Obres completes de Torras i Bages

Biblioteca Abat Oliba, 39

JOSEP TORRAS I BAGES

OBRES COMPLETES

Volum II

Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1986

Primera edició, gener de 19S6 © Hereus de Josep Torras i Bages ISBN 84-7202-747-3 Dip. leg. B. 38.772-1985 Impremta de Montserrat

I. ASSAIGS

(continuació)

APÈNDIXS

A «LA TRADICIÓ CATALANA»

DE «LA IGLÉSIA I EL REGIONALISME» *

La qüestió del Regionalisme és indubtable que al present té importància pràctica: ja no és un deliciós somni de poeta, ni una reconstrucció imaginativa d'un aficionat a les inves¬ tigacions històriques, o un invent d’una intel·ligència utòpica, amiga de plans socials a priori; en totes les nacions, fins en la que fou tipus i exemplar de l’unitarisme, la França, dins de la debilitat del gran cos polític de l'Estat modern, es percep altra volta la palpitació de la vida de comarca o re¬ gional. Aquesta quedà ofegada per la força de l'organisme po¬ lític; les grans entitats modernes han tingut sos dies de glòria i de poder, mes al present ha tocat ja per elles l’hora de la decadència; llur falta de força i fins d'intel·ligència és evident, per lo qual bo és que cada u pensi en arreglar-se bonament a casa seva; i com els assumptes temporals estan lligats estre¬ tament amb els espirituals, creiem que la present qüestió,

* Petita introducció i article final de la sèrie d’articles que sota el títol La Iglésia i el Regionalisme va ésser publicada en «La Veu del Montserrat» (1887), i que en ésser incorporada a La Tradició Catalana deixarà de figurar en aquest llibre.

° J. TORRAS I BAGES

en la forma que pensem presentar-la, ha d’ocupar també la intel·ligència dels homes d’Iglésia, i demés la de tots aquells que posseeixen força racional per a penetrar fins al fons de les coses.

Epíleg

Qui hagi llegit les consideracions sobre aquesta matèria en els articles anteriors, creiem que evidentment veurà la de¬ mostració de l'objecte que ens havem en ells proposat: la Iglésia no és antitètica al Regionalisme; al revés, ama i prac¬ tica aquesta forma, i és base segura del Regionalisme har¬ mònic.

Aquest estudi era necessari. La suggestió sectària pren el disfràs de lo més noble i simpàtic a ía humana naturalesa per a oprimir-la i si fos possible destruir-la. Els temps mo¬ derns han vist i veuen encara la persecució en nom de la llibertat, i l'embrutiment de la intel·ligència, per medi d’un materialisme sistemàtic, en nom de la ciència i de la il·lustra¬ ció. Havem nosaltres volgut amb nostres flaques forces pre¬ venir qualsevol objecció que en nom del Regionalisme vol¬ gués fer-se contra la Iglésia, evidenciar que si algú rebutgés l'auxili d’aquesta Mare universal de civilització temporal i de salvació eterna, fóra, no perquè la Iglésia no sigui utilíssima al Regionalisme, sinó perquè és incompatible amb la secta que s'alimenta de la supèrbia i la sensualitat; no hi ha, doncs, conflicte entre la Iglésia i el Regionalisme, ans bé natural aliança i mútua amistat; mes el conflicte de la secta amb la Iglésia és mortal, com el del cranc amb la musculatura i orga¬ nisme del cos humà.

Havem parlat molt clar en aquests articles, perquè així ens ho inspira la nostra naturalesa essencialment catalana i la gràcia cristiana que en nostres cors habita; mes per aquei¬ xos mateixos títols parlem amb amor a tothom de quants cer¬ quen el bé del país, i parlem el llenguatge adequat a les cir-

LA IGLÉSIA I EL REGIONALISME

9

cumstàncies de l'esperit de cada u. Qui no estigui fort en la fe, haurà trobat un discórrer basat en l'experiència; qui no tingui forces per a enlairar-se en la regió de la Revelació, veu¬ rà en el fet l’evidència de la doctrina; qui desgraciadament no senti en son cor l'amor a la religió nacional, que forma part de la vida de la pàtria, que és com un element que re¬ dundat in substantiam d’ella, almenys no rebutjarà l'auxili d'aquesta sobrenatural institució, que no té més raó d’ésser, ni existeix per altre motiu que per a fer bé al poble, tenint per regla de conducta llurs pastors el morir en cas necessari per la salut dels seus. Tota prevenció, mala intel·ligència o errada idea, que sobre aquest punt tingui el catalanista, tenim la seguretat de que amb el temps desapareixerà: potentior enim omnium est sapientia; mes la secta, disfressant-se amb el nom de pàtria, és a dir, usant la sentència de sant Pau, Sa¬ tanàs disfressant-se d'àngel de llum, pretendrà seguir els ca¬ mins que han portat a l’Europa contemporània, a pesar de la portentosa grandesa moderna, a l'avenc de la dissolució social i de la mort. El fals naturalisme en cap forma és més repugnant que en la regionalista. L’actual naturalisme és el deshonest; és a dir, és no tapar ni reprimir en la natura¬ lesa el que nostres primers pares, després de llur prevarica- ció, ensenyaren a sos descendents, que devien reprimir i ama¬ gar. El deshonest és més repugnant en la família que fora d’ella; la insubordínació tant carnal com espiritual (ambdues fan una sola) són més monstruoses i dissolvents i de més desastrosos efectes en la regió, que no pas en una gran enti¬ tat política; més fàcilment es corromp un rieró que no pas un riu caudalós.

tQui deu, doncs, encarregar-se de l’educació nacional? £ Inspirarà al catalanisme el nihilisme modern, o bé el prin¬ cipi cristià?

Per aquells, per a qui constitueixi qüestió l’anterior pre¬ gunta, que no en constitueix per l'home catòlic, la resolució creiem que és clara, evident i difícil de capgirar: tothom en¬ tre nosaltres afirma l'excel·lència de l’esperit català, si no ho

10

J. TORRAS I BAGES

fes ja no fóra catalanista; que l'esperit català és essencial¬ ment cristià, tampoc ningú ho pot posar racionalment en dubte, luego la continuació d'aquest esperit és imprescindi¬ ble; així com és de sentit comú la necessitat d'eliminar tot lo que a ell sigui contradictori. Per desgràcia el sentit comú queda sovint ofegat per la vanitat i demés passions exalta¬ des per la secta, i així veiem a molts perdre el temps volent conjuminar i pastar ingredients entre si tan oposats com el foc i l’aigua, i fer d’aquella massa impossible una nova regió catalana segons l'última moda.

DE «INFLUENCIA MORALITZADORA DEL REGIONALISME»*

Escrites temps enrera algunes consideracions sobre el lli¬ gam natural entre el Regionalisme i la Religió, que feliçment professem els catalans, i l’auxili que el Regionalisme i la Iglésia l'un a l’altra poden dar-se; considerada la natural aliança entre l'organització i fins la substància de la nostra Llei cristiana amb la forma social que anomenem regiona¬ lista, en el que pertoca a la creença i a la pràctica de la pietat i servei de Déu: volem ara completar aquell estudi investigant la influència que el Regionalisme exerceix sobre la moralitat dels homes, en quant a la recta direcció d'aquells interiors estímuls que anomenem sentiments i que el nostre Angèlic Mestre compara, en el que ateny a l'ànima, als mem¬ bres del cos, puix són els medis d’obrar de nostre esperit. L'èxit de l’operació humana depèn totalment de la discipli¬ na dels sentiments i passions. Vegem, doncs, si el Regionalis¬ me pot ésser un element d'educació d’aqueixes forces hu¬ manes.

* Breu prefaci i conclusió de la sèrie d'articles que sota el títol general Influència moralitzadora del Regionalisme fou publicada en «La Veu del Montserrat» (1888), i que va ésser inclosa a La Tradició Catalana, sense que hi figuressin aquests fragments.

INFLUÈNCIA MORALITZADORA DEL REGIONALISME

11

Conclusió

És evident a tothom que l’oligarquia parlamentària, o si¬ gui el despotisme egoista dels partits, que al present no és el despotisme d'un principi absolut, sinó d'una il·limitada concupiscència, ha estat mil vegades més contrària a la vida re¬ gionalista que no pas l’antic poder reial. Havem arribat a la més cruel anihilació, i a ella contribueixen inconscientment molts homes, d’altra part amants de Catalunya, portats de la corrent general i d’una moda lleugeríssima que argüeix en llurs seguidors la falta de consciència del que val la pàtria regió; i el desconeixement de l'estat de descomposició en què es troba l'actual sistema polític. ,-És el regionalisme una esperança dins de l’estat escèptic, estèril i sense esperances de la política moderna? La regió que va reapareixent ^pre¬ senta signes de vitalitat?

És indubtable. L'amor a la regió vigoritzant la literatura i les arts expressives del sentiment estètic amb l’esperit ca¬ racterístic del país; el dret, les institucions indígenes, la ma¬ teixa vida comarcana amb senyals de despertar-se als cops que contínuament rep de la gent política; el fredíssim desen¬ gany que tothom té d'aquesta oligarquia que sols pensa en profit personal, i la convicció de que el país s’ha de salvar a si mateix, donen a nostre entendre la certitud de l’existència, sisquera al present sigui sols rudimentària, d’una vida pròpia i característica de la regió en l'ordre especulatiu i en l'ordre pràctic, fent ambdues coses el que en podríem dir el constitu¬ tiu essencial de la persona moral.

De les observacions que fins ara havem fet, de l'anàlisi practicat en els elements que integren el Regionalisme, i de la virtualitat que enclouen, se'n dedueix clarament que Cata¬ lunya conté el que constitueix una persona moral, que és la base de la persona jurídica. On hi ha pensament i voluntat s'hi troba el constitutiu de la persona, i això precisament ha¬ vem trobat que s’encontra en la nostra regió. Argüeix un pen¬ sament català l’existència d'una literatura i d’unes arts amb el

12

J. TORRAS I BAGES

segell característic de la terra, pensament que no és una im¬ portació estrangera, sinó producció indígena, sostinguda pels elements essencials del país, i continuació del pensament nacional que ha informat la nostra terra des de que s’a¬ nomena i és Catalunya.

Si hi ha un pensament, deu haver-hi una voluntat, així ho ensenya la recta filosofia; a l'ordre especulatiu ha de cor¬ respondre un ordre pràctic; a la literatura i a les arts, quan gosen de vida real i pròpia, per força ha de seguir una exis¬ tència regional que es manifesta en costums i institucions igualment pròpies; i així veiem a Catalunya treballar amb energia per a conservar les relíquies de sa vida civil i ma¬ nifestar demés senyals d’eixamplar aquesta vida que avui queda tan reduïda. El nexe entre l’ordre especulatiu i el pràctic en la vida d'un país és tan necessari, que tothom sap que la literatura i l’art d’un poble s'estronquen quan aqueix perd la vida; i no al·leguem exemples històrics per l'evidèn¬ cia de la cosa. Si el poble ha mort, no pot obrar; si obra, si busca el desenrotllament de si mateix, si no vol viure a obs d'altre, sinó de son propi treball, si no es refia més que de sa pròpia activitat i s'aferra a son modo d’ésser, i això avui dia d’un modo més o menys enèrgic passa a Catalunya, aquest poble en realitat viu.

Mes aquí convé fer una observació. La substància na¬ cional està no solament amenaçada del parlamentarisme, sinó també del cosmopolitisme revolucionari, enemic essen¬ cial del regionalisme, és aquest assumpte, per molt que se n'hagi parlat, un camp en el qual encara no s’hi han plan¬ tat fites, i si bé es cert que el mort no ha de reviure, per¬ què això és impossible, també ho és que havem d'admetre com a cosa sagrada, a la que no ha de tocar la mà de l’home, el que forma l'essència o substància del poble, en virtut de la qual aquest és el que és. Mal és que un rei absolut o un parlament, en virtut d'un decret o llei, vulguin desfer la re¬ gió; però és encara pitjor la polvorització nihilista dels re¬ volucionaris, despreciadors de la naturalesa. Nosaltres, a pe-

INFLUÈNCIA MORALITZADORA DEL REGIONALISME

13

sar de la nostra insignificança, volem concloure determinant quals són a nostre parer les afrontacions del Regionalisme, les fites que tanquen el sagrat terme de la pàtria regió, es¬ sent salvaguàrdia de sa existència contra les pretensions in¬ vasores del centralisme polític i del nihilisme revolucionari.

1. És necessari admetre d’existència d’una substància na¬ cional invariable, per més que, naturalment, hi haurà varia¬ ció en el ser accidental del país, per raó de la mai interrom¬ puda successió del temps, i diferència de circumstàncies.

2. Conseqüència de l'anterior. El vot, en qualsevol de ses formes, no és omnipotent. Com no ho és el poder reial, tampoc ho és el poder popular, i menys encara el magí teòric dels ideòlegs. Una disposició, ja d'un, ja de molts, contra el que forma el constitutiu essencial de la regió, és un atemptat contra ella.

3. Abolició de la majoria numèrica, perquè el regionalis¬ ta, admetent una substància regional, eo ipso declara que el dret no és un produït de la voluntat dels ciutadans. Qui no pensa així, ja no és regionalista, puix la regió desapareixeria després d’una votació general en favor del centralisme.

