ta comunicació entre Déu i els homes en el misteri de l'Encar¬ nació, és clar que, elevada a la dignitat de Mare de Déu, mul¬ tiplicades les seves gràcies, perpètuament, mentre el món serà món, Ella serà el llac que uneix el Criador amb la criatura en la relació de la gràcia sobrenatural, la qui mantingui encès el foc sagrat de l'amor entre l’home i son Déu í Senyor.

II

Maria ha sigut, en els temps moderns,

EL SOSTENIMENT DE L'ESPERIT CATÒLIC

(í Qui podrà negar que en els temps actuals la Verge Maria ha sigut la qui ha sostingut l'esperit catòlic en l’Europa i en tot el món certament civilitzat, però encara més en gran mane¬ ra materialitzat? ^Qui sinó Ella ha fortificat a les noves ge¬ neracions per a sostenir l'envestida formidable de l’heretgia, que, vestint-se pompàticament amb el nom de llibertat, de ciència, de crítica i de gust artístic, ha minat en gran manera totes les classes socials?

És un fet innegable que, malgrat el sensualisme que de¬ riva de l'augment de la riquesa, i de la indiferència que porta la relaxació del fre de la creença pública, existeix escampat per tot el món un poble cristià tal com el pronosticaren els profetes d'Israel, un poble cosmopolita, de totes les gents de la terra i tal com el predicaren els sants Apòstols de Jesucrist; i que aquest poble existeix sens comptar amb la protecció

84

J. TORRAS I BAGES

del poder civil, al revés, impugnat, generalment parlant, per la potestat política.

La Iglésia avui dia viu de miracle. Així com Sant Agustí i altres apologistes, i gairebé tots els Doctors de la Iglésia, fan notar com la Religió, predicada i establerta en el món per gent sense lletres i contrariada per les passions humanes, por¬ ta en si mateixa, per aquest fet, la demostració de son origen diví, de que no és obra d’homes, sinó de l’Esperit Sant; així també en nostres temps el fet de la Iglésia amb vida que re¬ sisteix les seduccions del sensualisme tan poderós en la nostra pobra naturalesa humana, i que domina tots els conflictes que li provoquen la política, la ciència i les doctrines antisocials que amb tren de guerra dirigeix contra ella Satanàs, l'enemic de Jesucrist, qui s'aprofita dels avenços de la civilització, de la ciència, de la literatura, de l'art, com en altres ocasions s’ha aprofitat de la ignorància, de la rudesa de costums i de la misèria, vestint-se segons la moda del temps per a seduir als pobres fills d’Adam, prova també que la Iglésia és invencible i que dintre d'ella existeix un Esperit que mai podrà extermi¬ nar la malícia mundana manejada amb gran talent pel prín¬ cep del mal.

I per a humiliació de la ciència que infla, de la riquesa que congria les grans misèries humanes, i de la política vanaglo- riosa i estèril, ha volgut Déu en aqueixos temps moderns con¬ tinuar el miracle de la humilitat, amb el qual començà el Cristianisme, i mostrar clarament a tot el món que l'admirable regne de Déu sobre la terra, compost de totes les races dels homes, en el qual es parlen totes les llengües i hi viuen tota classe i condició de persones, té per principal fonament, i és la qui li sosté l’ànima, la qui li dóna vida i esperit, una Dona.

És cert que la Iglésia de Déu a la terra és el món sobrena- turalitzat i que, de consegüent, consisteix en una complexitat d'influències, d’eficàcies i de forces; que la ciència, que la ri¬ quesa, que la política, que la literatura, que l’art, en una pa¬ raula, que la total civilització constitueix un medi en mans de la Providència que governa als homes, lo mateix que la

GRÀCIA l)’l. NA DONA

85

misèria, que Ics malalties i que les persecucions; però, per so¬ bre de totes aquestes influències, eficàcies i forces, apareix d'una manera evident amb influència decisiva aquella Dona admirable que escollí Déu lo Pare perquè en Ella s’encarnés son Verb etern.

I aquesta nostra afirmació, caríssims germans i fills, no és filla d’una exaltació mística; en aquest punt ni la volem deri- var, com podríem, de raons sobrenaturals i teològiques, sinó que és d'evidència pràctica i palpable i present. Existeix en la nostra antiga literatura un llibre, que és de tots els nostres el qui ha estat més vegades editat, intitulat Els miracles del Roser, o, lo que és lo mateix, els miracles de Nostra Senyora. Aquella pintoresca col·lecció a molts dels contemporanis els semblaria antitètica a l’esperit actual, fins és possible que al¬ gun d'aquells fets no sia prou comprovat; però a la faç de tota l’Europa i desafiant a tota la crítica de nostre temps i en la França, el camp de batalla elegit per la Revolució, s'ha anat compilant una col·lecció de miracles de Nostra Senyora, mo¬ nument que l'Esperit Sant ha volgut edificar enmig de la Iglé- sia catòlica, en honor de Maria Immaculada i en profit de la vida espiritual dels cristians moderns. A Lourdes la Verge Ma¬ ria sosté amb evidència invencible l'existència de l'ordre so¬ brenatural.

És clar que la Iglésia de la terra no pot disposar de la voluntat del Pare celestial, qui governa la Cristiandat per medi de son Esperit i en conformitat a la Llei predicada per son Santíssim Fill. Que la Iglésia no disposa com ella vol del do de profecia, sinó que, instrument de la Divinitat, amb docilitat amorosa segueix les seves santes influències; però també és cert que la pietat, que la devoció que brota espontàniament en l'esperitual jardí de la Iglésia i que s'estén per tots els països, que es comunica a tots els esperits i que interessa a tots els cors, és un medi en mans de la Providència divina amb el qual vol mantenir la vida sobrenatural entre els cristians. I aques¬ ta devoció expansiva, dolça, universal, fàcil, humil i pràctica en els temps moderns, la devoció a la Verge Maria, nostra

86 J- TORRAS I BAGES

Mare, ha sigut la principal força dc resistència a la sensuali¬ tat i a la impietat del segle, i el medi més poderós d'estendre i sostenir la vida catòlica.

