Volum IV
BAGES
ïï:m
Ei doctor Josep Torras i Bages bisbe de Vic, ha estat, en certa manera, patriarca.espiritual de la Catalunya moc ema i contemporània i les seves obres nan consti¬ tuït durant molts anys una mena de l!ibre ce capçalera dels cristians catalans. Aquesta nova edició permet de posar-íes aitre ccp a l’abast dels interessats, per orore temàtic i sense fer cap distinció de les llengües em¬ prades, sinó d’acord amb ia cronologia. Aquest quart volum conté e! final de la secció d‘«assaigs», amb tota ur§ colla d'artfcles ben representatius; inclou íntegrament la secció d'«Obres piadoses» (amb els popu¬ lars mesos dei Cor de Jesús i de sant Josep, les oracions a sant Tomàs d'Aquino, etc ), i comença el gran bloc de les «Pastorals», que feren famós el bisbe de Vic més enllà dels límits de la seva diòcesi
Obres completes de Torras i Bages
Biblioteca Abat Oliba, 56
JOSEP TORRAS I BAGES
OBRES COMPLETES
Volum IV
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Il·lustració de la sobrecoberta: Santa Maria i l'Infant, de Rafael Solanic i Bàlius.
Primera edició, octubre de 1987 © Hereus de Josep Torras i Bages, 1987 ISBN 84-7202-893-3 Dip. leg. B. 35231-1987 Impremta de Montserrat
JOSEP TORRAS 1 BAGES, BISBE DE VIC
I. ASSAIGS
(continuació)
ARTICLES, PRÒLEGS I DEDICATÒRIES
L’ÀNGEL DE LES ESCOLES*
Fecit utraque unum.
I
La meravellosa unificació que el Fill de Déu féu, formant de l’antic poble fidel i del poble infidel un sol i nou i excel·len¬ tíssim poble, essent-ne Ell el fermíssim fonament, era mostra d’una unificació completa, en quant possible és, de tot el que es refereix a la naturalesa racional, ja que les criatures que a ella pertanyen tenen un mateix principi i idèntic fi. Mes el tre¬ ball del Cristianisme tardà, en l'ordre natural, a produir son resultat complet.
La unió en les intel·ligències era necessària per haver-n’hi en tot lo demés; el pensar devia ésser u perquè u fos l’obrar; l'aliança de les voluntats pressuposava la de les intel·ligències. Els pensadors antics havien rebut de l’Altíssim una força d'en¬ teniment que manifestava amb claredat ésser la resplendor d’aquella Primera Intel·ligència, que il·lumina a tothom que ve
* Primer article del Doctor Torras. És motivat per l'encíclica Aeterni Patris, restauradora dels estudis tomístics, i l’adhesió dels savis catò¬ lics a les orientacions pontifícies. «La Veu del Montserrat», 6 de març del 1880 (any III, núm. 10).
8
J. TORRAS I BAGES
a aquest món; mes, diminutae sunt veritates a filiis hominum, i això de manera més particular es pot dir dels sapientíssims filosops de l'antiguitat, perquè ells eren verament filii homi¬ num, en quant no fruïen de l’adopció de Crist, que ens fa filii Dei. Potser entre tots digueren totes les veritats, mes barreja¬ des amb faules i grossers errors, fins al punt de semblar a un geni prodigiós que seria un ban de bon govern el desterrar a tots els filosops de la República.
L'aparició del Verb encarnat dissipà moltes tenebres i il- luminà l'horitzó de la filosofia, i els savis de la nova Llei s’apro¬ fitaven i treballaven l’antigua sabiduria, convençuts de que Crist no vingué solvere , sed adimplere; el nou imperi de la fe no esclavitzà a la raó, no la mirà de reüll ni amb menyspreu, sinó que la féu seure en lloc de distinció, compartint amb ella el govern de la humanitat, assentant com a base de son sis¬ tema, que així com dos són els ulls de l'home, dos deuen tam¬ bé ésser els astres que il·luminen el món moral: la fe i la raó.
Un home aparegué en el segle xiii, en l'hermosa Itàlia, que Déu destinava al món per fer en ell l'arreplec de veritats sor¬ tides de boca dels filosops, concordar ses diferències, acrisoïar llurs sistemes a fi que, deixada tota l’escòria de l'error, brillés la sabiduria humana amb una resplendor semblant a la de la Sabiduria divina. Mes en l'escola de Crist sortiren també pen¬ sadors il·lustres que sospesaren totes les qüestions, contempla¬ ren les més elevades doctrines i, embarcant-se en el mar de la filosofia, sondejaren els abismes i misteris que enclou lo ma¬ teix el món dels esperits que el món de la matèria. Els pares catòlics i els filosops clàssics havien portat a la pila comú de la sabiduria riquíssims i esplèndids materials, i juntament lla¬ vors de mort, produïdes pels més ufanosos arbres dels jardins de les civilitzacions grega i romana. Els errors dels antics savis havien causat il·lustres víctimes entre els cristians, sobretot d'Orient, i la terra semblava que clamés la vinguda del savi que havia de destriar la veritat de l’error, així com també con¬ ciliar i agermanar les veritats dels filosops entre si, la filosofia d'abans de Crist, amb la nascuda de Crist ençà, posant la pau
l’àngel de les escoles
9
entre els savis, l’ordre en la ciència; i aprofitant-se de tots els Hements, com d’elements riquíssims, pastés el pa de vida que nodreix la intel·ligència, ço és, la ciència cristiana. Mai ningú com l’Angèlic Mestre ha sabut aprofitar-se de tots els sistemes, fins dels més oposats, mai ningú ha agermanat millor les ve¬ ritats filosòfiques; puix en la seva Summa principalment, sen- tat en el setial propi del Doctor catòlic, com qui donés sentèn¬ cia en les eternes qüestions dels homes, en la investigació dels misteris naturals ( pessimam occupationem ) dóna a cada u el que li correspon; fa que rendeixin armes a la Veritat els que lluitaven en camps enemics i oposats, formant de tots una ar¬ mada potentíssima sota la bandera cristiana. No sols es val dels mestres que de la Judea eixiren per convertir al món, i de sos documents de celestial sabiduria, per ensenyar als ho¬ mes qui és Déu, lo que és l’ànima, el món i la seva duració, si el lliure arbitri de l’home és independent de tot, i fins de la causa primera, o bé està amb ella encadenat amb misteriosa cadena; en què consisteix l'última i suprema felicitat i totes les demés qüestions naturals; sinó que fent parlar a Aristòtil, per exemple, ell serà mestre dels cristians com ho fou dels grecs; no perquè l’home, a qui Déu ensenya per la revelació, no en tingui prou de tan alta ensenyança; sinó perquè a Déu li ha plagut ensenyar a les seves criatures racionals multifariam multisque modis, o perquè, com deia Climent Alexandrí, ajun - tant-s’hi la filosofia, no fa més poderosa la veritat, sinó que debilita la sofistica argumentació; o bé perquè així com Crist juntà la naturalesa divina i la naturalesa humana en una sola altíssima Persona, així volgué també, per ministeri d’aquest gran Doctor, unir la sabiduria de Grècia i Roma amb la Sabi¬ duria del Calvari, formant una ciència sublimíssima, fent utra- que unum.
II
Mes l’Angèlic Mestre no acabà son ministeri al purificar la filosofia clàssica de sos grossers errors, deixant-la agermanada
10
J. TORRAS I BAGES
amb la Veritat cristiana; ni li bastava l’haver sigut el Sol d’una civilització interessantíssima, sinó que tenia el càrrec d’un etern magisteri sobre la terra, salvant la raó humana i traient- la de les espesses tenebres en què sa pròpia supèrbia contí¬ nuament l'enfonsa. Els homes s’han enamorat de les ciències d’observació; fa anys que són les delícies del llinatge humà, i traient a la filosofa de son antic i venerable tron, en qual construcció i ornat treballaren els filosops clàssics i els doctors catòlics, empunyen el ceptre de tota la literatura, tenint la pretensió de donar lleis al món; essent així que elles han nas¬ cut no per legislar, sinó per ésser legislades. Per lo qual la confusió i el desordre, l'obscuritat i la petitesa de mires, els freqüents enganys relatius a lo que sia la base sòlida de les ciències, són els més comuns espectacles de nostre temps; de manera que la ciència serveix molt, és cert, per a la vida pràc¬ tica, per satisfer les necessitats físiques dels homes; mes no pas per ésser l'objecte de contemplació de la criatura racional, veient correntment que, en lloc d'elevar-la i engrandir-la, la denigren i la rebaixen, destruint la idea que de sa dignitat te¬ nien els homes.
Mes aquest gran cúmul d'observacions i experiments, aques¬ ta ciència de fets verament esplèndida, ha d'entrar també a formar part del patrimoni temporal de la humanitat; i el ca¬ tòlic ha de veure ja qui serà el cabdill que un dia o altre ha de conduir a la casa pairal de la humanitat, o sia a la santa Iglé- sia catòlica, aquestes ciències que avui li fan tan forta guerra, per les quals l’odi a la Iglésia és esperó que les excita al tre¬ ball, quan en últim resultat no treballen més que per la seva glòria, puix d’ella plenament es pot dir que omnia cooperantur in bonum . Tomàs d'Aquino, amb sos principis sobre el món material, serà altra volta el director dels obrers de la intel- ligència (com ara diuen) i esporgada l'esplèndida ciència mo¬ derna de sos errors i faules, i buidada en el gresol filosòfic de l'Angèlic Mestre, <;qui sap si Déu té destinat d'unir la ciència moderna amb l’antiga sabiduria, eixint d’aquests dos ingre¬ dients un resultat admirable? Lo cert és que qui en la terra
L’ÀNGEL DE LES ESCOLES
11
és Vicari de la Veritat primera assenyala als homes aquest camí, i les seves disposicions, a la curta o a la llarga, es com¬ pliran si el món no ha de finar. Els savis de tota la terra a qui il·lumina la intel·ligència la resplendor de la fe catòlica han escoltat atentament la inspirada decretal del sapientíssim Lleó XIII, i avui dia li ofereixen en manifestacions expressi¬ ves, tant privats doctors com públiques acadèmies, seguir el camí per ell assenyalat; per lo qual podem confiar que en el món modern altra volta es veurà com, per l'influx de l’Angèlic Mestre, s'uniran l’element diví i l’element humà, purgant, il·lu¬ minant i ennoblint el primer al segon, complint la Providèn¬ cia lo que es proposà amb l'Encarnació del Verb, fent utraque unum.
III
Separar en tot l'element diví de l’element humà fou l’ob¬ jecte predilecte del liberalisme i dels seus progenitors, i com, potser de Crist ençà, no hi ha hagut cap error tan estès com ell, ni de major influx, tant en la vida especulativa com en la pràc¬ tica, el divorci fou universal, i fins en la mare de les ciències, en la sagrada Teologia, s'hi notà. Els teòlegs moderns — o, més ben dit, els seus tractats de Teologia — proporcionen proves evidents d’aquesta separació; són obres que han fet a la Iglé- sia i a la Religió serveis considerables, són moltes voltes mani¬ festació eloqüent de treballs extraordinaris i de talent sublim, mes disten infinit d'ésser el que són els llibres de l'Angèlic Mestre i dels seus deixebles. Són grans magatzems proveïts d’arguments de tota mena per tapar la boca a la impietat; amb perfectíssim ordre està en ells distribuït tot lo que pot servir a la defensa de la Religió, són com un còdex d’ella, mes desa¬ pareguda aquella unió formal entre l'element diví i l’element humà, tretes en molta part les raons filosòfiques en què, com sobre preciós pedestal, descansa la Revelació divina, l’influx de la sagrada Teologia quedava molt disminuït en el món seglar;
12
J. TORRAS I BAGES
el llegir i estudiar els tals llibres era tan sols negoci dels cler¬ gues, puix la ciència, estudiada d’aquella manera, convencia, sí, a l’enteniment, per la força invencible dels seus arguments de fe, mes no alegrava a l'home amb aquella suavíssima satisfac¬ ció que s’experimenta quan pot la intel·ligència contemplar evi¬ dentment lo que és son objecte formal: la veritat. La Summa de l’Angèlic Mestre no és ni un còdex descarnat ni un llibre de controvèrsia que sols pot servir per les especialitats ; en ella les grans veritats filosòfiques i teològiques, els altíssims problemes sobrenaturals, a tothom interessen: aprofiten al teòleg per la controvèrsia, encenen l'enteniment i el cor del propagandista, i en sa contemplació s'il·luminà el portentós geni de l’Alighieri per idear son meravellós poema.
La descarnada teologia moderna no podia ésser principi de la vida especulativa de la societat, ni els lletrats seglars a ella acudien, com feren els més il·lustres d'entre els passats; per lo qual la vida especulativa, no apoiant-se en la teologia, separada de l’element diví que abans l’havia informada, s’anava debili¬ tant i amenaçava apagar-se en detriment i dany de les justíssi- mes exigències de la naturalesa racional; mes Lleó XIII, adre¬ çant sa veu a tots els savis de les quatre parts del món, els ma¬ nifesta el llibre fecundíssim en què ha d'estudiar-se la sagrada Teologia i la verdadera filosofia, el Mestre que ha sabut millor agermanar l'element diví i l'element humà, que sabia posar per puntals de qüestions de Trinitat i de Gràcia al mateix Aris- tòtil, en una paraula, que féu admirablement utraque unum . La Summa tornarà a ésser, si a Déu plau, el llibre dels lletrats catòlics; teòlegs i filosops a ella acudiran, i en ella s'apoiaran com en fermíssim fonament, puix com ens ensenya el sapien- tíssim Lleó XIII, la raó pujada a la cima humana en les ales de Tomàs, no pot quasi més amunt enlairar-se ; la doctrina de l’Angèlic informarà altra volta a la ciència i a la literatura; i si les idees són les que donen caràcter a la civilització, podem esperar veure altra vegada com a clau de volta de l’edifici so¬ cial aquesta altíssima doctrina, al doctor d'Aquino proclamat, no tan sols Príncep de les quatre teologies i de la filosofia, sinó
UN' MAL NOM
13
que, Mestre reconegut de la humanitat ell que sempre fou martell dels heretges, destruirà l’error més pestilencial dels se¬ gles, lo que pretenia, i tenia en gran part alcançat, el separar, el divorciar els dos elements diví i humà, per unir els quals i fer d’ells una sola cosa no desdenyà el Verb etern el ventre d’una Verge; podem esperar veure una civilització teològica, com deu ser-ho la cristiana, pastada amb sang del Redemptor, amb el poder i l’ornament que li daran els avenços materials de l’època.
L’aplec de gent lletrada que demà, dia en què la Iglésía ce¬ lebra el triomf de Sant Tomàs, es reuneix a Roma per declarar sa adhesió a l’encíclica Aeterni Patris, sembla ésser l’aurora d’aquell venturós dia, per lo qual nosaltres, humilíssims, mes fervorosos, deixebles de l'Angèlic, volent pendre una petita part en la manifestació catòlica, havem escrit aquestes ratlles en honor de l’admirable geni del segle xm, en la llengua que parlava son caríssim amic i confrare, el qui el determinà a es¬ criure una de ses més portentoses obres, l’il·lustre català Sant Ramon de Panyafort.
UN MAL NOM*
Parlant l’apòstol Sant Pau d’aquella famosa i grave societat de l'antiga Roma, diu que l’entregà Déu als més baixos apetits i a la ignomínia de ses pròpies passions, perquè havent-lo co¬ negut no el glorificaren del modo que li pertoca, per lo qual es desvanesqué son enteniment, i s’entenebrí el seu cor fins al punt de que, dient-se a si mateixos savis, no eren en realitat
* Article d'oportunitat en els seus dies. Tracta del mot liberal, i és firmat amb la inicial T. «La Veu del Montserrat», 24 de juliol del 1880.
14
J. TORRAS I BAGES
més que ximples. La supèrbia de la carn, ço és, l’agulló de les passions desenfrenades, per lo mateix que entela el claríssim mirall de la intel·ligència, s’enganya a si mateix, i posant-se la divisa de les felicitats que ambiciona, es creu que ja les té, i es regala en elles, com una criatura disfressada que, per alguns moments, es creu ésser allò que designa el vestit que porta, mentre fa somriure a aquells que la contemplen.
Diu que Sèneca conta que en els baixos temps de Roma s’arribà a tal abús entre els que s'anomenaven filosops i es de¬ dicaven al conreu, o potser més ben dit, a l’extirpació d’aques¬ ta mare de les ciències i de la civilització, que el nom de filo- sop vingué a ésser signe de despreci, un motiu abominable, i el dir-ho a algú es prenia com a un insult de la pitjor mena; era aquest moteig nomen insolentissimum. Mes sense pujar- nos tan amunt, en la centúria passada i una gran part d’aques¬ ta, en els que potser són també els baixos temps d’aquesta Europa tan il·lustre i afavorida per Déu en l'ordre de la na¬ turalesa i de la gràcia, com a conseqüència dels desvaris i abominacions intel·lectuals dels moderns filosops, els designa¬ ven així, i aquest nom, nomen insolentissimum, vingué a ser per a tots els que conservaven el respecte a la Fe cristiana; mes aquest ídol de la filosofia, fals simulacre de la veritat, cai¬ gué i s'esmicolà de tal manera, que avui dia està esmortuïda i quasi negada en el camp de la moderna sabiduria no cristia¬ na, per lo qual el nom de filosop, perduda ja sa anterior malí¬ cia, toma a ser honrat entre tothom.
Un altre nom de gran honor, puix expressa un atribut de Déu, ha vingut ara, en nostres dies sobretot, a ésser nomen in- solentissimum ; essent així que significa una qualitat noble i fins un atribut diví. Amb ell s'han revestit els enemics de la Iglésia, i aquell enemic de l'humà llinatge, homicida des del principi, valent-se d’ell ha lograt dominar en el món, fent que tots els poderosos de la terra prenguessin part en l'obra de destmcció, que fa molts anys ha començat contra la institu¬ ció admirable que en la terra fundà el Fill de Déu, ja perseguint de mort als seus més fidels ministres i perfets seguidors, ja
UN MAL NOM
15
apoderant-sc de tots els medis d’influència social, rcproduim- se baix cl nom dc llibertat l'antiga tirania que tantes vegades ha desolat la Iglésia.
L'enemic, emperò, és sempre el mateix. Els liberals han sortit dels filosops, com les erugues surten de la papallona; mes com és necessari enganyar al món; com, usant el llen¬ guatge de les Escriptures, Satanàs se transformà en àngel de llum per a enganyar als pobres descendents d'Adam, quan un nom ha caigut ja en descrèdit se fa convenient pendre'n un de nou, i quan una forma de persecució queda descoberta, adop¬ tar-ne una altra.
És cert i reconegut per tothom que té un xic de reflexió, que la paraula llibertat, amb què fins ara s'ha fet guerra a la Iglésia, designa la tirania, com si amb el mot de castedat, per una perversió moral dels homes, se designés la luxúria a fi de contaminar més fàcilment al món amb aquesta pesta. Per es¬ pai de molts anys les idees sobre aquesta matèria corrien faï- síficades, i la gent, sobretot la lletrada, per una d'aquelles grans humiliacions que Déu moltes vegades permet a la huma¬ nitat, tot parlant de llibertat i de la nova era, com si haguessin sortit d'una tirania cruelíssima, s'anaven fabricant a si matei¬ xos les cadenes d’una esclavitud afrontosa.
Romperen el jou de l'obediència i modèstia cristiana; tot parlant del principi d’autoritat separaren aquesta de la Reli¬ gió, creient possible destruir el principat de Déu i establir el principat de l'home com una magnífica apoteosi d'aquest Rei de la creació. Mes el xasco de la confusió sobrevé sempre a tota obra no començada en nom de Déu; l'home sap desarre- glar, mes no arreglar; la vella societat formada de tants ele¬ ments sota les ales de la Iglésia, que amb son maternal calor la fomentava, queda ja quasi del tot desfeta. Cada dia es van rompent nous vincles socials; l’objecte formal de les sectes i del liberalisme és treure a la Iglésia la presidència de la ci¬ vilització i aleshores podrà dir-se amb una tristíssima evidèn¬ cia: Tolle unum, turba est ; ja que tan sols la fe divina.
16
J. TORRAS I BAGES
lligant entre si els homes, dóna verdadera i sòlida unitat al cos social, fent que visquí una vida harmònica i tranquil·la: Adde unum, populus est. El liberalisme està arrapat a l'Euro- pa com un cranc que se li va menjant tota la carn viva i dei¬ xant-la desfigurada, essent-ne avui dolorós exemple la veïna nació francesa, que de reina de la civilització, quan era nació cristianíssima, ha vingut a parar al punt d'ésser objecte de mofa o quan menys de llàstima de part dels altres pobles que la contemplen, emperò sentint en si mateixos el rosec del pro¬ pi mal que a ella la va devorant. Mes la misericòrdia divina en¬ vià a la Iglésia el gran Pontífex Pius IX, que, a força d'anate¬ mes, féu obrir els ulls als homes enganyats pel fals brill dels nous principis socials, que, malgrat el brogit contrari de la sabiduria mundana, digué sempre bé al bé i mal al mal, i deixà en el Syllabus com el pla format i perfet de la societat cristiana. Les sectes quedaren talment llampades amb el llamp de les condemnacions pontifícies; des d'aleshores el nom de liberal no sols els catòlics valents el detesten, sinó que fins aquells que ho són, vergonyants, ne fugen, adornant-se única¬ ment amb ell els sectaris decidits. Tot home de seny el va des- preciant, i havem de creure que dintre pocs anys dir a un home liberal serà dir-li, fins als ulls del món, un insult.
Allà en els principis de la història de les lletres, hi hagué una partida d'homes, dels que es dedicaven a son conreu, que s'anomenaven a si mateixos savis, essent així que no eren més que falsificadors de la veritat; per lo qual els que amb since¬ ritat la cercaven s'anomenaven amics de la veritat; el nom de sofistes, és a dir, savis, ha vingut a ser un nom d’ignomínia; el nom de filosop, ço és, d'amic de la sabiduria, se té en honor; així també el nom de liberal comença ja a aplicar-se solament a aquella escòria d’homes que, tot baladrejant, no esperen al¬ tra cosa que dominar i tiranitzar a la gent de bé, viure a ses espatlles i rompre el suavíssim jou de la llei cristiana.
EL X'OU PATRÓ
17
EL NOU PATRÓ*
El cap d’any de la publicació de l’encíclica Aetemi Patris, en què el sapientíssim Lleó XIII excitava als catòlics a l’estudi i restauració de la filosofia cristiana, seguint les doctrines i ma¬ gisteri de l’Angèlic Mestre, ha sigut admirablement celebrat pel mateix Pontífex amb el Motu proprio que ha causat una alegria i donat un consol suavíssim als amadors de la vera Fi¬ losofia, veient ensalçat al Príncep d’ella en la terra i celestial Patró de les Universitats, Facultats i escoles catòliques. Amb lo qual l’ensenyança pontifícia queda completa i del tot clar i evident fins a quin punt és voluntat del Vicari de Crist que els lletrats catòlics segueixin la lluminosa via de la ciència que porta fins a la contemplació de Déu i fa brillar les divines resplendors en totes i cada una de les parts dels coneixements humans, constituint-se l’home deixeble de Déu, únic i verdader mestre, sense perdre la raó sa noblesa ni sos drets, i logrant-se la independència, la llibertat de la ciència, que és l’exempció de l’error, que és un dels mals que nasqueren del pecat que s’alimenta i creix amb la substància de la supèrbia. L’encade¬ nament que lliga totes les parts de l’Univers, la dependència jeràrquica d’uns sers als altres, el principi catòlic de que Déu governa les coses inferiors per les superiors quedava destruït; í així com en l’ordre polític el liberalisme ha fet de cada home un rei, ell mateix amb els seus progenitors en l’ordre especula¬ tiu produïren la descomposició de la ciència, que deu ésser una, com l’adorable Ser de què deriva. És indubtable que la fe és llavor de ciència, que els genis Déu els envia per a il·luminar als altres homes, per lo qual devem seguir-los, i que la llum de la sabiduria aclareix l’enteniment de l’home perquè més sଠpiga governar la seva voluntat. És a dir: és cert i indubtable l’ecadenament i la dependència; i com succeeix en totes les
* Article inspirat en un nou gest tomístic de Lleó XIII. És signat T. «La Veu del Montserrat», 28 d’agost del 1880 (any III, núm. 35).
2a
18
J. TORRAS I BAGES
grans veritats, aquesta es troba en el fons de la consciència humana, i totes les èpoques l’han reconeguda encara que quasi sempre l'han desfigurada.
No és propi i particular dels catòlics el buscar en Déu l'o¬ rigen de la sabiduria, puix les escoles de l’antiguitat profana ens en donen abundants exemples; com tampoc en ells comen¬ ça el tenir un cap d’escola i exercitar-se pràcticament en la sabiduria dels costums. No, no és original, no és nou el que acaba de fer el gran Lleó, l'assenyalar un cap i director, un Patró als homes que conreuen la sabiduria; i perquè no és nou ni original, és més admirable i digne d'alabança el gran Pontí¬ fex. Ha seguit ell pràcticament el principi catòlic; més ben dit, ha continuat l'obra de Crist, que no vingué a destruir, sinó a completar i a elevar amb la infusió de la virtut divina, la natu¬ ralesa humana.