4. La declaració del dret no pertany a quiscun ciutadà, el dret és un profit de tothom, mes la facultat de declarar- lo és un ministeri que exigeix capacitat. L'aigua de nostres fonts i de nostres rius ha de regar tots els camps, mes no pot rajar en tots ells. La declaració del dret, doncs, l’han de fer els òrgans socials indicats per la pròpia naturalesa de les coses.

5. Corol·lari de l'anterior. Desaparició dels partits polítics, i per tant de la pugna entre els ciutadans, perquè la regió no ha d’estar organitzada en banderies manades per quefes a ma¬ nera d’exèrcits que es van a combatre els uns als altres; sinó que l'organisme és el que ensenya la mateixa naturalesa, famí¬ lies, municipis i comarques; associacions eclesiàstiques, lite¬ ràries, agrícoles, industrials, etc.

6. Postulat de tota la doctrina. L'adveniment del Regio¬ nalisme no ha d'ésser fruit d’una revolució, sinó conseqüèn-

14

J. TORRAS I BAGES

cia del treball perseverant, intel·ligent i desinteressat de la regió en contrast amb el desgavell, falta de criteri i desenfre¬ nats apetits del Centralisme. Ha d’imposar-se, no per la força, sinó per sa pròpia virtualitat, al país, sobre les actuals ruïnes del modern i ja decrèpit parlamentarisme.

Tal és nostre modo de pensar sobre el Regionalisme, i ens ha mogut a publicar-lo solament l'amor que portem al nos- tre país. Les heretgies, és a dir, les segregacions que porta el diferent modo de pensar en una matèria entre els que es proposen un idèntic fi, són sempre deplorables, i el millor modo d’evitar-les és fer evident i palpable dit fi o objecte.

El Regionalisme té per objecte un fet real i present que és la regió; doncs no ens devem apartar d'ell. No és una qüestió històrica o de filosofia especulativa, sinó de ciència positiva. No ens devem, doncs, enamorar del passat ni de l'esdevenidor, per més que se'ls hagi de tenir en compte, sinó del present; recordem-nos de la faula d’Isop, d'aquell astrò- leg que contemplant els estels, sense adonar-se d'on posava els peus, caigué en el pou. És clar que havem de tenir un ideal, i aquest és el perfeccionament de Catalunya; enamorar- se d’un sistema que hem concebut i voler-lo aplicar a la regió, és enamorar-se de si mateix, no de Catalunya; no és ésser re¬ gionalista, sinó egoista. L'evitar parlar de Déu, com si els fes por, tal com ho fan alguns catalanistes, no porta a res positiu i pràctic; sempre els verdaders governants i que han sabut manejar pobles han invocat a Déu, i ara mateix el príncep de Bismarck acaba de donar d’això una bona lliçó als seus col·le¬ gues catòlics d'Europa. La naturalesa i la història donen els carreus per l’edificació del casal de la pàtria regió, mes lo que els ha de juntar i donar fixesa és l’argamassa de la fe, uni¬ ficadora per naturalesa i per gràcia. Els irlandesos, exem¬ plars per la invencible constància en l'amor a la fe i al país, en aquest mes de gener, durant les festes del Jubileu Pontifi¬ ci, sots la benedicció del Papa, amb terra portada d'Irlanda, del mateix sepulcre de sant Patrici, començaren a Roma l'e¬ dificació d'una iglésia nacional, símbol i consagració de la

INFLUÈNCIA MORALITZADORA DEL REGIONALISME 15

inalterable fidelitat de l'antiga Hibèrnia al centre de la Uni¬ tat cristiana; així mai deixa d’ésser per tots els catalans l'al¬ tíssim monestir de Nostra Senyora de Montserrat far de fe i de caritat que els guia en tots els camins de la vida; i la restaurada basílica de Santa Maria de Ripoll, protesta de re¬ coneixement i fidelitat de l’actual generació a sa pròpia nis¬ saga religiosíssima i heroica. Sempre havem cregut ésser cosa convenientíssima i santa el suscitar l'esperit regional, mes la nostra convicció queda confirmada amb l'exemple de la Sede Apostòlica, on per regions acuden tots els pobles d'Europa, amb particular agrado del Cap de la Cristiandat que amb ells es regionalitza; però més que tot és penyora segura d’encert pel catòlic l'opinió favorable al Regionalis¬ me manifestada pel nostre sapientíssim i prudent Pontífice, d’una manera tan delicada com expressiva, en sa famosa carta escrita al Cardenal Secretari d'Estat el dia 15 de juny de l'any 1887. La Iglésia mai s'és declarada en contra de cap sistema polític ni social, mentre aquests no es posin en oposi¬ ció amb ella. És com un riu caudalosíssim que travessa un gran continent, que quan passa entre muntanyes és estret i fondo, quan travessa plans és ample; mes el caudal és sem¬ pre el mateix. Així la divina institució de la Iglésia no és, en relació amb la societat civil, ni monàrquica ni republicana; no és aristocràtica ni democràtica: és humana. Assentada en la roca incommovible, esperant el judici final de Crist, con¬ templa les passions i capritxos dels homes i els assenyala sem¬ pre la Creu de la Redempció, ajudant a qualsevol situació social, per més que sigui filla del delicte, per a atènyer sa per¬ fecció. Mes aquesta divina i amorosa indiferència envers totes les formes passatgeres de la societat humana, no priva a la Iglésia de manifestar predilecció per lo que és com base natu¬ ral d’aquella, i el centre de gravetat que li fa mantenir l'equi¬ libri, el Regionalisme, amb qui la Iglésia posseix consemblan- ça d’estructura i fins, en llurs ordres respectius, consemblan- ça d'amor a la naturalesa: per això nosaltres creiem que l'esperit regionalista que es va multiplicant, si serva sa pròpia

16

J. TORRAS I BAGES

puresa, si no es corromp amb males influències forasteres, ha d ésser benèfic tant temporal com espiritualment, mereixent les benediccions de la Iglésia segelladora indispensable de tota forma social, destinada a tenir molta durada.

«LE RÉGIME MODERNE»

Insubstitució dels cossos espontanis: l’Estat no pot suplir- los; e. g.: la família, la universitat, la Iglésia, la benefi¬ cència, etc. Incapacitat de l'Estat per a tals funcions. — (Seria bo que veiessis l'Herbert Spencer.)

La Iglésia és la universal humanitat unida per la fe i per una direcció i règim espiritual. — La matèria, segons els esco¬ làstics, està determinada ad unum; l'esperit conté diferents formes, cada nou pensament és una nova forma de l'esperit; d'aquí és que els règims polítics fundats amb un fi material sigum centralistes, la glòria d'un imperi, el predomini d'una raça; els règims amb fi espiritual, el manteniment de la inde¬ pendència, de la pau, de la justícia, deixen desenrotllar-se els òrgans naturals. — Els membres o òrgans administratius o polítics, províncies, universitats, assistència benèfica ofi¬ cials, etc., són creatures de l'Estat; els antics i eterns cos¬ sos espontanis de les regions, fundacions, administració popu¬ lar, institucions indígenes, etc., nascudes lliurement, sense pressió de ningú més que de les conviccions de l’esperit, eren creatures naturals. — Això no és de Taine.

La degeneració dels òrgans naturals, les imposicions, trans¬ formacions i abusos introduïts feren que ens anegués sa im¬ portància, ses arrels vives, son origen natural i sa naturalesa permanent. La desviació féu que se les considerés radical¬ ment vicioses. — L'organisme social avui s’elabora des del cim o cúpula oblidant el principi escolàstic: Quod est pri-

«LE RÉGIME MODERNE»

17

mum in intentione est ultimum in executione. La labor so¬ cial natural és començar pels òrgans, corresponent a les ne¬ cessitats naturals; al revés, quan els elabora l’Estat, ho fa en benefici seu.

El socialismo es una consecuencia del contrato social de Rousseau, principio generador del liberalismo, ya que, for¬ mada la sociedad y proviniendo todo derecho de la Conven- eión, no se comprende que nadie pacte que los demàs seran ricos y él pobre.

Napoleón demolió la antigua forma europea, mejor dicho, acabó de demoler, implantando la uniformidad intentada por la monarquia absoluta, que se embebió el espíritu clàsi- co, que la Revolución francesa llevó màs adelante y él, el cèlebre conquistador y legislador, al colmo. Su sistema ad- ministrativo, su código civil, su organización eclesiàstica y universitària que uniformo la vida pública y social para to¬ maria enteramente en sus manos, quiso introducirla como los romanos sus leyes, según su frase, no sólo en los país es que le estaban sujetos, sino aun también en los aliados. Pen¬ so destruir todo resabio de la Edad Media, toda reminiscèn¬ cia de feudalismo, toda interposición entre su autoridad y las últimas capas sociales. — Hasta aquí Taine, lib. 2.° — (A la inmensa demolición ha seguido una sociedad informe, que lucha para darse forma, y los esfuerzos del que trabaja en pro de la sociedad deben dirigirse a mejorar la matèria social, o sea el hombre matèria prima, y al advenimiento de la forma natural y cristiana, pròpia del linaje humano en alto grado de desarrollo y de multiplicación. La forma natural, la pre¬ vista por los profetas y predicada por Cristo como desiderଠtum y correspondiente a la dignidad humana, es la popular y en lo posible de igualdad entre los hombres.)

Describe Taine cómo la Revolución, o sea Napoleón, res- tablece las tres funciones sociales indispensables: el cuito, la beneficencia y la instrucción. Lo hace mezquinamente: Cependant il a garde dans son cabinet, sous sa main et pour

j- TORRAS I BAGES

hii seul, des tr ois clefs des trois appareils; c’est lui, que dé- sormais... distribue à son gré la lumière, l’air, la chaleur monopole par lequel il s’est fait Varbitre de leurs besoins.

Introducción

En nuestros días, todo estudio social ha de venir a parar a la cuestión obrera. Todas las otras se achican y pierden de vista al lado de esta cuestión internacional, que atane a todo el mundo civilzado, y a la cual propiamente podemos llamar catòlica, o sea universal. En el curso de la humani- dad por la tierra sobreviven dificultades, aparecen conflic- tos; hoy la historia, la tradición civilizada, tras tornada, en- mai anada por haber caído elementos viejos, aparecido otros nuevos, disipàndose ciertos sentimientos, ha vuelto al caos primitivo, la matèria social busca forma y no la encuentra. No es un nudo que se corta o se deshace. Suscita la Provi¬ dencia una espada poderosa, y corta la dificultad de una ma¬ nera cruenta pero ahora la matèria social està averiada y descompuesta. ^Fue, pues, un contrasentido escribir La Tra¬ dició Catalana? No en el sentido en que lo hicimos, pues es- tudiamos principalmente el espíritu de la tradición, no la forma. — La civilización desarrollada y extendida, la huma- nidad multiplicada y en todos sus miembros màs estrecha- mente unida, forma como una masa inmensa destinada a un mero ser social. La humanidad ha adquirido importància, y los hombres individuales (grandes hombres) han disminuido. Se han nivelado. — Nunca el hombre reflexivo ha debido ser menos conservador que ahora. (-Què querrà conservar? Las mstituciones políticas no gozan de la confianza ni de la simpatia de nadie, ha pasado ya su hora; las clases sociales estan averiadas, los ricos olvidan su misión, los obreros en- cendidos por concupiscencias desenfrenadas e informados de ideas falsas. Estamos abocados a una transformación, y el hombre reflexivo sólo debe empenarse en salvar lo imprès-

«LI- RI-GlMü MODFRNF»

19

cindible, los principios eternos, los principios que no tienen fin, que comenzaron con el mundo: religión, familia, propie- dad, región. La personne collective est, autant qu'tine per- sonne individuelle, complète et définie, indépendartte et dis- tincte de VÉtat; au méme titre que la personne individuelle, elle a son cercle propre d’initiative et d’action, son domaine au part, qui est la chose privée. De son cóté l’État a le sien, qui est la chose publique; ainsi, par nature, les deux cercles so?it séparés, il ne faut donc pas que l’un des deux ronge et empiète sur Vautre (pàg. 367)... Rester une personne, tel est le premier intérèt et le premier droit de toutes les personnes, individuelles ou col·lectives, partant, des sociétés locales, et de VÉtat lui-méme, il doit prendre garde d’abdiquer et pren¬ dre garde d’usurper (pàg. 368). Havent provat en La Tra¬ dició Catalana que érem una persona moral i per tant jurí¬ dica, i no solament una circumscripció o divisió administra¬ tiva, o una malla del filat, deurien els homes de lleis estu¬ diar ara quin organisme li vindria bé, donades les actuals circumstàncies. — ,-Es posible en el estado presente la pràc¬ tica del Regionalismo? No, a nuestro entender. La disolución ha llegado al colmo, tanto en el terreno de la ley como en el de las costumbres; y por esto a su organización ha de prece- der una època de propaganda, de buenos ejemplos, y màs que todo, dada la naturaleza humna, tan ciega muchas veces, los escarmientos que a los mismos intereses materiales va a traer el exceso de la centralización, como hace anos los trae en el orden moral. — ,-Qué pueden ser nuestros municipios rurales, abandonados por sus propietarios, en manos de sim¬ ples jornaleros, cuya dirección espiritual, que antes tenia el pàrroco, està en manos del cacique, o bien del agente revolu- cionario? ^Qué pueden ser nuestras villas, perdido el hàbi- to gubernamental, perdida la tradición, materializadas sus clases de menestrales y propietarios? — El regionalismo, pues, ha de empezar por un apostolado. — Mi libro La Tra¬ dició Catalana es el lazo de unión entre Taine y Santo Tomàs. Le patriotisme local a été tué du premier coup, à Vorigine

20 .1. TORRAS I BAGES

par la destruction des provinces, etcètera. (Le Régime moder- ne, pàgina 396.)