La definició del dogma de la Concepció Immaculada, feta, ara fa cinquanta anys, pel papa Pius IX, és com la coronació autoritzada d'una època de meravellosa devoció a aquella ce¬ lestial Senyora, que Déu ha volgut recomanar mitjançant ma¬ nifestacions sobrenaturals i miraculoses. Les admirables con¬ versions a Nostra Senyora de les Victòries, o sia la devoció al Cor puríssim de Maria, a París; la famosa conversió del jueu el baró Alfons de Ratisbonne amb la intervenció sobrenatural de Nostra Senyora, a Roma; la devoció del mes de Maria practicat en tot el món en les iglésies, en els col·legis, en els hospitals i en les cases particulars; la Saleta, Lourdes, Pom- peia i altres molts fets eloqüentíssims passats, no en pobles arraconats de la muntanya, o en països crèduls, sinó en les ciutats d’Europa tiranitzades per una crítica no imparcial i serena, sinó enemiga per principis de la Religió catòlica, han mantingut l’esperit sobrenatural de la societat cristiana més que no pas la ciència dels apologistes i les delectables atrac¬ cions dels artistes catòlics.

III

Maria regna per la seva gràcia

Maria és la Verge poderosa ( Virgo potens); és aquell exèr¬ cit que ja contemplaren els vidents de l’Antic Testament que havia de destruir l'exèrcit de la impietat; és aquell exèrcit en ordre de batalla 1 de què ens parla simbòlicament la Iglésia personificant-lo en una Dona amorosa, puríssima i santa; és la força de l’amor i de la gràcia que supera i rendeix a totes

1. Càntics, III, 6.

URÀCIA D’UNA DONA

87

les forces mundanes i diabòliques; és el poder de la gràcia divina ministrat per una Dona i que ha d’estendre sobre la terra el regne de Déu, que vingué a fundar i a establir son Santíssim Fill Jesucrist, Senyor i Redemptor nostre.

Considereu amb molta atenció, cristians, aquest misteri que ens proposa la santa Mare Iglésia quan ens presenta la dolça, la pura, la virginal Maria, aplicant-li antigues pronòstigues dels profetes, com un exèrcit en ordre de batalla. És el capgi- rament i transformació del món vell en el món nou, de la so¬ cietat antiga en la societat nova de l'Evangeli, de la Humanitat rude i animal en la Humanitat espiritual; és una mutació de forces prevalent en la direcció dels homes, una força abans desconeguda, impalpable i invisible, i, no obstant, omnipo¬ tent i invencible, la força de la gràcia que es mou a l’influx de Maria, que venç amb l’amor.

Aquella visió admirable de Sant Ignasi de Loiola de les dues banderes, tinguda al peu de la muntanya de Montserrat, la muntanya de Maria, és una nova forma de la mateixa veri¬ tat, de l’exèrcit diabòlic i mundà, superb i corruptor, i de l'e¬ xèrcit de la gràcia humil i suau que venç per l'amor, i del qual és símbol i realitat la puríssima Verge Maria.

La poesia profètica dels nostres pares, de l'antic poble de Déu, ja ens presenta interessants pintures de la força de la gràcia, i la història de les seves dones prodigioses constitueix un símbol providencial de la gràcia de Maria Santíssima. Quan la Providència revesteix a una dona de la gràcia divina, ella venç als exèrcits més formidables i brutals. Dèbora,1 asseguda sota d’una palmera, judica i regeix al poble d’Israel i l'anima a reconquerir sa llibertat; l’encisadora Judit 2 escapça amb un cop de daga al cabdill dels assiris i desfà son innombrable exèrcit; Ester 3 amb sa gràcia guanya al gran emperador asiଠtic, senyor d’innombrables regnes, i deslliura a son poble, con-

1. Judit, III, 4.

2. Judit, XII, 6.

3. Ester, V, 3.

88

J. TORRAS I BAGES

*!«§§»

demnat a l’extermini, i el mateix poble de Déu, captiu a Egipte, veu salvat per una graciosa princesa 1 l’elegant criatura que dintre d'un cistell surava en el riu i que Déu destinava a ésser el cabdill, el legislador, el salvador de son poble, traient-lo de son dur captiveri.

Sembla que a cada una de les seves més sublims criatures l’Omnipotent les fa participants d'algun dels seus atributs, i podem pensar que al comunicar-los els excelsos dons de la seva gràcia té en compte la naturalesa de cada una d'elles, puix governa sempre l'obra de ses mans amb suavitat, pes i mesura. En l'ordre de la naturalesa, el Criador ha volgut espe¬ cialment fer participar a la dona, sobre els homes, de la grଠcia natural. Exerceix ella sa influència en la societat no per la ciència, no per la força, ni pel treball: l'exerceix per la gràcia.

Quan érem molt jove havíem traduït l'oda a les dones, de l'Ànacreon; en ella el poeta grec pondera els instruments de força que la naturalesa ha donat als diferents sers: banyes als toros, peus lleugers ai cavalls, als lleons les dents trinxants, l'enteniment discret als homes; i a les dones, diu, (-no els ha dat res? Els ha dat, respon ell mateix, la gràcia, que és major que totes les altres forces. Ja el Criador del nostre llinatge ho digué en els dies del paradís, després d'haver format a Eva, nostra primera mare: «Per ella deixarà l’home a son pare i sa mare».2 El sagrat llibre del Gènesi representa la naturalesa humana,' el poeta hel·lènic la gràcia grega; però l'una i l’altra queden a una distància infinita de la gràcia cristiana represen¬ tada per la Immaculada Verge Maria. Ella vencé el poder dia¬ bòlic, el poder de les tenebres, que tenia enlluernats als ho¬ mes, amb el poder de la llum, alegria de tots els rectes de cor; la llum és l’alegria de l'esperit i la fortalesa del cor; els flacs fugen de la llum, i la llum els ofèn.

1. Èxode, II, 5.

2. Gènesi, II, 24.

GRÀCIA D'UNA DONA

89

Í Oh gran misteri! L'home és fet per a la llum, ama la llum, i sovint no pot suportar-la; però tothom ama, tothom es de¬ lecta, tothom pot suportar els raigs de la plàcida llum que deriva de l’Estrella del mar, de Maria. Ella, la Verge hebraica, amb sa graciosa llum vencé a les deesses i a les nimfes gre¬ gues, esplendents d’humana bellesa; perquè Maria és una gràcia divina, la blanca resplendor de la Llum eterna i son mirall claríssim.1 Ningú pot resistir la gràcia de Maria, que s'ha fet senyora del cor dels fills d’Adam per a portar-los a Déu.