Totes les escoles profanes tenien el seu mestre del qual per a estudiar-ne la doctrina i escoltar les explicacions, de llunya¬ nes terres els homes acudien; les dites del mestre eren sentèn¬ cies, es cuidava d’imitar sos costums, essent, per dir-ho així, la causa exemplar dels deixebles, complint-se el Primus est causa coeterorum; com es creia que la filosofia de res no ser¬ via si no servia per a fer millor a qui la professava, les doctri¬ nes devien traduir-se en pràctiques, per lo qual, essent aque¬ lles, com a òrfenes de la llum de Fe, molt sovint extravagants i ridícules, aquestes devien ésser pernicioses per al particu¬ lar i la societat, i xocants amb el sentit comú. I si malgrat això no deixaren de fer qualque bé a aquells antics pobles, es¬ pargint alguna llum, si bé amb fum barrejada, fins a poder dir un dels primitius filosops cristians que la filosofia fou per aquelles nacions un auxili semblant al que per ministeri de Moisès donà Déu als descendents d'Abraham amb la Llei escri¬ ta, <?què serà del món modern si, obeint al Sant Pare, rep el magisteri i el patronat, és a dir, l’auxili natural i el sobrénatu- ral d'aquell que és tingut per Sol de les intel·ligències, que il·lu¬ mina, escalfa i fa créixer a qui vol aprofitar-se de sos purís- síms raigs?
FI. NOU PATRÓ
19
La filosofia a pesar d’ésser una ciència especulativa, en certa manera és essencialment pràctica, com tota ciència deu ésser-ho; ja que el seu fi és millorar l'home; ni és una joguina de la intel·ligència, ni un plaer de l’enteniment, ni una mostra de la nostra potència racional; és potser tot això, mes no tan sols això, puix s’ha de proposar la nostra perfecció; per lo qual no deu dividir-se l’home en especulatiu i pràctic, ans bé qui més evidentment coneix la veritat més de prop deu seguir¬ ia; i al començar l'estudi deu tenir-se el fi ètic o moral d’obrar, segons el llenguatge fondíssim de l'Escriptura, la veritat. És cert que aquesta tendència o aspiració està sempre almenys la¬ tent en les entranyes de tota la filosofia, mes també ho és que pel regular va miserablement errada i que potser mai com avui dia s’havia fet un gran divorci entre la teoria i la pràc¬ tica, buscant els homes per medi de la ciència el gaudir dels béns materials de la vida, i no la noblesa i dignitat de la consciència, l’elevament del caràcter que neix de la sinceritat i humilitat verdadera. Aquell venerable filosop, honra de la sàvia Grècia, Sòcrates, es distingí per una verdadera humilitat, essent aquesta el fonament que posava a la filosofia, per lo qual la seva fou la més encertada entre totes les nascudes abans de Crist; una certa desconfiança en les pròpies forces dominava en ell, lo qual és com un pressentiment de cristianis¬ me, puix mentre ensenya a l'home la grandesa de son destí i l’excel·lència de son principi, li descobreix l’abisme del no res que té de si mateix al separar-se de Déu. I encara que la filoso¬ fia no és un estudi d’autoritat, menys encara ho és de rebel·lia; i si bé ella consisteix en buscar per si mateixa la veritat, no amb la condició d'apagar la llum de la Fe que il·lumina al món i que ens ha de servir per trobar-la amb més facilitat i segure¬ tat; i encara que tampoc sia la investigació de la veritat una oració, la suposa i l’exigeix si ha d'ésser encertada, fecunda i lluminosa; puix si la veritat és una llum espiritual, tan sols pot davallar a l'home des d’aquell Pare de les llums del qual el nostre enteniment, segons la doctrina de l’Angèlic, és una participació i semblança.
20
J. TORRAS I BAGES
EI patronat de Sant Tomàs és el complement de son ma¬ gisteri, i Lleó XIII, al declarar el primer, ha posat una digna corona en el puríssim front de l’Angèlic i ha terminat l'obra tan noblement començada el 4 d'agost de l'any passat: la constitució formal de l'Escola catòlica; que si els catòlics tan sols d’una manera accidental poden formar partit, essencial¬ ment són i han de formar una escola, ja que la Sabiduria divina, a l’encarnar-se, prengué el caràcter i fou en veritat Mestre. Devem, doncs, donar moltes gràcies a Déu de que per medi de son Representant en la terra ens hagi designat la font cristal·lina de la veritat, el Mestre doctor que amb ses ensenyances sublimíssimes aixeca l'enteniment humà a la dignitat i la grandesa, i amb ses virtuts heroiques escalfa el cor del Savi en l'amor pràctic d'aquella sabiduria que consis¬ teix en l'harmonia sobirana de la virtut. El Mestre i Patró que ens assenyala Lleó XIII brilla amb les resplendors més pures del cel i de la terra; «-qui, doncs, des d'ara buscarà son Pa¬ tró i guia entre les boires del dubte i de la incredulitat?
LA TEBAIDA CATALANA *
I
La Iglésia de Crist hermosa, florida i fecunda en tota mena de fruits de bones obres, com arbre frondós plantat junt al corrent de les aigües, té, com tot arbre, la virtut en son interior; i el cor, que està amagat sota l'escorça, i en què no pensen més que els intel·ligents, és verament la subs-
* Salutació als religiosos trapencs que, expulsats de França i proce¬ dents darrerament de San Pedro Pedro de Cardena (Burgos), s'establi- ren a Catalunya. El Doctor Torras ta estava relacionat per raó de la seva actuació a Valldonzella. «La Veu del Montserrat», 26 de novembre del 1881 (any IV, núm. 47).
LA TEBAIDA CATALANA
21
tància d’aquesta meravellosa institució. La vida ascètica i contemplativa és l'ànima del cristianisme; sense ella la nos¬ tra Religió no tindria consistència, les tempestats de les pas¬ sions la rendirien; per lo qual, així que aquestes s’apoderen més de la societat, minvant en ella la vida espiritual i multi¬ plicant-se la carnal, surten en la Iglésia de Crist aquests ins¬ tituts que s'entreguen als misteris de la contemplació de nit i dia, elevant l'esperit per sobre de les coses materials que roben el cor de la multitud, i castiguen la carn i la crucifi¬ quen per assegurar sobre d’ella el senyoriu de 1 ànima. La Iglésia mai no perd; quan el gel de la indiferència mata l'es¬ perit dels mundans, va posant arrels per sota terra aquesta vida ascètica que després, quan vingui la bonança, inundarà de saba vigorosa l’arbre, fent-lo florir amb 1 abundància de les virtuts socials. Lo que són els Sants Pares en l'ordre espe¬ culatiu i de la doctrina, són aquells gegants i herois de la vida monacal de principis del cristianisme i de la nova Euro¬ pa respecte de l’ordre pràctic. Els primers formaren la cièn¬ cia cristiana i la formen encara; com els manantials de les muntanyes alimenten els rius, d’ells davalla el saber dels mo¬ derns apologistes, ells proporcionen armes i municions als que guerregen contra l'error; com dels admirables ascetes del primitiu cristianisme deriven les virtuts que la Iglésia catòlica mai no deixa de practicar en el conreu de la flaca humanitat. Tot sovint preocupa al pobre enteniment dels mundans la idea de l’antagonisme entre els principis evangè¬ lics i els avenços de la civilització; i res té d'estrany tal difi¬ cultat en qui ha perdut la fe, puix que, en realitat, Crist i el món formen una verdadera antinòmia-, per lo qual la miseri¬ còrdia divina, que mai no ens abandona en aquestes situa¬ cions crítiques de la vida religiosa, fa resplendir i reproduir els portents de virtut que il·luminaren l'horitzó de la huma¬ nitat allà en els temps heroics del cristianisme. Convé que els homes vegem per nostres propis ulls les grans virtuts cris¬ tianes perquè mai les puguem considerar com arcaisme, que es renovin els grans exemples perquè les voluntats raquíti-
22
J. TORRAS I BAGES
qucs s’enforteixin i que vinguin d’homes que han caminat pels cims de la glòria humana, per a prevenir tota objecció.
A la societat contemporània Déu ha fet tal benefici. L'ins¬ titut dels monjos í solitaris és cert que havia caigut en po¬ bresa espiritual; favor feia, emperò, a la societat; fins els lle¬ trats l'amaven com un centre d'il·lustració; mes aquella àliga de la poesia cristiana, l'Alighieri, pogué, sense mentir, posar en boca del Patriarca de Monte-Cassino aquelles paraules:
e la regola mia
Rimasa è giü danno delle carte.
(Paradiso, XXII.)
Els monestirs pararen en ser gimnasis literaris, i encara que essent sempre corporacions d'influència moralitzadora, no eren gimnasis on amb l'exercici de l’ascetisme més heroic s’ensenyés al món la pràctica del sacrifici de si mateix, tan necessari a l’home desequilibrat pel pecat original per a lo- grar el domini de les diferents forces que constitueixen la nostra naturalesa. Les antigues escoles d'ascetisme havien quedat desfigurades, i quan aparegué en la Iglésia aquella Or¬ dre que Déu destinava a sostenir la seva causa en l'Edat Moderna, els seus escriptors ascètics tenien d'acudir a crò¬ niques, ja de temps escrites, per a posar a la vista dels cris¬ tians l'heroisme quotidià, usual i de tota la vida, que, essent manifestació de la gràcia divina, és al mateix temps eloqüent panegíric de la voluntat humana. La Trapa, qual nom tots coneixem, no és més que la restauració d'un d’aquests an¬ tics gimnasis de virtut heroica; el Císter, o Cistell, que edi¬ ficà a l’Europa en l’Edat Mitjana, devia ressuscitar en la Moderna i oferir als ulls del món un espectacle de contrast molt més viu, no per augment de contemplació í penitència en l'institut religiós, sinó per la indiferència i màxim sibari- tisme de la nostra societat; i en la cort sensual dels últims temps de la monarquia francesa, que no als deserts, i go-
J.A TEBAIDA CATALANA
23
sant de totes les delícies mundanes, se criava el nou ,Joan Baptista que havia de sembrar l’Europa d’asceteris on s exer¬ citessin les grans virtuts pròpies de l'estat monacal. Labat Rancé, després d’haver militat baix les lleis de la carn, des¬ prés d’haver escrit comentaris sobre el poeta de les delícies paganes, aquell Anacreó que, al so de l’arpa i coronat de ro¬ ses, delectava als homes cantant el vi i els sensuals plaers, devia emprendre el restablir l’espiritualisme pràctic dels an¬ tics solitaris i, vestint-se la blanca cogulla de Sant Bernat i agafant aquella regla de Sant Benet, que, com diu el nostre poeta, poblà de sants el cel, aixecar un exèrcit de nous mon¬ jos que caminessin pel camí de la penitència a la conquista del regne de Crist. En Rancé s’hi troben relíquies de les idees que dominaven fins en el clero d'aquella cort en què passà la seva joventut; mes és fora de dubte que féu un gran servei a la Iglésia de Déu; per lo qual els actuals trapenses, o, més ben dit, cistercienses, tot declarant que no conserven llei ni reglament de cap mena de l'antic cortesà de Lluís XIV, sinó que guarden la norma de viure de Císter i Claravall, rendei¬ xen un tribut d’agraïment al qui restaurà en la Iglésia la san¬ ta vida cenobítica que tants sants ha aconduït a la glòiia. El restaurat institut ha donat proves d’una fecunditat pasmosa, ateses les circumstàncies de la vida i educació moderna; el pa d’ordi i patates i el llegum cuit amb aigua i sal solament han sigut menjats en aquestes modernes abadies per boques avesades a les més refinades delícies d’aquella sensual in¬ dústria que els moderns anomenen art culinari; mans fines i que anaven enguantades han manejat el forçat i l’aixada, ja que el mateix prelat del monestir, deixant mitra i crossa, tragina, quan convé, l’adob per a conrear els camps. La pe¬ nitència cristiana és enginyosa i troba el medi d’afavorir el progrés material amb sos exercicis de mortificació; aquests admirables solitaris avencen l’agricultura tot cuidant només que del conreu de son esperit; i la moderna França, justa¬ ment joiosa de l’estat en què té l’art de la terra, reconeix que les abadies de trapenses van al davant de tots. El monestir
24
de Melleray ha arribat a ser un centre aprimin u-,. . on S’hi troben tota mena dc llavors, les més cxcel·lent elTe'
tsxr “• w4r~ £
fessió de perfecteTohrLP 7,ennqU‘r 13 Casa: ««» &n pro-
ri/deT/potmts3 d"t'í
neficència de la mare pàtria i f , ?°bres 1 cascs de be‘ llença com a facinerosos Zi’t 9? “ *? “grata rCToIució els ben quasi “f Ia RepúbIica- es *»■
D’ells bé es pot dir lo 1 , fe VIatge del desterro,
cienses, escrit &£ ciste,
jar la palla- els nnï£ ? ? 1 elIs Acontenten de men-
abans desertes, de Poblet i Sant™ r 1 comarques,
assenyala com introductora ^ MUà
en nostre país que tan amorne ^ r 1 31 t arquitectònic Reis, tan popul“s i l amiga f°U d'atluella Astres
HSgSïï
LA TEBAIDA CATALANA *•>
a santificar-la amb sa llarguíssima oració i fccundar-la amb llurs treballs i suors, amb l'aixada al coll i el breviari a la mà, i amb l’amor aí cor envers Déu i sa Santíssima Mare.
II
Allà en l’alta Catalunya, a sis o set hores de Solsona, en una derivació del Pirineu, formant el planeil d’un altíssim turó, enrotllat d'aspres i feréstegues muntanyes, s'alça un santuari dedicat a Nostra Senyora de l’Hort, nom preciós que convé al lloc, a. la Senyora, que ja de molts segles ne té la possessió, i a l’heroic institut que va a servir-la. Com en els grans arenals s’hi troben oasis, així, entre aquelles pelades ser¬ res, està situat un pla de terra de conreu i un hort que recrea la vista del pelegrí que s’ha decidit a pujar a l’espadada Mola, nom amb què es designa el reial seti de la celestial Princesa. Destruïts els edificis en les tristes guerres civils, que han dei¬ xat assolades a la Pàtria i a la Iglésia, un piadosíssim merca¬ der de Barcelona, el Sr. D. Esteve Monegal, emprengué la re¬ construcció del santuari i tragué de mans de la desamortit¬ zació el petit patrimoni de Maria, a qui amava el difunt amb afecte verament filial; i son hereu, donant mostres de posseir també les virtuts paternes, ha cridat, per a poblar aquest lloc sagrat, als monjos blancs tan devots de Maria com amics de les grans soledats. Allí, sota el mantell de la Verge, s'estableix l’especial colònia; aquella Ordre que professa un silenci abso¬ lut per a vacar del tot a la conversa celestial; que ama barre¬ jar els himnes sagrats amb l'alegre cantúria de les aus del cel; que, més que en els llibres, estudia en els grans espectacles de la naturalesa les infinites perfeccions divines; que es mortifi¬ ca treballant per a menjar i donar menjar al poble; ens sem¬ bla que ha d’arrelar a Catalunya. La professió monacal, pròpia per a caràcters enèrgics i reflexius, sens dubte consona amb nostre caràcter nacional, que, si bé degenerat, conserva en¬ cara aquests distintius; i els antics solitaris de la Bmfaganya,
26
J. TORRAS I BAGES
del Montseny i del bosc de Poblet van a reaparèixer, a últims del segle xix, en les altures de Nostra Senyora de l’Hort. El pagès català, piadós i actiu, va a tenir dintre de casa l'exem¬ ple d’aquestes qualitats portades fms a l’heroisme. La pietat frívola de la gent moderna veurà aquesta virtut, més sòlida que el Pirineu, en els nous religiosos; i la veurà sense que ells l'ensenyin, puix aquests servents del Senyor, que són verda- der emblema de la vida contemplativa, cerquen amagar-se in foraminibus petrae, i, enemics de tota celebritat, ni ostentació fan sisquera de la santedat. Allà en l'antic, un decret de l’Or¬ dre manà que no es promoguessin més causes de canonització de monjos, renunciant a tota glòria humana, fins a la nobílís- sima de la santedat; i aquell fet originalíssim d'un abat que manà als ossos de Sant Bernat que no fessin més miracles, perquè la multitud dels devots que n'hi demanaven distreia als monjos d’aquella abstracció tan pròpia de son estat, prova clarament l’amor a la soledat i el despreniment absolut de tota humana complaença. La carn ha de morir a l’entrar a aquests monestirs; molt treballar i molt dejunar li espera; l'ociositat és desconeguda; el claustre, silenciós a l’hora de pregar, se converteix en lloc de moviment a l'hora d'anar al treball; allí s’hi veuen tota mena d’arreus, fins els últims inventats; tots els oficis se troben dins el monestir; i si la gran pobresa de la comunitat de l’Hort impedeix als monjos el procurar-se els nous invents, no podrà impedir-los el treball intel·ligent i se¬ guit que en altres llocs ha convertit en jardins els erms. Però el jardí que nosaltres desitgem és el jardí de les virtuts; més que els avenços de l’agricultura, que amem, no obstant, de tot cor, esperem l'augment de l'espiritualisme en nostra socie¬ tat carnal; l'abnegació cristiana, que és l'antítesi de l'egoisme avui dia dominant pertot; el despreniment de les riqueses, que són l’ídol de la gent moderna, amb son amor a la pobresa més extremada, i aquella penitència tan gran com la que practica¬ ven, allà en els primers segles del cristianisme, els ermitans de l'Egipte i Palestina.
NOTA BIBLIOGRÀFICA
27
Aqucsla vida sembla pesada per qui no arriba a entendre lo que són les dolçures de la vida de l'esperit i de les celestials influències de la gràcia; mes els fills de Sant Bernat viuen feli- císsims en ella; per a conservar-la canvien de nacions quan la revolució els persegueix, travessen els mars com qui va cer¬ cant una fortuna, i, en veritat, la cerquen, perquè cerquen as¬ segurar una santa mort, o sia aquella sentència definitiva i sense apel·lació que fa terrible l’acabament de la vida; acaba¬ ment feliç, molt sovint del tot alegre, per aquests monjos que moren amb la rialleta en els llavis, per lo que entre ells és com un proverbi la dita de que, «si en la Trapa la vida és dura, en canvi, la mort és molt dolça».
NOTA BIBLIOGRÀFICA*
Ensayo sobre el Matrimonio cristiano y el Matrimonio civil, s'anomena un llibre que acaba de publicar el Dr. D. Josep Vailet, Pvre., catedràtic de Teologia dogmàtica en el Seminari Conciliar de Barcelona. Portat l'autor de son amor a l'ordre ideal, vola per les altes regions de la Teologia, de la Filosofia i de la Poesia, lo qual dóna a la seva obra un caràcter d'apo¬ logia, amb l’expressió animada que resulta sempre d’una intel- ligència enardida per l'entusiasme. L’erudició que manifesta l’iHustrat professor suposa una lectura extensa, i el caràcter històric que en varis llocs pren l’obra la pot fer interessant fins per aquelles persones a qui no sien fàcil les abstruses investigacions de les ciències teològiques i filosòfiques; en oca¬ sions s'enlaira per les regions de la bellesa atret per con¬ gruències i relacions altíssimes, lo qual si bé fa perdre la se¬ veritat d’obra didàctica, en canvi li dóna un caràcter agrada-
* Porta per firma la inicial T. «La Veu del Montserrat», 2 de desem¬ bre del 1882.
28
J. TORRAS ï BAGES
ble. L’autor promet una segona part que vindrà a completar la present.
DOCTRINA SOBRE LA DIRECCIÓN AL IDEAL DE LA CIÈNCIA *
Introducción a la Filosofía, o sea Doctrina sobre la dirección
AL IDEAL DE LA ClENCIA, POR ANTONIO COMELLAS Y CLUET, PBRO.
Contados son en nuestros días los que, como el autor de Ja obra cuyo titulo encabeza este arículo, profesan la filosofía como una disciplina que abarca al hombre en su totalidad haciendo de ella no sólo el pan nuestro de cada día, sino tam- bien el objeto de todos sus conatos y aspiraciones. El amor de la verdad, distintivo de la criatura racional, debilítase a medida que este último nobilísimo atributo se va apagando con el mflujo de una crasa atmosfera de materialismo, embó- tase la aspiración a un mejoramiento del espíritu y el hombre se contenta con los placeres propios de nuestra parte animal, buscandolos con el ansia de quien no siente la necesidad de ia glonosa tranfiguración que nuestro filosofo ha llamado la consecución del ideal. Por esto en el apogeo de la actividad mercantil e industrial pròpia del siglo, recíbese con una espe¬ cial simpatia la aparición de esta obra del ílustradísimo sacer- dote de Berga, «resultado de un insignificante esfuerzo (dice el modestamente) entre los innumerables que hace el espíritu üumano para ir acercàndose al ideal de la ciència». El esfuerzo,
el savi"°sacerdnt eSCrit Principalment per tal de fer més conegut
que s'^eaïï al Pnt^Ue' r£CÍ°S en el seu estudi de Berga, mereix * , qui .aI se“ entorn un major esperit de consideració És nuhli-
(vol II? núm 5) ^ Católica”· Barcelona, 30 de maig del 1883
29
doctrina sobre la dirección
emperò, cs muy robusto e indica un temple intelectual adqui- ,idu en el trato continuado y profundo con la família dc s filósofos, el habito de pensar Ilevado a lo sumo, una abstra - ción completa de las mundanales atenciones, y una aptitud especial para remontar el vuelo hacia las altas cumbres de la ciència. Y porque anda enamorado de la belleza de esta y auiere contemplaria en sí misma, no contentàndose de co- nocerla por retratos; y porque quiere gozar de su vista, como él dice con filosòfica espontaneidad, no sólo se sirve pnnci- palmente de la investigación pròpia, sino que al ir a interro¬ gar a los grandes pensadores que ha tenido el humano lmaje, habla con ellos en su pròpia lengua, siéntase en el Convite de Platón como un amigo de anàlogas inclmaciones a las de este divino filosofo, discute con el Padre de la lògica y tritura el escepticismo de los académicos, oyéndolos en la misma len¬ gua con que estos antiguos pensadores mstruian a sus disci- pulos; y al tratar de los filósofos modernos, exammando las doctrinas de los màs caracterizados que en Inglaterra y Ale- mania principalmente han pretendido variar el curso de la tradición filosòfica, abrir nuevos senderos para la adquisicion de la verdad, acude también a las fuentes origmales, es juez que por sí mismo examina los testigos, denotando un estudio y una aplicación al trabajo de la mente, de que tal vez seria difícil ahora en nuestro país encontrar otro igual. Anacoreta de la ciència, monje que vive encerrado en el claustro de la filosofia, alimentado por largos anos con las doctrmas de los màs insignes pensadores, vivificada durante toda su vida su robusta naturaleza por el radiante sol de la verdad xevelada, ha podido producir una obra substanciosa y sencilla, una ad¬ mirable síntesis de la doctrina filosòfica, fundamento y origen de todas las demàs, acerca del camino de llegar a la posesion de la verdad, donde, a semejanza de lo que pasa en la mmortal Summa del Angélico Maestro, pueden estudiarse a la vez y relativamente en pocas pàginas las dos comentes de verdades y de errores, que vienen desde el principio de los siglos atra- vesando el campo de la inteligencia humana y disputandose
30
J. TORRAS I BAGES
su dommio, corao la luz y las sombras se disputan la posesión del horizonte. Es, pues, un preàmbulo de la filosofia, un cami¬ no abierto en este mundo del espíritu, objeto sempïtemo de las disputas de los hombres; tenebroso y enigmàtico para la soberbia de quien to do lo fia de sí propio; difícil, pero clarí- sirno para el que sin renunciar al legitimo uso de su razón, al revés, consideràndolo como su principal prerrogativa, sigue el sublime magisterio de Aquel que docet hominem scientiam,1 2 ya directamente hablando por sí mismo a los mortales, ya por medio de los sabios que ha enviado al mundo para su ilus- tración y ensenanza. «Con esto se deja entender que el pre- sente escrito pertenece a la serie de los que en estos últimos tiempos se han publicado para la restauración de la filosofia en sentido escolàstico: restauración felizmente emprendida y continuada con glòria por filósofos insignes, y en nuestros días alentada y dirigida por el papa León XIII en su encíclica Aeterm Patris »? Y la acreditada Revue Catholique de Louvain, al dar cuenta de esta obra en su B ullet in de Philosophie del numero de marzo próximo pasado, la recomienda como obra eminentemente útil, que contribuirà poderosamente a la res- tauracion de los estudiós filosóficos, recomendada con tanta diligència por el papa León XIII. El órgano de aquella cèlebre Umversidad catòlica empieza así su articulo bibliogràfico: «Es- pana nos envia un libro digno de las grandes tradiciones cien- tificas de aquel noble país»; y cuando la prensa científica ex- tranjera alaba una obra que no tiene màs recomendaciones que su propio mérito, bien puede el hombre estudioso ir re- cornendo sus pàginas nutridas de doctrina sòlida y precisa con la confianza de hallar abundante pasto para las màs altas facultades de su espíritu.