Capítol 1 1

Gènesi de la forma del poble català: antecedents histò¬ rics, esperit d’independència en els temps romans.2 Impor¬ tància molt secundària de la raça, per l’extraordinària facili¬ tat de modificar-se tota raça segons les circumstàncies geo¬ gràfiques, històriques, i sobretot segons les doctrines i creen¬ ces que professa.3 Circumstàncies geogràfiques: les munta¬ nyes i el mar fortifiquen a l'home i li donen l'hàbit del tre¬ ball, principi d’innombrables béns, i especialment la dignitat de la independència; la ingratitud del terreny dóna tenaci¬ tat i perseverança. Circumstàncies històriques: l'esperit pràc¬ tic i grave dels romans queda depurat de les impureses sen¬ suals de la decadència, per la dura penalitat de la recon¬ quista i el record pràctic del càstig de Déu que sofrí aquella civilització. La tradició literària conservada en els mones¬ tirs mai s’estronca. 1) L’oposició dels filosops, jueus i àrabs aviven l'activitat intel·lectual, i obliguen a desplegar els re¬ cursos de la intel·ligència, per a salvar i fonamentar la veri¬ tat de la doctrina; 2) l'aplicació al treball fomenta la impor¬ tància de l'element popular, quedant bo i anul·lada la in¬ fluència feudal en la generalitat del país, màxime en les po¬ blacions, i aquests dos elements donen per resultat la forma¬ ció d’un caràcter altament racional, independent, creient i noblement democràtic. (El pensament català és clar i senzill; no són gent d'ufana — Jaume I — no ama embrancar-se.) Aquests elements són fecundants, formant d’ells un ser homo¬ geni, la unitat d'esperit, pels frares predicadors i menors,

1. Relacionat amb els dos primers capítols de La Tradició Catalana.

2. V. Pasqual.

3. V. els apunts sobre l'Almirall.

ELS JOCS FLORALS I LES CORRENTS MAÇÒNIQUES 21

que apareixen tenint un esperit idèntic al del poble català. Ells donen la forma a Catalunya, com els monjos a Angla¬ terra. Esperit racional i pràctic dels predicadors Puigven¬ tós, Pau Cristià i sobretot sant Ramon. Esperit democràtic dels frares menors. Sant Francesc i els Consellers de Barce¬ lona. Manera racional com es vingué a Catalunya a la uni¬ tat de pensament. Sant Ramon i Don Jaume són els verda- ders Pares de la Pàtria. Gent assentada, pràctica, enemiga d'estèrils divagacions especulatives, i, no obstant, amiga de buscar el fonament racional de les coses, el qual fa sòlid i constant el caràcter. El paral·lelisme entre la fe i la raó, l'har¬ monia entre la matèria i l’esperit, aquell tenir 1 un ull posat en la divinitat i l'altre en la humanitat, la traça en saber obrir curs per entre els terrenys de nova formació al ma¬ jestuós riu de la pàtria tradició perquè no es corrompi, l’a- propiar-se lo foraster de vera utilitat, convertint-ho en subs¬ tància pròpia; tot això ens fou empeltat per aquell admirable criteri dominicà. Sobre l'elaboració d'elements forasters fi¬ xar-se en l’arquitectura i en la legislació, que aquí prengue¬ ren forma pròpia, senzillesa en la gòtica; modificació de la llibertat de testar pels costums jurídics dels testaments.

DE «ELS JOCS FLORALS I LES CORRENTS MAÇÒNIQUES» *

En uns articles publicats temps enrera en el present set¬ manari ja provàrem que el maçonisme no sols era un pecat contra naturam, sinó demés també contra patriam. Mes les poètiques festes del mes de maig, florit aniversari de la rea-

* Petit prefaci de l’article Catalanisme i Maçonisme, publicat en «La Veu del Montserrat» (15 de maig de 1886), que no figura en el ca¬ pítol Els Jocs Florals i les corrents maçòniques de La Tradició Ca¬ talana.

22 J. TORRAS I BAGES

parició del catalanisme en l'esfera de la vida pública i lite¬ rària d'una banda, i d'altra el coneixement ja vulgar que avui tenim de que entre els benemèrits catalanistes n’hi ha alguns que són peixos grossos de la secta, són un motiu de tristesa dins de la patriòtica alegria per l'ànim reflexiu, com ho és pel pagès veure la luxosa vinya amenaçada pel nú¬ vol de la llagosta. Perquè no hi ha més: davant del tribunal dels principis maçònics l'esperit català ha d’ésser condem¬ nat a mort. Veus aquí, doncs, per què volem reflexionar un moment sobre la incompatible coexistència dels dos princi¬ pis, català i maçònic, perquè és impossible que un mateix poble estigui animat per dos esperits contradictoris.

El sagrat arbre de la nació catalana té tres branques: la pàtria, la fe i l’amor, que són els noms de les tres virtuts que designen l'amor al país, l’amor a Déu, l’amor a la família. Doncs el principi maçònic mata de soca i d’arrel el nostre lema, inspirada fórmula comprensiva dels tres sentiments fonamentals de l'humà llinatge no viciat.

L‘ERNEST RENAN I EN POMPEU GENER

Des de París, en data del 22 d'octubre proppassat, en Pompeu Gener escriu a la revista «L'Avenç» un estudi intitulat Ernest Renan, íntim. No el creiem d'interès científic d'actua¬ litat, perquè el Renan és d'ahir i ja rancieja. El món modern ama la forma positiva, i fins prescindint de que l'antic cler¬ gue de Sant Sulpici no posseeix ni les grandioses, encara que errades, mires humanitàries d’en Saint-Simon, ni l’esperit científic de l’August Comte, al costat dels quals sempre serà una petita figura en la història dels heterodoxos del pre¬ sent segle, per falta d'originalitat en el pensament, sa mística fofa, sa mitologia retòrica, sa religió pompàtica i buida, el fan en el fons un nihilista manso i ben tractat, que no és simpàtic als nihilistes fers, ni a la gent que cerca solament la delectació sensual, ni als científics que estudien només la naturalesa bruta o material; per tots els quals la catedral laica, és a dir, 1 ’opus literari del Bisbe laic, com li diu en Pom¬ peu Gener, mai ha estat més, amb tot i la gràcia de sa forma,

* Refutació de l'escrit Ernest Renan, íntim, que el senyor Pom¬ peu Gener, antic condeixeble del Doctor Torras a l’Institut de Segona Ensenyança, va publicar a la revista «L’Avenç». És inserida a «La Veu de Catalunya» de 111 de desembre de 1892 (any II, núm. 50).

24

J. TORRAS I BAGES

que una camandula. Emperò escrit en llengua catalana aquest compendi de la doctrina religiosa d’en Renan, per un literat de la nostra terra resident a París, i havent-lo estampat en una revista d'ací, per més que les seves idees hagin estat cent voltes rebatudes des de l'antic i gran orientalista sant Jeroni tins al vivent Vigouroux, quant menys força científica pos¬ seeixen, més son mortificants del poble cristià, i exigeixen de¬ clarar al públic llur falta de soliditat i la contradicció i fal¬ sedat que enclouen.

En Pompeu Gener s'enfada perquè a Espanya es té a en Renan sols per un heresiarca.1 Doncs ^per què vol que se'l tinga? No sols en aquesta península, sinó que a tot arreu, així com a l'home que porta plets se li diu advocat, i al qui fa medecines i ungüents se li diu apotecari, al qui s’aparta i vol fer apartar els altres de la via general i comuna de la creença se'l té per heretge. I en Gener, que assistia, junt amb el qui aquestes linies escriu, a les lliçons de grec en aquest Institut, sap que a tal aplicació del mot no li falta propietat etimològica. A més, <-què vol dir el nom de bisbe laic, amb què ell bateja el seu mestre, sinó bisbe bord o fals?

I això <;no és ésser heresiarca? «La teologia era la clau de vol¬ ta de la seva especulació», diu en Pompeu; i, en efecte, el tem¬ perament d en Renan, com el d'en Gener, són més a propòsit per la creença que no pas per la demostració; del primer afirma el segon que tot ho creia, el sí i el no, i ambdós, tot rebutjant la religió cristiana, és a dir, la creença general del mon civilitzat, tenen son menjaret predilecte en el parlar de religió, i sembla voler fundar-ne una de nova. Però aquests dos modernistes no han sabut trobar el pols al nostre segle, egons en Pompeu, la religió del Renan no és pel comú de

rheresFarf·?atP?Xnnt°H·PeU al traCtar d'en Renan no hi veu Que fíarTn m r’ fL? dir ™ anomena el filòleg; i la secta, al glori-

En quint a imSnrt|10 5° h? feí per sa campanya anticristiana.

cia Sfica „o * m‘ntaa: història de la Cièn-

L’ERNEST RENAN I EN POMPEU GENER

25

la gent, és pròpia solament dels privilegiats, «qui saben veu¬ re la síntesi suprema»; i el segle nostre tira a la democràcia, i els esforços dels homes de bé volen estendre, en lo possi¬ ble, a tota la massa social els beneficis propis de la vida humana, segons la llavor escampada pel diví Sembrador de Natzaret; trobant-se el Cristianisme, en el present moment històric, en una de les etapes més solemnes i fecundes de sa divina predestinació sobre la terra.

Anem ja a fer la crítica de la doctrina de Renan, segons l'exposició que amb tant d’amor ne dóna l'elegant escriptor de «L'Avenç». La forma usada per en Pompeu Gener, la natura¬ lesa del present periòdic, el destinar-se al comú dels lec¬ tors, ens impedeixen d'usar la forma científica en aquest article. En Gener conta que el Renan, a qui ell consultà un capítol sobre el mal, li contestà que ses observacions devien ésser de viva veu, puix per escrit se necessitarien volums en¬ ters; i, en efecte, el nostre eruditíssim Eiximenis escriví un espantós infòlio sobre l’assumpte a què dedicà un capítol en Pompeu: així sobre els punts que aquest toca en el curt estudi que publica en «L'Avenç», s'han escrit més volums dels que bastarien per a fer una grossa biblioteca; però ell ha vol¬ gut, més que no pas publicar una disquisició científica, fer un escrit de propaganda de son ideal religiós, per lo qual nosaltres, amb idèntica mira, fondrem en el gresol del sen¬ tit comú racional, anant per breviorem viam, el dogma, la moral, l’oració de la religió d’en Renan, que tan fervorosa¬ ment professa el nostre paisà, per a veure quina substància deixen.

I

Dogma. — El principi fonamental de la doctrina religio¬ sa d'en Renan és com un ressò d’Hegel, a qui August Comte trobava massa metafísic i de cap profit per sa doctrina posi¬ tivista; el principi de la identitat absoluta, en la forma més crua, era el primer article de les creences de l'ex-seminarista

26

J. TORRAS I BAGES

de Sant Sulpici; per ell tots eren sants: «Sant Pau... Maho- ma... Calví... i mil altres que podrien citar-se, tots eren per ell sants, si bé que de segon ordre, però sants al fi.» «Això profundament sentit per en Renan, era lo que el feia alabar al mateix temps coses que es contradiuen, tendències que pel comú de la gent són incompatibles»... totes les quals «con¬ tribueixen a la perfecció, a la formació de Déu».