Els malalts necessiten una llum tèbia proporcionada a la debilitat de la seva vista; els raigs directes del sol els morti¬ fiquen i els fan aclucar els ulls; els malalts de l'ànima queden fora de si quan els raigs vivíssims de la Llum infinita penetren en son esperit; aquella força de claror els rebat per terra, com a Sant Pau quan anava a Damasc a perseguir cristians; la llum de Maria els eleva. El món dels pecadors, doncs, ne¬ cessitava una llum més humana, una puresa, una virtut, una santedat proporcionada a la seva flaquesa, i la divina benig¬ nitat ens concedí a Maria, la misericordiosa, la piadosa, la dol¬ ça. Per això Ella és refugi de pecadors, i amb sa influència eficacíssima i suau ens prepara per a ésser introduïts en el regne de la Justícia absoluta i eterna, per a entrar a la com¬ panyia i participació de vida d’Aquell davant del qual ni els mateixos àngels són purs.

La victòria de la gràcia de Maria sobre la gràcia grega, la més excelsa de les gràcies humanes, és evident. El geni dels grecs havia ideat típiques creacions, la bellesa i gràcia de les quals eren la delícia dels esperits més distingits i el món els donava culte; però quan aparegué en l'horitzó del món la Dona admirable, plena de gràcia, quedà enfosquida aquella gràcia imaginària i fantàstica, i tots, grans i petits, savis i ig¬ norants, lo mateix els d'esperit senzill que els d’esperit refi-

1. Saviesa, VII, 26.

90

J. TORRAS I BAGES

nat, els grecs que els bàrbars, sentiren la influència d'una gràcia abans desconeguda, que havia de durar perpètuament i ésser agradable a totes les generacions humanes. Era una gràcia espiritual que no s'arruga, ni s’envelleix, ni està sub¬ jecta a la moda; era una manifestació de la Bellesa essencial i eterna, la Verge i Mare de Déu, qui amb atraccions suavís- simes havia de purificar als homes i conduir-los al port de salvació.

Els teòlegs han discutit llargament sobre l'atracció de la gràcia; les diferents escoles cada una l'explica a sa manera, però totes elles convenen en que aquesta atracció s'exerceix principalment per mediació de Maria. El món de la natura¬ lesa i el món de la gràcia es corresponen; en l’ordre de la naturalesa, les afeccions pures, els sentiments rectes i les no¬ bles simpaties constitueixen una circulació de benestar i de benvolença entre els homes, i són elements de molta eficàcia per a la perfecció de la vida; en l’ordre sobrenatural volgué nostre adorable Redemptor Jesús que no faltés tampoc aquest element de l’afecte, i així com ens comunicà els tresors de la gràcia, com un element d’aquesta ens concedí una participa¬ ció del més excel·lent dels afectes humans del seu Cor: l'amor filial a sa Immaculada Mare Maria. Per això ens digué en la persona del deixeble Joan: «Aquesta és la vostra Mare.»

tQui podrà explicar lo que és la gràcia? La gràcia és llum, la gràcia és força, la gràcia és vida, i és el grau superior de la vida; però lo que és indubtable i doctrina tinguda per tots els teòlegs, és que la gràcia és un gran afecte, el major dels afectes, el germen, principi i font de tots els afectes, l'afecte fonamental, del qual tots els altres són solament com variants: l'amor. D’aquí ve que la gràcia tot ho facilita; per ella no hi ha dificultats, i venç tots els obstacles.

La força és dura, la ciència enterca, el treball penós; però la força de la gràcia és suavíssima i penetrant; la llum de la gràcia és clara, serena i apropiada a tots els objectes; i el treball de la gràcia que excita el moviment de l'esperit és tan agradós, que ens ensenya la Sagrada Teologia que l'activitat

GRÀCIA D’UNA DONA

91

dels nostre enteniment, ocupant-se en Déu, serà la font de la nostra felicitat eterna en el regne de la Glòria. Per això la Llei cristiana, la Llei de llibertat, és la Llei de gràcia; consis¬ teix en aquell jou suau i aquella càrrega lleugera de què ens parla l'Evangeli1 i que en si mateixa porta el consol de la vida que prometé Jesucrist a sos deixebles.

Lo característic de la gràcia és fer agradables les coses, i això tant en l’ordre natural com en l’ordre sobrenatural, lo mateix segons la doctrina estètica que segons la doctrina teo¬ lògica.2 La gràcia de Maria féu la Humanitat agradable a Déu; és Ella la gràcia del nostre llinatge, que, seguint camins de perdició, era desagradable als ulls de l'Altíssim; quan l’àngel li anuncià el gran misteri de l'Encarnació li digué: «Has cai¬ gut en gràcia a Déu, perquè ets plena de gràcia.» I de la seva gràcia tots nosaltres en participem, de manera que, si som agradables a Déu, ho devem a la gràcia de Maria.

La gràcia és el vehicle de la vida sobrenatural, és la ma¬ teixa vida sobrenatural que circula pel cos místic de Jesu¬ crist, per tots els membres que formen l’ànima de la Iglésia; qui no participa de la gràcia és mort, té aparences de viu, però no ho és, perquè tota la vida sobrenatural prové del Verb de Déu, ple de gràcia i de veritat;3 per això Maria, la Mare del Verb encarnat, és la Mater divinae gratiae, és la font de la gràcia, que si s'estroncava deixaria secs i àrids els prats de la santa Iglésia, de la Humanitat cristiana, frondosos de santedat.

IV

La gràcia de Maria serà la restauració social

Una renovació de la pietat a Maria Santíssima significaria una renovació de la vida cristiana. Aquesta devoció ha sos-

1. Mateu, XI, 39.

2. Div. Thom., Sum. theol, 2-2, q. 3, a. 1.

3. Joan, I, 14.

92

J. TORRAS I BAGES

timn.it 1 esperit en els temps actuals, en què ei cristià es troba en tants conflictes de consciència; i malgrat les pretensions racionalistes i científiques del segle, malgrat la mundana su¬ pèrbia, per permissió divina, a fi d'humiliar aquesta plaga de totes les civilitzacions, la supèrbia, una Dona ha d’ésser el medi providencial de restauració social.