1. Salmo XCIII.
2. Prologo.
DOCTRINA SOBRI- I.A DTRFCCIÓN
31
I
No coloca al hombre nuestro escritor en un estado supo- sitivo, como hizo Descartes, al emprender esta intelectual pe- regrinación en busca de la verdad; no le da, como el filosofo francès, un punto de partida antinatural, sino que le hace par¬ tir de donde en realidad se halla; lo real, es decir, el estado de imperfección en que se encuentra, al aparecer a la mente del pensador un luminoso ideal de ciència, hàcese insoporta- ble, y nuestras facultades fuertemente estimuladas por el ideal, excitan al hombre a buscar la consecución de aquél. Y he aquí la división de la obra y el plan de la misma. La ley trià- dica tan repetida en el universo, donde resplandece como ves- tigio de las divinas manos que lo formaron, encuéntrase aquí marcando el principio, el medio y el fin, o sea los tres estados que el autor llama lo real, el ideal atrayente, la síntesis incoa- da de lo real con lo ideal.
En el primer capitulo del primer libro describe al hombre en estado de realidad, apunta el ser que tiene, la excelencia de que goza en sus ricas facultades, y la aspiracíón a un bien mayor en cuyo seno desea reposar. Mas contrastando con el ser que tiene, conoce el ser que no tiene, ve su espantosa limi- tación, conócese no mas que como un àtomo en las inmensida- des del tiempo y del espacio, sabe que ha habido tiempos anteriores y que vendran posteriores al en que él vive, que sin el espacio que ocupa los hay dilatadísimos, que estos tiem¬ pos y estos espacios no son vacíos de existència, y, sin embar¬ go, tiene de ellos una completa ignorància. Hasta de sus fa¬ cultades conoce la cortedad; su intuición de las cosas es limitada; el conocimiento abstractivo de las mismas, por lo mismo que es abstractivo, no abarca todo cuanto ha conocido en el acto de la percepción.
Ademàs de esta limitación, siente el hombre la profundidad de su dependencia: otros le han dado el ser; su vida para conservarse necesita de la acción benèfica de agentes exterio-
32
J. TORRAS I BAGES
res, y puede fàcilmente perderla por la influencia de causas físicas y espirituales.
Así, pues, el hombre, en el estado de realidad que exami- namos, tiene ser y fuerzas — limitación y dependencia insupe¬ rables — , limitación superable mediante la capacidad de su ser y de sus fuerzas respecto a bienes altísímos que aún no posee en acto.1
Mas, aunque en lo real vemos este contraste de ser y no ser, entre bien y falta de bien, no es por esto el hombre una quimera, ni la realidad es un absurdo; y aplicàndole el prin¬ cipio de contradicción, resulta ileso un cierto ser y un cierto bien, ya que la falta de uno y otro que afirmamos no es preci- samente del que tiene, sino del que podria tener.
Eduardo de Hartmann, en su Filosofia de lo Inconsciente, finge un estado de realidad que es un verdadero absurdo. El mundo, según él, en su movimiento de transformación arguye en lo inconsciente un acto de voluntad al que debe la existèn¬ cia, y este acto de voluntad origina el de inteligencia. Aquel primer acto de voluntad es un querer vacío, es un esfuerzo para llegar a querer, una resolución de querer unida a la im¬ potència de conseguirlo por sí solo; por lo cual el entendimien- to, estimulado por lo absurdo del querer, pasa a negar este absurdo, de modo que el acto de entender se pone como medio para la abolición del querer, ya que siendo la voluntad infinita y la idea o representación intelectual, cuyo contenído debe abrazar, finita, resulta que ha de quedar siempre para satisfa- cer una parte de la voluntad, lo cual es causa de tormento y de infelicidad, y por lo mismo debe aspirar a la abolición de la voluntad, origen de su malestar.
Los tres estados, pues, de Hartmann, son enteramente dis- tintos de los de nuestro autor; en el principio la nada, en un estado intermedio el querer que es un absurdo, y en el fin o término otra vez la nada: su querer vacío seria un ser realísi-
1. Pag. 5.
DOCTRINA SOBRE LA DIRECCIÓN
33
mo en el sentido en que el senor Comellas usa de esta palabra en su obra. La contradicción de Hartmann al suponer una vo- luntad que actúa sin existir aún realmente, que quíere sin tener objeto que querer, descúbrela clarísimamente nuestro autor; y aun parécenos a nosotros que el mayor de los absur- dos que contiene el sistema del filosofo berlinès consiste en esta anterioridad del acto de voluntad y aun de la misma vo- luntad sobre la inteligencia, cosa que implica contradicción en los términos, absurdo palpable cual es el de hacer consecuen- cia al que es en realidad principio.
Pero si el ser, según las pretensiones de Hartmann, es un absurdo, y, por tanto, por su pròpia naturaleza, su aspiración suprema ha de ser la aniquilación, y su felicidad el bíenestar de la nada, para el filosofo que estamos examinando las aspi- raciones humanas van excitàndose y sus tendencias avivàndo- se, no sólo al contacto del admirable mundo material en que vive y de la sociedad de que forma parte, sino aun también por la aparición del ideal de la ciència que, ya sea de un modo abstracto, o ya de un modo concreto, viene a iluminar el espíritu. Estos dos distintos modos de aparecerse el ideal de la ciència los describieron ya soberanamente Platón y Aris- tóteles en los admirables textos citados por el autor. «Ningún dios, dice el primero, en su Convite, desea ni busca la sabidu- ría, porque ya la tiene... La sabiduría es cosa bellísima ; y como el amor recae sobre lo bello, síguese necesariamente que el amor desea la sabiduría.» Fijos los ojos del filosofo en lo divino, es en él frecuentemente la admiración, que no es otro sino éste el principio de la filosofia, y parece no haber explica- cado mal su origen quien llamó a Iris hija de Taumante, esto es, de la admiración. Aristóteles, de una manera màs conforme a su caràcter filosófico, describe la aparición del ideal cientxfico que pone en movimiento al hombre para su adquisición con el eonocimiento particular de las cosas màs fàciles dudosas, pa- sando paulatinamente a las màs difíciles dudosas también, lo cual, excitando su admiración, le mueve al estudio para librar- se de la ignorància. «Así, pues, si los hombres se dieron a la
2
34
J. TORRAS t BAGES
filosofia para Iibrarse de la ignorància, es manifiesto que iban en busca del saber para adquirir conocimientos, y no por uti- lidad alguna.» El Angel de las Escuelas sintió y expresó, como no podia menos, esta sublime aspíración: «Porque los que principalmente ven la verdad posible, dice Aristóteles, son los que la aman y la buscan con màs ardor», por lo cual el santo Doctor escribió en su comentario al Maestro de las Senten- cias: Homo se debet erigere ad divina quantumcumque potes t.
Estos textos que el autor cita en el capitulo III del primer libro, dedicado a estudiar la transición del primer estado al segundo, o sea de lo real al ideal, prueban a maravilla cómo los mayores ingenios han sentido la necesidad para el progre- so científico, no de empezar con la destrucción de todo elemen- to exterior y el aislamiento del espíritu, sino de fijar la con- templación en algo que encendiese los màs nobles deseos que existen en el hombre. Por lo mismo que éste es limitado den- tro de sí, en su pròpia substància, no encuentra lo que necesita para construir el edificio científico; al revés, como les pasa a los seudocontemplativos de la índia, los novísimos pensadores alemanes acaban por profesar la doctrina de la destrucción y aniquilamiento como el màximo de los bienes, porque no han querido levantar los ojos hacia aquel ideal que siempre desde el principio se ha cernido en el horizonte de la humana inte- ligencía y ha formado parte de su patrimonio científico. Este amor o esta perfección sobrexcelente perfecciona la voluntad, es como lo que ama, nos ensena la psicologia de la Escuela; nuestros positivistas nos manifiestan con su ejemplo como la inteligencia queda reducida al ejercicio de sus operaciones menos nobles suprimido el ideal, la ciència decae de su eleva- do rango, por lo cual léense con profunda conviccíón las si- guientes líneas del Angélico ( Contra Gentiles, lib. I): Oportuit mentem evocari in aliquid altius quam ratio nostra in praesen- ti possit pertingere, ut sic disceret aliquid desiderare, et studio tendere in aliquid quod totum statum praesentis vitae exce¬ dit... Cum enim Simonides cuidam homini praetermittendam divinam cognitionem persuaderet, et humanis rebus ingenium
DOCTRINA SOBRF. LA DIRECCIÓN
35
applicandum opportere, inquiens humana sapere hominem et mortalla mortalem; contra eum Philosophus dicit, quod homo debet se ad immortalia, et divina trahere quant um potest. Unde dicit, quod quamvis parum sit quod de substantiis supe- rioris percipimus, tamen id modicum est magis amatum et desideràtum Ofnni cognitione quam de substantiis inferioribus habemus... Ex quibus omnibus apparet quod de rebus nobilissi- mis quantum cumque imperfecta cognitio maximam perfectio- nem animae conferí.
Tal vez no se encuentre otro escritor que con tan noble y científica elocuencia manifieste la necesidad del ideal para le- vantar la ciència a verdadera importància y los purísimos es- tímulos que excitan al humano entendimiento a la investiga- ción de las mas altas verdades; sea lo difícil que se quiera esta investigación, encuéntrese el hombre rodeado de los mas se¬ ductores incentivos materiales para que se dé exclusivamente al estudio de la matèria, que le sirve para su vida animal, dígale el modemo positivista, como el antiguo que cita Santo Tomàs: Humana sapere hominem, et mortalia mortalem, siem- pre a la razón humana serà màs deleitoso el conocimiento de lo que no se ve ni palpa, siquiera le cueste ingente trabajo in- telectual, que el conocer con suma facilidad el mundo de la matèria; siempre habrà, iluminando el horizonte de las hu- manas inteligencias, este ideal atrayente que el senor Comellas estudia en el segundo libro de su obra como el elemento pre- ponderante en la generación de la filosofia.
II
La aparición del ideal, por lo mismo que es un bien exce- lente, excita una aspiración para conseguirlo, lo cual da lugar a nuestro autor a que estudie en el segundo libro la dirección al ideal, el empleo de ciertos principios pràcticos y de un de- terminado método para alcanzarlo.
36
.1. TORRAS I BAGES
La aspiración es un acto de la facultad apetitiva, y como el ideal es un bien, aquel acto ha de ser un acto bueno. El ejer- cicio de las facultades intelectuales, cuando se dirige y subor¬ dina a tal objeto, es principio de engrandecimiento moral del individuo y aun de la misma sociedad; la filosofia ha sido en todos los pueblos, mientras se han conservado sanos, objeto de la mas respetuosa admiración, considerada como una re- ligión natural, así como los mismos apologistas católicos con- sideran la Religión como una sobrenatural filosofia. Aun esta aspiración es principio, para quien rectamente la sigue, de un bíenestar verdadero, y si bien es preciso vencer dificultades, avivar penosamente la actitud del espíritu, es indudable, em¬ però, que al vencimiento de aquéllas sigue una tranquilidad y contento que no sólo compensan el trabajo empleado, sino que inundan el espíritu del noble sentimiento de la dignidad personal; y si sus esfuerzos han sido de escaso resultado, si en alguna parte aquella aspiración ha resultado frustrada, la Religión revelada y aun la misma natural, le ensena que no ha sido vano su trabajo, ni dejarà de obtener su voluntad es- forzada, no sólo el premio del Supremo Remunerador, sino aun el aprecio y estima de sus semejantes.
Como colateral a esta doctrina coloca el autor la del filoso¬ fo pesimista Arturo Schopenhauer, que ensena que el mundo en que moramos es el peor de los mundos posibles, que nues- tra voluntad oscila entre la aspiración y el fastidio, que al cesar aquélla sobreviene necesariamente éste, al paso que la aspiración es también un tormento a causa de la suma maldad del mundo que ha de ser su objeto. Por esto lo mejor es que deje de querer, es decir, la aniquilación de sí propio.
Mas el hombre puede, en virtud de la naturaleza constitu¬ tiva de su ser, ir aproximàndose al ideal a que aspira; no tiene una mera receptividad, sino verdadera capacidad activa, y sien- te en su corazón dos grandes afectos: el amor a la verdad y el amor al progreso, a los cuales corresponden los principios pràcticos que hemos de seguir en nuestra dirección hacia el ideal.
DOCTRINA SOBRE LA DIRECCIÓN
37
Es el primero que hemos de abrazar la verdad y desechar el error dondequiera que se encuentren; o, lo que es lo mis- mo, que ni el amor a la escuela, ni a la patria, ni a determina- dos doctores, nos han de desviar en nuestra carrera; que el amor de la verdad ha de ser el afecto soberano de nuestro co- razón, o lo que es lo mismo, si aplicamos a la disciplina filosò¬ fica el tecnicismo de la teologia ascètica, ha el filosofo de tener pureza de intención, es decir, que nada le haga tòrcer su ca¬ mino. La excelencia de la verdad, la preferencía de que es digna, la ensenaron los escolàsticos en preciosos pasajes que cita el autor. Y no podia dejar de ser así en sabios que de ve- ras seguían una religión que tributa a la verdad un verdadero cuito y que la confunde y tiene por el verdadero y úníco Dios. El sabio católico es el mas imparcial; sólo contra el error tiene prevención; abraza la verdad lo mismo si la profiere un étnico, como Aristóteles, un mahometano, como Averroes, o un judío, como Maimónides; y de este sentimiento constante de la Iglesia hase hecho eco el papa León XIII en su encíclica Aeterni Patris, con las siguientes expresivas palabras, muy a propósito citadas por el autor: Edicimus ïibenti gratoque ani¬ mo excipiendum esse quidquid sapienter dictum, quidquid uti- liter fuerit a quopiam inventum atque excogitatum.
Dos corolarios senala a esta doctrina el sefior Comellas: la aceptación de la fe catòlica y la de la tradición filosòfica. El pri¬ mero lo formula con las siguientes lacónicas palabras: «El filo¬ sofo ha de adherirse a la fe catòlica.» Porque si el filosofo ha de abrazar la verdad dondequiera que se encuentre y desechar en los mismos términos el error, siendo el catolicismo la ver¬ dad, halo de admitir en toda su integridad, e igualmente re- chazar todo lo que él rechace, ya que no puede haber verdades opuestas. La doctrina revelada ha de ser para el pensador guia en sus investigaciones, a la luz de la cual es imposible equivo- carse, y aun ademàs es piedra de to que después de la investi- gación para conocer los quilates de la verdad que aquélla ha alcanzado. El autor hace en este punto una justísima y pro¬ funda observación. Para alcanzar el ideal, viene a decir, es
38 ,T. TORRAS I BAGES
necesario que sigaraos las leyes intelectuales que Dios nos ha impuesto; es indudable que la ley de la fe la tiene nuestra mente divinaraente impuesta; luego si la desechamos, si no la atendemos, es tan imposible que lleguemos a obtener el ideal de la ciència, como si quisiéramos prescindir de la experiencia o de la abstracción.
A continuación de esta doctrina pone el libro de que vamos dando cuenta, una exposición y refutación del semirraciona- lismo, o sea de la ciència que pretende en sus investigaciones prescindir de la revelación. Lord Bacon y Cousin son los dos escritores que escoge como representantes mas caracterizados de esta tendencia que tiene dos matices: el que prescinde de la fe por el bajo concepto que forma de la razón, y el que lo hace por la importància excesiva que da a ésta. Al afirmar el primero que del uso de la teologia ha de nacer una filosofia fantàstica, supone indebidamente que lo inferior no se encuen- tra en lo superior, cuando precisamente lo contrario es gene¬ ral y encuéntrase de continuo en la naturaleza; y la historia de la filosofia nos demuestra a qué elevación filosòfica llegaron los sabios que tomaron por guia la revelación cristiana, siendo el mismo principio de Bacon el mayor contrario de su teoria, ya que reconociendo la inferioridad de la filosofia y la supe- rioridad de la teologia, que él llama inspirata, debía ver una garantia de acierto y de seguridad en la mutua alianza de en- trambas. Cousin pretende que la filosofia ha de valerse de la razón con absoluta libertad, aunque es superior a toda auto- ridad, ya que si admite a ésta es en virtud de un acto propio, después de haberla sujetado a su juicio, tomàndose el pensa- miento a sí mismo por medida. El autor pone fin a su conclu- yente refutación del filosofo francès con esta evidentísima prueba de analogia: «El Estado dicta una ley a la cual ha de someterse cada individuo de la nación, pero éste no se some- tería a la misma si no la conociera. Aunque el individuo haya de poner esta condición indispensable, no por esto es superior al Estado, ni puede emitir un juicio que destruya aquella ley.»
DOCTRINA SOBRE LA DIRECCIÓN
39
El segundo corolario al principio practico de que hemos de buscar la verdad en cualquier parte que la veamos, es, según el senor Comellas, la aceptación de la tradición filosòfica. La insignificancia del hombre aislado, la limitación de sus facul¬ tades, la fecundidad del trabajo dividido entre muchos y la diversidad de aptitudes distribuidas entre distintas personas, fueran suficientes argumentos para determinamos a admitir el caudal científico que nuestros antepasados allegaron, si no tuviéramos ademàs el hecho practico de la admisión por parte de los hombres de verdades descubiertas o estudiadas por los sabios antíguos. En efecto, las cavilaciones de muchos filóso- fos, la soberbia de varios pensadores, si ha podído turbar la tranquilidad de este mar de ciència que pone en comunicación entre sí las distintas edades filosóficas, no ha podido impedir la formación del fondo común de ciència, que con tanta pro- piedad ha sido llamado philosophia perennis ; prescindir de la cual, no sólo es achaque de orgullo, sino ademàs prenda segura de desacierto. Y no obstante, desde Bacon hasta noso- tros, y principalmente desde Descartes, la tradición filosòfica perdió el dominio de las escuelas, presentàndose pujante el individualismo, que el autor estudia en los dos filósofos citados y en Proudhon. La corrupción de un sistema, por bueno que sea lo mismo en el orden filosófico que en el político, da motivo a los espíritus impacientes y rebeldes para forjar se otros nue- vos, pretendiendo que los antíguos son esencialmente malos, y la multitud ligera les sigue entusiasmada, no acertando a co- nocer la excelencía de lo que abandona oculto entre escòria; así Leibniz afirmaba que había oro escondido sub stercore illo scholastico barbarico, y a la antigua escuela se subrogaron una infinidad de escuelas. La oposición màs radical a la tra¬ dición filosòfica encuéntrase indudablemente en el cèlebre Proudhon, cuya doctrina precisamente es su contradicción palmaria. La verdad y el bien, dice, consisten en el progreso, en el movimiento de las ideas; lo verdadero es lo que cambia; o es, por lo menos, susceptible de progreso; al paso que lo falso es todo lo que se presenta fijo, entero, completo, inalte-
J. TORRAS ï BAGES
40
rable, indefectible. De esto naturalmente deduce el cèlebre re- volucionario aquella sentencia horrenda de que el Dios verda- dero es el mal, ya que siendo el bien el progreso y cuanto mayor movimiento mejor bien, y un mal la estabilidad, aque¬ lla inmutable divina Substància ha de ser el mayor mal imagi¬ nable. Con pocas pero finísimas observaciones destruye el se- nor Comellas todo el aparato del gran blasfemo francès; mas séanos a nosotros lícito en este punto, recordando el contrario- rum eadem est ratio, consignar la especial relación que media entre este monstruoso concepto y la nobilísima idea del acto purísimo con que Santo Tomàs, siguiendo a Aristóteles, ca- racteriza la noción de la causa primera. La cual siendo en sí la misma perfección debe ser inmóvil, porque todo movimiento tiene por objeto alcanzar algo, y ella en sí lo tiene todo; mas es al propio tiempo origen y principio de todo movimiento bueno, primer motor de todas las cosas, por lo que todo pro¬ greso verdadero, es decir, todo movimiento que haya de alcan¬ zar algo es en realidad un efecto de aquella adorable y perfec- tísima existència. El precipicio en que se despenó Proudhon al tratar de la màs alta de las verdades filosóficas, prueba cómo éstas estan rodeadas por el abismo, peligrando de conti¬ nuo los que en su consecución caminan cuando quieren pres¬ cindir del auxilio de la revelación y de la tradición filosòfica.
Pasa el autor a estudiar lo que en sí mismo es destructivo de entrambas, o sea la duda universal, que al propio tiempo contradice también palmariamente la construcción filosòfica que forma no sólo la armazón del libro, sino que viene a ser ademàs el plan geométrico para alcanzar la conquista de la verdad. En la duda universal desaparece el ideal, queda por lo mismo desvanecida la aspiración al mismo, la dirección hacia él hàcese imposible y su posesión, siquiera incoada, es una ver- dadera quimera. La tradición filosòfica pierde todo valor, es inconciliable con ella, al revés, supone una estima mayor de sí mismo que de todos los demàs; y hasta la fe catòlica, por màs salvedades que se hagan, no sólo queda comprometida, sino que pierde su principal mérito y hermosura, es decir,
DOCTRINA SOBRE LA DIRECCIÓN
41
deja de scr racional. Nos adherimos a la fc en virtud dc un acto racional; mas con la duda acerca del valor de nuestras facultades, debe la fe ser una imposición violenta y pierde el caràcter de racional obsequio a la verdad primera. De aquí puede deducir el lector, como en el capitulo titulado Descartes y la duda, destinado al anàlisis de este cèlebre filosofo y de su pernicioso sistema, salvàndole emperò sus católicas creen- cias, el senor Comellas deja plenamente probado cómo la doc¬ trina de Descartes, conduciendo inexorablemente a la duda universal, no puede ser camino que lleve a la consecución del ideal, como después probarà la falta de valor que tiene en la doctrina cartesiana la posesión misma de la verdad. Mas razo- nable Aristóteles, admite la duda con tales limitaciones y con tan sana dirección que no puede menos de aceptarse; la limita a lo controvertible, y si bien dice en otro lugar que todos los que investiguen han de dudar, refiérese tan solo a la duda como recurso didàctico, ensenando el procedimiento seguido después por el Doctor Angélico de ir paralelamente estudiando la verdad o demostración de ella y las distintas opiniones que se le han opuesto. Mas, sobre todo, es digno de alabanza el Es- tagirita por colocar fuera de la jurisdicción de la duda las co- sas religiosas; y si bien afirma que la filosofia es superior a la Religión, los notables textos que aduce el autor y sus atinadas observaciones prueban que el gran filosofo hablaba de los mi- tos helénicos y en ninguna manera de la religión natural, única que podia conocer, y a la cual levanta sobre el pavès conside- rando a la teologia natural como a senora y madre de las otras ciencias, lo mismo precisamente que màs tarde debía ensefiar nuestro Angélico Maestro refiriéndose a la sagrada y catòlica teologia.
Al tratar del segundo principio practico esmérase el autor en presentarnos preciosos textos de los doctores y filòsof os es- colàsticos en que encarecen la necesidad y la importància del verdadero progreso científico, àurea cadena de pensadores tan eminentes como San Anselmo, Alberto Magno, Santo Tomàs de Aquino, Guillermo de Auvernia, y Roger Bacon, que, enla-
42 J. TORRAS I BAGES
zados y como presididos por León XIII, prueban completa- mente el espíritu de sano progreso que el catolicismo incluyé, como no puede menos, siendo una celestial disciplina cuyo ob- jeto es precisamente la indefinida perfección de la humanidad, que ha cada día de ailegarse mas a aquel infinito Ser que ha querido dàrsele por modelo. Pero aun tal vez con mayor elo- cuencia y con autoridad insuperable encuéntrase, a nuestro en- tender, expresa y como preceptuada la obligación del progreso científico para los católicos en las siguientes líneas, que quisié- ramos ver entre los textos citados por el senor Comellas, dè la Consti tución De Fide, capitulo IV del Concilio Vaticano, que reproducimos para que los lectores de La Ciència Catò¬ lica vean la insigne mala fe de los que pintan a la Iglesia como repulsiva a todo progreso y adelanto: Crescat igitur et multum vehementerque proficiat, tam singulorum, quam omnium, tam unius hominis, quam totius Ecclesiae, aetatum ac saeculorum gradibus, intelligentia, scientia, sapientia: sed in suo dumta- xat genere, in eodem scilicet dogmate, eodem sensu, eademque sententia.
A Cousin precisamente, y con razón plenísima, pone el autor como a filosofo que con su sistema destruye el progreso científico y da ya por terminado el período ascendente de la filosofia. El eclecticismo supone ya realizado el ideal en los filósofos, y reduciendo la filosofia al estudio y combinación de los sistemas anteriores, la filosofia pierde los benéficos resulta- dos que proporciona al que por sí mismo se dedica a la inves- tigación de la realidad objetiva; màs bien estudia los filósofos que la filosofia, suponiendo ya evacuada completamente la po¬ tencia intelectiva de los hombres para adelantar en el camino que guia a la consecución del ideal de la ciència.