Amb sols llegir les precedents línies basta per a com¬ prendre quant sens cap fonament en Pompeu Gener afirma que en Renan era «l'encarnació del sentit universalista, cosmo¬ polita i humanitari que avui regna». El principi universal i humà és el principi de contradicció, és a dir, que el sí i el no són incompatibles, que una cosa no pot ser i no ser en un mateix temps. En virtut d'aquest principi ha judicat sem- pi e I enteniment humà; i en la vida comuna, no filosòfica, al qui diu que dos contraris són idèntics se’l té per boig; i el Pompeu Gener, en Renan i l'Hegel, quan baixen de la trípode i viuen com els altres homes, així mateix procedeixen. Però escoltem al Pompeu: «La paraula veritat, com la paraula hé, el filosop no la interpreta com l’home vulgar.» És a dir, que aquests neocivüitzadors pensen que el pa de la intel·li¬ gència, que és la Veritat, és sols pels savis; doctrina que es toca i unifica amb aquella sostinguda per algú dels més savis filosops de la Grècia, civilització que absorbeix l'esperit d’en Renan, que afirmava que hi havia homes que es diferenciaven poc de les bèsties, predestinats a l’esclavitud, i altres a la lli¬ bertat. Però la doctrina aquesta dóna per tot, puix per ella, si vols, la veritat no existeix, si vols ho és tot; no hi ha men¬ tides, no hi ha il·lusions, no hi ha errors, tu mateix te la fas i te la desfàs: «La veritat està en nosaltres.» I lo mateix di¬ gues del bé. Amb aquest principi en Pompeu no governaria sa casa i família, ni sisquera a si mateix: l'abolició de la humanitat, perquè aquelles són condicions indispensables a sa existència, i si bé minvades pel pecat, existeixen i existi¬ ran sempre en el cor de l’home. Aquesta és la llei de la natu¬ ralesa; i els qui pràcticament segueixen els deliris, repro-

I. 'ERNEST RENAN I EN POM FEU GENER

27

ducció d’antics il·luminatismes, que tant exalça en Pompeu, sempre, mentre a la humanitat en massa no se li giri el cer¬ vell, i això no succeirà mai, seran tinguts per boigs o cri¬ minals. La depressió de l'element racional de l'home per causa de la força dels desenfrenats apetits, o les desviacions que sofreixi per les il·lusions inconsistents de la imaginació, no constituiran mai la justícia i la veritat; podrà haver-hi qui digui, com el Segimon de La vida es sueno :

Nada me parece justo

en siendo contra mi gusto,

però la societat humana i tots els homes particulars, lliures de preocupacions antinaturals i sectàries, creuran en l’exis¬ tència de la Veritat i de la Justícia, en cercament d’elles diri¬ giran les seves obres, i el testimoni íntim de la consciència els aplaudirà quan les segueixin i els punyirà quan les desseguei- xin; i si es trobés algú insensible a aquests estímuls interns, el sentit comú dels homes l'assenyalaria com un monstre.

Pensa ara, lector, quin és el sentit universalista i huma¬ nitari de la doctrina d'en Renan, tan escanyolida i reduïda a quatre literats, al costat del sentit universalista i humanitari de la Iglésia catòlica, estesa per tot el món, comprenent homes de totes les races, llengües, condicions i estats, que ha d'ésser predicada omni creaturae, i formar de tota la huma¬ nitat una unitat íntima, espiritual i amorosa, segons el pre¬ cepte del diví Fundador.

Paraules, paraules i sempre paraules. Tal ha estat en tot temps l'heretgia i tal continua essent en el segle xix. Les interminables qüestions i faules dels heretges de què es quei¬ xava sant Pau, aquells debats de paraules que alçaven, segons la bella frase d'altre apòstol,1 una gran escumera de confu¬ sions, continua en els nostres dies. L'heretgia no progressa, sempre és la mateixa. «Res d’esperit de secta, de raça, de

1. Judes, XIII.

J. TORRAS I BAGES

28

nació i fins d'escola», diu d’en Renan el nostre Pompeu, com en to d'oposició a la Iglésia; i mentrestant Aquesta, silencio¬ sament i a despeses de la sang i de la suor de sos fills, ense¬ nya els camins de la Veritat i de la Justícia, a races, a sectes i a nacions salvatges i miserables, de les quals fugiren amb paor i fàstic els perfumats deixebles de l'apòstata bretó.

Jesucrist li fa falta al Renan, com fa falta a tots els homes que d'Ell s'aparten: és el contrapès de la humanitat, necessari perquè aquesta servi l'equilibri. Segons Renan, Je¬ sucrist fou poc filosop; i, en efecte, l'amabilíssim Natzarè no fou ni filosop, ni poeta, ni sociòleg, perquè era Déu; i en son plànol de restauració humana volgué que aquesta fos feta per la humanitat aidada per Déu. En Renan no comprèn la missió del Crist, i per això desbarra quan d'Ell tracta. Crist no vin¬ gué a fundar una filosofia, ni a ensenyar una poesia, ni a donar el pla d’un Estat polític; tingué la missió de víctima sa¬ tisfactòria, volgué obrar una redempció mitjançant la qual efectués la restauració humana. Per això deia 1 que no venia a desfer la Llei, sinó a completar-la, i, per tant, la filosofia, l'art, la ciència, la sociologia cristianes, cercaren per fona¬ ment, no extravagants il·luminacions, no les fantàstiques teo¬ ries que bullen dins del cervell dels ideòlegs antics i moderns, sinó la mateixa naturalesa humana. D’aquí que el benefici de Crist s'estengui a tots els sers que d’aquesta naturalesa par¬ ticipen, de des dels genis, com sant Agustí, sant Tomàs, el Dant Alighieri i tants d’altres, fins als cecs, als muts, als idiotes dels hospicis cristians. Pensa ara, lector, si és univer¬ salista i humanitari el nostre Crist. Desconeguda per Renan la missió de Jesucrist, se troba en un verdader conflicte. Li pro¬ fessa, segons diu en Pompeu, una gran amor, però no pot deixar d’ésser una amor irracional. En efecte, l'acusa, amb raó, de que creia «en el poder sobrenatural de la seva pre¬ sència»; i nosaltres ara preguntem al Renan o a son fervorós

1. Mateu, V. 17.

j/ERNIiST RENAN I EN POM PEU GENER

29

deixeble: Si el Crist era un home que es fingia Déu, això és, un impostor, ^és digne de l'amor de l’esperit humà? Però en Renan té un sistema lògic de gran comoditat: negat el principi de contradicció, després de dir sí, por dir no, i així mai l'a¬ trapareu. Escriví ell la vida del «nostre jove Déu», s’entusias¬ mà amb la poesia que circuïa sa Persona; però si un dia en Pompeu Gener, tornant de les muntanyes de Suïssa, no de fer penitència, li explica les raons d'en Canneval per a provar que Jesús no havia existit realment, sinó que fou in¬ ventat, amb tota la història de la Passió i Mort, després del Concili de Nicea; ell, en Renan, que tant havia estudiat els principis del Cristianisme, i coneixia existent ja tota una li¬ teratura d'abans de Concili informada de la vida de Jesús de Natzaret, trobarà una sortida excel·lent per a no renyir amb l'Anticrist de Ginebra, responent, tot bonatxàs, segons ens conta en Pompeu: «És lo mateix: hauria d'haver existit, és a dir, ha existit, puix un altre l'ha concebut, i el que l'ha con¬ cebut era un igual a ell.» Aneu ara a disputar amb uns ho¬ mes que així prescindeixen de les lleis del raciocini, podent de sobte canviar impunement de conviccions. Tal volta això explica la mala voluntat que en Renan i en Pompeu Gener tenen contra sant Pau, i que ens ha cridat seriosament l’aten¬ ció. El segon engega una porció de dicteris contra el gran Apòstol: migrat, lleig, egoista, apassionat, i no li diu garrell, com suposa que ho era algun antic hagiògraf, sens dubte perquè no ho sabia; mes de son desgraciat físic no se n'a¬ maga pas sant Pau; praesentia autem corporis infirma, diu de si mateix.1 En quant a ses qualitats morals, a l’Esperit de Déu que l'animava, no cal parlar-ne: basta llegir les seves cartes i considerar el gran miracle de que «aquest jueu mi¬ grat, egoista, dur, apassionat, agressiu, lleig, intolerant» i, a més, pobre, dominés la bella i sàvia Grècia en poc temps, la fes una de les més florides províncies del Regne de Crist. Però

1. II Corintis, X, 10.

30

J. TORRAS I BAGES

és clar que l'esperit d’en Renan i d’en Pompeu no poden lligar amb l’eperit de sant Pau. Un esperit convençut, determinat, abnegat, heroic, disposat al martiri, encès d’una amor immen¬ sa envers els homes, un dels primers tal volta que empleà el mot cpiXavTewma,1 filantrop de debò, de sentiments tendrís- sims, com se’n pot convèncer qualsevol llegint les seves car¬ tes, predicant i practicant el sacrifici, no encaixa amb certa civilització que creix en les riberes del Sena, que professa la màxima de que vivim per a regalar-nos i de que convé ser egoistes; essent això, segons en Pompeu, tota la finalitat huma¬ na. Aquesta civilització disminueix l'home; la de sant Pau el multiplica, fent créixer l’energia humana. Amb intraduïble eloqüència diu sant Agustí que les passions salvatges del gran Apòstol indicaven que, un cop disciplinades, seria home d’e¬ xuberant fertilitat d'esperit, i ,-com voleu que amb aquest gegant de la humanitat puguin lligar els epicurians que ale¬ grement es passegen pels bulevards de París?2

UI» 4. La Vulgata tradueix humanitas, però en el text grec es filantropia, i aplica aquesta noble qualitat, d’amor als homes, a Deu, al revestir-se de la nostra carn, per a obrar la redempció; i no obstant, la secta s'ha apropiat aquesta paraula tan cristiana, con¬ sagrada per 1 excels ús que en féu el gran Apòstol.

2- En Pompeu Gener parla molt resoltament, però mai sol donar proves dels fets històrics que al·lega; així en la nota diu que «Sant Pau anava sempre acompanyat de dues dones que li feien de secreta¬ ri». No sabem d’on ha tret la notícia dc les tals secretàries; lo que consta certament és que la carta ad Romanos l'escriví, dictant l'Apòs¬ tol, un tal Tertius, puix diu (cap. XVI, v. 22): Us saludo jo, Tertius que he escrit la carta. D’igual manera, referint-se al Canneval, diu en Pompeu que «els quatre Evangelis ortodoxos són com si diguéssim:

n mha dit, que es diu, que han dit..., és a dir, són sols documents escnts per algu que feia referència a un altre que li havia contat la vida del Messies» I no obstant, molt personalment parla sant Joan tcapitol XIX, v. 35) quan, després de referir la mort de Jesucrist b enyor nostre, afegeix: El qui ho veié en dóna testimoni i son testi¬ moni és verdader. I ell sap que diu la veritat ; i en el capítol XXXI verset 24, acabant de contar unes paraules que li dirigí Jesús, escriu: Aquest es el deixeble qui dóna testimoni d’aquestes coses i ha escrit f , . ° qual es desprèn que en Pompeu coneix sols els Evangelis,

i ta Diblia en general, per lo que en diuen sos enemics, i que la lec-

31

l/ERNLST RFN’AN 1 F.M POMPRU CFNF.R

II

Moral. — Segons el deixeble català, però de vida parisenca, que ens predica la doctrina religiosa de son mestre Renan, el fi de la moral és el Plaer. «L’ideal de la moral ha canviat», afegeix; i, per tant, ell parla amb menyspreu de la moral catò¬ lica i amb envejosa admiració de la moral d’Epicur, i dels costums de la «Roma dels festins i dels opulents patricis (aconsellem al Pompeu que llegeixi a Juvenal, en quals sàti¬ res ell, cristià encara que no vulgui, veurà com els gentils que no havien perdut el seny pensaven d’aquells costums), de l’es- plendidesa dels califes Omeiades, de les corts d'amor de la Provença i de la Catalunya, de les corrompudes i sensuals repúbliques italianes», etc. Res «de cohibir la natural ex¬ pansió de l'home». La refutació d’aquesta desgavellada teoria la trobarà Pompeu feta amb admirable intuïció artística en La febre d’or, que acaba de publicar qui sens dubte li és prou conegut. Vegi on portaren les naturals expansions de l'home al Gil Foix, i consideri aquelles paraules de la filla d'aquest quan acabats, per la ruïna econòmica, els festins i l'esplendi- desa, que en Pompeu considera com a fons de moralitat, se delecta en respirar «aquest bau de família que l'interès havia esvaït de casa i que la humilitat i les penes ens tornen com una compensació del cel».1 Creiem fermament que en Pom¬ peu no segueix al peu de la lletra la moral que predica, ni la desitja per a les famílies que estima, i fins afegirem que no n’ha meditat les conseqüències; i que si mira amb menys¬ preu la moral catòlica, que és la moral natural i eterna defen¬ sada i fortalescuda per la revelació, és perquè no coneix son fonament filosòfic. La moral catòlica es funda en la justí¬ cia: és a dir, vol l’ordre i equilibri entre tots els instints de la naturalesa humana, la subjecció de la part animal a la

tura dels nostres llibres sagrats li és gairebé estranya, cosa bastant imperdonable en un dogmatitzant.

1. Vol. III, pàg. 314.

32

J. TORRAS I BAGES

part racional, que és la qui deu manar, i fugint d'exagera¬ cions, afirma amb l’incomparable Ausiàs March que

Entre els extrems al mig virtut atura.1

I penetrant un misteri que en Pompeu no ha sabut veure, admetent el goig com una finalitat pròxima de la vida huma¬ na, el gran poeta català ensenya, seguint la doctrina catòlica, com i quant el bé i el deleit s'identifiquen:

Delit o bé sols ordre els departeix, delit és bo en tots fets naturals sinó en l’hom quan passa en els brutals, car en tal cas natura dessegueix. 2

Perquè el fi immediat de la vida humana, segons la doc¬ trina catòlica, no és el turment, com pensa en Pompeu; al revés, és també un goig superior que el bon Jesús llegà’ als seus deixebles, i que constitueix i constituirà sempre el pa¬ trimoni d'aquells que de veres segueixin la norma de vida ensenyada pel Redemptor. «Jo us deixo la pau, jo us dono la meva pau, que el món no us pot donar».3 ^Què ha fet l'Oller en tota la seva novella, sens intenció tal volta, i sols sí se¬ guint lleialment la visió artística i l’observació social, sinó demostrar que les humanes concupiscències són una febre, com digué, abans que ell, l'il·lustre sant Ambròs. que ha d'és¬ ser tractada degudament si es vol estalviar un cataclisme?