Al qui no tingui molt arrelat l’hàbit sobrenatural de la fe li semblarà una extravagància, una il·lusió mística o una aber¬ ració imaginativa aquesta nostra afirmació de que la influèn¬ cia d'una Dona, de la celestial Maria, hagi d’ésser instrument principal de la restauració de la societat cristiana; ho com¬ prenem perfectament. Perquè Nós no afirmem això en virtut de la deducció d’una lògica humana, sinó per la creença en el poder de la intervenció divina; no en virtut d'una llei de la naturalesa, sinó d'una llei de la gràcia consignada en el codi diví de l’Evangeli quan ensenya que la força de la supèrbia, de la concupiscència, de l'avarícia, de l'ambició dels homes! origen de les lluites socials, serà vençuda per la humilitat, ori¬ gen i llavor de la verdadera grandesa, com ho cantà ïa nostra Profetessa Maria al visitar a sa cosina Elisabet entonant l'ad¬ mirable càntic del Magnificat. Ella mateixa pronosticà amb sa paraula inspirada, que la Iglésia cada dia repeteix en sos di¬ vins oficis, la influència que Ella exerciria en totes les genera¬ cions humanes,1 i la història de la civilització cristiana és una demostració de la veritat del vaticini de Maria.

Havem manifestat ja la seva influència actual i l'havem ma¬ nifestada amb preferència perquè és un fet contemporani, actual i evident per tothom que no tingui la vista enterbolida per la incredulitat. Palpem la influència de Maria en la vida sobrenatural de la nostra societat; a son influx es reuneixen concursos innombrables d'homes, acudeixen en peregrina¬ cions a visitar sos santuaris, es formen trens en les línies fèr¬ ries per a traslladar més pelegrins que habitants no té una

GRÀCIA D’UNA DONA

93

província; en nom d'Ella es funden congregacions i societats religioses d’homes i dones per a consagrar-se al servei dels pobres, dels malalts, dels vells i dels infants desemparats; congregacions de joves seculars en les grans ciutats que es reuneixen per l'atracció de l'amor a Maria; savis i doctors, poetes i artistes, l'estrella inspiradora dels quals és l’Estrella del mar, la celestial Verge Maria.

I aquest fet actual és una confirmació i corroboració de

10 que ha passat sempre en la història cristiana. Lo mateix en les èpoques de costums rudes que en les èpoques de civilit¬ zació refinada. La història de la nostra reconquesta és una empresa heroica començada, continuada i acabada baix els auspicis i la protecció de Maria Santíssima. Començada allà en les altures de Montgrony, prop de la covacapella de la Ver¬ ge Maria, que Nós visitem sempre amb gran commoció d'es¬ perit, Santa Maria de Ripoll alça la creuada que devia conti¬ nuar fins a València i a Múrcia, on havia de cantar el gran Rei Conqueridor les alabances a la Verge Maria en els tem¬ ples principals d’aquelles ciutats, i quan, acabada a Granada la victòria cristiana a Espanya, el perill de la superstició ma¬ hometana amenaçava a altres parts d’Europa, la Verge del Roser i el Sant Nom de Maria asseguren a l’Europa la supe¬ rioritat cristiana en el món civilitzat, i ses festes litúrgiques

11 recorden fets grandiosos de la societat cristiana obtinguts amb l’auxili de Maria.

«-Per què, doncs, no ha d'ésser la Verge Santíssima la triomfadora en el conflicte social modern? Si Ella, la clemen- tíssima, la piadosa, la dolça Maria, féu triomfar la pau, la civilització i la llibertat en les lluites guerreres, ,-com no por¬ tarà la concòrdia social, pertorbada per idees falses i per pas¬ sions cegues i violentes, per la cruel ambició dels uns i la cega enveja dels altres?

La devoció a la Immaculada Verge Maria dintre del Cristia¬ nisme, en l'ordre de la vida sobrenatural, representa una re¬ lació d’afecte, i entre totes les influències la que té més eficଠcia sobre els homes és la influència de l’afecte. L'afecte mou

J. TORRAS I BAGES

94

l’enteniment, estimula la voluntat, enforteix la memòria, activa el treball; és repòs, consol, fermesa i pau. La sagrada Litúrgia venera a Maria Santíssima amb el nom de Mare de l’Amor Hermós, i és Ella la Reina dels afectes cristians.

La lluita social d'avui és també lluita d’idees, però princi¬ palment és lluita d’afectes. Sempre l’heretgia en aquestes parts d’Occident, al revés de lo que passa a l'Orient, ha tin¬ gut un caràcter pràctic adequat al caràcter de la gent occi¬ dental més pràctica, més fixada en les necessitats de la vida, menys cavil·losa i imaginativa que la gent oriental. I d'una manera particular això passa en les heretgies socials, que encara que, naturalment, es funden en idees falses, però prin¬ cipalment són sostingudes per les concupiscències que han quedat desfrenades un cop romput el fre de la fe sobrenatu¬ ral i divina, que si a tothom és necessària per a la vida eterna, per a la vida temporal, ho és també en gran manera, sobretot per les classes populars, que no coneixen altra filosofia, i les passions de les quals són naturalment més violentes, perquè senten amb major violència les tumultuoses excitacions dels instints de la nostra naturalesa animal, estimulats per la ma¬ teixa necessitat no suficientment satisfeta.

ï essent la devoció a la Immaculada Verge Maria una rela¬ ció d'afecte dintre de la vida cristiana, constitueix evident¬ ment un medi sedatiu, un gran calmant de les humanes pas¬ sions; perquè l'heretgia és odi, és supèrbia, i la devoció a Maria Santíssima és amor. I fins en l’ordre de les idees, per a rectificar les que són errades, per a il·luminar les tenebres de l’enteniment, és sens cap dubte la devoció a la Verge Maria un medi poderosíssim. No en va li canta la Iglésia que és Estrella del mar, ni en va els sants i piadosos cristians se la imaginen com una figura lluminosa, desterradora de tenebres i que projecta la llum de la vida que ens guia pels camins d’aquesta vall de llàgrimes. Perquè la comunicació de les idees, l'estendre opinions, principis i creences, es facilita en gran manera si el fil conductor de les idees és l'afecte, si la propagació és estimulada per l'amor o altres sentiments, puix

GRÀCIA D'UNA DONA

95

el sentiment és fecundant, és una influència que fa germinar i créixer les idees, i una propaganda activa i fecunda suposa un sentiment molt viu que la promou.

V

Manera pràctica de celebrar el jubileu marià

Per això Nós, considerant la facilitat amb què la devoció a la Immaculada Verge Maria s’apodera del cor dels cristians, purificant, santificant i endolcint els sentiments, i il·luminant els esperits amb aquella llum que ve de dalt i desterra les te¬ nebres produïdes per les fermentacions de les concupiscèn¬ cies, exhortem als nostres diocesans perquè, aprofitant aquest any jubilar dedicat a la Immaculada Concepció de la Verge Maria, mirin d’augmentar la devoció a aquesta celestial Se¬ nyora, i que la seva devoció sia fervent i pura, recta, tribut de sentiment i de voluntat, homenatge de virtut cristiana, de puresa de vida i de divina caritat. Oferir la nostra oració amb un cor impur és presentar un regal exquisit en una vaixella immunda. Sia, doncs, la primera diligència purificar els nos¬ tres cors; per això nostre Santíssim Pare Pius X, per a honrar més a Maria Immaculada, ha concedit el Jubileu, que no és altra cosa que facilitar a nosaltres, pecadors, la purificació de les nostres consciències, la santificació de les nostres ànimes.