El autor, por el contrario, en dos capítulos reivindica la in- vestigación pròpia, sin despreciar en lo màs mínimo la tradi- ción científica, antes valiéndose de ella, para llegar a la conse¬ cución del ideal. El método racional es sin duda el propio en las investigaciones filosóficas, forma su nota característica, por lo cual Santo Tomàs dijo, exponiendo las diferencias entre la
doctrina sobre la dikecciòn
43
teologia y la filosofia: Philosophus argumentum assumit ex propriis rerum causis; fidelis autem ex causa prima; utpote quia sic divinitus est traditum. El método racional aviva el progreso cicntífico dando evidencia al conocimicnto, poniendo inmediatamente en coníacto cl entendimiento con su objeto; y a fuerza de depuraciòn, si es lícito usar de este termino, tra- bajando las facultades abstractivas, no ya sólo las de uno, sino las de todos, viendo éste lo que no descubriera aquél, lógrase la reducción a menos principios, la elevación a mayor unidad, que es sin duda uno de los màs apreciables beneficiós de esta ciència filosòfica. Ademàs, las facultades intelectuales, como sucede con toda potencia, a medida que se ejercitan aumentan en perfección, estimúlanse fuertemente con el conocimiento racional, y ya no sólo hay progreso en el orden objetivo, sino en el subjetivo, pues el individuo al trabajar racionalmente, al acaudalar por sí mismo conocimientos, haciéndose autor y en cierta manera causa de su engrandecimiento, tiene que dome- nar los bajos apetitós de su ser, practicar una especie de pe¬ nitencia científica que a nosotros nos recordo al leer estos capítulos del senor Comellas aquella sentencia de un ilustre santo, que decía que el estudio era una lima sorda. No es, pues, para el autor el ipse dixit principio a propósito para con- seguir el ideal de la ciència, como no lo fue para San Agustín, ni para Santo Tomàs, ni San Buenaventura, los cuales teòrica y pràcticamente son ilustres modelos de proceder filosófico en la investigación de la verdad.
De su otra obra Demostración de la armonía entre la reli- gión catòlica y la ciència, reproduce el senor Comellas la ex- posición del método que debe seguirse para alcanzar el ideal de la ciència, método que comprende tres momentos: empíri- co el primero, abstractivo el segundo, y deductivo el tercero; esto es, la admirable economia del entendimiento humano, cómo llega éste a poder abrazar por medio de la evidencia el objeto de su amor, la doctrina que los antiguos llamaban del entendimiento agente y del entendimiento posible, la crítica y refutación de los sistemas positivista y krausista, hoy tan
44
J. TORRAS I BAGES
en boga el prímero en todas partes y el segundo en Espana, o a lo menos en Madrid, como negaciones que son, el positivis- mo de los momentos abstractivo y deductivo, y el krausismo del momento empírico en cuanto toma por único punto de par¬ tida el Yo, y del abstractivo en cuanto por la contemplación del Ser pretende conocer la realidad y propiedades del univer- so, siguiendo, por lo tanto, un método opuesto per diametrum, ya que no va de lo particular a lo general, ya que el conoci- miento no es propiamente una ascensión, sino màs bien un descenso. Estudia luego el senor Comellas detenidamente los tres momentos del conocimiento, detalla sus condiciones, ex¬ plica, al tratar del empirismo, las clases de observación, los medios o instrumentos para realizarlas, y defendíendo a los escolàsticos, en esta matèria tan mal tratados, da su impor¬ tància a los cuatro métodos que Stuart Mill designa con los nombres de Método de concordia, Método de diferencia, Méto¬ do de resta y Método de variaciones concomitantes; sin haber olvidado antes, al estudiar los sentidos, la eficacia impulsiva hacia la investigación que sobre el hombre ejerce el delicado sentimiento estético; y en cuanto a la abstracción, determina- dos sus puntos de partida (objetos materiales, fenómenos es- pirituales y nuestro Yo), explicada esta especie de locución mental, que en parte reíleja el objeto de la percepción, trata extensamente de la contemplación del objeto abstracto, exi- giéndole que sea potente, amplia, comparada, y dàndole por preferente atención el contemplar el ser y sus categorías; estu¬ dia la deducción también en general, en sus formas, en sus cla¬ ses, en sus elementos y en sus objetos; estudia con perfecto anàlisis el doble orden de principios que en la deducción in- tervienen, principios ontológicos y principios lógicos, que co- rresponden precisamente a la naturaleza íntima que reviste es te nobilísimo comercio del alma con lo que no es ella que llamamos conocimiento, en la forma màs elevada que pueda tenerlo en su condición presente la criatura racional; y al es¬ tudiar las formas de la deducción, detiénese el autor en una de ellas, de inmensa importància para ciertas ciencias, en la
45
DOCTRINA SOBRE LA DIRECCTÓN
inducción, a la cual, dando un apoyo metafísico, se le tributa solidez, como lo hicieron entre los escolàsticos Duns Escoto, de quien cita un notable pàrrafo, como cita también otro de Federico Ueberwerg, sostenedor ilustre en nuestros tiempos de la misma verdad en contra de la teoria de Stuart Mill, el cual sostiene una doctrina enteramente contraria a la de la es- cuela expuesta por el autor, ya que, según el filosofo britànico, todas las ciencias son inductivas. Refútale larga y concluyente- mente el senor Comellas, probando la existència y valor abso- luto de los principios, no solo en el orden de cosas real, sïno en todos los ordenes de cosas, tanto reales como posibles, al paso que las verdades generales, en cuanto son conocidas por la inducción, tienen un valor relativo, se verifican en el orden actual de cosas, pero no se verificarían en otros ordenes posi¬ bles. Stuart Mill pretende que podemos asentir firmemente a los axiomas por la sola experiencía, mas entonces el conoci- miento humano perdería su distintivo de racionalidad: jamàs un conocímiento pasarà del caràcter relativo al absoluto; por la sola experiencía, un hecho general observado nunca llegarà, por ejemplo, a la categoria de causa, sino en virtud de un principio a priori.
III
Una vez establecida la verdadera via que al ideal conduce, consiste el tercer estado en lo que el autor llama síntesis in- coada de lo real con lo ideal, es decir, en el conocimiento, ob- jeto de disputas sempiternas, luz verdadera en cuyos anàlisis todas las escuelas han diferido; hecho que no puede dejar de admitir la criatura racional y que, no obstante, es indudable que cuando en él se quiere profundizar, muy espesas tinieblas nos acongojan. Pero hay un fenómeno, por desgracia muy fre- cuente en el ejercicio de las facultades intelectuales, opuesto al conocimiento, y que llamamos error. «Aunque en cada uno de los tres momentos de la ciència, dice el senor Comellas,
46
J. TORRAS I BAGES
alcancemos la verdad, podemos, sin embargo, caer en error, y de hecho a veces caemos en él.» Y al discurrir sobre esta matè¬ ria, vese allí brillantemente al filosofo católico: proviénele al hombre la posibilidad de errar, de su limitación y de su liber- tad. Una inteligencia infinita abarcaría la totalidad del objeto y no podria equivocarse; una voluntad movida fatalmente al conocimiento por un agente exterior, ya sea el Ser supremo, ya las mismas cosas exteriores, tampoco podria errar: a la limi¬ tación, pues, y a la libertad es debido que, no presentàndose los objetos con evidencia, la voluntad pueda determinar al enten- dimiento. La limitación y la libertad en el hombre que busca la verdad, suponen ineludiblemente la fe y la virtud en él mis- mo, si quiere conseguir el alto fin que se propone; y a la falta de aquellas dos nobilísimas cualidades, parécenos a nosotros que pueden reducirse las seis fuentes de errores que, empe- zando por el semirracionalismo, que en el terreno de la cièn¬ cia no tiene en cuenta la fe catòlica, senala el autor con nota¬ ble precisión y método.
Pero tdónde encontraremos el medio para distinguir el error de la verdad? ^Cuàl ha de ser el justificativo de la segura posesión de esta última? O, en otros términos, «jcuàl es el cri- terio de la verdad y principio de la certeza? «Siendo la cer- teza un hecho real, y no pudiendo existir nada sin razón sufi- ciente, también lo ha de haber para el hecho de la certeza», dice el senor Comellas; y asigna de ello por razón suficiente, como lo han hecho casi todos los doctores de la escuela, la evidencia objetiva, unas veces del objeto en cuanto es perci- bido o visto, y otras de la verdad del objeto en cuanto ha sido visto. Mas no parece andar tan acorde con la doctrina es¬ colàstica al afirmar que «en el hombre la certeza y la verdad son separables a causa de la posibilidad que tiene de caer en error»; pues si la evidencia (dice el distinguido filosofo Dupont al dar honorífica cuenta de esta obra), criterio de la verdad y último motivo de la certeza, puede acompanar al error, aun- que no sea màs que una sola vez, quédase la certeza sin apoyo solido; y parécenos a nosotros que es concluyente razón de
DOCTRINA SOBRE LA DIRECCIÓN
47
que certeza y verdad son inseparables, la idea de que ésta es razón formal de aquélla, por lo cual, desapareciendo la segun- da, queda aniquilada la primera. Ésta creemos que es la genui- na mente de los escolàsticos. Aquel estado psicológico parecido a la certeza que el animo adquiere al influjo de ciertas aparien- cias de verdad, no es certeza; aquel reposo del entendimien- to es distinto del que subsigue a la consecución de la verdad; ni es sincero reposo, como no es satisfacción verdadera en nuestras operaciones vegetativas el acallamiento del estimulo del hambre cuando el estómago queda repleto de una substàn¬ cia que no sea en manera alguna alimenticia.
Mas de todas maneras muéstrase el senor Comellas en estos capítulos de la certeza y de la evidencia aventajado pensador. Describe hasta con amorosa minuciosidad el hecho del cono- cimiento, abrazo estrechísimo que el entendimiento da a los objetos, tan estrecho que llega en un cierto sentido a identifi- càrselos; pondera la conformidad de la ley que rige nuestra operación con el sistema de leyes que gobiernan el universo; explica lo que nuestro malogrado maestro, el filosofo Llorens, tan elocuentemente expom'a al hablar, en el hecho del conocer, de la antítesis en la existència y de la síntesis en el conocimien- to, formulando el autor la ley triàdica de transfusión o coniu- nicación, adquisición y unión que le determina su criterio ob- jetivo-subjetivo. Aquí el autor hace la crítica y refuta aquel principio que asienta Balmes en su Filosofia fundamental : el principio de la evidencia no es evidente, que se funda en una confusión del orden subjetivo con el objetivo y que queda des- vanecido con la observación de que lo evidente es lo que se ve, o, lo que es lo mismo, lo que existe y es visto, o sea la existèn¬ cia evidente. Relaciona con estas doctrinas la de la apariencia sensitiva, imaginativa e intelectual, y al estudiar la primera, aduce un admirable texto del citado Duns Escoto, en que se consigna la posibilidad de que seamos enganados por los sen- tidos, y las condiciones que debemos exigiries para daries cré- dito, y la conveniència de acudir a los principios metafísicos en determinados casos para llegar a un conocimiento cierto de
48
J. TORRAS I BAGES
los objctos cxteriores; punto en el cual parcce estar acorde con cl Doctor Sutil, cl insigne Fcdcrico Ucbcrwerg en su Sis¬ tema de Lògica.
En un capitulo titulado Corolarios consigna cl senor Come¬ llas varios que se derivan de la doctrina expuesta acerca del criterio de la verdad y del principio de evidencia; la realidad del Yo con su permanència e identidad en medio de la suce- sión y variedad de actos que en el mismo se verifican; el mun- do exterior con su extensión y sucesión, que son argumento s contra la teoria de Kant acerca de las nociones de espacio y tiempo, y, por último, la autoridad del testimonio humano y sobrexcelentemente del divino en aquellos casos en que, sin tener evidencia del objeto, la tenemos de la verdad del mismo por las condiciones del que lo atestigua.
El criterio de la evidencia objetiva encuéntralo también el senor Comellas en los textos aristotélicos; es cierto que el gran filosofo griego no trató expresamente la cuestión, mas en sus variadas obras encuéntranse lugares en que indudablemen- te manifiesta su pensamiento en favor de la evidencia obje¬ tiva, a pesar de la opinión de Hamilton, que lo quisiera parti- dario del principio de la escuela escocesa, o sea del criterio del instinto. Nuestro autor discute las palabras dudosas del texto griego, compara diferentes lugares entre sí, y aducíendo el favorable testimonio de los grandes discípulos y comentado- res del Estagirita, Teofrasto y Alejandro de Afrodisias, conclu- ye consignando como cosa indudable que era para el maestro de Alejandro Magno criterio de verdad la evidencia objetiva; así también interpretaba su mente el famoso Sexto Empírico. Las dos grandes lumbreras de la filosofia cristiana, San Agustín y Santo Tomàs, profesan la misma doctrina. Dice el primero: Jtaque cum ille mentis aspectus, quem rationem vocamus, coniectus in rem aliquam, videt ïllam, scientia nominatur. Y para corroborar la interpretación de este texto, suficien- temente claro, aduce el senor Comellas otros varios que no de- jan la menor duda de que el grande obispo de Hipona tuvo la evidencia objetiva por principio de la certeza; y al ocuparse
49
DOCTRTNA SOBRE LA D1RECCTÓN
en Santo Tomàs, príncipe de los escolàsticos, para probar que su pensamiento no favorece en nada la doctrina escocesa sobre esta matèria, sino que, al revés, el criterio de la evidencia obje- tiva formaba la base de su sistema filosófico acerca del conoci- miento, aduce textos tan claros, entre otros, como el siguiente: Termini principiorum naturaliter notorum sunt comprehensi- biles nostro inteliectui: ideo cognitio quae consurgit de illis principiis est visió-, terminando la exposición de esta impor- tantísima doctrina con las siguientes líneas: «Aristóteles, San Agustín y Santo Tomàs, los tres grandes genios de la antigüe- dad griega, de la època de los Santos Padres, y de la escolàsti¬ ca, ensenan que el principio de la certeza consiste en la evi¬ dencia objetiva. En las escuelas cristianas son innumerables y distinguidos los filósofos y teólogos que han seguido sus pisa- das. jCuànto peso de autoridad a favor del criterio de la evi¬ dencia objetiva, ademàs de su pròpia claridad, que ya por sí sola induce a aceptarlo! »
Acabada la exposición de su sistema subjetivo-objetivo acer¬ ca del criterio de la verdad, que él califica de intrínseco, co¬ rroborada su doctrina por las autoridades antes mencionadas, pasa el autor a examinar con fina crítica los demàs criterios excogitados por diversos filósofos, y que él clasifica, dividién- dolos en dos clases: subjetivos unos, y otros objetivoextrínse- cos. A la primera clase pertenecen los criterios expuestos por Descartes, Reid y Jacobi; a la segunda, los que sostienen Huet, Bautain y Lamennais.
El autor del Discurso sobre el Método, profesando una ar¬ bitraria desconfianza acerca del valor de sus conocimientos, encuéntrase en situación difícil para determinar cuàl sea la piedra angular del edificio de nuestras operaciones racionales y cognoscitivas. Como por imprescindible necesidad tenia que admitir algún dato primitivo de conocimiento, admitió el dato de su propio pensamiento, formulando el cèlebre Yo pienso, luego existo; mas rechazando el valor que el testimonio de los sentidos en sí mismo encierra, al determinar un criterio de cer¬ teza que fuese común a entrambos modos de conocer, formulo
3
50
J. TORRAS T RAGES
el siguiente principio general: lo que concebimos muy clara y distintamente es verdadero. Y he aquí que con este subjetivis- mo, rechazando la evidencia objetiva, quedàndose con uno solo de los dos elementos que encierra el hecho de conocer, destruye la mayor garantia de veracidad que éste tiene, y abre un camino fatal que conduce al escepticismo y al idealismo; divorciada la intelígencia de su objeto, quédase aquélla estè¬ ril; aun Descartes se vera obligado a admitir la posibilidad de que el mundo material sea una pura ilusión, debiendo acudir a Dios para certificarnos de la realidad de aquella existència; el fundamento de las ciencias queda vacilante, las pruebas màs eficaces de la existència del Ser perfectísimo pierden su fuer- za, y prepàrase con este sistema una època de desolación para la verdadera y sana filosofia. Por esto Reid al ver el escepticis¬ mo, muerte de la filosofia, que se presentaba amenazador, des- confiando de la razón desacreditada teòrica y pràcticamente por los filósofos, acogióse al sentido común. Reid, pues, obe- deció a una tendencia noble y regeneradora; pretendió, si bien tomando un falso camino, volver a la sana filosofia, lo cual ex¬ plica que su escuela alcanzase distinguidos discípulos no sólo en nuestra Universidad, sino aun en la de Lovaina, sujeta del todo a la jurisdición de la Iglesia.
En algunos pasajes de sus obras parece que Reid atribuye a la evidencia el caràcter de principio de la certeza, como cuando dice: «La evidencia es la base del juicio; y cuando ve- mos que hay evidencia, es imposible que no juzguemos.» Pero, a pesar de esto, es indudable que el filosofo escocès al hablar de la inclinación irresistible, del instinto que nos conduce a la admisión de la verdad, incurre en un verdadero fideísmo, y aun, como dice el autor, en un escepticismo reflejo, ya que la razón al discurrir acerca del propio conocimiento no encuen- tra la eficaz garantia de la existència objetiva inseparablemen- te unida a la intelígencia. Con la doctrina de la escuela esco¬ cesa relaciona el senor Comellas la del cèlebre Luis Vives, y aun eruditamente manifiesta su parentesco con ciertas doc- trinas de Cicerón; y al hablar del ilustre Balmes, sobre cuya
51
DOCTRINA SOBRE LA DIRECCTÓN
doctrina discurre largamcnte, hacc notar como cn su teoria el filosofo de Vich a las clar as descubre la influencia de la es- cuela de Edimburgo. Todos estos distinguidos pensadores cre- yeron salvar la dignidad de la razón humana defendiendo el impulso natural irresistible como criterio de certeza y de ver- dad, y, no obstante, es indudable que este instinto, principio de conocimiento en nuestra naturaleza racional, seria un acto desprovisto del caràcter de racionalidad.
Aunque parte de un principio enteramente contrario al cri¬ terio subjetivo que acabamos de exponer, el criterio objetivo- extrínseco da las mismas consecuencias que aquél, y conduce también al escepticismo y a la destrucción de la filosofia. Negar que el hombre individual, aun en fuerza de sus faculta¬ des cognoscitivas, pueda llegar a la certeza, es lo mismo que despreciar el pensamiento humano, y es hasta hacer imposi- ble toda especulación intelectual. El recurrir a la revelación divina y presentaria como único fundamento de certeza en todos los órdenes, no salva a esta doctrina de sus inconvenien- tes, al revés, buscando apoyo en la revelación, la comprometé, ya que en primer lugar ni de esta misma podríamos cerciorar- nos, y aun conocida su existència en general, cuando tratàse- mos de incluir en ella casos o principios particulares, no po- seyendo medio de certeza en nosotros mismos, seria necesario que Dios nos revelase la verdad de cada hecho o principio par¬ ticular. El autor examina este criterio en Lamennais tan solo, y aun con poca extensión, ya que realmente es una teoria vacua de valor filosófico, de poquísima importància en la his¬ toria del pensamiento humano, que indudablemente està extin- guiéndose, no sólo por defecto intrínseco, sino, ademàs, porque sostenida principalmente por filósofos católicos, ha quedado mortalmente vulnerada por el capitulo II y los cànones al mis¬ mo correspondientes de la Constitución dogmàtica De Fide Catholica del Concilio Vaticano, que al tratar de la revelación divina, fijó también el valor de la razón humana para la ad- quisición de altísimas verdades.
52
J. TORRAS I BAGES
Y bien necesitaban este subsidio de orden sobrenatural la pobre filosofia, y este auxilio divino la quebrantada razón hu¬ mana. Ésta, después de infinitos desvaríos, como ha sucedido siempre después de un período de filosofia delirante, acaba por el suicidio de sí misma, es decir, por la proclamación del escepticismo. Las grandes inteligencias, como que se avergon- zasen de su impotència, y antes que recurrir a la alianza con la fe, prefieren declararse incompetentes para alcanzar la ver- dad. El individualismo filosófico, es decir, el prescindir de la revelación y de la tradición filosòfica, conduce naturalmente al escepticismo, y éste trae por consecuencia la proclamación de aniquilamiento en el orden metafísico, o cuando menos, ya que necesariamente la humanidad haya de subsistir, abràzase con el positivismo y hace de éste el non plus ultra de las in- vestigaciones mas nobles de la criatura racional. Esta excep¬ cional importància del escepticismo explica el porqué el autor ha dedicado una parte notable de su libro al examen y estudio de aquella tendencia que en nuestros días ha arrebatado en su vertiginosa carrera a los pensadores de màs fuerza que han querido prescindir del magisterio de la Iglesia, investigando la verdad a su cuenta y riesgo. Empieza dando la noción del escepticismo y explicando sus varias clases, y luego, con una crítica reposada y penetrante, de la misma naturaleza de este error, de la contradicción en que està con la vida pràctica y aun con la pròpia vida intelectual, después de haber pasado como revista a los principales sostenedores de esta doctrina, desde el antiguo Sexto Empírico hasta el italiano Augusto Fran- chi en nuestros días, deduce la limitación real que, a despecho de todo, ha de tener el escepticismo. Limitación en el terreno de la espontaneidad y en el de la reflexión. Si el escepticismo fuese una pura negación seria la nada, y, por lo tanto, ni a sí mismo podria sostenerse, por lo cual vemos que en el terreno de la espontaneidad encuéntrase constrenido a admitir el fenó- meno, y en el de la reflexión su propio sistema, por lo cual creemos que prescindiendo de la consideración que a la sin- ceridad de los filòsof os siempre guardó nuestro autor, puede
DOCTRINA SOBRF LA D1RECCIÚN
53
plenamente asentirse al juicio suyo de que «reflexionando so¬ bre el conjunto de sus afirmaciones (de los escépticos), vemos un deseo de duda universal y un esfuerzo para salvar la con- secuencia incluyendo en aquella duda su doctrina misma»; vemos, en una palabra, que el instinto de la naturaleza, sobre- poniéndose a los delirios de la razón, hace olvidar muchas veces a los que la profesan la doctrina de la duda universal.
Como la inconsecuencia del escepticismo en general, es tan obvia la del escepticismo que admite el fenómeno y niega el nóumeno o las cosas en sí, ya que el fenómeno supone nóume- no de este fenómeno, consignando el autor cuatro hechos que evidentemente arruinan el escepticismo de Kant, y aun todos los sistemas que participan del mismo.
Persigue tenazmente a este fatal sistema el senor Comellas hasta sus últimas trinclieras, en todos los terrenos, en su posi- bilidad o imposibilidad y en el mismo hecho, en el objeto en que se duda, en el sujeto que duda y en la relación entre uno y otro, y victorioso pulveriza todas las razones que los màs fa¬ mosos escritores han alegado, ya sea la falta de permanència de los objetos materiales, la resistència que en sí poseen para ser conocidos, el obstàculo que ofrece la misma mezcla o con- fusión de los objetos; y pasando a considerar el sistema con relación al sujeto, afirma y establece y plenamente comprueba que la existència del criterio es un hecho, que los sentidos y las facultades cognoscitivas son en realidad medio de conoci- miento, distinguiendo oportunísimamente entre conocimiento incompleto y conocimiento incierto; que el sinnúmero de erro- res que la historia del pensamiento humano descubre en la su- cesión de los tiempos, o sea que el hecho de que lo que antes parecía verdadero después sea reconocido falso, no debe ra- cionalmente producir la duda escèptica, porque, según la sen¬ tencia de Cicerón: Opinionum commenta delet dies, naturae iudicia confirmat ; y, por último, que la diversidad de opinio- nes entre los filósofos no debe hacernos afirmar, como a Mon- taigne, la no existència de la evidencia, sino la limitación del entendímiento humano y la maligna influencia que sobre el
54
J. TORRAS I BAGES
mismo ejercen las pasiones; ni excitamos a preguntar, como Lamennais, qué juez dirimirà la controvèrsia, ya que todas las controversias siempre las han dirimido los hombres por la evidencia mediata o inmediata.
Interesantes son los capítulos que el autor destina a rebatir el escepticismo en lo que hace relación a la unión entre el su- jeto y el objeto, examinando la doctrina de filósofos de tanta nombradía como Kant, Hamilton, Comte y Spencer. La teoria del primero sobre la matèria y la forma del fenómeno, preten- diendo que la primera tan sólo nos es dada a posteriori, mas que la segunda la poseemos ya de antemano, o sea que la te- nemos a priori-, o lo que es lo mismo, que las formas de espa- cio, tiempo, unidad, causalidad, etc., bajo las cuales conoce- mos los objetos, son formas subjetivas y a priori, pero no formas reales de los objetos, derivadas de la experiencia, fun- dàndose en que de lo contingente no puede surgir lo universal y necesario, la destruye totalmente el autor arguyendo contra Kant el proceder contrario del entendimiento, que no de un concepto preconcebido baja a los objetos individuales, sino que, al revés de la observación de éstos, forma los conceptos generales y necesarios (de necesidad hipotètica), siendo la afir- mación de lo contrario una palmaria conculcación de la induc- ción incompleta. El conocimiento relativo que enseíiaba el antiguo Sexto Empírico, se ha también sostenido por los mo- dernos filósofos Hamilton, Comte y Spencer: que el ser no es cognoscible en sí mismo sino únicamente en sus modos especiales, que estos modos sólo pueden ser conocidos en cuanto estan en cierta relación con nuestras facultades, siendo tan sólo conocidos por el alma bajo ciertas modificaciones de- terminadas por las mismas facultades. Tales son las principa- les doctrinas que sobre esta matèria profesa Hamilton, con el cual viene a coincidir Spencer, siendo màs radical en su escep¬ ticismo Comte: no niegan los dos primer os, al revés, confiesan la necesidad de admitir la existència de lo absoluto o de la substància, pero afirman que su naturaleza queda desconoci- da; si el entendimiento la admite, no es porque la vea, es de-
DOCTRINA SOBRE LA DÏRF.CCIÓN
55
cir, porque se lc presente cvidentc, sino cn virtud dc una ten¬ dència, de un sentido, de una necesidad que le impulsa, por lo cual puede afirmarse que no es en virtud de un acto racio¬ nal, que el conocimiento no està determina do por su objeto, no encontrando por lo tanto el hombre garantia alguna de su certeza al reflexionar sobre sí mismo; como en los postulados de la razón pràctica ideados por Kant la suposición no dis- mínuye la obscuridad; aquellas altas verdades especulativas las suponemos en vista de la Ley moral, mas no pasando del fenómeno nuestro conocimiento, solo tendremos apariencia del conocimiento de la Ley, y por lo tanto duda de su reali- dad, quedando en consecuencia en pleno escepticismo, del cual no Iogran nunca sacar todos los esfuerzos de los filósofos que no fijen el criterio de la certeza en lo que plugo colocarlo el autor de la naturaleza natural, esto es, en la evidencia obje- tiva.