I en virtut d'aquest mateix principi el gran sant Tomàs, amb la claredat que el caracteritza, ensenya que la penitència cris¬ tiana és una dieta, mediant la qual les desordenades passions s aplaquen, evitant així els conflictes i confusions que d’altra manera produirien. L'últim fi de l’home és sobrenatural i ex-

1. Cants morals, II.

2. Ibídem, IX.

3. Joan, XIV, 27.

L’ERNEST RENAN I EN POMPEU GENER

33

tramundà, mes hi ha d’arribar mediant la pràctica de la virtut, la qual constitueix per l’home com un manantial de superior deleit, i li procura una pau, un goig intern que es sobreposa a les contrarietats externes: cèlica felicitat que pos¬ seeixen els individus i les famílies cristians.

Però en Pompeu parla de la teologia catòlica sens que mai tal volta n'hagi fullejat un compendi. Així diu que «la gene¬ ració compareixia com un pecat; el menjar bé, com un de¬ licte; el pensar, com una heretgia».

i Sabria dir-nos en quin autor aprovat per la santa Mare Iglésia ha llegit tals barbaritats? Perquè les tres sentències, que escriu com a doctrina catòlica, són tres heretgies com una casa; i fixant-nos en la primera, perquè la naturalesa del present periòdic no és científica, sinó popular, i no permet, per tant, llargues dissertacions, li direm que precisament el pecat de luxúria, a què al·ludeix, prové i té tota la raó d’és¬ ser de contrariar directa o indirectament la gran llei de la humana generació, lex Creatoris, com li deia Tertul·lià, qui la tracta amb un respecte major del que, tot edificat, en Pom¬ peu suposa que li guardava l'autor de L'Abbesse de Jouarre, mal rebuda com a fastigosa per públics que no estan pas com¬ postos de gent escrupolosa. Però anem ja a considerar com l’esperit d'en Renan prenia solaç amb el tracte i comunicació de les coses divines, i veurem que si per les expansions de la carn era exigent, per les de l'esperit, amb poca cosa s’aconten¬ tava: amb una cataplasma de flors retòriques.

III

Oració. — Havem dit que l'esperit d’en Renan, així com també el de son deixeble Pompeu Gener, era més dispost a la creença que no pas a la demostració, opinió que, en altres termes, també tenia respecte del primer, segons ens diu en Pompeu, son «antic company Paul Bourget». Era «un home enamorat de l’execució, de la forma artística, i que ho aplau-

3

34

T. torras t bages

dia tot, lo blanc i lo negre, per tal que fos ben presentat». Es a dir, que per ell la reflexió sobre si un principi era ad¬ missible o no, era lo de menys, i com tots els il·luminats es guiava per la imaginació, més que no pas pel judici. I així ho demostra el tros que, per via d'apèndix, segueix a l'estudi den Pompeu. En efecte, l’Ernest Renan conta la seva con¬ versió, en una anada que féu a Atenes, sobre el «turó sagrat» de l’ Acròpolis, on passava llargues hores, que per ell «eren hores de pregària»; allí, en una revelació que tingué, es pe¬ nedí de sa vida passada, «s'avergonyí d'haver sacrificat a un ideal menys pur», i internament féu «com una confessió general» i de son cor contrit eixí una pregària.

L’arenga que dirigeix als déus i a les deesses és una nova edició, corregida segons la retòrica del segle xix, de la que hauria pogut fer en els bons temps hel·lènics, i en dia de festa lluïda, el summe sacerdot a l'oferir un sacrifici solemne. Sols que hi falta la sinceritat. Es plany d'aquell «petit jueu lleig —açò es, sant Pau—, parlant el grec dels sirians, que vingué aquí i va recórrer els teus atris sense comprendre’t..., aquest petit jueu ha reeixit». I imitant el càntic del Glòria in excelsis que els catòlics dirigim al Summe Senyor de tots les coses, a la Veritat eterna i increada que s'ha volgut revelar als homes, entona la següent deprecació a les mortes concep¬ cions d'un panteisme ja ranci:

«Tu sola ets jove, joh Coral; tu sola ets pura, [oh Verge!- tu sola ets sana, joh Igiel; tu sola ets forta, joh Victòria!..! j Saviesa, tu a qui Zeus va infantar després d'haver-se enca llit dintre ell mateix!... Energia de Zeus..., fes de nosaltres uns espiritualistes complets... El món no serà salvat sinó tomant a tu... Correm-hi, vinguem-hi fent colla...»

L’oració procedeix d'un instint, i tot instint suposa una necessitat. Així el nostre diví Mestre ens ensenya una oració, el Parenostre, amb la qual, principalment, la humanitat civi¬ litzada, per espai de dinou segles, ha satisfet aquesta neces¬ sitat sublim de la criatura de posar-se en relació racional amb

L 'ERNEST RENAN 1 EN POMPEIJ GENER

35

son Criador. El Mestre diví ja reprova J la prolixitat retòrica de l’oració gentílica. I digues-me ara, lector: ^no eí sembla que al mateix esperit d'en Renan i al d'en Pompeu, aquestes visions i revelacions, i aquestes oracions, no els han de sa¬ tisfer sinó com satisfà una bella comèdia? I l’home no viu de comèdies, sinó de realitats; ni es complau amb déus morts, sinó amb Aquell qui volgué ésser anomenat Déu viu, perquè en Ell tot és vida, com escriví l’evangelista sant Joan.1 2

La mentida escarneix a la Veritat, com l'heretgia a la Fe i el dimoni a Déu; per això sant Agustí deia que era simia Dei. Com la Fe és vella, és vella també l'heretgia; començà pocs dies després de l'aparició dels Cristianisme, com les monedes falses surten de seguida de les bones.

La feta d’en Renan és ni més ni menys que una de tantes reaccions gentíliques que hi ha hagut, començant per la del segle iv, amb la qual té grans semblances, sens posseir cap mica d'originalitat; per això ens dol de veure el nostre Pompeu, gran amador de l'avenç humà, com també ho som nosaltres, i que professa el principi de que la civilització sempre va enriquint-se, tomar enrera, i d'un bot recular di¬ nou centúries.

1. Mateu, VI, 7.

2. Cap. I, v. 4.

CONSIDERACIONS SOCIOLÒGIQUES SOBRE EL REGIONALISME*

Al jovent il·lustrat de Catalunya

JOV6S cataIans' de dret us pertoca a vos¬ altres, li foreu padrins quan veié la primera llum pública en

els Jocs Florals d'enguany, afectuosament l'enjoiàreu aquell

espèck dTF 11 l Prf 6nt 1 Ve 3 éSSer' Per tant' com una

sp cie de fillol vostre. Jo el poso en vostra amable com¬ panyia. Perquè aquest llibret ha de créixer i li toca ésser lli¬ bre. Després d'escrita La Tradició Catalana, estudiades la saviesa i la virtut dels avis, conegui que convenia aplicar els cabals heretats a les necessitats presents i esdevenidores;

° 65 loQ qu,e he Procurat fer en les poques planes que se¬ gueixen Si el nostre renaixement ha de sostenir-se en efica- cissim factor social, per a lo qual té una virtualitat extraor- mana Un Hibre dedicat a aquest objecte fóra verament d actualitat ! de gran profit, una empenta intel·ligent i vigo¬ rosa al moviment regional en tal sentit li donaria una fecun¬ dat extraor dinaria; per això jo sembro la meva petita llavor

ülustrat de^atJunyal' ^ ' en a part- jovent

CONSIDERACIONS SOCIOLÒGIQUES SOBRE EL REGIONALISME 37

en el fèrtil camp de vostra joventut, esperant que, com la llavor de la paràbola evangèlica, ha de néixer, créixer i fer-se arbre poderós.

Mentrestant accepteu aquesta obreta com a testimoni de la simpatia que sent per vostra joventut i filial pietat en¬ vers la terra,

L'Autor.

Barcelona, juny de 1893.

I

El Regionalisme té una destinació social interessantíssima en els temps moderns. És l'antítesi del socialisme, antítesi saludable que satisfà racionalment els apetits que aquell desfrena, però que no sap satisfer. Tots els apetits naturals de l’home, cecs i apassionats, estan regits per institucions naturals que els adrecen, i protegeixen sa providencial fecun¬ ditat. Els apetits i sentiments de l’home, com les plantes de la terra, necessiten conreu; sense ell es fan bords, és a dir, xorcs i malèfics. Per això la civilització és la primera necessi¬ tat dels homes, com l’agricultura és la primera necessitat de la terra.

Al sortir de l'Edat Mitjana l'Europa avorrí la naturalesa, l'organisme social que espontàniament per espai de dotze segles en son si s’havia congriat; els pobles quedaren en¬ lluernats per la resplendor dels antics Estats que el Renai¬ xement els posava davant dels ulls amb ses pompes clàssi¬ ques, s'enamoraven d'aquella forma més polida, d’un conven¬ cionalisme que no es fundava en la natural llibertat dels homes, i les classes dirigents, clergues i llecs, empenyeren la nau de la civilització per una via que forçosament l'havia de dur a l'escull gravíssim en què avui es troba.

38

J. TORRAS 1 BAGES

Perquè avui no hx ha home il·lustrat, qualsevol que sien sos

1 <1“ “ -conegui que el Renaixement

nortài l rí POpU,Iar’ mformà la monarquia absoluta i porta a la fi la revolucio. Renaixement, monarquia absoluta

revolucio, son tres graus, tres situacions distintes, d'un ma- texx esíDent; aixo es, l'extermini de la franca vida popular i 1 edificació, sense cap fonament en la naturalesa, d'una vida publica convencional i despòtica, personificada en la buro¬ cràcia i que remata lògicament en el socialisme.

La literatura, com sempre succeeix, fou el primer i més segur vehicle de la nova forma. «Començant per l’Evangeli i acabant pel contracte social, totes les revolucions qui han canviat en be o en mal l'estat de la societat en general, no han tingut altres causes que la manifestació de grans veritats ° “i de Srans errors.» Aquestes paraules d'en Bo-

nald son evidentíssimes en nostre cas; i un consol pels regionalistes catalans. ^

Fixa t, lector, en la literatura del Renaixement, i en la que precedí a la Revolució francesa, la dels filosops com ells ma¬ teixos ambiciosament s’anomenen, i trobaràs en ambdues el mateix esperit: el ressuscitament del pensament gentílic; per mxo sa conseqüència fou ofegar la vida popular, així com 1 alba del renaixement català, manifestant-se amb la claror d una exuberant literatura indígena, que cerca descobrir l’es- pent del propi poble, fa esperar un renovament del país, fun¬ dat en sos elements naturals.

vol TWs l?Lnlde' VioIIet-le-Duc ( Entreíiens sur Varchitecture, Literatura ^ £nt P-er 3 qui conebc la història de la

tranosicio a antipopular del Renaixement en con-

«Tn R^,-a 1 P verament democràtic de la civilització mig-eval: iíf ^naissance en France ne fut qu'une invasion, elle s'imposait SaS acc?ptee par les artistes; son résultat le plus clair fut í chaque jour dayantage la masse de la population du do-

£e l'art COntraire'. Pedant la période brillante du moyen

2 S P68 maSSeSIJUTSque dans les couches inférieures.»

z. l neorie du Pouvoir, vol. I, pàg. VII; París, 1799.

CONSIDERACIONS SOCIOLÒGIQUES SOBRE EL REGIONALISME

39

Perquè d'altra banda la revolució, darrera manifestació de l’esperit clàssic, és rebutjada per tots els vers pensadors, fins pels no cristians, des de Comte fins al nostre Almirall, i reconeguda per fautora de despotisme, que s'apropia la cons¬ ciència, la fortuna i la llibertat dels particulars; i en aquest any de 1893 la veiem, en la il·lustre nació francesa, com per a celebrar la glòria de son centenari, donar al món l'espec¬ tacle de destapar-se a si mateixa i ensenyar a tots els pobles ses pròpies vergonyes, usant l’expressió d’un antic profeta.1 L’absolutisme reial conservava els principis cristians i això el contenia; l'absolutisme revolucionari se’n desféu, i amb ses desfrenades concupiscències xuclà tota la vida social, desféu tota agrupació civil i fins religiosa en quant pogué, quedant l’individu aïllat en faç de l’Estat Omnipotent. Però el socia¬ lisme consumant l'obra ja és no solament antisocial com la revolució qui, proclamant el principi d’associació, les ha destruïdes totes, sinó que avançant més, publicant un excels humanitarisme, esclavitza a l’home, el fa una cosa de l’Estat, cohibeix sa naturalesa, detura sa activitat i esterilitza ses més fecundes potències.