I exhortem d'una manera particular als fidels cristians de la nostra jurisdicció, als caps i amos de casa, perquè practi¬ quin el culte domèstic en honor de Maria Santíssima. Abans tota casa cristiana, fos qualsevol la seva categoria o posició, tenia una imatge o pintura de la Mare de Déu en el lloc més distingit de l’habitació, i allí es donava culte a la celestial Senyora, i a son voltant es reunia la família en les circums¬ tàncies solemnes de la vida per a pregar i implorar son po¬ derós auxili amb les hores de la tribulació, per a dar-li grà-

96

J. TORRAS I BAGES

cies amb motiu de les alegries; i sempre aquell lloc era com el sagrat de la casa on s'anava a cercar el consol, la serenitat, la pau de la vida.

Per desgràcia, la moda, que és l'esperit mundà tirànic, an- ticristià i sovint ridícul, però que domina fàcilment als homes, enganya a molts, i, amb pretext de major elegància i de gust més exquisit, fa desaparèixer el venerable costum de les Imat¬ ges sagrades i posa en son lloc objectes profans, que anomena artístics i quasi mai ho són, sovint perillosos, i sempre molt inferiors a la Imatge d'Aquella que és mirall d'eterna bellesa, i que abans presidia a totes les cases cristianes, com presideix des de son tron gloriós, al costat de son diví Fill Jesús, la societat sobirana del cel.

i Quina manera més pròpia d'una família cristiana de solemnitzar el quinquagèsim aniversari de la definició dog¬ màtica de la Concepció Immaculada que posar sa devota Imat¬ ge en el lloc més íntim i més sagrat de la casa?

Però ja no solament Nós desitgem que la Imatge de Maria santifiqui la família essent com un llaç sobrenatural d’espi¬ ritual afecte entre tots els seus individus, sinó que exhortem als nçstres feligresos perquè no deixin perdre el costum d'es¬ criure 1 ’Ave Maria puríssima sobre el llindar de la porta de la seva casa i d’honrar aquesta amb la Imatge de Maria posada a l’exterior, amb son corresponent llantió en lloc oportú i propi, lo qual no solament és un medi d’edificació pública i social, sinó que també contribueix al bon aspecte i gràcia dels carrers de les poblacions. La moda fa posar-hi estàtues vanes i sense cap significat moltes vegades, i desterra com cosa anti¬ quada les imatges de Maria, que seran perpètuament pel poble cristià motiu de goig, que desperta en els cors nobles sua- víssims i purs sentiments.

Fan falta a la societat els bons sentiments, i els bons sen¬ timents són aquells que estan regits rectament; perquè tot sentiment natural és bo, puix la naturalesa, igualment que la gràcia, deriva de Déu, Criador del cel i de la terra; però

GRÀCIA D'UNA DONA

97

l'egoisme, que és l'essència del pecat, enverina els sentiments humans, convertint-los en elements pertorbadors de la socie¬ tat, i en medis i perills d'eterna condemnació dels homes. Per això Nós creiem que la devoció a Maria Santíssima és un medi poderosíssim per a portar la concòrdia social. L’Esperit del mal ha encès avui dia el foc de la discòrdia i de l'odi en¬ tre els homes, qui tenen de son Criador i de son Redemptor Jesús el precepte fonamental d’amar-se els uns als altres com germans. Naturalment que Nós creiem que també s’han d’usar medis de caràcter econòmic per a restablir l'harmonia entre les diferents classes de ciutadans, i així ho havem manifestat en algunes altres Cartes Pastorals; però és indubtable que a l'odi de classes, atiat per les sectes antisocials, la Iglésia ha d’oposar l'amor dels uns als altres, amor d'obres i no solament de paraules, servint-se, ajudant-se, consolant-se i estimant-se, com fills que tots som d'un mateix Pare celestial i destinats tots igualment, segons els mèrits i virtuts de cadascú, a l’eter¬ na possessió de la Glòria.

I Maria Santíssima és la font d'aquest amor sobrenatural, diví i humà. Acudim, doncs, a Ella, estimats germans i fills, principalment en aquest any jubilar que la Iglésia consagra a són culte i servei. Ara va a començar el mes d’octubre, el mes del Sant Rosari, l'oració predilecta de Maria i el culte de família per excel·lència. Per les piadoses súpliques del Ro¬ sari tenim la seguretat d’obtenir la protecció de la Immacu¬ lada Senyora. Sia en aquest any jubilar el mes d'octubre un mes de renovació de la pietat de les famílies cristianes envers la nostra celestial Mare, i que el culte domèstic del Rosari torni a ésser com un distintiu de tota casa catòlica; així com la solemnitat de la Immaculada Concepció, que ha de cele¬ brar-se el dia 8 de desembre, sia com una mena de plebiscit, com un sufragi universal en el qual el poble cristià reconegui, ratifiqui i proclami a Maria per Reina de cels i terra; al qual fi als reverends Rectors de les iglésies de la nostra Diòcesi, dins dels medis i de les condicions que cada un d'ells pugui disposar, manem:

98

J. TORRAS I BAGES

Primer: Que cl mes d'octubre, mes del Sant Rosari, segons les disposicions pontifícies, aquest any, com a preparació a la festa jubilar de la Immaculada Concepció, sia celebrat amb més obsequiosa pietat, exhortant al poble cristià els reverends Rectors perquè les famílies renovin i sien fidels a la pràctica de la recitació en comunitat del Sant Rosari, i procuraran igualment celebrar amb la major solemnitat possible la pro¬ cessó del primer diumenge d'octubre.