No, no tiene el mundo real el caràcter sombrío que el es¬ cepticismo le atribuye, diremos con el autor en las mismas elo- cuentes pàginas de su libro; no es el universo un abismo obs- curo donde no puede penetrar la luz, falto de armonía entre sus partes, receloso de manifestarse a los inteligentes ojos de la noble criatura que lo preside; necesita ésta para el grado superior de su vida íntimas relaciones con los seres de todas clases que le rodean, como las bestias y las plantas necesitan apropiarse elementos que les cercan; abierta, pues, la profun¬ da valia que el escepticismo establece entre el entendimiento humano y su objeto, el hombre debería repetir con profunda amargura aquellas palabras de Fray Luis de León:
Y el gusamllo de la gente hollado
un rey era, zonmigo comparado.
La síntesis de lo real con el ideal puede ser sólo incoada por el hombre en su condición presente; la filosofia nos ense- na que el ideal de la ciència ha de consistir en la amplitud
56 J. TORRAS I BAGES
mayor del objcto cognosciblc, y en la cxcclsitud dc las facul¬ tades cognoscitivas; y la teologia cristiana, complementando la filosofia, nos muestra la visión beatifica como la última per- fección y felicidad de la criatura racional.
La obra del senor Comellas, de que con toda fidelidad hemos procurado dar cuenta a los lectores de La Ciència Catò¬ lica, es indudablemente una nobilísima respuesta al llamamien- to del egregio León XIII para la restauración de la filosofia cristiana; quizàs en su corteza se descubran ligeras huellas de un trato necesario con los modernos pensadores, inclinados a un subjetivismo desmedido; tal vez la palabra Yo, por ejem- plo, en muchos lugares es traicionera a la doctrina tomística, o la palabra real y realísimo, en el sentido en que la usa, y que tanto le sirve para su armónica y luminosa construcción filo¬ sòfica, a pesar de todas las explicaciones, es novedad que contradice a las venerables tradiciones de la escuela, que, alumbrada por el sol de la revelación divina, consíderaba lo mundano sombra de una excelsa realidad; es posible que sus generosísimas esperanzas de que la ciència moderna, auxiliada por tan poderosos medios, enriquecida con tantos estudiós, excitada por vivísimas curiosidades, vaya acercàndose al ideal de la ciència, sean esperanzas frustradas; porque el aguijón que mueve a los modernos investigadores no creemos en ge¬ neral que sea el estimulo de la verdad: no vemos la ciència con el ojo fijo en lo divino, según la frase de Platón; multipïí- canse sí los conocimientos empíricos, mas los metafísicos ya- cen olvidados, y una síntesis científica sólo puede esperarse de la virtud fecundativa de la reina de las ciencias. De todos mo- dos, el nutridísimo libro del antiguo profesor del Seminario de Solsona debe ser recomendado, como dice el ilustre filosofo de Lovaina A. Dupont, a todos los que toman interès por las cues- tiones filosóficas; pocos libros modernos de filosofia pueden leerse con mayor provecho, y en una verdadera glòria de esta nación, antiguamente tan devota de la metafísica, de la cual hoy, salvo contadas excepciones, vive olvidada.
VISITES REIALS A POBLET
57
VISITES REIALS A POBLET *
En un Llibre de diferent es notes, any 1807 , que fou del monestir de Poblet, s'hi troben les següents relacions de les visites que feren a dit venerable convent les Majestats dels Reis Catòlics i del rei Don Felip II. El col·lector del llibre as¬ segura que trasllada aquestes memòries de verbo ad verbum, d’un manuscrit antic, en el qual, entre altres, se llegeixen les sobredites. L’estil que guarda en relatar les coses, el caràcter de lletres, el llenguatge que usa i fins la mateixa enquaderna¬ ció del llibre, clarament denoten que el títol i fetxa damunt escrits foren afegits al llibre ja d'antic existent; i és cosa curiosíssima llegir (en aquests temps de bombo) contades amb tanta senzillesa les visites dels monarques més poderosos i grans que ha tingut l’Espanya, a un dels més forts monestirs que ha tingut la cristiandat i el temps en què encara estava al cim de sa gloriosíssima carrera.
Diu així el manuscrit:
«Vinguda dels Reys católichs D. Fernando y D.a Isabel A esta real casa
»Dissapte à 9 de Novembre any 1493, à hora de mitg jorn, arribà en Poblet la Prinsesa D.a Isabel, filla del Rey Católich y de la Reyna D.a Isabel, viuda de pochs dias per la mort del Príncep de Portugal son marit. La qual tota cuberta sens mos- trarse en alguna manera, anà à la Iglesia, y de aquí a la Torre de les Armes que ere son aposento, ahont la major part del temps estigué retreta. Sis dies abans y eren arribats D. Joan y D. Fernando fills del Rey moro de Granada, los quals eran ja
* La relació del Doctor Torras amb la comunitat de Valldonzella dóna ocasió a aquesta transcripció literal d’un vell manuscrit de Poblet custodiat a la casa cistercenca de Barcelona. «La Veu del Montserrat», 10 i 26 de gener del 1884 (any VII, núms. 3 i 4).
58
J. TORRAS I BAGES
christians. Lo dit dissapte passat mitjorn à les tres hores, y arribaren los dits Rey y Reyna. Revestís lo Abat Cuello de Pon- tifical ab sos soscis y diaca y sosdiaca portant Creu ab dos ciris y un altro Aygua beneyte; é isque à recibir ab tot lo Convent qui eren 94 monjos, vuit novicis, e trenta sine frares. Com los Reys acabaren de descavalcar davant la Capella de Sant Jordi, lo Abat obrí la porta daurada 1 e dins y avia dos bels setials, ahont se agenollaren y adoraren les Relíquies que lo Abat portave. Apres entraren daval un Palí de Brocat que allí era aparellat, lo qual prengueren los majors Senyors de la Cort, y cantant lo Te Deum laudamus, vingueren fins à la porta de la Galilea precehint los frares pus jovens. Anaven derrera los Reys, tres Infants, ses filles Joana, Maria y Cathe- rína y entrant ells per la sglesia, lorgue comensà à sonar, e continuà fins que foren agenollats devall lo grau del Presbi¬ teri hon eren aparellats dos setials, y acabant lorgue lo Abat digué versos y oracions pera tal propòsit ordenats y apres dona la benedicció. Y los Reys llevantse dels setials pujaren al Presbiteri, y besaren les tombes del Pare y Mare. De aquí exint de la Sglesia passaren davant Capítol y Refetor y exits per lo Parlador muntaren a la cambra del Abat, hon tenian son apo- sento. Ses tres Infantes foren aposentades à la cambra de St. Joan Batista, lo Cardenal de Spanya à les cambres reals y de Sta. Anna. Altre Senyor à la cambra de St. Agustí. Altre à la cambra de St. Hieronym. Altre à la cambra de St. Bernat. Altre à la cambra de St. Gabriel. Altre à la Torre de St. Este¬ ve. Havia y mes de LX Dames, 500 Dones de servir de Palacio. Era y lo Duc de Villaformosa nebot del Rey.
»Lo mateix dia, hora ja tarda, arribà lo Príncep D. Joan fill de dits Reys, lo cual era vingut cas sant y fonch rebut ab tota la cerimònia y forma que sos pares, y portat à la Sglesia. Aposentarenlo en la cambra dels Conills prop sos pares.
1. En aquesta porta, que donava entrada al cos principal d'edificis, s’hi solien rebre les persones reials, i deia’s daurada perquè en l’any 1564 fou revestida de fortes fulles de bronze ricament treballades i dau¬ rades. (Poblet..., per Andreu de Bofarull.)
VISTTES REIALS A POBLET
59
»Tenia lo Abat tant gran provisió feta de totes coses, que aquell dia no fonch menester sino que demanassen. E vent lo Rey que lo Monastir seria gravat per la molta gen cortessana y altra que ocorria, manà al Abat no fes donar cosa alguna del Monastir adengú perque S. Magestat rebia de alio enuig: y responent lo Abat digué que ell no sabria fer tal manament als officials del Monastir, que no donassen tot lo que dema¬ nen, perque no lo tenim de costum. Pero si V. Magestat ho vol mane a sos officials fassen de part de V. Altesa tal mana¬ ment. E lo Rey trames dos Algotzis y manaren que no donas¬ sen res, é feren tancar les portes à les officines. Fonch lo Rey molt edificat de la resposta del Abat, de manera que no pren¬ gueren pus res de la casa. Pero lo Abat trames lendemà gran present als Reys, e a alguns grans senyors. Les Dames de la Reyna foren aposentades en la gran sala dels Archs, molt ador¬ nada de lits, é passà esser un dormidor de religió, cascun lit al costat del altre, encortinats de cortinatges de seda. E era cosa de gran exemple veurer tant silenci entre tantes dones, hon ni avia mes de 300. Mes la Marquesa de Moya ab altres dames y fembres posà en la cambra de St. Ambros. E la mol- titut de la gent axis homes com dones era tanta, que no cabia en lo Monastir, car la porta era sens porter a tot lo mon uber- ta, é vengueren dones de Barcelona y altres moltes parts que nos poden numerar. E durà mentres los Reys y foren que la casa ja may se buidava de dia ni de nit. Lo sendemà que era diumenge, lo Abat digué la missa de Pontifical, é lo Rey mes se en la Capelleta del Presbiteri ab son fill, é la Reyna en la altra ab les Infantes. Sols lo Cardenal tenia setial al cor, y no los altres.
»Apres dinar ab poca gent triada, baxaren à veure los cos¬ sos Reals à la Sglesia; y allí vingué la Prinsessa viuda amaga- dament que no fos vista. E volgué la Reyna molt veurer y mi¬ rar à la Infanta D.a Catherina sa tia, perque havia fama de esser estada molt bella dona, e pres dels cabells que encara eren molt rossos, e mostrals al Rey, e ell mana quels tornas- sen en tota manera.
60
J. TORRAS I BAGES
»Lo dilluns següent celebraren Missa general per tots los cossos reals que jauen en la esglesia, e cada religiós digué una missa.
»Lo dimars volent partir, oyren missa en ses cambres, y dinaren matí. E abans de partir, stan lo Convent al cor, à so- plicació del Abat se assegueren sobre los graus del Presbiteri, ahont tots los besaren en la mà, y sen tornaren al cor.1 Lo Abat isqué ab los Reys fins fora la Galilea, restant tots los Religiosos en la Sglesia; y aquis despedí dels besantlos les mans, y tornassen dins la Sglesia y ni el ni Monjo algu no isque del Monastir fins quels Reys foren fora de tot.
»E la Reyna quant hagué cavalcat, com veu la Portal real ab los Sants y epigrama, no trobant aprop qui li digues lo que conté, manà restas un Doctor qui ho llegís, y loy portas, lo qual diu així.
»Hoc opus incepií tempore Petri Regis Aragón, qui regnare cepit anno 1337. .
»També manà à sos Cantors pendrer la nota del Credo que avia oyt cantar al Cor de Poblet.
»Sabent lo Abat la venguda dels Reys, feu netejar tota la casa, y portar grans provisions de tota cosa; y comprà perço- nes de fora lo Monastir qui distribuyssen ditas provisions, per- que ningun Monjo faltas al Cor. Y los frares estiguessen en ses officines. Manà posar molta lenya en un loch, de hont ne pugues pendrer tothom. Foren stablits per casa Cent y divuyt lits de bona roba, sens tocar en los dels Religiosos; y sens lo que molts Senyors ne portaven. E en tal manera provehí lo Abat la administració de la casa, que era casi una altre religió la composició y orde que en aço se servave. Y el se aposéntà en la vestiaria. Fonch molt loat per tothom lo dit recibiment en totes coses, de gran religió y prudència. Del 118 damunt men-
1. Els monjos d’aquell temps i els reis d'aquells monjos creien que l’obsequi a la Majestat divina devia preferir-se al de la Majestat humana, per lo que ni per despedir als monarques alteren l’ordre establert de cantar les hores canòniques.
VISITES REIALS A POBLET
61
sionats per les officines que son defora de la Porta real, ni avia 36 apres a les Cambres abacials ço es de la Cambra del Caragol fins a la torre de les Armes, y la cambra damunt la texidoria ni avia 14. A les dos torres reals 8. Y la sala damunt la porta Real molt ornada. En la cambra del Metje un lit. A la cambra de St. Joan Batista davant lort abbacial 4. A la cam¬ bra de St. Pere 2. En la de St. Pau 2. En la de St. Andreu 2. En la de St. Cosme y St. Damià que servex al enfermer 2 lits. En la de St. Bassili 2. En la de St. Egmundo 1. En les dues cambres damunt de St. Fabià y St. Sebastià 2. En les cambres de la torre de St. Gregori 2. En la cambra de St. Am- bros 2. De St. Agustí 2. De St. Guillem 2. En les cambres reals y en la cambra rexada de Sta. Anna 6. En la enfermería 20 en sine cambres. En la torre de St. Esteve 4. En la torreta de St. Malachia 4. En la Çabatería 2 y en la Speciaría 3.»
«Vinguda del Rey D. Felip II, À esta Real Casa
»Any 1564 à 28 de Mars Dimecres de la Semmana Santa quasi à les 4 hores de la vesprada arribà en Poblet D. Phelip Rey de Espanya qui venia de Barcelona ahont avia donat con¬ clusió à les Corts qui eren comensades à tenir en Monçó. Com D. Abat 1 sabé que era ja prop, vestís de Pontifical ab soscis y ministres, y los Cantós ab Capes y Bordons, é isqué ab tot lo Convent fins à la Porta daurada, y detingués alí en la entrada fins que lo Rey vingué, la qual entrada estava molt ben em- paliada; y de alí envia dotse Monjos dels mes principals à la porta forana pera que allí rebessen lo Rey, los quals o feren així; y dos dells li aportaven lo quartago de dextre,2 y los al¬ tres 10 li venian al costat fins al descavalcador pro St. Jordi. Y tantost ques fonch apeat, la porta daurada fonch oberta, y
1. El Domnus Abbas antic.
2. En el marge està escrit: El Cavàllo del Diestro.
62 J. TORRAS I BAGES
entrant lo Rey se agenollà en un setial de Brocat que y avia, y adorà la Vera Creu que lo Abat porta ve. De aquí entrà en mitg del Abat, y soscis daval un Cobra Celi de Brocat, que tenien frares yl prengueren Monjos, y axí vingueren fins a ïa porta de la Galilea 1 cantant lo Te Deum laudamus. Al entrant un monjo se apoderà del sobre cel, dient als creats del Rey (qui pretenien esser seu) que lo Abat lo estrenaria. Y axí ho feu. Essent dins la Iglesia lorgue comensà à sonar, y à versos acabaren lo càntic. Lo Rey feu oració dalt en lo Presbiteri hont tenia un sential de Brocat, y lo Abat digué algunes oracions segons lo temps y donà la benedicció, y tantost dexà la mitra, y agenollat en terra, y soplicà al Rey fos servit que lo Convent li besàs la mà, lo qual lo escoltà llevat lo sombrero del cap, y se assentà junt a les tombes devant la Capelleta real ahont està lo faristoll del diaca, y alí anaren los monjos y novicis à besarli la mà, encara que ell no la volgué donar à ningú, sino que dessobre delia besarem la roba. Acabats tots estos nego¬ cis sen anà à les Cambres reals à hon tenian son aposento, y en la matexa hora y també altres voltes baixa al hort de Prior per un galant pont que de nou li feren rompent la mu¬ ralla, ahont prengué molta recreació per esser loc apart y de sa condició, y folgave molt ab la conversació del frare hortolà que era frare Jaume Martorell home molt ben parlat, y pràctic en la lengua castellana. Lo Abat havia fet levar les cortines del Retaule, y fer adornar molt ricament lo altar, y feu traurer totes les Reliquies, y empaliar les tombes, tot assó per la en¬ trada del Rey, pero el agraynt la bona voluntat envia tantost à manar que ho levassen tot, y que cobrissen lo Retaule se¬ gons lo temps o requerie, y axis feu. Al vespre vingué à oyr Matines y Laudes, y posas en la Capelleta real que es al costat del armari dels calsers y feu donar un Ciri mitjanser à cada Religiós, dels que el portave pera que vessen à dir offici. La
1. La Galilea s’anomena a Poblet l’atri del temple on hi havia, i se'n veuen restes encara, magnifiques sepultures.
VISITES REIALS A POBLET 63
dita Capela ere molt ben empaliada de Brocat per tot. Lo sen- demà tornà allí mateix à oyr Missa: apres de la qual acom¬ panyà lo St. Sagrament portant lo hu dels Bordons del sobre celi fins à la capella de St. Benet, ahont avien fet un solemne y ric Moniment. Y acabades Vespres (que digueren tantost) anà al Refetor ab tot lo Convent, y los ministres revestits y ab la Creu, y allí Cantà lo Diaca lo Evangeli Ante diem festum Pasquae, e quant fonc en aquell pas qui diu possuit vestimen¬ ta sua, lo Rey dexà lo Barret y la Capa y espasa, y senyida una tovalola rentà los peus a tretse pobres yls donà molt real¬ ment dinar servintlos el matex; y à cada hu dells donà onse reals, y Drap morat pera Capa y Sayo y Drap pera dos cami¬ ses. Al vespre tornà à oyr Matines, y feu donar ciris com lo dia abans, y posas pera oyrles a St. Sebastià per causa del Moniment. Lo Divendres Sant feu traurer una Creu que ell se portave ab un bel tros de Lignum Crucis molt ricament guar¬ nit pera que ladorassen com se sol fer en lo Presbiteri quiscun any semblant dia, y ell no la volgué adorar fins que tots los Religiosos y altres Eclesiàstics que y eren agueren adorat. Apres tornà acompanyar lo St. Sagrament quant tornave de St. Benet al altar major. Al vespre tornà à Matines en la Ca¬ pelleta, y feu donar ciris com debans. Lo dissapte dematí con¬ fessà y combregà en la Església de Sant Esteve, y apres vin¬ gué à tot lo offici del Exultet y Missa y Vespres, feu també beneyr un Ciri gran que portave pera daixo. Y tornansen à son aposento veu que donaven Ordes à Capítol, y entrà à veu¬ re un poc. De aquí sen anà à dinar, y molt prest tornà à les Ordes que lo Bisbe se detenia perque avia dit que y tornaria molt prest, perque o desitjave veurer; y essent estat allí una estona, anà à la Iglesia y breument demana qui eren los Reys que allí son sepultats. Y tantost partí del Monastir, acompa- nyantlo tot lo Convent fins à la Galilea; y allí lo Abat li besà la mà y li encomanà esta Sta. Casa com à Patró. Y lo Convent sen torna en la Iglesia. Volgué aquells dias passejar per casa, y veurer moltes officines, y parie estame content. Y se te per molt cert que si fora detingut fins al Diluns de Pasqua, si per
64
J. TORRAS I BAGES
los negocis quel f orsa ven a tornar prest a Castella. Lo dia que partí de Poblet anà à dormir à Cartoxa ahont estigué fins al di luns següent, y de aquí tirà à Tortosa y à València. Anaven at ell de Tortosa enlla dos nebots seus fills de sa germana major y de Maximiliano Rey de Boemia jovenets de poca edat, los quals pochs dies avans eren desembarcats a Barcelona essenl ell present, y feyels anar per lo Camp de Tarragona per nc portar tant impediment. Esta vinguda de S. Magestat succeí essent Abat lò M. Il-ltre. Sr. Fr. D. Pere Boques lo qual als 26 de Octubre de est matex any 1564 morí de mal de pedrz en la Granja mitjana.»
El monjo Finestres, historiador de Poblet, fa menció de manuscrits als que es refereix, i verdaderament dóna en subs¬ tància con tocía legalidad (com diu ell) el contingut en el llibre que tenim a la vista. Les memòries en què es descriu l’anada dels Reis Catòlics les suposa contemporànies al suc¬ cés, o, almenys, formades en vista d'aquelles, puix té per in¬ dubtable que l’il·lustre abat D. Joan Payo Coello les féu escriu¬ re com una glòria de Poblet baix son abadiat; mes l'ordre que segueix per a explicar la visita dels primers reis de l'Espanya unida, donen a entendre que copia la relació de nostre llibre si bé addicionant-lo en vista d'altres manuscrits, encara que en molt poca cosa si s’exceptua el dato curiosíssim del rega] fet a la Sagristia d'un tern molt ric i tres albes, obra tot de les mans de la reina Isabel, que ho brodà, part durant el siti de Granada, i part després de presa la ciutat.
La relació de la visita de Felip II feta pel P. Finestres, és també, indubtablement, treta del mateix llibre; ell diu que fou formada per un monjo anònim, que escriví la sèrie d'abats de Poblet fins a D. Francesc d'Oliver, i no passa de la seva elecció, en l'any 1583, per lo qual és de presumir que era testi¬ moni ocular el cronista i el nostre llibre, puix al dir que el rei no es deixà besar la mà, afegeix que dessobre delia besarem la roba.
VISITES REIALS A POBLET
65
La nota que havem posat sobre l'origen del nom de Daura¬ da que es donava a la porta reial de Poblet, treta de l’opuscle tan interessant de D. Andreu de Bofarull, suposa aquest nom posterior a les dues visites reials dels Reis Catòlics i fins de Felip II; mes el docte Finestres, lo mateix que nostre manus¬ crit, amb aquest nom la designen. De totes maneres, la lec¬ tura d’aquestes ingènues memòries ens acosta en esperit i ens fa presents a l'espectacle d'aquella antiga Sobirania, que, postrant-se ella mateixa humilment davant de Déu, feia brillar més el quid divinum que s'enclou en el Poder Sobirà.
SALVE REGINA *
El poble cristià aclama constantment a la Verge Maria per Regina; mes, variant la forma social i fins els sentiments i opi¬ nions humanes amb la successió dels temps, dóna en cada èpo¬ ca a la Sobirana Reina celestial un reialme distint, aquell que més estima i en què més reïx la respectiva generació. Un cop l’anomena Reina de les batalles; altre. Tron de la sabiduria; després, Reina de l'amor; i el poble català en aquests dies, re¬ cordant-se de que l'element predominant en l'actual civilitza¬ ció és una gran multiplicació i perfecció de les humanes in¬ dústries, en lo qual Catalunya s’avença a la major part dels pobles de la terra, proclama a la Verge Santíssima, a la humil obrera de Natzaret, Reina del treball humà, de tots els oficis i indústries que mantenen la civilització sobre la terra i fan la vida de l’home menys fastigosa mentre camina en aquest món de pas per l'altre, de l'etern descans.
* Elogi de la Verge de la Mercè en ésser coronada canònicament pel bisbe de Barcelona Jaume Català. «La Veu del Montserrat», 20 d'octubre del 1888 (any XI, núm. 42).
66
J. TORRAS ï BAGES
És la coronació de la sagrada Imatge de Nostra Senyora de la Mercè un símbol riquíssim, d’altíssima significació, que el poble català realitza mogut per l'instint sobrenatural que atrau l'humà esperit, fent-li donar deguda finalitat a les obres de son enginy, i ordenant els elements humans segons llur proporció i noblesa. La resplendor de la matèria no ha en¬ lluernat als catalans, gent de seny i que sap pesar i amidar les coses; i donant en l’Exposició barcelonina un palau a la matèria, criatura de Déu com l'esperit, però de més inferior condició, ha reservat la corona de reina per aquella admirable dona escollida entre totes per a portar en son ventre al Sal¬ vador de totes les nacions. És ocasió d'admirar la sublimitat d'harmonia de la religió de Crist, que, com l'ensenyada pel Criador de tota criatura, tant a la material com a l’espiritual, com a la que és composta d'ambdues substàncies, a totes respecta i estima, i al veure la mostra universal que a Barce¬ lona es fa, de tot lo que el treball humà produeix, i de fins on arriba el poder dels homes, sembla que repeteix aquelles pa¬ raules de la Bíblia, al contemplar el Criador la màquina del món, obra de ses mans: Vidit cuneta quae f acerat et erant valde bona...