El socialisme és la demostració ad absurdum de la in¬ conveniència de la revolució de lo antinatural i antihumà de tot absolutisme. La summa direcció de l'Estat, el fer d'a¬ quest el suprem regulador de la vida civil, comunal, domèsti¬ ca i religiosa, porta com a corol·lari el donar-li també la dis¬ tribució de la riquesa social, i establert el principi de que l’ho¬ me desapareix restant sols el ciutadà, el funcionari, el servi¬ dor de la república, proclamat el culte a l'ídol de la Igual¬ tat, aquesta pareix l'esclavitud. Aleshores l'Estat no sols és l'únic legislador, sinó que a son albir distribueix la propietat

i, Nahum (III, 4 i 5) diu a Nínive: «Propter multitudinem fomica- tinnum meretricis speciosae, et gratae, et habentis maleficia, quae ven- didit gentes in fomicationibus suis, et familias in maleficiis suis; ecce ego ad te, dicit Dominus exercituum, et revelabo pudenda tua in facie tua, et ostendam Gentibus nuditatem tuam et regnis ignominiam tuam.»

40

J. TORRAS I BAGES

immoble i es fa el patró i empresari universal. EI socialis¬ me es la darrera conseqüència de l'uniformisme o igualita- risme, que en sa substància s'identifiquen; i com la igualtat no ha criada la naturalesa, d’aquí que aquells qui la volen atenyer han de violentar els homes, de manera que la persona humana deixa d'ésser persona: no té iniciativa racional, ni lli¬ bertat, m propietat, ni responsabilitat, ni esperança. La igual¬ tat, repetim, ha parit l’esclavitud, essent aquesta molt pit¬ jor que no era antigament, puix en ella mai et guanyaràs la manumissió, perquè és universal, ningú se n’escapa, trets els capitostos de la secta en el curt temps que puguin sos- tenir-se oprimint a llurs conciutadans.

és un »rÍnCHe radkal dels sistemes P°Utics 1 socials moderns es un gran desconeixement de la naturalesa humana. Als mo-

ladTri “,,el .cris«aI“sme els mal.1 La magnifica reve-

laoo de 1 ordre de la gracia els féu somniar un estat social

en que els antics mai hi somniaren, i que si els recordaren

simes maf c00113' C°m ^ esdevinSut en èpoques remotis- simes, ma cregueren que pogués restaurar-se. Dues són les

errades substancials dels nostres utopistes: 1.- Creure que la llei te igual eficàcia que la gràcia; 2.* No veure que la gràcia salva la llibertat humana, així com la llei la força.

Ignoren el gran principi de llibertat que enclou el cris¬ tianisme, que Jesucrist deslliurà als homes del dur jou de les Ueis humanes restablint l'estat de gràcia; i que constituït sant Fau d una manera sobrenatural, doctor en totes les gents tre- allà heroicament per a fer desaparèixer tot l'armatost legal substitumt-lo amb la llibertat cristiana. En presència d'aqufs- ta veritat no t'estranyarà, lector, que l'època en què es formà

S°CIal de rEuropa sots rinHux del cristianisme,

1 Edat Mitjana, sia epoca no de lleis, sinó de consuetuds, és

dir, de llibertat social, de veritable self-government; la llei

e. In ÍD *

CONSIDERACIONS SOCÍOLÒGIOUES SOBRF FI. REGIONALISME 41

era el ritme de sa pròpia vida, complint-se admirablement 1 ’ipsi sibi sunt lex 1 del gran Apòstol, puix aquells pobles, informats per la justícia cristiana, no necessitaven, com deia el mateix sant Pau,2 de llei per a regir-se, i el lliure desenrot¬ llament de l'activitat social produïa una harmonia política. Quan Le Play posava la restauració social en el restaurament de la consuetud i de l’observança del Decàleg, era sols com un eco de sant Pau quan tan rodonament assegurava que la llei multiplicava els delictes; 3 i quan l’Anglaterra ha conser¬ vat el règim de la consuetud fins als nostres dies, ha sigut responent a l'impuls de la influència social cristiana, rebut¬ jada des del Renaixement pels pobles llatins, més artistes, més enamoradissos de la forma. La mania codificadora, l'afi- ció a les lleis escrites prové de la influència clàssica; com en l’ordre literari els admiradors de l’antiga civilització pro¬ pugnaren les unitats contra els romàntics, així també en l’ordre civil i polític els repugnava la jurisprudència tradi¬ cional i casuística i els sistemes governamentals basats en pactes entre les regions o províncies. La gran unitat civil i política fou l'ideal de l’absolutisme revolucionari; el segresta- ment de totes les espontaneïtats individuals i locals a favor de l’Estat, la línia de sa conducta; lo qual per conseqüència lògica porta, perquè sempre l'ordre polític segueix a l'ordre social, que així com al Poder central, a l'autoritat política, se li ha atribuït la disposició de la llibertat, de la religió i del dert, no sols dels particulars, sinó també de les comunitats, se li atribueixi ja ara la fortuna i la propietat, no sols de les col·lectivitats, sinó dels mateixos individus. El fer lleis és fer no res, és embrutar paper i gastar tinta, perquè la llei no afegeix res a l'home, al revés, li treu, perquè li dis¬ minueix la llibertat. Creure's que el món s'ha d'adobar a for¬ ça de lleis és tornar a l'estat d’abans del cristianisme; és pre-

1. Romans, II, 14.

2. I Timoteu, I, 9.

1. Romans, V, 20.

42

•r. torras i bages

ferir la llei escrita a la llei de gràcia, i sacrificar la llibertat humana. Perque la nostra naturalesa vol ésser governada ra cionalment, no com les bèsties, es determina en virtut de la'

eUadVteforçï °bra ~ ~

fun.dador deI positivisme. August Comte, en son pla de stauraeio social, en la utopia en la qual volgué descriure amb una bona fe evident, l'estat social esdevenidor amb la P netracio i talent que el distingeixen i amb l’ateisme que des¬ graciadament el tenia com obsés, reconeixia la necessitat duna educació social, per lo qual posava el poder espiritual de sa religió de la Humanitat com el summe moderador i edu-

també del nos^ ! * 1,home Particularé Le Play, infícionat ™„.dd P°sitlvls“« sistemàtic, però d’un gran talent d’ob- seivacio amb un bon sentit admirable i amb un viu conei- ement dels pobles moderns, rodonament assenta el principi que tota restauració social ha d’ésser precedida de la restau-

bles t ?C1f lesPeril-2 Ni l’un ni l’altre d’aquests admira-

el n nó ’ ' .na.turallstes com eren- Posava la restauració en

poder i sabiduria de la llei; pressentien el principi cristià

nL^77Zde Ia 8ràcia per a servar Ia pau sociai * ia

lliberta del poble; comprenien a l’home tal com és, ser lliure racional, naturalment creient, amb afeccions respectables en mateixes, i de 1 educació del qual penja el concert i har-

mm

FSïSSSSSiggfs

toire par la conquéte.» ( Réforme sociale, pàg. 10.) ’ £ tern'

CONSIDERACIONS SOCIOLÒGIQUES SOBRE EL REGIONALISME 43

monia de la vida social. El jacobinisme, és a dir, l'absolutis¬ me revolucionari, caparrut, d'enteniment estret, desconeixent els homes, encegat per una passió desfrenada, no es té en compte més que a si mateix: no considera la matèria social, és a dir, els homes; no tracta a aquests com a sers lliures, amb afeccions pròpies, amb responsabilitat, iniciativa i acti¬ vitat, amb espontaneïtat de vida; sinó que vol fer-los prendre la forma que ha concebut, a sa pròpia imatge i semblança. El jacobinisme, és l’uniformisme en sa forma aguda, així com el socialisme ho és en ses darreres conseqüències: una matei¬ xa llei sobre tothom, encara que destrueixi la persona huma¬ na en ses facultats i aspiracions més altes. Per això veiem que les nacions anglosaxones, més repeloses envers la revolució, han servat en bona part l'antiga manera social, i la forma política consegüent, essent en elles la llibertat no un ídol, sinó la pràctica llei de la vida civil.

II

Doncs, (-com les nobles i vives races eixides de l'arrel ro¬ mana s’han deixat enganyar per un sistema tan poc escaient amb ses facultats fecundes, sa activitat i iniciativa inestron- cables, sa lluminosa intel·ligència i una espontaneïtat de vida mai per altres pobles superada?

La mateixa vivor imaginativa les féu perdre l'amor a la tradició que contenia una llavor de llibertat i autonomia ad¬ mirables. L’Anglaterra, amb el sentit pràctic que la distin¬ geix, conservà aquell vell organisme que mai es fa caduc. Cert és que la nostra Catalunya el defensà fins a la mort; però en general els pobles llatins, després d’haver-se enlluer¬ nat amb les resplendors del Renaixement, agafaren gust per les grandeses, se’ls despertà l’instint de la novetat i els mots de democràcia, de llibertat, igualtat i fraternitat, els seduï¬ ren. Els qui han pretès restaurar la llibertat dels pobles ana¬ ren a cercar lliçons a les clàssiques repúbliques de Grècia i

44

de Roma, i amb menyspreu i fins odi miraven a son llinatge Un il·lustre escriptor francès observa que així com pels fn

llibert ° .f"sland (Ia vella Anglaterra) és el símbol de la llibertat patna i de l'amor nacional, els moderns francesos

vibat í?nSa mtlga n,han fet el SÍmbo1 de resclavitud i de la bàÍha Le,spem dei R“a«ement, la Revolució, considerant barbares les institucions de l'Edat Mitjana, rompé amb elles no volgué escoltar la tradició, i tractà els pobles qui, seguint nat“rals de la societat, s'havien anat organitzanf^er espai de segles, com si fossm turbes eixides dels boscos com

que no tinguessin institucions, creences, afeccions i consue- tuds respectables. consue

cèJfIÏ7 ha escrit: L’intelli^noe de la Science sociale pro- cède cceur encore plus que de l’esprit. ‘ La fecunditat pro¬ cedeix de 1 amor; per això la democràcia revolucionària com de procedència anticristiana, ha sigut xorca i desti^tora

éTsit: IO QUe dds gentiIs deia sant Pau- que

és sine affecíwne? La noció teòrica de l’Estat, continuaq cl

sÓÍ noc'500 ® franCèS’ n° P<>t b0ns «“^ans, rom la

sola nocm i coneixement especulatiu de Déu no és bastant a

rtd b°ns cnstlans: desfetes totes les comunitats intermitges

«rà fia no “If,* rindividu a rEstat' atlueU mai s’al-' çarà a la possessió del sentiment nacional. Els homes no s'e-

hmTD, b a abstractes' j Per a po^r amor a la pàtria han de trobar identificats llurs sentiments, interessos, creen¬ ces 1 consuetuds amb els llocs en què naixen i en què vTuen- desconegut aquest instint humà, impulsada la societat en sen-

trlris' eT S°rrnades Ies nacions “ virtut de principis con¬ traris el segle veu apareixer, sense que se n’adoni l’estat

nòmada propi dels pobles salvatges. No sols veiem Iesmasses manufactureres, sinó fins els treballadors de la terra no solament les cases de comerç, sinó també les de terratinents

t u TuíZZ nff “ Fra"“' TOl- *«■ 71 •

CONSIDERACIONS SOCIOLÒGIQUES SOBRE EL REGIONALISME 45

rodar d'un lloc a l'altre, cercant plaers i majors guanys, tot sovint il·lusoris, i oblidant l'amor a la nadiua terra. La gent moderna pateix la idolatria dels noms. Nosaltres temem que fins per alguns el regionalisme és més aviat un ídol que no pas una realitat. La trilogia revolucionària de llibertat, igual¬ tat i fraternitat ha sigut un simulacre davant del qual han quedat sacrificades, en odi a l'absolutisme, les venerandes relíquies que restaven encara dels temps verament lliures, igualitaris i fraternals de l'Edat Mitjana. Aquests tres mots nobilíssims encisaren el poble, i fins avui encara són l'esquer de què se serveix la secta socialista per a fer-se seva, com més endarrerida de moda, la gran massa de treballadors. Res¬ ponen a un instint humà, són l'adulterament d’un principi cristià, fills de la revelació feta per Déu a ses criatures racio¬ nals, avui són el vestíbul de l’ateisme. Mai l'antiguitat gentí- lica sabé capir tan nobles idees, mai els nostres revolu¬ cionaris les haurien inventades per a estampar-les en sa ban¬ dera, si el cristianisme no les hagués criades amorosament dins de son si. Per això dèiem que el cristianisme els havia fet mal a molts modernistes. Prengueren d'ell el magnífic pla de restauració social, mes rebutjaren les dues idees fonamentals de son pràctic procedir: la llibertat i la gràcia. Desconeixe¬ dors de que el mèrit humà radica en la llibertat, de que la finalitat del nostre llinatge sobre la terra és enlairar-se vo¬ luntàriament per les vies de la virtut fins a atènyer la socie¬ tat els atributs de la sabiduria i de la santedat que sobre d’ella reflecteix el Ser infinit; elles han volgut a la força, en virtut d’un decret d’una Convenció o d'unes Constituents, tot d'un cop, fer santa a la societat, i, lo que és pitjor, sense en¬ comanar-la a Déu. En aquest punt podem dir que Déu dema¬ na lo que els homes manen, perquè el despotisme és essen- cialmente humà, com la llibertat és essencialment divina. Sols son Autor sap manejar a la naturalesa humana. ^Qui no es riuria de que legalment volgués imposar-se a tots els ciutadans la sabiduria, com se’ls imposa la llibertat, la igualtat i la fraternitat? I no obstant, aquestes són tan qua-

46

J. TORRAS I BAGKS

litats de l’esperit com aquella; excel·lències socials que sols poden guanyar-se mitjançant una llarga i pacientíssima edu¬ cació.