Segon: En quant sia possible, abans de la festa jubilar de la Immaculada procuraran celebrar novenes, tríduums o altres actes piadosos, quant més devots millor, com preparació del dia que recorda el privilegi singular i exclusiu de Maria que la posa sobre tota criatura, i que amb sa divina maternitat li dóna una dignitat superior a tots els àngels i la constitueix com a llaç d'unió entre Déu Omnipotent i nosaltres, els homes flacs i pecadors; i en el dia de la festa, a més de les solemni¬ tats del temple, allà on bonament sia possible, procuraran que el poble fidel amb públiques demostracions d'afecte, se¬ gons les condicions de cada lloc, celebri la glòria de la celes¬ tial Senyora reconeixent-la Reina de tots els sants del cel i de tots els cristians de la terra.

Caríssims diocesans: Posseït Nós íntimament del sentiment de la Iglésia sobre l'omnipotent intercessió de Maria Santís¬ sima, mai acabaríem d’exhortar-vos a que li professeu una de¬ voció fervent i pura, a fi d'alcançar la victòria de la vida tan difícil enmig de les seduccions del segle; i pel restabliment entre els cristians de la concòrdia mútua i de l'afecte frater¬ nal entre tots. Per una dona vingué al món la desgràcia del pecat, llavor de tots els mals de la terra, de les epidèmies, de la fam, de la guerra i de la discòrdia social, i, sobretot, de la condemnació eterna; per la gràcia d’una Dona ve al món tot el bé, puix per medi d'Ella envià Déu al món son Verb etern, de qui deriva la pau, l’amor i la fraternitat entre els homes i després la immortalitat gloriosa. La gràcia de Maria és su¬ perior a la desgràcia d’Eva. Els qui tenen el cor pres de la supèrbia, la gent pompàtica i altisonant, es resisteix a con-

GRÀCIA D’UNA DONA

99

fessar que la Humanitat se salvi per la gràcia d’una Dona; els humils de cor, els convençuts de la impotència humana, per a trobar l’elevació espiritual, la dignitat de la vida i el mèrit de la virtut reconeixen la necessitat d’un auxili diví, i agraïts confessen que aquest auxili s’ha obtingut per la gràcia d’una Dona.

Acudim, doncs, tots a la intercessió omnipotent de Maria perquè ens alcanci de la Justícia eterna aquelles benediccions de suavitat i de dolçura que les Sagrades Lletres prometen als qui honren als seus pares. Jesucrist ens donà a Maria per mare; honrem-la, doncs, degudament, i el Déu Totpoderós vos donarà, caríssims germans i fills, aquella Benedicció que sobre tots vosaltres implorem en nom del Pare f, del Fill f i de l’Esperit Sant t- Amén.

Vic, 15 de setembre, festa de l’Octava de la Nativitat de Nos¬ tra Senyora, de 1904.

L’ELEVACIÓ DEL POBLE, O SIA, LA DEMOCRÀCIA CRISTIANA* (Contra l’error socialista)

I. La Iglésia i les formes socials.

II. Sols l'Evangeli té una filosofia social.

III. La Democràcia és una qüestió d’esperit.

IV. La Democràcia socialista.

V. La Democràcia cristiana.

VI. Tradició democràtica de la- Iglésia.

VII. El Sacerdoci i la Democràcia.

VIII. El Sacerdoci, institució eterna, i el Sacerdot, home del dia.

IX. Doctrines democràtiques de la Iglésia.

X. La Llei Natural davant de les dues Democràcies.

XI. El Decàleg és la Llei de la vida social.

XII. L’Elevació cristiana i la nivellació socialista.

XIII. L'Elevació de l’esperit i el millorament material.

* Pastoral de Quaresma de l’any 1905. Pren peu de les doctrines so¬ cials de Lleó XIII, principalment en l'encíclica Graves de communi, del 12 de gener del 1901, i exposa la tradició democràtica de l'Església en tots els seus ordres. Prat de la Riba digué d’aquest document : «La pas¬ toral del Doctor Torras és magnífica; la que m’ha fet més efecte de totes les que ha fet fins ara. És de Papa, de gran Papa.»

L'tlLEVACIÚ DEL POBLE

101

NÓS, EL DR. D. JOSEP TORRAS I BAGES, PER LA GRÀCIA DE DÉU I DE LA SANTA SEDE APOSTÒLICA BISBE DE VIC

Al Clero i fidels de la nostra Diòcesi, salut i pau en Nostre Senyor Jesucrist.

Pararé Domino plebem perfectam. «A preparar al Senyor un poble perfet.»

(Lluc, I, 17.)

I

La Iglésia i les formes socials

La Iglésia porta el timó de la Humanitat en el viatge que aquesta va fent sobre la terra, i Ella, amb els ulls posats en l'eternitat, en les contínues varietats dels temps, va acomodant els homes als nous temperaments socials perquè visquin se¬ gons la Llei de l'Evangeli; única Llei, junt amb la Llei natu¬ ral, que serveix per a totes les situacions, fins les més opo¬ sades entre si, de la vida humana. L'Evangeli no conté una forma concreta, i, no obstant, pot donar forma a totes les situacions concretes socials, polítiques i econòmiques dels ho¬ mes, com Déu Criador, forma infinita,1 la dóna a totes les existències de la creació.2 L'Evangeli té una amplitud immen¬ sa perquè està destinat a abraçar a la universal Humanitat en totes ses formes, situacions i estats; és l'Evangeli del regne de Déu, que mai tindrà fi sobre la terra.

1. Div. Thom., Sum. theol, 1, q. 3, a. 2.

2. Ibíd., 1, q. 55, a 3.

102

J. TORRAS I BAGES

Cada forma i situació social, política i econòmica voldria tenir l'exclusiva de l'Evangeli. La Iglésia té tant de treball per a defensar-se dels enemics com dels amics, perquè vol conservar la seva llibertat, la llibertat pròpia dels fills de Déu, perquè Ella és la Filla de Déu per excel·lència. L'empe¬ rador Romà, fet ja cristià, enyorava la dignitat pontifícia amb què s'adornaven els seus antecessors del paganisme; el feu¬ dalisme volgué fer de la Iglésia una de les institucions de son sistema legal i polític; la monarquia absoluta intentà fer-la seure amb gran majestat en son mateix tron per a regir-la i governar-la a son pler, com avui encara la governen, en la part que se separà de la Iglésia romana, les grans monarquies del nord d'Europa; i la moderna Democràcia, tan pretensiosa i ambiciosa com les formes socials que la precediren, continua la tradicional empresa de voler dominar la Iglésia i fer-la un membre del cos social... quan ella ha d'ésser, segons la Llei de sa fundació, l'esperit qui la regeixi i vivifiqui, no per força, sinó de grat; perquè la Religió és vida, i aquesta no s'infon per contrarietat, sinó per simpatia i amor.