Certs esperits neguitosos abominen de la matèria perquè la veuen un ser de gran limitació i insuficient per l'homé, i per¬ què d’ella l'home fàcilment abusa. L’avorriment de la matèria és una heretgia contra la fe catòlica, és la continuació de l'er¬ ror dualista que, començat en l’iran, d’on procedeixen les ra¬ ces més intel·ligents de l'humà llinatge, continua encara exer¬ cint sa influència en molts cors d'altes aspiracions, mes de flaca fe en l'assistència de la gràcia divina. Honrem, doncs, a la matèria, criatura de Déu i part substancial de nostre propi ser humà.
Molts de nostres contemporanis s’exalten amb l'excel·lèn- cía de la matèria; ocupats en sa contemplació i admirats de quant capaç és de satisfer les necessitats humanes més apre- miants i sensibles, s'agenollen davant d'ella, i l’adoren i la prenen per llur deessa. És el panteisme còsmic de tantes races
SALVE REGINA
67
asiàtiques d'escassa potència racional, de voluntat poc viva, mes de gran habilitat i traça, que s'ha encomanat a la nostra generació, desequilibrada pel gran pes de la matèria, admira¬ blement multiplicada pels esforços de l'enginy humà. És això també heretgia contra la veritat catòlica; i, tot honrant la ma¬ tèria, recordem-nos de que li falta la llum d'intel·ligència i de que sa principal finalitat, com ensenya Sant Pau, és dar-nos co¬ neixement d'un grau superior i excel·lentíssim de la jerarquia del Ser, del qual lo visible i material és sols dèbil criatura i ombra.
Unicuique suum. La justícia l'ha de guardar l’home en tot, i més en lo que es refereix a l'estima que de les coses ha de fer; matèria, esperit i Déu, són tres naturaleses d'infinita dis¬ tància l'una de l’altra; a totes ha d'amar l’home: totes se jun- taren en la Persona de Crist, quedant, de consegüent, dignifi- cades; mes amb tot i tal ennobliment de la matèria i de l'home, aquest no ha d'oblidar mai aquell precepte imprescrip- tible: Soli Deo servies. El reconeixement de la sobirania de Déu és un deure evident i rudimentari; mes l’home, desva- nescut, quan puja al cim de la glòria, fàcilment l’oblida: així l’obliden també les nacions. La França, en sa pròxima Exposi¬ ció, o, més en dit, la secta que té amarrada aquella gloriosa nació, vol celebrar la declaració dels drets de l’home, és a dir, sa independència de Déu; Catalunya va a tancar l’hermosa mostra universal, de lo que val i de lo que pot, proclamant el dret de Déu, sa universal sobirania.
L'Exposició barcelonina, dignament coronada per la sagra¬ da Imatge de la Verge de la Mercè, ha obtingut les simpaties de les nacions més il·lustres de la terra; l’Exposició pròxima de París, coronada per la repugnant figura de l'hipòcrita i cor¬ romput patriarca de Ferney, comença per obtenir el menys¬ preu de gairebé totes les nacions que són caps de civilització. El símbol de la Mercè significa la universalitat de l'amor cristià que s'estén a tota humana criatura, fins al sacrifi¬ ci; el simulacre de l'Home dels parisencs representa l’egoisme de la irracional concupiscència; l'Exposició de Barcelona és
68
J. TORRAS I BAGES
noble tradició, magnificada amb els molts recursos de l'avenç modern, d'aquelles grans fires que celebraven els nostres avis, en què els pobles s'agermanaven i proveïen de lo necessari per la vida, aplegant-se sempre aquelles munions de gent al ca¬ lor d'alguna solemnitat religiosa; l’Exposició de París, traient del treball humà l'ordenació divina, és com la promulgació de la sobirania de la concupiscència sense llei, quals apetits no agermanen, sinó que són principi i origen de renyines, lo ma¬ teix entre bèsties que entre persones. El poble català, d'espe¬ rit independent i de caràcter resolt, proclama la dolça sobira¬ nia de l'amor que sense violència ordena, rectifica i harmo¬ nitza, i lo mateix en aquesta que en les passades generacions, en els dies esplèndids que en els melancòlics, alça els ulls en¬ vers la matinal Estrella, i tot treballant canta: Salve, Regina !
EL ROSARIO DEL POBRE *
Es el Rosario la oración universal de la cristiandad, de todos los siglos, de todos los pueblos, de todas las gentes, de todas las clases, y, hasta podríamos decir, es la oración no sólo de los hombres, sino también de los àngeles; no sólo de la tierra, sino aun del cielo. Rézase y càntase en todas las len- guas, por la voz balbuciente del nino, por la fuerte del varón robusto y por la dèbil y apagada del trémulo anciano; es la voz poderosa de los espíritus creyentes, como el incesante mugido de las olas del mar es la voz de la inmensidad de las aguas. Fuera del santo sacrificio de la Misa, no hay pràctica al¬ guna en el cuito católico con que pueda honrar a Dios el fiel seglar de una manera màs cumplida. El mismo santo sacrifi¬ cio de nuestros al tares cesarà en el día de la etemidad, cuan-
* Almanaque de las Conferencias de San Vicente de Paül, Barcelo¬ na, 1891.
EL ROSARIO DEL POBRE
69
do, disipadas las sombras y figuras, caeràn los velos que aho- ra nos ocultan el resplandor de la Divinidad; cuando el Cor- dero que fue inmolado por nuestros pecados habrà consuma- do su triunfo y serà proclamado vencedor, quedando abatidos y aniquilados todos sus enemigos. Pero, en cuanto al santo Ro¬ sario, nos atrevemos a decir que no cesarà, ni aun después de nuestra inmolación, cuando veremos cara a cara a Dios, a su Unigénito Hijo Jesucristo y a la bienaventurada Virgen Maria, disfrutando de su familiar sociedad y trato. Por toda la etemi- dad los coros de los àngeles y las jerarquías de los bienaventu- rados, con espiritual y dulcísima armonía cantaran alabanzas al Padre celestial y santificaran su nombre; con alegre acento cantaran amorosos himnos a Maria y no podran decirle otra cosa mas agradable a su oído que aquellas palabras que in¬ vento el arcàngel San Gabriel: «Llena eres de gracia, el Senor es contigo»; y, postràndose ante el trono de la Trinidad bea- tísima, no podràn manifestar màs perfectamente el cuito que profesan a la Divina Substància que con aquellas palabras que oyó pronunciar el antiguo profeta: «Glòria al Padre, glòria al Hijo, glòria al Espíritu Santo, por una eternidad de eterni- dades.»
Después del Rosario que cantan los àngeles y los santos en el cielo, no hay Rosario màs sublime, màs agradable a Dios, màs eficaz, que el Rosario del pobre. Viven los àngeles y san¬ tos de la oración y de la alabanza divina: viven en Dios y se alimentan de Dios. Viven los ricos de la tierra, en su mayor parte, de las delicias terrenas y sensuales, de la vanidad mun¬ dana, de los placeres de los sentidos o de la satisfacción del amor propio; vive el pobrecito cristiano principalmente de la oración: en él se cumple perfectamente aquella màxima de Jesucristo, de que el hombre no vive de sólo pan, sino tam- bién de toda palabra que procede de la boca de Dios. De su divina boca salieron las plegarias que conocemos con el nom¬ bre de Rosario. Santo Domingo fue el fiel ministro que planto el Rosario en el jardín fecundo de la piedad cristiana, en la tierra; pero su origen es màs alto: plantó el Santo Patriarca
70
J. TORRAS I BAGES
en la tierra un tallo del Rosal divino que vive lozano y despi- diendo perfumes soberanos en la patria de los cielos. El pobre, devoto del Rosario, semejante a los àngeles, no tiene impedi- mento en su oración; carece de los placeres temporales que enturbían y embargan al alma, es superior a la vanidad mun¬ dana que ilusiona y desvanece, y la resplandeciente verdad està màs patente a sus ojos, la humillación de su estado le libra de los espesos vapores de la soberbia y el suave viento de la humildad le levanta, según la promesa divina, hasta las al- turas celestiales, adonde fueron transportados el profeta Elías y San Pablo. «Bienaventurados los pobres», dijo Nuestro Se- nor Jesucristo; y la felicidad del pobre tiene su fórmula en el Rosario; la felicidad de la fe, que ilumina màs que la sabi- duría del mundo, la cual es necedad y locura en comparación de ella; la felicidad de la esperanza, que vigoriza la voïuntad y la impulsa por el camino de la virtud, al paso que la pose- sión presente del placer temporal debilita y entorpece la acti- vidad humana; la felicidad de la caridad, que nos adelanta, si- quiera no sea màs que una chispa, de la plenitud de la biena- venturanza que se encuentra en el seno de Dios, y aun en la tierra nos hace celestiales.
Reza, pues, pobrecito de Cristo, el santo Rosario, que tú màs que nadie estàs en disposición de explorar sus espiritua- les y fecundísimos provechos; ya que la tierra no ha sido con- tigo prodiga cava para encontrar los tesoros del espíritu; y tú, rico, hazte pobre de espíritu al rezar el Rosario, si quierés, por medio de él, librarte de las inmensas miserias de la ri- queza, y asegurarte una participación en aquella eterna bien- aventuranza que el Hijo de Dios tiene permitida a los peque- nuelos.
A P...
71
A P...*
Estimat P..., em demanes que et parli de Catalanisme i això sempre ve bé. Ens delectem de saber les coses d'altres terres, la història, les lleis, els costums, les arts, etc., dels paï¬ sos estranys, quant més ens havem de gosar i de fet ens go¬ sem del coneixement i tracte de les coses nostrades? Abans de tot dec dir-te que m'alegro de que tu i els teus joves companys l'hagueu donada pel catalanisme. El jovent necessita enamo¬ rar-se, i l'enamorament de cada un designa la seva vàlua per¬ sonal.
Uns, els més nombrosos dels joves, s'enamoren d'un tros de carn de conformació més o menys correcta, d'un pamet es- culturat amb més o menys perfecció; vosaltres, els catalanis¬ tes, vos haveu enamorat d'una idea; per ella treballeu, en ella somnieu, ella és la senyora del vostre cor. Jo vos en do l’en¬ horabona.
Aquest enamorament és un signe d’intel·ligència, d’imagi¬ nació desperta, de cor noble i recte, d'afeccions encertades. ^E1 vostre instint vos duu bé? És indubtable. El regionalisme és pel jovent una font de goigs i d'utilitats, goigs i utilitats en un feix, no separats els uns dels altres. El goig per si sol, estimat P..., és digne de menyspreu, satisfà la facultat més baixa i perillosa de la nostra naturalesa, i essent en el jovent aquella molt viva, convé enllaçar el goig amb el profit, a fi que el goig no malmeti el nostre noble ser.
L'afició al regionalisme captiva totes les teves facultats i serà principi natural i fecund d'un progressiu desenrotllament de tot ton ser. La ciència diu que el coneixement, per a tenir
* La inicial P que encapçala aquest article es pot referir al senyor Pere Bolet, que és el qui acostuma a sol·licitar la col·laboració del Doctor Torras per a «Les Quatre Barres», o bé al senyor Pere Sacases, un altre dels elements prestigiosos del Centre Català. L’article és firmat Fèlix, nom del sant patró de Vilafranca, «Les Quatre Barres», 20 de novem¬ bre del 1891 (any I, núm. 14).
72
J. TORRAS I BAGES
base sòlida, ha de començar pel coneixement de si mateix; qui no es coneix a si mateix, ^què en treu de conèixer les al¬ tres coses? L'experiència popular afirma que l'amor ben or¬ denat ha de començar per si mateix; qui no s'estima a si ma¬ teix enfonsa el fonament de l’edifici; si el subjecte de les afec¬ cions és indigne, (-per ventura aquestes podran ésser dignes? Doncs el ver regionalisme, el catalanisme català, es posa en aquest terreny; tot son programa pot reduir-se a aquest prin¬ cipi: el coneixement i l'amor pràctic de Catalunya. (-Què en treus de saber la batalla d'Austerlitz, si ignores la batalla del Bruc? ^Quin profit dóna que sàpigues explicar les belleses de les basíliques romanes, si no coneixes les iglésies de la teva afrau? <-No faria riure que expliquessis al menut el conreu de la canya de sucre i fossis ignorant del de la vinya?
Potser això et semblin exageracions, coses que no han pas¬ sat mai i que és impossible que passin. Mes l’experiència t'en¬ senyarà que sovint se troben tals contradiccions de la natura¬ lesa. Així com desgraciadament es veuen homes molt amics de passar l’estona en la casa dels altres, i a casa seva no fan més que reganyar, gent que es fastiguegen de l'ofici o professió pròpia i envegen la que els altres exerceixen, trobaràs sovint, a cada pas, conciutadans nostres que s’enamoren del vestit, dels costums, del llenguatge, fins dels menjars, de la gent fo¬ rana; i el catalanisme no és altra cosa que la reacció contra tal aberració, que constitueix un pecat contra la naturalesa.
Mantén-te ferm en el bon camí, cerca els elements de vida moral i material allí on has de viure, fes del catalanisme, no una Bulcinea fantàstica, sinó una afició pràctica enllaçada amb les necessitats de la vida, dirigida no sols a ton bé perso¬ nal, sinó també al de ton país, que és el pròxim més pròxim que tens. Si goses entre els teus companys de l'influx que na¬ turalment dóna la dolça simpatia, has de treballar en aquest sentit.
Catalunya és un gran casal amb moltes estades o habita¬ cions; els catalanistes del Penedès heu de tenir ben aconduït el pis de la gran Casa en què vos ha tocat viure; conèixer les
73
A P...
coses i les persones, fer-vos dignes de l’apreci dels vostres con¬ ciutadans amb l'exemple d’una vida fructuosa; feu que no es pugui dir de vosaltres, que voleu arreglar Catalunya, lo que ja de vell es diu d'aquells que volen arreglar l’Espanya. Exer¬ ciu el proselitisme entre la gent útil i pràctica, entre els ele¬ ments vius i joves de la comarca; no vos preocupeu del núme¬ ro, sinó de la qualitat; no es necessiten diletíanti per a lluir en una vetllada de festa, sinó un jovent disciplinat, treballa¬ dor, exemplar en les creences i en els costums.
Hauríeu de tenir un destacament en cada vila o poble im¬ portant del Penedès i reunir-vos alguns cops cada any tots els de la comarca, estrenyent d'aquesta manera els vincles del pa¬ triòtic afecte entre vosaltres.
No és ara, en aquestes quatre ratlles, ocasió d’endinsar-se molt en aquesta matèria de catalanisme; a la vista en parla¬ rem tan llargament com vulguis; estàs tu ben convençut de sa excel·lència; jo sols dec afegir-te que aquesta, com les de¬ més causes, se guanyen o perden segons els defensors que les sostenen. No la prengueu com un pretext per a lluir-vos; el ca¬ talà és senzill i clar; no siguis, per tant, pompàtic, usant un vell mot catalanesc; la difusió en el parlar, els artificis retò¬ rics, el vanitós estil declamatori no és propi de la nostra raça reflexiva.
I ara perdona d’aquest sermó; tu en tens la culpa, puix m'has tocat el bolet, i els vells arreconats són amics de ser¬ monejar. Dóna memòries als joves companys de la colla; di- gue'ls la fonda simpatia que els tinc; i tu menja’t les castanyes amb salut i alegria en companyia de tos bons pares.
Vilalta de la Serra, 31 d’octubre de 1891.
74
J. TORRAS I BAGES
NOVA ERA*
Fer i desfer ha sigut sempre la constant ocupació dels ho mes en el curs de les centúries. La Sabiduria eterna formulè aquest principi en les divinals Escriptures dient que res nc hi ha nou sota el sol; i la filosofia popular sentencià que no h: h atemps que no torni. L'home és sempre home, ses flaqueses i virtuts són les mateixes, i la societat, formada d’homes, tt situacions diverses, mes que es reprodueixen com les estacions de l'any. Cerquem sempre lo nou, ens cansem de lo que pos seïm i és una gran flaca de l'humà llinatge el preferir sovini la novetat a l'excel·lència de les coses. Per això els pobles dí llarga existència, els pobles vells, pequen en sos gustos, con suetuds, idees i institucions de refinament; cansats de les co ses, sentint la pruïja eterna de la renovació, que ens revela \z insuficiència de lo present, fugen de lo natural, s’enamoren dt lo artificial i es delecten en lo que els perjudica.
Els darrers segles han vist el sacrifici de l’organisme natu ral de la societat; i les creences, les consuetuds, la llibertat ci vil, l’autonomia popular, han quedat arraconades, com des lluïdes per la pompa, buida de tota benèfica substància, d'ur ídol polític que a l'hora present té ja pocs adoradors de bom fe. Retenir la vida en tots els membres del cos social, procu rar l’equilibri de les parts, sostenir l'harmonia entre tots eh elements, és un secret imprenetrable per la gent moderna que d’altra banda, contempla la societat amb símptomes de des composició mortal i veu espaordida la foscor d'un avenir fatal a la civilització i a l'ordre públic.
Així com a un home que ha anat a terres estranyes i hz viscut en climes diferents del seu lloc natural, si ha arreplegai una malaltia que compromet la seva existència, minant-li fa talment son organisme, els metges li aconsellen que se'n torn:
* L’article és signat X, que és, diu l’autor, la lletra de tothom. «Le: Quatre Barres», 3 de gener del 1892 (any II, núm. 19).
75
NOVA ERA
a son país, que vagi a respirar els aires natals; la nostra mo¬ desta escola regionalista, veient la societat malalta i xorca, per a fer bé als homes, coneixedora d’un modo d’ésser social que ha tingut el nostre país, quals elements encara persistei¬ xen i formen com la base de sa existència, acut a la forma re¬ gional; i al centralisme, a la capitalització de la vida social, oposa una espècie de proteccionisme que, permetent la vida de tots els membres, protegint a la regió, equilibra la vida i fa participants d'ella a les parts més significants del cos. A tots els homes de bona voluntat, a tota persona de rectes senti¬ ments ha d'ésser simpàtica la tendència regionalista. No és una utopia o novetat perillosa, perquè és una forma molt vella en la història dels pobles; no és la introducció d'ele¬ ments estrangers; no és l’oposició a cap legítim interès avui existent: és sols la defensa de la pròpia existència; és, usant un terme que han fet de moda els moderns positivistes, la lluita per l’existència. Mes diferentment d'aquesta secta de filosops, en la nostra escola la lluita per l’existència pròpia no és en dany de l'existència d’altri; al revés, proclama el dret de tothom a viure, i la conveniència de que tot país conservi la manera d’ésser de que gosa i que ha rebut d'Aquell que crià no solament el món, habitació dels homes, sinó també la so¬ cietat que aqueixos formen.
Restituir la societat a ses lleis naturals, estendre els vers avenços que puguin sobrevenir i fomentar una vida noble i fe¬ cunda en la regió, és a dir, restaurar la vida catalana: veus aquí l'objecte que ens hem de proposar. Havem de combatre la desnaturalització de la societat, fer-nos superiors a la tira¬ nia de la moda, gairebé sempre insubstancial i ridícula; re¬ nunciar als avantatges materials, generalment poc justos, que es logren en els partits polítics, i imposar-nos com una espècie d'apostolat en favor de la restauració social. Perquè cal tenir clara idea de la importància del regionalisme, que no és sola¬ ment un culte del sentiment natural de pàtria, de l'amor al propi país; aquest sentiment desperta l'afició, fa saborós el treball que s’esmerça en defensa de la terra, engendra í inicia
76 J. TORRAS I BAGES
l’escola; mes aquesta se proposa com nobilíssima tasca la res¬ tauració i foment dels òrgans naturals de la societat, de sos membres essencials. La regió suposa la família, sense aquesta la regió s'esvaeix; la família i regió són dos termes correlatius, per lo qual el catalanisme, si vol reeixir, ha de fomentar l'es- perit, de família, que es transforma després en amor a la ré- gió, i posar aquestes dues institucions fonamentals baix l'om¬ bra benefactora de l'arbre de la Santa Creu, del qual fou com un rebrot la lliure i ordenada societat catalana a qual restau¬ ració consagrem nostres treballs.
EL ROSER DE TOT EL MÓN*
Les famílies catalanes, força i sosteniment de la nostra so¬ cietat, exhalaven totes el suau perfum de la pietat cristiana, amb la qual ungides presentaven una consistència especial contra la corrupció que fàcilment s'engendra en la decaiguda raça humana. EI Rosari era una institució tan catalana com catòlica; començà a resar-se en aquestes terres de la llengua d'oc i vingué a ésser la reina de les devocions a Catalunya; per això creiem prestar un homenatge a la tendència regionalis¬ ta que representem, publicant la següent encíclica del Vell august que presideix la societat cristiana.
PEL DIA DELS MORTS **
Totes les coses humanes i mundanes tenen dues cares, o. més ben dit, poden ser mirades de dues maneres. La riquesa
* Nota que encapçala la versió catalana de l’encíclíca de Lleó XIII sobre el Rosari. «Les Quatre Barres», 25 de setembre del 1892 (any II. núm. 57).
** No porta firma, «Les Quatre Barres», 30 d'octubre del 1892 (any II, núm. 62).
77
PEL DIA DELS MORTS
té misèries, i molt grans; la glòria, humiliacions, i la fortalesa, flaqueses. La mort a uns fa paor, a altres enveja, a alguns els té indiferents, i als electes els excita noble desig.
El gust estètic de molts moderns, pervertit, extraviat per falses idees, pinta la mort mirant solament sa part animal; és, de consegüent, per ells l'acte final de nostra existència mundana un acte fastigós i repugnant: la corrupció de la ma¬ tèria, la terra que es torna terra, els cucs apoderant-se de son menjar exquisit. La poesia dels tals, si els tals són capaços de poesia, res troba en l’escena última del drama de la vida; cau el teló i sos ulls carnals, d’una to rpesa irracional, res veuen més enllà. I, no obstant, el sentiment universal de la humani¬ tat, la naturalesa humana, quan no li manquen son discórrer i sentir propis, quan la supèrbia no l’encega i animalitza, re¬ vesteix la mort de gran solemnitat i l'alça fins a la sublimitat. Un bell morir tota una vida honora, s’és escrit; i, en efecte, els homes més exigents perdonen a son proïsme tota una vida criminal, quan aquesta acaba amb un acte de generós herois¬ me. Un acte bo, heroic, en el terme de la vida, redimeix tota una vida dolenta.
tQual serà doncs, aquest misteri de la mort? Perquè com¬ parant matemàticament, filosòficament, aquest acte darrer de l'home amb els que el precediren emanats de la virtut, no s’hi troba cap excel·lència superior, ni distinció alguna entre ells, baix el punt de vista de la moralitat. Però l’instint humà, l'en¬ teniment racional, endevinen aquest misteri i creuen que^ la mort, darrer acte de la vida mundana, és el primer d una vida extramundana, i que el qui en sa última hora pren un bon camí, arribarà a bon terme.
L'home mundà sempre s'ha sentit agullonat pel desig de posar-se en comunicació amb els homes d ’ültratumba. Les es¬ criptures de terra cuita que deixaren els assiris i caldaics, és a dir, els primers pobles després del Diluvi universal, ja ens donen coneixement dels espiritistes prehistòrics, que, com els d’avui, volien posar en comunicació els homes vivents, amb les ànimes dels morts; la Bíblia refereix i condemna com certs
78
J. TORRAS I BAGES
mèdiums del poble hebraic evocaven els esperits dels passats; i molts dels que de boca diuen que no creuen en l'altre món, se’ls menjaria la por si havien de passar una nit sols en el ce¬ mentiri.
Nosaltres creiem en els esperits i ens posem en comunica¬ ció amb ells. La Religió natural ha tingut sempre el culte dels morts; els sacrificis, les ofertes pels difunts, els trobem en els pobles més antics abans de contaminar-se amb la idolatria; fins quan caigueren en aquesta misèria conservaren aital ritu; i el Fill de Déu, al venir al món per ensenyar una Llei de sal¬ vació universal i perpètua, consagrà i autoritzà aquesta tradi¬ ció universal dels homes que ensenya a respectar els cossos dels morts, a honrar-los amb una espècie de culte i a pregar per les seves ànimes. Comunicació espiritual amb els difunts, dolça, saludable i profitosa, que estableix una continuació de tracte entre els que encara viuen i aquells que ja han passat els llindars d’aquest món corruptible i transitori; per això pel catòlic el cementiri és una iglésia, és la iglésia dels morts.
ABSTINENCIAS Y AYUNOS*
La dieta es uno de los medios mas eficaces que usa la me¬ dicina para la curación de ciertas enfermedades; la templan- za y sobriedad son virtudes que la higiene aconseja para obte- ner una vida sana y gozar de salud robusta.
Las pasiones humanas, nacidas del comercio entre alma y cuerpo, exigen igualmente una medicina y una higiene que por disposición divina la Iglésia està encargada de adminis¬ trar. Por esto, ya antes de Nuestro Senor Jesucristo, la Sina¬ goga tenia sus reglamentos de sanidad espiritual, que el Divi- no Maestro sanciono con su ejemplo y con su doctrina, y que
* Almanaque de las Conferencias de San Vicente de Paül, Barcelo¬ na, 1892.