La Revolució, volent regenerar a l’home, l’ha fet esclau. Ha pensat que per a regenerar la humanitat bastaven algunes fórmules pronunciades solemnement en els Parlaments i es¬ tampades després en els codis legals; però en l'esperit de 1 home no hi ha posat res. Humanitat i democràcia, veus aquí els seus mots sacramentals; i al compàs d'ells, que han vin¬ gut a ésser les flors retòriques de la nova eloqüència popu¬ lar, s és refredada l’amor social, i un odi cordialíssim enve¬ rina les relacions humanes. El poble crida que porta un jou insuportable, que els treballadors són els desheretats del món i que els rics passen la vida regalant-se en l’ociositat, menjant-se el fruit de son treball. I els doctors de la secta hi afegeixen que el patró industrial i el propietari són inú¬ tils, nocius elements dins de l'organisme social. Els tals doc¬ tors qui volen suplantar a les autoritats socials contra les quals clamen no posseeixen tampoc les virtuts que diuen que manquen als qui avui són com cap de l’ordre social; i el remei que proposen és l'esclavitud universal: uns quants capatas- sos qui menin al treball a tota la massa humana i distribuei¬ xin a cada individu una pitança exactament igual.

Doncs, la democràcia, la llibertat, la igualtat i la frater¬ nitat dels homes i seran pures utopies? La Revolució, qui ha escampat tanta de sang a Europa, qui ha destruït tantes venerandes institucions, qui ha desfetes associacions popu¬ lars fecundíssimes, <*no haurà sigut de cap utilitat per a la civilització i avançament dels pobles?

La Revolució és una heretgia, és a dir, la falsificació d'un principi verdader, d'un dogma, de la creença universal dels homes, i tota heretgia té la destinació de purificar, solidar i evidenciar el mateix dogma que voldria destruir. L'autoritat, la llibertat i la propietat quedaren més fortificades i distin¬ tes després de la revolució, i els homes acèrrims qui han defensat aquells principis fonamentals de la civilització, i la

CONSIDERACIONS SOCIOLÒGIQUES SOBRE EL REGIONALISME 47

societat en general, quedaran purificats per llurs propis ene mics. La revolució es fondrà el dia que el món no tingui ne¬ cessitat d’ella, com un fonticol s’asseca el dia que la sang del qui el porta queda purificada. A principis del segle xm un home de gran penetració d'esperit i de virtut heroica, sor¬ tit d’Espanya, passava pel Migjorn de França, que, com mol¬ tes altres terres, estava emmetzinat de diferents errors reli¬ giosos i socials, tocants també a l’autoritat i a la propietat, i impugnaven tota jerarquia. La commoció popular era grossa; i aquells sectaris, com els d'ara, tenien encisada a la multitud ponderant els vicis socials i presentant-se ells com els res¬ tauradors de la justícia i els vers amics del poble. Un il- lustre Prelat es queixava amb dit espanyol, quan aquest li respongué: «El dia que els defensors de la veritat posseeixin les virtuts que els sectaris afecten posseir, quan amin el po¬ ble tant com aquests afecten amar-lo, aquell dia els homes deixaran els sectaris i seguiran els defensors de la Veritat.» Aquell home era Domingo de Guzmàn; i ell i sos companys, qui posaren en pràctica aquell principi, foren una de les cau¬ ses més poderoses de la gran restauració social del segle xm, personificada per sant Lluís i sant Tomàs d'Aquino, assegut l'un en el tron de França i l’altra en la càtedra de la Sorbona.

No, no serà inútil la revolució, com res és inútil en l'uni¬ vers, tant en l'ordre físic com en l’ordre moral: i la demo¬ cràcia que ella ha volgut constituir, sortint-Ii esguerrada, i la llibertat, igualtat i fraternitat, purament fictes, que ha pre¬ dicat produint l'odi i el desequilibri social, i el socialisme que ha engendrat amenaçant la destrucció de la civilització humana hauran despertat l'esperit adormit i eixamplat l'ho¬ ritzó estret que s’havia congriat sots la malèfica influència que ha dominat a les classes il·lustrades de l'Europa des del Renaixement fins avui dia. Per les concavitats del món so¬ cial, sense que aparegui per la superfície, xiula el vent de la caritat, sentiment aglutinant, civilitzador per excel·lència, cria¬ dor de vincles entre els homes i organitzador de la massa humana. Les institucions benèfiques es multipliquen, les as-

48

j. TORRAS I BAGES

sociacions humanitàries augmenten, les obres de caritat crei¬ xen i després de la ruïna universal produïda pel torb revo ueionan, elles han d'ésser els carreus amb què s'ha de bas¬ tir 1 edifici social del pervindre. Elles són filles de la llibertat i de la gracia, i aquestes crearen en l’Edat Mitjana la con- suetud, arrel de les llibertats populars en nostres antigues re gi°ns i fins avui en les terres dels anglosaxons; l'associació es el desenrotllament orgànic de la societat, els homes s'as- socien mes quant més desvalguts estan, les antigues enti¬ tats socials element essencial del regionalisme, es formaren espres de 1 amhilament de la societat antiga. La supèrbia humana fa que l'home sols cerqui l’adjutori de son pròxim quan ho necessita; i avui, trobant-se l'organisme social qua- si be tornat pols, és indubtable que l’instint de conservació

nuc is rtaUrament dC ^ Vlda regi°nal en els Pnmers nuclis socials necessaris a la col·lectivitat humana, reproduint-

ZL qUG d°na comenÇament a l'Edat Mitjana: Corruptio unius generatio alterius. y

III

Perquè avui dia havem inventat un mot propi i expressiu de la manera d·ésser de la societat actual. Parlem de mas ses humanes en lloc de parlar de pobles; d’una gran multi¬ tud no en diem una reunió de poble, sinó una massa per¬ 'l e als individus els falten sentiments que els uneixin orga- msme que els concerti, cap que els governi. Ve**.'. si!ut oves non habentes pastorem.1

Lorgumsmc natural de la societat ha d'ésser etern, com tot orgamsme natural d’un ser ha de durar tant com aquest

.1SsPaSÍOrS de P°bIes de <luè parla Homer avui fan falta. Per aixo hi ha masses humanes i els homes són com ovelles qui

1. Marc, IX, 36.

CONSIDERACIONS SOCIOLÒGIQUES SOBRE EL REGIONALISME 49

no tenen pastor. El perfeccionament humà, el refinament humà, no destruirà mai la necessitat que els homes tenen de pastors. La gran dificultat està en que aquests sien bons.

La centralització, la burocràcia, que és sa forma legal, ha volgut subrogar-se a les antigues autoritats socials, i la di¬ recció de les regions ha quedat en les seves mans, o més ben dit, ella ha acabat de desfer les regions. El govemament local, radministració local, han finat, i, per tant, ha finat també la vida regional; i com les coses humanes estan lliga¬ des les unes amb les altres, la mateixa organització econò¬ mica ha deixat de tenir el caràcter local, per lo qual el poble, havent perdut sos caps naturals, no és estrany que faci bo¬ geries. Tot ha contribuït al desconcert social. Les idees fona¬ mentals són negades o posades en dubte. Ja Thiers 1 es quei¬ xava de que avui es degués demostrar aquell conjunt de principis, evidentment necessaris, que en segles normals se¬ ria una falta de respecte a la consciència humana el voler provar; abans d'ell el nostre Lluís Vives, testimoni dels tron¬ tolls socialistes de l’Alemanya esdevinguts després de la re¬ bel·lió luterana, demostrava com el desordre popular era conseqüència del desordre introduït en les idees.2 En l’ordre pràctic la centralització política i administrativa d'una ban¬ da, i d’altra l'oblit de les classes dirigents de llurs deures socials, l'afició al luxe i als plaers, han tret de sos llocs naturals aquells qui tenien per la Providència el caràcter d'autoritats socials; i la multiplicació popular ha vingut quan

1. «Puisque la société française est arrivée à cet état de perturba- tion raorale que les idées, les plus naturelles, les plus évidentes, les plus universellement reconnues, sont mises en doute, audacieusement niées, qu’il nous soit permis de les démontrer comme si elles en auraient besoin... il faut, si on ne veut pas que la société périsse, prouver ce que, par respect pour la conscience humaine, on n’aurait jamais autrefois entrepris de démontrer.» (De la Propriété, avant-pro- p°s.)

2. «Ex dissensione opinionum ventum est ad dissidium vitae.» (De Communione rerum ad germanos inferiores. Edit. Val.)

50

J. TORRAS I BAGES

precisament han disminuït els caps qui devien conduir-la. D’aquí que puguin ara dir-se al món aquelles paraules d'an- tiquíssim profeta: «Has multiplicat de gent, però no has augmentat d’alegria.» Puix si bé les dissensions socials són molt velles en la història de l’humà llinatge, no obstant, avui tenen una manera particular i significativa. «Sota de l'antic règim cada patró anava al combat sostingut per sos clients, obrers i domèstics, mentre que a l'hora present ell els troba armats davant seu. Aleshores després de la brega l’home trobava en l’obrador i a casa seva la pau i un repòs repara¬ dor. Avui dia hi ha brega dins de casa i dins de l’obrador» h L’autor de les precedents línies posa el remei de la so¬ cietat en el restaurament de la Religió, de la Propietat i de la Família, tres elements essencials de l'ordre humà avui for¬ tament pertorbat. És cert que aquestes tres institucions fo¬ namentals estan basades en la llibertat; que la Religió no pot ésser imposada a la força, que la Propietat deu ésser lliure en sa constitució i transmissió, i que la Família s’organitza mit¬ jançant el matrimoni, acte essencialment lliure, i es manté per l’autoritat del pare; mes essent elles necessàries, la força social les ha de protegir i l'organització d'un poble serà més perfecta en quant més eficaçment les protegeixi. D'altra ban¬ da, aquestes tres institucions responen a altres tants instints de la naturalesa humana, fortíssims, indestructibles i que fଠcilment es desfrenen; són fecundíssims i verdaders òrgans de l’activitat social quan van ben governats; principi de dissolu¬ ció i d’anarquia quan ixen de la vereda que els ha marcat la Providència. La forma regional fomenta admirablement les institucions protectores d'aquests tres instints fonamentals de la vida i de la societat humana; l'uniformisme, l’absolu¬ tisme centralitzador, les debilita i enflaqueix. Ben bé es pot afirmar que els és enemic, i l’experiència històrica confir¬ ma la veritat d'aquesta sentència teòrica. La forma regio-

1. Le Play, La Réforme sociale, vol. I, pàg. 49.

COXSTiHillACI ONS SOCIOLÒGIQUES SOBRE EL REGIONALISME 51

nal no cohibeix la naturalesa, i així veiem que baix son imperi l'organisme social presenta les tres institucions expressades amb una fecunditat exuberant, i amb una força que fa indes¬ tructible la societat. El centralisme, uniformista per necessi¬ tat, en xucla la substància, les torna anèmiques, invadint les seves funcions i impedint-los sa pròpia activitat atrofia aquests òrgans essencials de la societat, en detriment de la sanitat de vida del consorci humà. ^No és evident per l'home qui sap d’història que d’ençà que l'absolutisme reial primer, i després amb molt augment el revolucionari, dominen en aquestes parts d’Europa, la Religió, la Propietat i la Família, reduït el cercle de llibertat d’acció en què es movien, han dis¬ minuït aquella força fecundant, expansiva i consoladora, que escalfava a tots els membres del llinatge? ^No és un fet molt eloqüent el d'avui dia que sien principalment les races anglo¬ saxones les qui estenguin el cristianisme i el fixin en les noves civilitzacions de la Unió Americana i de l’Austràlia, no tenint elles, com de bon tros no tenen, com les llatines tan¬ tes condicions naturals per a exercir el proselitisme? I la virtut colonitzadora que posseeixen en general, (-què prova sinó que la vella Anglaterra, guardadora de l'organisme so¬ cial de l'Edat Mitjana, pot proporcionar bona llavor de civi¬ lització estable a les noves terres, restant xorques per a tan noble missió les nacions qui més fortament han sofert la in¬ fluència centralitzadora i esterilitzant de la Revolució?