L'òrgan principal de la Providència de Déu en el govern espiritual i moral de la Humanitat és el magisteri de la Iglé- sia romana, i quan aquesta, per boca del Vicari de Jesucrist, ha parlat en forma solemne i magistral a tot el poble cristià de la Democràcia,1 no en el sentit polític de predomini d'una classe en el govern dels Estats, que en això no s’hi fica la santa Mare Iglésia, considerant-ho cosa que Déu Criador ha deixat a les disputes dels homes, sinó simplement com una neces¬ sitat de la societat moderna cristiana d’ajudar al poble ínfim, a la plebs, a elevar-se a una major dignitat espiritual i moral, i també d’assegurar-li en lo possible, dins de les contingències de les coses humanes, un major benestar econòmic,2 els qui tenim un verdader magisteri de dret diví, la missió d’ensenyar,

1. Epist. Enc. Leonis XIII, Graves ds communi, Istruzione delia S. C. degli affar. ecclesiastici straordinari, etc., et alibi.

2. Enc. De conditione opificum.

l'elevació del poble

103

just és que fem també matèria de nostres ensenyances la qüestió de la Democràcia, a fi de fixar els termes de sa dis¬ creta intel·ligència en la forma que l'ensenya la Iglésia, expli¬ cant-la als fidels cristians com a norma de sa conducta en les relacions amb la vida pública o social.

És clar que la nostra missió de Pastor de les ànimes s'e¬ xerceix principalment amb els homes particulars preparant- los per a sa eterna salvació, però és impossible tractar a l'home en abstracte, extreure'l de la societat, perquè Déu Criador l’ha fet social, i quan Déu Redemptor vingué al món i li donà una Llei de vida, l'Evangeli, aquesta Llei ha volgut que fos essen¬ cialment social. El cristià és l’home social per excel·lència, i el nom Iglésia significa junta, congregació, reunió de molts. La filosofia té sempre estret l'horitzó, i per això entre els seus deixebles, tant antics com moderns, abunden els pessimistes quí desesperen de la societat i la consideren incurable; i a l’home particular per a perfeccionar-lo, per a proporcionar-li la felicitat, l’aïllen, li fan un tron de sa pròpia supèrbia, pres¬ cindint dels demés individus del llinatge.

II

Sols l'Evangeli té una filosofia social

Fora de l’Evangeli no existeix una filosofia de la societat. En tal cas existeix en forma positivista, és a dir, prenent per base el fet existent, estudiant les seves transformacions, el caràcter que presenta segons les èpoques; o en forma instin¬ tiva, i, de consegüent, cega i incapaç de formular la Llei de l'equilibri necessària en l'estàtica social. Fora de l'Evangeli no existeix la Llei de l'harmonia humana, com no existia abans de la seva predicació, i prescindint d’ell és impossible que existeixi en una forma racional i lluminosa; serà, en tal cas,

104

J. TORRAS I BAGES

com una necessitat que no és evident que sia prou satisfac¬ tòria a tots els individus del llinatge. L'ordre, la disposició i la distribució dels diferents membres del cos social, la filo¬ sofia purament humana provarà que són necessaris, que sens ells desapareix l'equilibri, i que, per tant, perilla, si no es té en compte aquesta Llei d’equilibri, d'enrunar-se tot l’edifici de la civilització construït instintivament, en virtut d'un im¬ puls del Criador; però totes les filosofies dels homes no po¬ dran explicar la raó de la distribució social, de les desigual¬ tats humanes, perquè dins de l’esplèndida civilització, usant el llenguatge de Sant Pau, els uns han de tenir oficis d’honor i els altres oficis vils, perquè, essent iguals per naturalesa, han d'ésser desiguals en la participació de les comoditats, dels goigs i de les preeminències. Els antics inventaren la teoria de castes diverses d'homes, que el Cristianisme ha destruït, per a justificar la desigual distribució dels avantatges socials; i aquells homes així vivien contents amb aquesta lògica de la desigualtat en la distribució social. Posseïen el perquè de la desigualtat. El Cristianisme ha destruït aquest perquè i n'ha donat un altre: essent la vida present i transitòria vestíbul d'una altra que mai s’ha d’acabar, i havent-se-la de guanyar cadascú amb l’exercici de la virtut, la Providència, qui gover¬ na a la Humanitat i vol sublimar-la amb una perfecció supe¬ rior, ha disposat la present diversitat de condicions i d’estats en els homes per a donar lloc a l'exercici de virtuts diverses que produeixin una sublim harmonia moral, i faci als homes que a ella hagin contribuït mereixedors d’una dignitat i feli¬ citat sobirana en l’altra vida.

Destruïda per la impietat aquesta raó de l'harmonia so¬ cial, difícilment l'home modern en trobarà cap d'altra que el satisfaci; i els homes d'Estat, per hàbils que siguin, si volen fer de la impietat instrument de govern, no arribaran a aque¬ lla estabilitat harmònica i lliure de la vida pública, de la qual tots els elements de la societat en participen.

L 'ELEVACIÓ DEL POULE

105

III

La Democràcia és una qüestió d’esperit

Ningú pot canviar la naturalesa de les coses, ni el temps, ni el talent, ni les passions dels homes. L’home és un ser fona¬ mentalment espiritual, puix la seva part material està subor¬ dinada a l'esperit i deu ésser governada per la intel·ligència. Sempre la Humanitat ha tributat l’honor de superioritat a l'esperit; i avui dia mateix, no obstant d’estar en ple mate¬ rialisme pràctic, enmig d’una civilització sensual, els qui es presumeixen d'ésser superiors als demés, i fins es fan profetes anunciadors d’una forma de vida més excelsa, els mundans qui senten la pruïja de satisfer les altes facultats de l’esperit, i no són prou humils per a subjectar-se a la lluminosa revela¬ ció del dolcíssim Déu i Home, i cerquen revelacions estra¬ nyes, intuïcions imaginàries i emocions singulars, s'anomenen intel·lectuals, i nosaltres els amem particularment, perquè són un testimoni esplèndid i eloqüentíssim de la Humanitat en contra del materialisme, i una confessió explícita i evident de la insuficiència de lo terrenal, de lo sensible, de lo comú i natural, de lo humà, pel repòs i felicitat de l'home, una de¬ mostració de la necessitat de lo sobrehumà, puix ells a si ma¬ teixos, com si fossin homes típics i perfets, es canonitzen de¬ clarant-se Superhomes.