ABSTINENCIAS Y AYUNOS
79
después la Iglesia ha preceptuado bajo la forma de abstinen- cias y ayunos en ciertas épocas y en determinados días del ano. Bàstale al hombre de fe saber que la Iglesia ordena tales pràcticas para creer en su excelencia y en la obligación que le incumbe de observarlas; pero a la curiosidad humana le gus¬ ta saber las causas y razones de los preceptos eclesiàsticos, y a nuestra Madre la Iglesia no le duelen prendas para expli¬ car el porqué de sus disposiciones. Durante toda la Cuaresma el sacerdote, al cantar el prefacio de la Misa, recuerda a los fieles reunidos en el santo templo los altos y provechosos fines que Dios se propone alcanzar con la observancia del ayuno, y que reduce a tres:
I. Reprime los viciós. El cuerpo bien cebado, la came re¬ galada, se insolentan contra el espíritu, y teniendo una ley opuesta la came y el espíritu, la que debe ser esclava quiere hacerse senora, y si lo logra no se ha visto despotismo pare- cido al despotismo de la carne. Al espíritu que el Criador cons- tituyó Senor lo envilece lo bestializa y lo mata. El hombre desaparece y aparece la bèstia humana. Cuando reina la carne reina la suciedad y el crimen, desaparecen los nobles senti- mientos, y una vez la carne ha degradado y muerto al espíri¬ tu, se mata a sí misma con sus excesos. La abstinència y el ayuno son dos fuertes auxiliares del espíritu en su lucha con¬ tra la carne; y cuando el espíritu logra sostener su imperio, a semejanza de Dios, de quien es irnagen, no usa de él despóti- camente; no mata a la carne, sino que, quitàndola sus instin- tos de bèstia, se la asocia a sí; hàcela partícipe de sus raciona- les empresas y de sus méritos en Cristo, la dignifica y le ase- gura una eternidad gloriosa.
II. Eleva la mente. La guia entorpece el entendimiento, la digestión y el raciocinio se rechazan mutuamente, y la opera- ción mental es la mas alta de las humanas operaciones. Los santos, gente de vida espiritual, a veces se engolosinan dema- siado con el ayuno. El austero San Jerónimo reprendía a la ilustre viuda Santa Paula, su hija espiritual, porque, para gozar de las dulzuras de la contemplación, extremaba sus ayu-
80 J. TORRAS I BAGES
nos, enflaquecía su cuerpo y quebrantaba su salud. La oraciór es un ejercicio necesario al cristiano, y es ejercicio de la men te y del corazón; el vientre bien repleto no levanta al Senor e' incienso puro de la oración del espíritu; por esto la Iglesis manda el ayuno en las vigilias de aquellos días que de ur inodo mas especial consagra a los ejercicios del espíritu y í las pràcticas de la devoción; y hasta hace poco, antes de la in vasión de sensualidad que nos domina, los cristianos fervo rosos tenían por pràctica oir en ayunas el santo sacríficio dt la Misa. El viejo y popular Fra Anselm ya decía:
E vulles ohir en dejú
la Sancla Missa.
III. Alcanza virtudes y premios. Las abstinencias y ayu nos son un verdadero sacrificio que ofrecemos a Dios, al qut el generoso Senor corresponde con raudales de gracias. La; historias de los Santos manifiestan claramente cómo estos hé roes de la virtud se robustecieron mortificando su carne; j la Religión nos ensena que al banquete eterno de las almas cuyo manjar es la misma substància divina, no seran admiti dos aquellos que de su vientre hicieron un díos.
Tal vez, lector, admitiràs sin dificultad alguna estas exce lencias del ayuno, pero encontraràs excesivamente duro qu< un hombre pueda condenarse etemamente por comer, verbi gracia, unas chuletas en día prohibido; pero acuérdate qu( por una manzana que comieron del àrbol vedado por Dios Adàn y Eva, con toda su descendencia, han sufrido males sii cuento, y a no haber hecho penitencia de su pécado los pri meros padres de nuestro linaje, por toda la eternidad hubie sen quedado excluidos de la glòria y sido contados en el nú mero de los réprobos rebeldes a Dios.
81
LES FESTES I LA FAMÍLIA
LES FESTES I LA FAMÍLIA *
La nostra propaganda regionalista, més encara que fi polí¬ tic, té un fi social; com totes les tendències modernes de la gent pensadora i dels cors ben intencionats, conegut ja que la forma política és accidental, es dirigeixen a reconstruir la mateixa societat que, segons opinió unànime dels homes de seny, està en visible decadència. L'entitat família ha quedat gairebé dissipada; i les condicions inevitables de la vida mo¬ derna, la multiplicitat dels negocis, els costums imperants, que porten a l'home a viure quasi sempre fora de sa llar, les formes polítiques amb què es regeixen les actuals nacions, la facilitat de comunicacions, l’amor a la publicitat, tot això fa que la nobilíssima institució natural de la família hagi d'ésser considerada amb preferència per qui vol treballar en la prem¬ sa periòdica en favor de son país i de la societat en què viu.
Seguint instintivament aquest impuls tots els pobles de la terra, amb la celebració de les festes amb què han honrat a Déu han j untat el foment de l’esperit de família, lligant amb un amorosíssim i tendre llaç l'amor sobrenatural i la natural, el temple i la casa, Déu i les persones unides amb els vincles de la sang. La religió i la família, filles d'un mateix autor, no poden separar-se; per això l’experiència demostra que els enemics de l’una ho són també de l’altra, que segueixen sempre una mateixa sort, veient que es posen a un mateix nivell en les alternatives socials. Quan puja l’amor de la religió i la pràcti¬ ca de la pietat, puja també l'amor de la família i creix la vida domèstica; al revés, aquesta queda dissipada, quan la religió és debilitada en el cor dels pobles. La religió tendeix a fer de tota la humanitat com una gran família, i, per tant, quan la pietat se relaxa, la petita societat domèstica, pedra fonamental de la gran societat, perd aquella virtualitat que posseeix per a fer bons ciutadans i homes afectats a la pròpia terra.
* No porta firma. «Les Quatre Barres», 25 d'octubre del 1893 (any XII, núm. 115).
5
82 J. TORRAS ï BAGES
Les principals festivitats religioses de l’any proven aquests solidaritat entre la religió i la família; a la solemnitat del tem ple corespon una solemnitat domèstica; al culte públic qu< el poble cristià tributa a Déu correspon, dins de sa casa, e culte afectuós i dolcíssim dels sentiments que naturalment en gendra la consanguinitat, i el llenguatge comú i la sabídurig popular formulen, en màximes i sentències que el folklore modern recull, el consum d’aplegar-se la gent en ses cases res pectives en les grosses festes: «Per Pasqua i per Nadal cadg ovella en son corral.» I per més que avui dia vegem en grar manera relaxats els vincles de la família, en certs dies de l'any com obeint a un misteriós intern ressort, com complint ung llei gravada dins del cor, la gent cerca la calor de la llar i es delecta més en l’amorosa i moderna reunió de família, que nc pas en els fastuosos i elegants círcols de caràcter públic. I jad mirable força del sentiment de família!, lo que en si no té cap importància n’agafa; lo comú, vulgar i pueril, com tocal per una vara de fada, es converteix en interessant, preciós i delectable en virtut de la influència espiritual que dignifica i ennobleix tot lo que toca.
Els més suculents pastells, els més esplèndids requisits que produeix l'enginyosa confiteria o el vergonyós art culinari modern, no tenen la virtut d’alegrar i comunicar l'expansiu i franc goig que a una taulada de gent porta l’aparició de les castanyes de Tots Sants; aquell fruit modestíssim, senzill, que està a la mà de rics i de pobres, d'ús tan primitiu, que de segur que ja el menjaven els homes prehistòrics. I és que ales¬ hores no menja solament el cos de l'home, s'alimenta son es¬ perit, es delecta son cor, i, aplegant-se els sentiments de famí¬ lia, de religió i de la tradició dels passats, fan d'aquell fruit una espècie d’institució sagrada, un acte del culte domèstic de la família.
Les societats que desitgen perdre aquestes solemnitats fa- miloars, tingueu-les per societats perdudes; les cases que obli¬ den aquests actes de son culte intern, són ja desfetes; qui es fastigueja d'aquestes consuetuds velles i eternes (puix tots els
PER NADAL CADA OVELLA A SON COKRAL
83
pobles de la terra que han posseït la família dignament orga¬ nitzada en una forma o altra les han posseïdes), és un esperit mort, un cor ert a qui ja no escalfen els més vius i més ten¬ dres sentiments i, de consegüent, incapaç d'exercitar les altes virtuts cíviques i domèstiques. Desgraciadament la França i la nostra Espanya, que servilment segueix a aquella lleugeríssi- ma nació, sembla que obliden el culte de la llar domèstica; les nacions anglosaxones, que prevalen en el món civilitzat i de¬ mostren una superior virtut social, serven, com el sancta sanctorum de les institucions socials, l'existència de la casa en tota sa dignitat; i nosaltres, els catalans, qual organització familiar ha excitat l'admiració dels més famosos sociòlegs mo¬ derns, havem de treballar perquè subsisteixi l'esperit de famí¬ lia que vivifica la casa, mort el qual mor també la casa, essent una de ses més belles manifestacions les pròximes festes de Tots Sants i dels Morts, que uneixen els membres tots de cada família al voltant de la taula i de l'altar.
PER NADAL CADA OVELLA A SON CORRAL*
Les Quatre barres , amb motiu de les pròximes festes, es di¬ rigeixen als seus habituals lectors amb la veu de l'afecte que naturalment s'engendra amb el tracte entre els qui tenen unes mateixes idees i aspiracions sobre lo que ha d'ésser la societat dels homes sobre la terra. I puix que sovint havem escrit que el nostre sistema social més que cap d'altre fomenta els sen¬ timents naturals dels homes, ennobleix les relacions de classe a classe i té la summa aspiració de que la família sigui com l’e¬ xemplar, el germen, o, com diuen els positivistes, la cèl·lula primitiva de tot el cos social; no podem passar el dia en què
Article firmat X. «Les Quatre Barres», desembre del 1894.
84
J. TORRAS I BAGE
tot el món civilitzat recorda el naixement de Jesucrist, sení fer memòria de l'analogia feliç entre la forma de vida hum; na, en l’ordre públic que nosaltres defensem, i la que vingr a anunciar Aquell qui volgué que el seu Naixement fos publ cat al crit de Glòria a Déu en les altures i pau en la terra a homes de bona voluntat.
Les famílies en tal diada fortifiquen els vincles afectuosc que uneixen entre si als individus que les componen. Al cor c l'hivern en la llar domèstica s'hi sent una calor dolcíssima qi reacciona fins als homes qui estan freds en el sentiment de f mília, per estar tots donats a la vida mundana, com diuen e francesos moderns, servant un mot de l'antic llenguatge cri tià; i la vida dels sentiments, la vida de família, verdadera cíi tadella defensora de la integritat social, en tal dia té un au ment considerable, rebent reforç necessari per a continuar ! seva missió salvadora, majorment avui que estem en un de baratament universal.
El sentit pràctic de la nostra gent, ja d’antic ha conegi aquesta especial virtut del dia de Nadal i l’ha sintetitzada e un principi de filosofia popular, qual fórmula fa de capçalei a aquestes curtes ratlles. Crida a cada u a casa seva, atrau l’home on hi ha d’haver el focus de les seves afeccions, el s para tal vegada, sisquera sovint no sigui més que tempore ment, d'una vida vertiginosa que li fa perdre el seny, la ps i l'ordre dels costums, i, en canvi, li fortifica aquells sení ments que endolceixen i purifiquen la vida i fan honestes 1< famílies i immortals les nacions.
La regió que en el nostre sistema rep un culte amorós ve a ésser com una entitat predilecta després de la família, ' seva idea mare que fins li dóna el nom que porta; la regió, di deu ésser molt agraïda a la festa de Nadal, que és gran ben factora seva. En tal diada la gent del gran món, els qui viue en els grans centres de la població, donats potser als refin ments del plaer, fugen a refugiar-se al seu racó; encara que $ gui en les muntanyes més atrassades, més desproveïdes < tota comoditat, per a respirar els aires nadius, per a menj:
LES TRES CREUS
85
les viandes tradicionals i per a parlar la llengua que aprengue¬ ren en la infantesa i en la qual començaren a alabar a Déu.
Els nostres lectors que participen de les nostres aspira¬ cions no s’estranyaran d'aquest ordre d’idees, qual triomf en la pràctica de la vida pública contribuiria més a l'equilibri so¬ cial, a la pau entre les classes, a la bona administració dels pobles i a la sanitat dels costums, que no pas totes les lucu- bracions sociològiques modernes, que tot fent molt soroll són xorques pel bé dels homes.
LES TRES CREUS *
En el Calvari, el dia del Divendres Sant, hagué solució la gran tragèdia humana; i aquell desenllaç terrible que féu plo¬ rar als àngels, badar-se les roques i espaordir als homes qui guaitaven un espectacle previst pels vidents d’Israel, i incom¬ prensible per a la massa humana fins que l'Esperit de Déu il·lu¬ minà als fills d’Adam, aquell desenllaç, dic, és el desenllaç de totes les humanes dificultats, de totes les qüestions socials, que no són noves, sinó revelles, com vell és el llinatge humà, a qual naturalesa són inherents.
En aquell puig, pròxim a Jerusalem, umbilicus del món es¬ piritual, escenari als ulls de tots els pobles, s’hi contemplen tres creus que resumeixen els tres estats típics, en l'ordre mo¬ ral, de la humanitat viadora, les tres situacions en què s’ha de trobar el nostre esperit, les tres categories a què han de per¬ tànyer els homes: el pecat, el penediment i la innocència.
* Article de Setmana Santa publicat en «La Veu de Catalunya», 7 d’abril del 1895 (any V, núm. 14).
86
J. TORRAS ï BAGES
I
El mal lladre en el Calvari, blasfemant i llengotejant a Jesucrist, demanant-li ésser deslliurat de la pena sense pe¬ nedir-se de la culpa, és l'home malvat i responsablement in¬ conscient, qui, havent perdut el camí de tornar al bé, se rebat contra les dificultats que troba en son propi esperit, com bom¬ bolles malignes eixides a l'influx dels virus de sa pròpia ma¬ lícia. El misteri del pecat, com una ombra funesta, obscureix la llum de la raó, engreixa els apetits irracionals i fa rebel a la voluntat, qui guita contra la Llei i voldria derrocar-la. El mal lladre i sa desesperació, ses blasfèmies i llengoteries, ses ma¬ lignes oracions eixides de la cega concupiscència exigint l'a¬ partament del càstig mentre encara ama la iniquitat, i amb sa supèrbia es resisteix a reconèixer l'excel·lència de la innocèn¬ cia i la justícia, és una gran figura humana, és la personifica¬ ció d’aquells qui tancant els ulls a la llum de la veritat, rebut¬ jant nodrir-se amb aquell Pa que baixà del cel, cerquen en la mentida claror i nodriment, volen apagar sa set en un verí que encara els encén més; representa exactament a aquells a qui els teòlegs anomenen rèprobes, els quals se valen de sa lliure voluntat, i treballen frenèticament per a tirar-se a l'avenc de la perdició. L’home és el que a si mateix es prepara el suplici: el terme del viatge correspon al camí que voluntàriament cada u ha agafat, i sots la Providència del qui governa totes les co¬ ses, el rèprobe, com si ho fes per a un enemic, se prepara la creu on ha de consumar son sacrifici.
La creu del malvat és la més dolorosa de totes; una amor mal entesa, frenètica, desesperada, l'impel·leix a la vanitat i a la mentida, s'enllepoleix amb elles, se li desperta la immensi¬ tat de son apetit i al mateix temps s’ofega en la vacuïtat, com un monstre marí fora de l'aigua. L'anarquisme és la termina¬ ció lògica i natural de la maldat humana, és l’home entregat a si mateix i desenganyat de si mateix; ha començat per ado¬ rar a l’home, per colre l'ídol humà, li ha consagrat totes les seves afeccions; però després descobreix la vanitat, la inuti-
87
LF.S TR1IS CREUS
litat de l'ídol i aleshores trenca el simulacre que adorava, i tot cobejant inútilment el plaer, no creient en el plaer i al ma¬ teix temps desenfrenat perseguint-lo, mor en la creu de la cobejança i de la desesperació.
II
La creu del bon Lladre és digna d’ésser envejada de tot¬ hom. L’expiació deguda i acceptada, la purificació del càstig ennoblit per l'intern penediment del qui el sofreix, la humili- litat del qui es subjecta a la providencial purificació del so¬ friment, és una visió lluminosa i consoladora que s'infon al cor de l'home, i com un bàlsam immortalitzador ei vigoritza fent-li créixer l'esperit. Tots tenim una interna certesa de que així com les pedres precioses, les fustes i fins els fruits que serveixen de base a l'alimentació, han d'ésser perfeccionats per a arribar a produir sos efectes convenients, així també els homes necessitem una purificació, un perfeccionament, el qual, per admirable decret de la Providència, sols s'obté per medis mortificants i dolorosos. Encara que nosaltres personal¬ ment no fóssim pecadors, la nostra naturalesa és pecadora; encara que la voluntat sigui recta i resolta a fer prevaler el bé en el regne, en el món petit que és cada home, es troba amb forces rebels qui la resisteixen, i té necessitat del rigor i del càstig per a dominar-les i govemar-les. Sant Pau deia que s’ha¬ via de crucificar a si mateix, i en altre lloc assegura que cada u, si bé la Redempció de Jesucrist és suficient, l'ha de comple¬ tar en sa persona. Som, en aquesta manera i en un ordre se¬ cundari, i dependent, redemptors de nosaltres mateixos. Per això la Providència qui ens governa fa de nostra vida una ca¬ dena en la qual alternen els mals i els béns, fa de nostre tràn¬ sit per la terra com una escola de perfeccionament, puix que és la preparació per a arribar a un estat quasi diví; amb el so¬ friment humilia i purifica, amb el goig alena; en l’un cas ha¬ vem de reconèixer la justícia de Déu, en l'altre ses inefables
88
J. TORRAS I BAGEí
misericòrdies, lo qual, juntat amb l’íntim coneixement de nos tra pròpia misèria, produeix en l’home un perfet equilibri mo ral, és a dir, l'estat del bon Lladre penjat a la creu al costal del diví Redemptor: el coneixement de la pròpia maldat i l’ac ceptació del cauteri amb què la vol purificar la Providència; i per això els bons cristians, com Dimes, en la tribulació excla men: «Justament patim aquesta creu»; mes, enfortits per l'es perança, giren els ulls envers el dolcíssim Jesús, el qual, con el bon Lladre, amb internes consolacions suavíssimes els dir dins de l'esperit: «Prompte regnareu amb mi en el Paradís.*
III
La Creu de la Innocència és una creu més divina que nc pas humana; és la creu de la generositat; és la Caritat més que no pas la Justícia; és pagar pels qui deuen; és restituir com digué un Profeta, lo que no s'ha robat; és la sublimació de la virtut; és també l’embelliment de lo pur, com vingué a dir l’abat Sant Bernat, amb una figura d’altíssima bellesa; és la Rosa blanca que es matisa de roig; és espargir la sang divi¬ na per sobre tota la humanitat a fi de vestir-la de porpra, atri¬ buint-li una dignitat reial. Perquè, encara que la creu de la innocència és tota pròpia de Jesucrist, encara que Ell és l'únic innocent en el llinatge humà, d'una manera també secundଠria i dependent hi ha altres homes innocents qui són crucifi¬ cats per caritat, qui paguen lo que no deuen i restitueixen lo que altres han robat. La sang que degotava de l'Innocentíssim Anyell sacrificat en el Calvari fertilitzà la terra, i féu germinar en ella, com llavor divina, rebrots de puríssima innocència, al¬ tres Cristos qui havien de perpetuar en el món una acció sa¬ tisfactòria i salvadora.
El sacrifici voluntari i en benefici del pròxim que vingué a practicar i a ensenyar Jesús Fill de Déu, neix d'una influència celestial; la terra no té prou virtut per a produir-lo; divinitza a aquells qui el practiquen, i com una llum meravellosa fa el
89
LES TRES CREUS
miracle d'obrir els ulls fins dels cecs d’enteniment. Les ense¬ nyances dels savis, les victòries que obtenen els doctors en ses qüestions, la seva habilitat en desfer els arguments contra la Veritat, preparen el camí, aplanen les dificultats, però no pro¬ dueixen la Llum; aquesta és portada del mateix si de Déu pels missatgers que té a la terra, pels Sants que són en si mateixos, per l'influx d’Aquell qui és cap de tots ells, llum verdadera qui lluu enmig de les tenebres del món. I quan aquests homes di¬ vins són perseguits i crucificats i alçats a la vista de tothom com pendó d’ignomínia, aleshores es converteixen en bandera de victòria, perquè, un cop alçats en la creu, adquireixen la virtut d'atraure als homes, fins als mateixos que els crucifi¬ caren. En el Calvari, el Centurió que vigilava l’execució de Je- sucrist, el saió qui li obrí el pit d'una llançada, confessaren de seguida la divinitat del Crucificat; després de les persecu¬ cions, vénen les esplèndides i divines victòries, perquè tota persecució té víctimes, i tota víctima té la propietat de satisfer la justícia i d’atraure la misericòrdia i la gràcia; té el poder de serenar l'horitzó humà i fer lluir en ell el Sol de la veritat.
La innocència crucificada té un valor infinit i s’oblida de si per a pregar pels altres; la set del Salvador en la creu, segons alguns sants, fou com un símbol d'un desig immens de sofrir pel bé dels homes; aquest instint sobrehumà de cercar él so¬ friment en profit del pròxim continua en la més selecta des¬ cendència de Jesucrist, i així com Aquest es sacrificà voluntଠriament i pregava pels mateixos qui el turmentaven, així avui veiem també ànimes pures qui consagren la vida al servei dels homes i es sacrifiquen pels seus semblants, els quals els pa¬ guen amb la persecució i la calúmnia.
Però la innocència, lo mateix que Déu, de qui és com una participació, és invulnerable i immortal, les passions humanes no l'enverinen; crucificada, prega pels qui l’han clavada en la Creu, i, girant els ulls envers el Pare de les misericòrdies, diu aquella oració de Jesucrist: «Perdoneu-los, perquè no saben lo que es fan.»
90
J. TORRAS I BAGES
L'oració i el sacrifici de l’Innocent seran perpètuament els qui salvaran al món, perdut pels pecats dels homes.
L’AVORRIMENT DEL PECAT *
El pecat més abominable és la traïció a Jesucrist, Veritat, Bondat i Justícia infinita. Per això Judes, amic de Jesucrist i traïdor, és el pecador típic.
Així expressen l’amable Redemptor i sa Iglésia sos senti¬ ments en aquests dies de Passió:
«Mon amic m'ha traït, donant per senyal un petó: Aquell a qui jo besaré, digué, és Ell, agafeu-lo. Tal és el mal senyal que donà aquell qui amb un bes cometé l'homicidi. L'infeliç llençà el preu de la sang i a la fi ell mateix es penjà.»
«Més li hauria valgut a tal home que mai hagués nat.»
«L'infeliç llençà el preu de la sang i a la fi ell mateix es penjà.»
Avorrint aquest fet de Judes, qui convertí el petó, signe d'amor, en signe de traïció, la Iglésia en les solemnitats de la Passió i Mort de Nostre Senyor Jesucrist suprimeix els salu- dos. Els ministres sagrats no es donen l'abraçada en els oficis divins, els cristians fan sa via en silenci quan visiten els Mo¬ numents i encara que es coneguin no se saluden, ni besen la mà del seu Prelat, com una protesta universal i eterna dels homes fidels a Jesucrist contra del petó de Judes, que és la infàmia major que s'ha comès des que el món és món.
De la «Gazeta Vigatana», Setmana Santa, 30 de març del 1904.
91
LA PIEDAD DOMINICANA
LA PIEDAD DOMINICANA*
i
Pietat multiforme en la humanitat santa
Una es la piedad catòlica, foco de luz y de valor vivifican- te. Ella es fuente caudalosa de vida cristiana y con sus olas cristalinas fecunda el Jardín de la Iglesia. Consiste en una di- fusión de la Sabiduría divina; sabiduría pràctica, una reali- dad, como dicen los modernos intelectuales, que no es forma vaporosa o una nebulosa que se condensa con los fermentos de la imaginación; sino que es una superior armonía de todas las potencias y actos humanos, un equilibrio superior, la rea- lización de una pauta divina que el adorable Redentor Jesús vino a ensenar al mundo y con indefectible maestría propone a todos sus hijos la santa Madre Iglesia, modelando en ella la vida humana mediante las dulces y eficaces influencias de la gracia. Pero la piedad no es uniforme; reflejo de la vida di¬ vina, irradiando luz de inteligencia y suavísimo calor de cari- dad, es trasunto incompleto de una perfección inmensa. Toda la humanidad no es suficiente a reflejar la perfección divina; y, por esto, los santos, los hijos de Dios, los hombres revesti- dos de la gracia sobrenatural, presentan inmensas varieda- des de belleza espiritual; y si bien todos juntos nunca llegaran a reproducir toda la divina Belleza, no obstante, los variados resplandores, la multiplicidad de los destellos, el contraste de los matices, la diversidad de las formas de la Humanidad san¬ ta, aumentan su interès y constituyen una excelsa armonía, una residència augusta del Ser Eterno, el viviente palacio del Rey de la glòria que la Iglesia nos describe, sublime edifica-
* Article publicat en «El Santísimo Rosario», Bergara (any XIX, núm. 224, agost del 1904). Extraordinari en homenatge a Sant Domènec, redactat per terciaris dominics catalans.
92
J. TORRAS I BAGE
ción espiritual formada con los preciosos sillares, que son te almas de los elegidos.
Los grandes santos forman constelaciones, y la luz de éllc resplandece aún en sus discípulos que reflejan las virtude la piedad del Maestro. La piedad es la grande glòria de lc santos y constituye su herencia eterna; la sangre ilustre de lc discípulos, los progresos que éstos hayan hecho en la cienci humana, las maravillas de arte que hayan producido se acb can, obscurecen y desaparecen a la radiante luz de la pieda cristiana; eco legitimo, huella perfecta, puro resplandor de 1 Belleza divina. Su misma glòria en el reino de los cielos tien su germen en la piedad que practicaron y difundieron. Grai des son los méritos científicos, literarios, artísticos y socialc de los hijos de nuestros Padres Santo Domingo de Guzmàn San Francisco de Asís, sus historias son espléndidos capítulc en la historia universal de la civilización humana; pero a: como lo criado es nada al lado de lo increado y eterno, a: como la criatura es misèria en contraste con el Criador, a; también todos los méritos que derivan de aquellos ilustre fundadores quedan eclipsados, en la consideración cristian; ante las magnificencias de la piedad específica que a ellos y sus hijos distingue en medio de aquella gran turba, que nadi puede contar, constituida por los redimidos por Jesucristo elegidos de Dios.
Por esto, invitados a escribir algunas líneas en honor d< glorioso Padre Santo Domingo de Guzmàn, en su pròxima fie: ta, sintiendo nuestra insignificancia para explorar los tesorc de filosofia, de teologia y de arte que constituyen la herenci dominicana, miràndola nosotros con los simples ojos de la cl< voción, en piadosa y suave contemplación, vamos a apunta sencillísimas ideas acerca del caràcter distintivo, del matiz p< culiar que distingue a la piedad que sembro en la tierra y qu en espíritu continúa cultivando en la santa Iglesia catòlica « esforzado Atleta de la fe: Sírenue defensor fidei, ora pr nobis.
93
i.a rir.DAD domtntcama
II
L'orde dominicà i el culte de la fe
El grande amigo de la verdad, del Verbo de Dios, legó a sus descendientes el amor de la verdad; que por esto un Pon- tífice Sumo de la Iglesia llamó a su Orden Ordo Veritatis, que por esto el gran pintor cristiano, el sublime y simplicísimo artista dominicano revistió la imagen de Santo Domingo de es- trellas de luz, como si fuese un pedazo de cielo, y esta intui- ción del artista es una especie de reproducción de la visión que tuvieron la Madre y la comadre del nino cuando en suenos le vieron maravillosamente adornado de estrellas; y el gran poeta de la teologia catòlica, recogiendo y sintetizando los ras- gos salientes de la espiritual fisonomia de San Francisco y de Santo Domingo, dejó escrito el retrato de uno y de otro en su inmortal poema con aquellos tan sabidos versos:
L'un fu tutto serafico in ardore, l’altro per sapienza in terra fue di cherubica luce uno splendore.1
La luz querúbica, los resplandores sobrenaturales, la simplici- dad de una prodigiosa iluminación del alma, caracterizan la piedad dominicana. El cuito de las grandes verdades dogmàti- cas, maravillosamente enlazadas por divina preordinación con los màs profundos sentimientos humanos, son el alimento que sirve a los hambrientos de la verdad la devoción dominicana. La fe en ella se ejercita continuamente mediante el cuito del dogma: la ley de la oración y la ley de la creencia quedan en ella ídentificadas en una sola y única ley. Es claro que én el fondo, que en la esencia y substància, lo mismo pasa en toda la inmensa variedad que ofrece la vida espiritual catò¬ lica; pero en las devociones clàsicas de la piedad dominicana
1. Par., c. 11, v. 37 i segs.
94
J. TORRAS I BAGE
el fondo y la forma se compenetran tan felizmente, que la fo: ma es una evidencia de la substància de la misma; el envoltt rio de la verdad dogmàtica a que entonces rendímos cuito e tan sutil y transparente, que, por su medio, recibimos 1c rayos de la luz infinita adecuados a la visualidad actual d nuestro espíritu, logrando, pequenos y grandes, literatos y 1< gos, la sublime luz de la verdad primera, por medio de aquell forma universal de conocimiento, pròpia de todas las edade: de todas las condiciones, de todos los temperamentos, de t( das las civilizaciones: en una palabra, de la universal humí nidad cristiana, la santa fe catòlica.
Las devociones clàsicas de la piedad dominicana suspende nuestro espíritu con una elevación inmediata y directa a lc grandes principios dogmàticos que constituyen el aliment del alma viadora: el cuito de intercesión a la Virgen Santís ma y el cuito de adoración al Santísimo Sacramento del alta:
Es muy propio de la Orden de Santo Domingo el continu y usual ejercicio de la virtud sobrenatural de la fe. EI autc del sublime Poema de la teologia catòlica, Dante Alighieri, vi al patriarca de Guzmàn desposàndose con la fe, así como coi templó al patriarca de Asís desposàndose con la caridad; y 1 piedad catòlica, de acuerdo con el gran poeta, ha caracteriz; do a Domingo con el epíteto de querúbico y a Francisco co el de seràfico. La vida dominicana consiste en un acendrad cuito a la fe; la contemplación, el estudio, la propagación la defensa del dogma es su perenne oficio y constituye el ol jeto de los ardores amorosos de su corazón; y, unificados 1 y amor, son el embeleso de aquella vida.
La pravedad de los herejes y las preocupaciones de los p< líticos modernos han intentado hacer pasar por obra de c< razón duro y efecto de odio una de las màs admirables inst tuciones dominicanas: la Inquisición, que es hija del amo. En los primeros anos de nuestro sacerdocio, en un viaje qu hicimos a Roma, pasamos largos ratos en el ilustre convent de la Minerva, entre cuyos religiosos teníamos un respetab] y muy querido amigo. En meditación y silencio paseàbamc
LA PIEDAD DOMINICANA
95
por aquellos clauslros, usurpados hoy por la revolución, y contemplàbamos pintadas en los muros las efigics dc cèlebres inquisidores dominicanos, bajo las cuales había escritos los nombres de los personajcs que rcprcsentaban y la muerte de que murieron: fítadio occisus, dccollutus, igne conswtiptus, etc... ab haereíicis. Y nos decíamos entonces a nosotros mismos: La seudohistoria escrita por los revolucionarios, la literatura desenfrenada, pinta a los santos inquisidores como sedientos de la sangre de los herejes; y a los que deseaban derramar la suya y de hecho la derramaban para atraer al ca¬ mino del bien a sus semejantes extraviados, y amantes heroi- cos de la verdad, en obsequio de ella sacrificaban su vida, a las víctimas voluntarias y generosas, las presenta como crue- les verdugos.
El cuito de la verdad hasta la muerte, la alta, la profunda, la vehemente contemplación del dogma católico es el sostén de la vida dominicana, constituye su alimento, y es el matiz predominante y característico de su piedad peculiar, de sus devociones predilectas.
III
El Rosari, devoció dominicana
Plugo al Espíritu Santo que, con sobrenatural calor, fecun¬ da a la Iglesia de la tierra, hacer germinar, en el seno de las distintas Órdenes religiosas del Catolicismo, flores de devoción todas vistosas y aromàticas, pero entre sí diferentes, frutos substanciosos, nutritivos todos para la vida del espíritu, pero cuyo sabor difiere y hasta a veces contrasta, juzgado en nues- tro criterio, que serà siempre rudimentario hasta que llegue- mos a la luz perfecta del Verbo en la etemidad. Porque sien- do la vida del espíritu una y varia, porque siendo los tempera- mentos humanos de distinto temple y siendo la perfección divina de amplitud inmensa y gobemando Dios a los hombres
96
J. TORRAS I BAGE
libremente dentro de los inmensos horizontes de la verdad del bien, aunque senala el punto de partida y el término d nuestra espiritual ascensión, deja que cada uno escoja te innumerables vías que, abiertas por los santos y aprobads por la Iglesia, facilitan y ayudan para seguir el real camin de la santa Cruz, constituido por la vida cristiana.
Sólo nos fijaremos en dos de las devociones que creciero lozanas y recibieron su forma universal y canònica en la 0 den del gran patriarca Santo Domingo de Guzmàn, extendié] dose por toda la Iglesia catòlica, la cual las hizo suyas y te recomendó a todos los fieles con singular eficacia, habiéndok distinguido todos los santos con un carino afectuosísimo, com fuentes de espiritual consuelo y de solidísimo provecho paí crecer en las virtudes cristianas.
El santo Rosario es por excelencia y por esencia una devi ción dominicana; no concebimos ni podemos imaginar a u hijo del patriarca de Guzmàn sin el rosario en la mano; te oraciones que lo componen son como el respirar de su vid y han de ser como su último suspiro al romperse el nudo qr mantiene unidos cuerpo y alma, y el primer saludo que el e píritu desprendido de la carne dirigirà al llegar a la glòria la celestial Intercesora: Ave, Maria.
El dogma de la intercesión de la Madre del Salvador Jesú es toda la razón de ser del santo Rosario; sus misteriosas suavísimas repeticiones no son màs que aclamaciones entusia tas y serenas a la poderosa intercesión de Maria. Constituj una cadena de oro que enlaza la criatura con su Dios, una gui nalda de místicas rosas cuyo aroma recrea, fortifica y cura las almas, introduciéndolas, aun en este valle de làgrimas, e la sociedad sobrenatural de la Trinidad beatísima, de Jesi cristo Senor nuestro y de nuestra Inmaculada Madre la Virge Maria. El Rosario es una sublime creación de la fe catòlics su forma y su matèria, su pensamiento capital y el desarrol] del mismo, todos los episodios del vasto poema y la idea Ci pit al del mismo, constituyen el poema popular del pueblo cat< lico, es decir, de la universal humanidad. Todo pueblo sud
LA PIEDAD DOMINICANA
97
tener su poema nacional, expresivo de su vida pròpia, de sus sentimientos, de sus creencias, de sus costumbres, de su his¬ toria, contenido en germen y substància en los principios, en los orígenes y en la tradición nacional. Así es que el pueblo se siente identificado con su poema, y éste, por arcaico que sea, es siempre de actualidad, y todas las generaciones le tie- nen por propio porque contiene la substància pròpia y carac¬ terística que le individualiza.
Así el Rosario es el poema nacional eterno de este pueblo extendido por toda la tierra, del pueblo de Dios, de la huma- nidad sobrenaturalizada por Jesucristo; es el poema popular de la fe catòlica. Compendio del Evangelio fue llamado por los antiguos; y a la propagación y mantenimiento de la fe de Jesucristo contribuye tanto como los màs fervorosos predica¬ dores evangélicos; mantiene el espíritu en las regíones de la fe, le familiariza con sus grandes misteriós poniéndole en in¬ tima y amorosa conversación con Jesús y Maria; y así, de una manera suavísima, transforma en vida sobrenatural, de activo ejercicio, la vida del hombre màs sencillo e iliterato, lo mismo que la del filósofo que vive en la abstracción metafísica o la del hombre que ocupa la màs eminente posición social. Tiene la virtud niveladora de la fe catòlica, que no consiste en achicar, sino en engrandecer a todos, elevàndolos a la luz del Verbo eterno que ilumina a todos los hombres que vienen a este mundo.
IV
El culte eucarístic en els fills de Sant Domènec
El cuito público y solemne, la adoración litúrgica al San- tísimo Sacramento del altar, dispuesta por los sagrados càno- nes, tuvo, es cierto, por profetisa una sencilla y santa mujer. Casi siempre las confidencias divinas las obtienen los peque- hos y los humildes. Pero la visión maravillosa de la piadosísi-
6
98
J. TORRAS I BAGI
ma Santa Juliana, germen y principio de las grandes solemi dades del Santísimo Sacramcnto, tuvo su apoyo, alcanzó ; maravilloso dcsarrollo litúrgico y logró un perpetuo cuito < la Jglesia de Dios por medio dc los hi jos del patriarca de Gu màn. Un estrecho lazo había de unir cl cuito del que es, p( excelencia, cl misterio de la fe con la Orden, que es la Orde de la verdad. Allà en el Norte de Europa, donde comenzó fiesta del Santísimo Sacramcnto, un Provincial de la Orde que después debía ser Cardenal y Legado del Papa, es el esj ritual consejero de la piadosa Vidente y el protector dc la n ciente instituciòn; màs tarde el mayor filosofo cristiano, Doctor de Aquino, el sol de la Iglesia, encendido de amor Sacramento, conviértese de repente en sumo poeta, en cant< excelso, de admirables rimas, que duraran tanto como los sí mos de David, en honor de la divina Eucaristia; y, en San Maria de la Minerva, adquiere categoria jurídica, personalid? canònica, la turba piadosa de los adoradores de la Hòstia sa ta, que han de rendirle cuito en casi todas las iglesias parr quiales de la cristiandad por medio de las cofradías del Sa tísimo Sacramento,
Por esto un vehemente amor al Sacramento ha sido el di tintivo de los santos de la Orden dominicana; amor en tod< los matices que puede revestir el sobrenatural sentimiento c la caridad. El amor sublime del sabio humilde en Santo T màs de Aquino, que, con cantos querúbicos llenos de luz d Verbo, conta la Eucaristia, y, en profundos tratados, con gra filosofia la explica y deíiende; el amor ardiente del misioner el amor de saerifieio del inquisidor, en el apòstol polaco Sa Jacinto, que salva la Hòstia santa del furor de los herejes hi yendo con el divino tesoro; el castísimo amor nupcial en Sani Catalina de Sena y en toda la luminosa constelacíón de h vírgenes dominicanas; y el amor idílico, infantil y temísim de nina en la Beata Imelda.
Y estos resplandores maravillosos del cielo dominican y estos potentes focos de calor divino irradiando en el comú de las almas que se aïimentan en la piedad, siguiendo las hu<
LA l’IEDAD DOMINICANA
99
llas, oyendo las enscnanzas y pidicndo los auxilios e intcrce- sioncs de los santos hijos de Domingo de Guzmàn, las convicr- tcn en almas eucarísticas que viveu del cuito del Sacramento y sostienen sus fuerzas con la Substància divina, alimento de los hombres bajo el velo del misterio, y vida de los àngeles que participan de un modo maravilloso de la eterna Esencia, sin interposición de velo y deshecho todo enigma.
V
Maria i Jesús Sagramentat, substància
DE LA PIETAT DOMINICANA
La devoción, pues, a Maria Santísima y al Santísimo Sacra- mento, al dogma de la intercesión poderosa de la Madre del Redentor, y al dogma del Cuerpo y de la Sangre de Jesucristo, real y presente en nuestros sagrarios, son la base principal de la piedad dominicana, vivísimo estimulo de sus místicos amores y fuente abundantísima de vida sobrenatural; y cuan- do, en los tiempos modernos, teòrica y pràcticamente, en el orden de la ciència profana y en el orden de la vida mundana, la vida sobrenatural sufre tan maléficas y eficaces influencias adversas, la oportunidad de esta piedad dogmàtica se presenta con mayor evidencia. La superficialidad domina en toda la es¬ fera de la vida moderna, que se enamora màs de la fantasma¬ goria, de las aparatosas formas, que de las simplicísimas rea- lidades que son la base y el fundamento de la vida humana; y este vicio general, y este gusto de lo nuevo, chillón y apa- ratoso, trasciende indudablemente también a las pràcticas pia- dosas. Es necesario un Sursum corda que eleve el espíritu cristiano a la simplicísima y radiante esfera de la fe, al cuito del dogma, a la adoración de los grandes misteriós cristianos que engrandecen nuestro entendimiento y dilatan nuestro co- razón. El cuito y la sagrada litúrgia son el texto practico de la ciència sobrenatural para el uso y ensenanza del pueblo
100
J. TORRAS 1 BAGE!
cristiano; según son los textos es también el provecho y 1< ensenanza de los discípulos. Las venerables Ordenes religíosas al calor maternal de la santa Iglesia e iluminadas por la con templación sobrenatural del dogma, escribíeron admirable: capítulos en ese texto de ensenanza universal y difusión pràc tica de la fe que llamamos devoción o piedad catòlica; y entrí estos capítulos celestiales, consuelo, fortaleza y salvación dí las almas, los escribió insuperables, sublimes, sencillos y pràc ticos, la Orden de nuestro Padre Santo Domingo de Guzmàn ínclita y devota de la Madre y del Cuerpo y Sangre de nues tro Redentor Jesús.
Vich, fiesta del Corpus Christi de 1904.
DESAGRAVI SOLEMNE *
Els afronts i injúries fets a Nostre Senyor Jesucrist sór. la part més amarga de la seva sacratíssima Passió i Mort, i e] delicte major que ha comès la humanitat. Les ànimes piadoses ploren en la contemplació del Redemptor coronat d’espines amb el drap vermell a les espatlles i amb la canya a la mà amb què la malícia judaica escamí la majestat de l'Home Déu. Aquest escarni li durà fins a la creu, perquè tothom sap que l'Inri significa: Jesús Natzarè, Rei dels Jueus; i entre mofes i injúries l’amable Redemptor entregà l’ànima al Pare celestial i etern.
tQuè és possible que satisfaci l'honor de Déu tan ignomi- niosament injuriat?
Totes les generacions cristianes, comprenent la immensitat del deute, en els dies del Dijous i del Divendres Sant amb re¬ colliment i silenci, amb modèstia de sentits i contrició de cor,
De la «Gazeta Vigatana», Setmana Santa, 19 d'abril del 1905.
VTA CRUCIS
101
amb el cap baix, sentint la vergonya i la responsabilitat de les pròpies infidelitats envers Déu, van passant pels temples on Jesucrist és visitat cn cl monument i li ofereixen els més ten¬ dres homenatges del seu cor.
L’honor de Jesucrist també avui és injuriat; i contra la seva sagrada Persona, contra la Iglésia per Ell fundada, con¬ tra els ministres per Ell instituïts, amb la llengua i amb l’es¬ tampa, alguns fills desnaturaützats llencen, fins enmig d’a¬ questa ciutat sempre tinguda per piadosa, mofes, escarnis i calúmnies. A les antigues mofes i calúmnies dels jueus s’hi afegeixen les dels qui reberen el Baptisme de Jesucrist, però que ara el profanen rebel·lant-se contra l’etern Rei de tots els homes de bona voluntat.
i Fills fidels de l'amable Redemptor Jesús! Acudiu a visitar- lo en sos temples, en aquests dies que per excel·lència tot el poble cristià anomena Sants, i amb la vostra reverència, amb la vostra oració i amb la vostra humilitat, desagravieu-lo de les ofenses dels seus enemics antics i moderns, dels qui tre¬ ballen per a esborrar la fe del cor del poble, i digueu-li aque¬ lles mateixes paraules que Ell pronuncià agonitzant: «Pare, perdoneu-los, que no saben lo que es fan.»
VIA CRUCIS *
D'entre totes les contemplacions que el poble cristià dedi¬ ca a la Passió i Mort de Nostre Senyor Jesucrist, el Via crucis, el camí de la Creu, s’emporta especialment els devots afectes del cor que estima, Jesús crucificat pel nostre amor.
Els Sants s'omplien d’unció dolcíssima quan el practica¬ ven. Els primers, els iniciadors d’aquesta sublim i humil devo-
De la «Gazeta Montanyesa», Setmana Santa, 11 d’abril del 1906.
102 J. TORRAS I BAGE
ció, l'oren la Verge Maria, l’Apòstol predilecte Sant Joan, 1. piadosa Magdalena i les altres Santes Doncs. Ells anaven sc guint al Redemptor cn tots els passos que féu fins a la sepu tura i participaven de Ics injúries que li dirigien els jueus i el soldats; les ferides que rebia el cos innocentíssim de Jesú nafraven el cor d’aquells devots seus; i la pietat cristiana h; perpetuat la fidelitat que aquells Sants tingueren al Mestr- díví, representant-los sempre al voltant de la Creu.
És impossible no entemir-se fent el Via crucis; i al prac ticar aquesta devoció participem de la dignitat reial de Jesu crist, del Rei del Cel, tan diferent dels reis de la terra.
Els grans amics del Via crucis són els pobres d’esperit i el humils de cor, perquè aquests són els qui més s’acosten a 1; dignitat reial del nostre Mestre diví.
El Via crucis, el camí de la Creu, és una Via triomfal. Je sús va al davant coronat d’espines, amb la soga al coll, ami la creu a l’espatlla, escopit i bufetejat. I així triomfa del mói amb ses concupiscències i vanitats. Conten els antics escrip tors que quan els cristians rescataren del poder dels perses 1í Vera-Creu de Nostre Senyor, a l’ésser restituïda a Jerusalem l’Emperador, vestit amb gran luxe i adornat de pedres pre cioses, volgué portar-la al coll pel camí del Calvari. Peri amb gran admiració, tant de l’Emperador com de la multituc del poble present, no podia moure’s del pas, fins que el bisb< li digué: «Si voleu fer el camí del Calvari, si voleu portar 1í Creu de Jesucrist, us haveu de despullar d’aquesta magnifi cèncía.»
Així nosaltres, cristians, per fer el camí de la Creu ens ha vern de despullar de tota vanitat i supèrbia, de tota ostenta ció i orgull, de les mundanes concupiscències, i practicar le; sentències del diví Redemptor: «Qui vulgui seguir-me, que e; negui a si mateix i que prengui la creu.» Aleshores el camí dí la vida cristiana, de la vida profundament piadosa, és el qut el venerable Kempis anomena el real camí de la Santa Creu Aleshores és la via triomfal, la via de la victòria.
103
AL F. JACINTO CORMTF.R
Aquestes victòries en la lluita humana, al món li semblen un contrasentit. Vèncer amb la paciència, conquistar a cop de rebre injúries, fer-se senyor tolerant mofes i escarnis, és una cosa que el món no pot comprendre. I, no obstant, Jesús ens ho ensenya en aquests dics de la seva sacratíssima Passió; i quan serà crucificat i quan morirà, escarnit i despullat i afron¬ tat d’injúries, aleshores serà fet senyor de tot el món i totes les generacions humanes, lo més selecte de la Humanitat, do¬ blegarà sos genolls davant del Crucificat i s’abraçaran amb la seva creu i participaran dels seus dolors i afronts; aquests seran els qui ja en aquest món disfrutaran les delícies de la pau del cor i després rebran la corona victoriosa de la immor¬ talitat.
Els mundans no entenen aquest llenguatge, ni comprenen aquesta filosofia; per comprendre-la s'ha d'amar de veres a Jesús. És la filosofia de l’amor més sublim, de què no són ca¬ paços els esperits grossers: la filosofia de l'amor diví que deï- fica a l'home.
AL P. JACINTO CORMIER *
El místico Rosal de Maria fue plantado en tierra francesa por un generoso y atlético espanol; en Francia brotó el tallo màs culminante hoy día del arbusto glorioso de Maria. Viejo ya el tallo, aún sus rosas embalsaman el Jardín de la Iglesia. Que la celestial Jardinera le conserve y por muchos anos po- damos disfrutar de su deliciosa sombra.
* «El Santísimo Rosario», maig del 1906. Número dedicat a les Noces d’Or sacerdotals del Mestre General dels Frares Predicadors.
104
J. TORRAS I BA
CAMÍ D’AMOR *
Tot en la Passió i Mort de Jesús Senyor nostre és igi ment venerable, però la divina Bellesa on més resplendeix en el camí que Jesús, carregat amb la creu, féu cap al Calv Sant Domingo en el seu Rosari el concebé com un imm roser de roses vermelles d'exquisida olor. És la situació Jesús que ha enamorat més ànimes. El camí de la Creu, el crucis, ha despertat a la vida de l'esperit a moltes ànimes neroses, però que dormien: la Verònica, les dones de Jeri lem que el planyen i Ell consola, el bon Lladre, el Centu Josep i Nicodemus, són flors de santedat que s’obren en camí del Calvari, són roses vermelles del gran Roser de la ï sió de Jesús.
Maria Santíssima, Mare del Redemptor, la piadosa Mag lena i les altres Maries i Sant Joan, el deixeble amorós i fi líssim, són la més sublim expressió de l'amor, de l'amor im> cible. Segueixen a Jesús carregat amb la creu, escarnit i t mentat; però els escarnis i els turments fan més resplend la bellesa de Jesús. A major bellesa, major amor. Aquesta la llei. I la plenitud de la seva bellesa Jesús la manifesta el Calvari. Per això el Calvari és el gran estimulant de l’an entre els cristians: clavat a la Creu, és on Jesús ha rebut d homes les abraçades més afectuoses.
Avui Jesús també en el món és escarnit i maltractat. Tz bé és acusat i condemnat com impostor, com home que s'a bueix l'ésser Déu per a fanatitzar al poble.
Tots els