I havem fet aquestes observacions i consideracions per a anar a parar a l’arrel, a la font, principi o germen de tota for¬ ma social, que sempre és evidentment l'esperit. L'esperit és lo que caracteritza i determina una institució, una classe o una forma social, és lo que li dóna la direcció, li imprimeix moviment i determina l’objecte; i per això qui penetra l’es- perit d’una institució té d'ella un coneixement íntim i més complet que no pas si conegués el detall de sa estructura ex¬ terna. Si per un cas qualsevol o per una influència eficaç can¬ via l’esperit d’una institució, la institució queda radicalment canviada; no és la mateixa, encara que les formes externes no

J. TORRAS I BAGES

106

hagin canviat, perquè les accions són Ics qui declaren ïa naturalesa del subjecte qui les obra, els efectes la de la causa qui els produeix, puix l’activitat és la manifestació de la vida,1 és la mateixa vida, i la vida és cl ser.

Per això la qüestió de la Democràcia, com totes les qües¬ tions humanes, és en sa arrel i principi, en son germen i es¬ sència, una qüestió espiritual, és una qüestió religiosa, i qui la vol tractar amb profunditat ha d’arribar a Déu, Esperit Infinit, amb qui està necessàriament lligat l’esperit de l’home.

IV

La Democràcia socialista

El Sant Pare Lleó XIII parla de dues democràcies que tenen principis diferents, procediments diversos i que van a fins oposats. Aquestes dues Democràcies mai podran avenir- se. La democràcia dels socialistes és anticristiana, és materia¬ lista en sa doctrina i en sos fins. És filla de la concupiscència, i, per tant, tumultuosa, cega i insadollable. No té regla, ni té fre, ni sap on va. Els mateixos doctors de la secta, homes de talent indubtable alguns d’ells, després d’explicar la seva teo¬ ria la declaren irrealitzable. De consegüent, és falsa; perquè la veritat és la realitat, i tota doctrina que es separa de la realitat és impossible que sia verdadera, no cal cercar argu¬ ments per a destruir-la, ella mateixa es destrueix, perquè no és la vida, sinó la mort; és una composició de la fantasia, una obra d’imaginació, no un organisme vivent.

Els doctors socialistes ensenyen que la societat és una evolució de la matèria, que aquesta és qui ha donat forma a la societat, que ella ha determinat l’estructura social, els prin¬ cipis qui regeixen a la Humanitat, les creences, els sentiments,

1. Thom., 1, q. 18, a. 2.

LLLF.VACÏÓ DEL POBLE

107

els costums i les lleis. Tota la filosofia de la història per ells és aquesta. Els genis immortals qui han discorregut sobre el curs de la Humanitat en el món, veient-hi una mà omnipotent qui la condueix i guia, i han considerat als homes com ins¬ truments racionals qui compleixen amb l’esforç de sa volun¬ tat intel·ligent uns designis d'enaltiment de la dignitat humana, un desenrotllament del llinatge qui dóna lloc a la virtut, a Theroisme, a la santedat, a una excelsa perfecció i bellesa de la societat, qui han considerat aquesta com una sublim cons¬ trucció d'un Arquitecte Omnipotent i sapientíssim, més har¬ mònica, més hermosa, sobreexcel·lent a la mole material del món que serveix d'habitació al llinatge, aquests genis immor¬ tals qui han considerat la perpètua lluita humana, l’existència del bé i del mal, la perennitat del conflicte humà com un medi de perfecció moral, com una situació transitòria, evolu¬ tiva, en la qual l’home ha de demostrar son valor personal, ha d'adquirir mèrits que seran recompensats en una altra vida, al dir dels doctors socialistes s'han enganyat, han sigut uns visionaris, uns fanàtics, uns preocupats qui han sugges¬ tionat a la Humanitat fent-li creure en el Dret natural, és a dir, en la Religió, en el matrimoni, en la propietat i en l'au¬ toritat.

Segons ells, tot comença i tot acaba en la matèria, en la possessió de la riquesa, en les lleis econòmiques que instinti¬ vament regeixen la societat. I ells, tan naturalistes, tan adora¬ dors de l'animalitat, volen destruir el dret de la naturalesa, quod ipsa Natura docuit, elaborat uniformement en lo essen¬ cial en totes les èpoques i en totes les races humanes, així que arriben a la vida de la civilització. Ells pretenen que les grans institucions humanes, la religió, el matrimoni i la propietat, han sigut un producte, un efecte, una conseqüència de l'estat econòmic, medis inventats per a legitimar-lo. Fins el Cristia¬ nisme, fet històric l’aparició del qual sobre la terra consta d'una manera evident, volen que sia una invenció per a jus-

108

J. TORRAS I BAGES

tificar la forma econòmica de la societat.1 Tot per ells comen¬ ça en la matèria, i acaba també tot en la matèria; perquè ells ensenyen que això és tota la finalitat humana: gaudir de la riquesa.

Considereu, de consegüent, si el Cristianisme mai podrà avenir-se amb aquesta doctrina, i si és possible que ella pre¬ valgui sense que la civilització humana tingui un eclipsi total. Cap cristià pot professar aquesta doctrina sense abjurar de la seva religió, com tota societat qui vulgui conservar l'estat de civilització deu rebutjar-la igualment.

Però les actuals tempestats socialistes, l’immens moviment produït en tot el món civilitzat, les irrealitzables utopies, les comminacions contra el capital i la propietat, la proclamació de la tirania econòmica, l’apoteosi de l'obrer feta sovint, apro¬ fitant-se de sa inexperiència, per a obtenir una representació social, molts que es diuen amics de l'obrer, i que no sembla que estiguin inclinats al sacrifici en favor del proletari, apo¬ teosi de l’obrer, no com la de la Iglésia respectant les altres classes, sinó injuriosa en contra del llinatge humà de les antigues generacions, i injusta contra les altres classes so¬ cials, aquest moviment immens i amenaçador ha despertat l'ଠnima adormida de molts cristians, i la caritat social, l'amor al poble en sa classe ínfima, a la plebs, ha renovat aquella sublim filantropia que aparegué en el món, segons deia Sant Pau,2 al venir a la terra el nostre Déu i Salvador, Jesús.

V

La Democràcia cristiana

No és possible major unitat i constància d'esperit, que la que té la Iglésia catòlica en son curs, mai interromput, per entre les generacions humanes; al revés de lo que passa en

1. Vide La pietra angolare del socialismo scientifico («La Civiltà Cattolica», any LV, vol. IV).

2. Titus, III, 4.

l’elevació </