Potser a algú li farà estrany que el regionalisme pugui in¬ fluir favorablement en la Religió; mes d’això ja se n'és es¬ crit a Catalunya; i pot posar-se fins a l'evidència. És cert que la Llei de Jesucrist és la Llei de tota la humanitat, que és la religió universal, mes, com a obra de l'Autor de la natura¬ lesa, és la institució més natural i humana que jamai ha exis¬ tit en el món. El ser una institució sobrenatural no li treu el caràcter natural, al revés, l’hi confirma; com l'element ra¬ cional, lluny de fer perdre a l’home la naturalesa comuna a tots els sers animats, el constitueix l’animal més perfet de la Creació. Així també el Cristianisme, religió universal, és

52

J. TORRAS I BAGES

- f% r-‘

regionalista per excel·lència. Ses autoritats regionals són sos¬ tingudes pel summe poder qui la governa, com a principi es¬ sencial de sa constitució i com a raó d’ésser de sa existèn¬ cia. Deixa que la vida religiosa dels pobles lliurement es des¬ enrotlli en ses respectives regions sota la direcció de les auto¬ ritats locals; la pietat revesteix diferents matisos; les ceri¬ mònies públiques serven generalment a cada lloc les formes tradicionals; i els doctors eclesiàstics assenten el gran prin¬ cipi teològic, generador podríem dir d’aquest regionalisme re¬ ligiós, de que la gràcia segueix i es conforma a la natura¬ lesa. Tot lo antinatural és antireligiós: cap artifici es lliga de debò amb la Llei de gràcia; la religió serveix per adobar la societat, i com els adobs de la terra en el conreu agrícola, es converteix en una mateixa cosa amb ella. És un fet des¬ graciadament comú que molts perden la fe al deixar son país, i no és extraordinari el recobrar-la al tornar a la pròpia terra i al sentir de nou la influència dels estímuls locals.1 tQuè ensenya aquest fet sinó que la vida regional és intrín¬ secament favorable a la vida religiosa? La pietat cristiana localitza les afeccions; la devoció, forma exquisida del més alt dels humans sentiments, s’encarna preferentment en els llocs nadius, i mentre les altres afeccions de l'home van i vé¬ nen durant el curs de sa vida i segons els accidents de sa exis¬ tència, aquell persevera constant fins a la fi. L’humanitarisme revolucionari, les fofes formes religioses de certs cosmopo¬ lites, no tenen consistència, vaguen segons el vent d'on bufa, mai seran populars ni generals, no obstant ses pretensions universalistes; la fe, qui fa forts als pobles i és el glutinum social qui lliga entre si als homes, rectifica els esperits i els alça fins al Principi de tota perfecció. Ja des de Jacob,2 qui com nostres avantpassats els celtes, consagrà com a santua¬ ri una pedra, i santificà llocs determinats, la fe, conformant-

1. Recordem amb aquest motiu el bell Cuento de color de rosa de l’escriptor regionalista Trueba, titulat La resurrección del alma.

2. Gènesi, XXVIII, 18.

CONSIDERACIONS SOCIOLÒGIQUES SOBRF. EI. REGIONALISME 53

se profundament amb la naturalesa de l’home, cerca llocs on d’una manera més influent es manifesti, com la resplen¬ dor solar lluu més quan pega a certs penyals. ,• A quins ulls de català no reflecten la llum cristiana els alts penyals de Montserrat? Els santuaris de la nostra terra, les solemnitats religioses del nostre país, les imatges del nostre lloc, parlen amb molta més eficàcia a la nostra ànima el llenguatge de la devoció; per lo qual sovint veiem al qui viu en les repú¬ bliques de l' Amèrica, o en les colònies australianes, trametre a la iglésia on rebé les primeres i més fortes impressions de la pietat, que encara li duren, un present o joia en testimoni de vera amor. I és perquè fins els principis més generals, l'espiritualisme més alt, en l’home, cerquen materialitzar-se, fent-se sensibles o plàstics com ara diuen, identificant-se la idea amb l'objecte, essent aquella més penetrant en quant aquest més mou les facultats afectives de l’home.

Un sociòleg modern, autor de la utopia més colossal que hom hagi imaginat des de Plató ençà, però d'un talent indis¬ cutible, l’August Comte, assentà el principi de la major efi¬ càcia que en l'home tenen les facultats afectives sobre les intel·lectuals; així demostra també pensar la Iglésia catòlica ordenant totes ses cerimònies en virtut d’aquest principi, i ^qui dubta que al sentiment de pietat, a la fe religiosa, han de donar força els records de família, les tradicions locals i la llengua indígena que ensems ens posa en comunicació amb els homes qui més estimem, i amb Déu, a qui devem pro¬ fessar la summa amor? I és tanta aquesta benèfica influència regional en l'exalçament de la pietat cristiana, que en nos¬ tres dies havem vist a Lleó XIII deturar-se en les negociacions amb Rússia referents a coses vitalíssimes de la Iglésia de Po¬ lònia, abans de consentir la prohibició de la llengua nacional dins del temple; i en la populosíssima Chicago,1 ciutat, com

1. Vegi’s la interessant correspondència de Chicago publicada en La Civiltà Cattolica», sèrie XV, vol. IV.

54

J. TORRAS I BAGES

és sabut, bastida totalment de nostres dies, la divisió i funda¬ ció de ses noranta parròquies catòliques s’és feta per llengües. £Í no és signe també de l'enllaç natural que hi ha entre la pie¬ tat i el Regionalisme, el fet de que la base de la forma regio¬ nal anglesa sia la parròquia i la unió de parròquies, que for¬ men com el primer membre de sa administració i governa- ment local? Aquesta unió entre lo espiritual i lo temporal, en el sistema anglès, és fruit d'un perfecte coneixement de l’ho- me, i un medi de fer respectable l'autoritat secular que per sa naturalesa és dura i exigent; la dolçor del principi espiri¬ tual la suavitza, la fa amable i respectable davant de tots els parroquians.

Els revolucionaris i aprioristes, gent desnaturalitzada per- que obra en virtut de principis abstractes sense tenir en compte la naturalesa humana, solen mofar-se de la forma consuetudinària i casuística, pròpia del govemament i legis¬ lació regionals, i és perquè ignoren el misteri de l'home, i els mòbils de la voluntat humana i que cada home és un món. A ells potser també els farà estrany el donar tanta impor¬ tància en el règim social i polític a la pietat; mes, no obstant, com ja havem insinuat, Le Play i el mateix Comte,1 aquest malgrat son ateisme, reconeixen que la restauració social ha de començar pel restaurament de l'esperit, pel restaurament de l home com diu Taine, i en altres paraules havia ja dit el nostre Eiximenis abans que s’inaugurés l'Edat Moderna, afir¬ mant al tractar de la moral social «que no és res bo a l’hom si ell en si no és bo», és a dir, que ni lleis, ni preceptes, ni autoritats tenen tanta importància pel bon règim social com les virtuts dels ciutadans. El fundador del Positivisme assentà un principi, que sembla més propi d’una escola mística que

ComtP' en les discussions amb sa muller, tot sovint es queixava /J31.^116513 havia deixat de ser revolucionària, ni ell havia Sa TnV6rSÍÓ a Eaiíruisme. En s°n apassionament per Uotilde de Vamv deia que espiritualment s'havia casat amb ella un dia que es trobaren en una iglésia de París.

CONSIDERACIONS SOCIOLÒGIQUES SOBRE EL REGIONALISME :o

no pas d’una escola positivista, al dir: Le progrés social rc- posc essentiellement sur la mort. 1 I en efecte, tal com sia la idea que de la mort tinguin els homes, serà l’ordenació so¬ cial; la idea de la mort determina la regla de la vida. ^Que és la mort en el centralisme social, tret l’home del seu lloc propi, sinó un incident sens importància que ni quasi mou les afeccions, ni interessa els sentiments, ni fa reflectir 1 en¬ teniment? La mort, en la regió revesteix la solemnitat que li és pròpia, les afeccions socials somogudes li obren pas en l'esperit dels ciutadans i aquell pràctic memento homo, oït amb major recolliment i afecte, és una predicació de mora¬ litat i de justícia naturalment dirigida a rectificar les rela¬ cions dels homes entre si, a dominar les passions grolle¬ res i a fer estimar més la perfecció de la vida.

Si l'instint qui fa cercar a l'home les coses sobrenaturals, si la religió qui l'educa i governa per missió divina, no obs¬ tant de son caràcter general, espiritual i essencialment humà, són més fomentats i rectament desenrotllats en la forma regional de la societat, que no pas en la forma centralitzado¬ ra; també l’instint de posseir, i la institució social de la pro¬ pietat que l'encamina i determina, essencialment mundans i de caràcter temporal, troben en la vida regional un més fàcil desenrotllament; i aquest instint pertorbador i egoista, mes d’imprescindible necessitat en la societat mundana, pren un curs benèfic i civilitzador complint els fins que li ha im¬ posat la Providència.

El socialisme és una malura del cos social sobrevinguda sens dubte, com totes les malalties, per haver-se desordenat i desequilibrat sos humors o principis essencials. Convé, doncs, més que no pas estudiar i aplicar els pal·liatius al mal, per més que això degui també fer-se, restituir al cos social aquella posició convenient que l’experiència i la raó ense¬ nyen ésser-li condició de sanitat i de bon temperament. És

1. Cours de Philosophie positive, IV.

56

clar que ja causa radical i primera del mal, que el medi es

SUarir'10' són essencialment espirituals; Comte Le

trat d ame' 8en* tQta positivista- eloqüentment ho han demos-

M ractual estat de ^composició sodat

vies encara que el desconcert del cos vingui d'un princini

^ln ' 1 no tmgui total restaurament sinó acudint a re- meis sobrenaturals, emperò també és cert que aquests per si sols no son suficients, com ho demostra el fet de que el Summe Pastor de la Iglésia a l'ensenyar els camins que con

d s teemnr T 3 del present “»«icte, acut també a me- cipi frT 1 aconsella remeis d'ordre econòmic, fis un prin-

que totTvendae Dé Cnstianisme <Jue IW, si bé deu creure obstant ha de vale" " ^ sempre necessita de son auxili, no per Snyer son f d? 53 * aCt™tat f “telligència son mèrh i ' •T'16™ *ue “ mxò està l'arrel de tot

a nquesa en els temps moderns és l'haver perdut Iasilnf icacio social, haver-se materialitzat del tot desfent-se deies

erpn^T118 qUe fmS en VorS^me de la propietat feudal li

antigamenTJ'un11 benefid de ,a classe ^balladora. Hi havia ntigament duna manera implícita en el dret social amielT

dret canònic: b^f^ToPeq;:i perTreg^r Ti d"' ” f generaI' h° eren «***

L l i d°nar'Se a Ia bona vida^ sinó que la posses-

quia sociain<|UeSaf,“nStÍtUÏa “ graU suPerior de la jerar- quia social, la influencia, poder, maior il·lustració i

materials i morals del qud devien esrLr “n bé de

subordinats. Segons la vera doctrina, el propietari el n.tr

ía locietat 6 una ^ genera1' tenen u^a especial destinació en a societat, una missió que complir envers el seu pròxim-

s°n com uns funcionaris de dret natural sobre del™'

CONSIDERACIONS SOCIOLÒGIQUES SOBRE EL REGIONALISME

57

recau l’obligació de dirigir les classes més nombroses; per això modernament a aquells se’ls ha anomenat classes di¬ rectores... precisament quan havien deixat de dirigir.

Havem dit anteriorment que l’organisme essencial de la societat devia durar tant com aquesta. En altres termes, però d’una manera idèntica en la substància, els pastors de pobles de què parla sovint la Ilíada, els senyors de l'Edat Mitjana, i els propietaris, capitalistes i patrons de nostres temps, o les autoritats socials, com les anomena Le Play, són una matei¬ xa cosa. El senyor d'esclaus per la misericòrdia divina ha desaparegut de la terra; però el senyor qui dirigeix exerceix autoritat i disposa de la riquesa social, naix de les mateixes entranyes de la societat per la força natural de les coses, i l’experiència històrica demotra que, quan per violència o altres causes, han desaparegut uns senyors al moment n’ixen d'altres, i així continuarà essent en la successió dels segles.

Voler destruir la jerarquia social, fundada principalment en la riquesa o en la possessió de la propietat, com prete¬ nen els socialistes, és una utopia i una bogeria; lo que convé és estudiar la manera de servar l’equilibri social, com la pro¬ pietat i la riquesa en general, sense perdre sa naturalesa par¬ ticular, com pretenen els collectivistes, pugui estendre més son benèfic influx sobre les multituds.

L’instint d’adquirir i de posseir, com tots els instints, que la Providència ha sembrat en el cor dels homes, necessaris per a la conservació individual o social, té una força extraor¬ dinària; i quan no se'l volta de les condicions convenients es torna destructor, i en lloc de servir a la civilització serveix per a portar la comunitat social a l’estat salvatge. És en va pretendre remeis legals,1 i més avui dia que no pas antiga¬ ment. El voler posar mida a l’acumulació de les riqueses en mans d'un particular per medi de disposicions legislatives,

1. Aquesta sembla ésser l’opinió de la Iglésia explícitament ma¬ nifestada per Lleó XIII en el discurs dirigit als obrers francesos, en la peregrinació de 1889, el dia 20 d’octubre.

58 J. TORRAS I BAGES

no sols és contrari a la propietat natural i necessària, sinó que, demés, és enterament inútil. La riquesa en la forma fidu- ciària s’escapa a totes les malles de la llei, i no obstant ella és influentíssima en la civilització i en el benestar material i moral dels pobles, i avui veiem que tenint-la en grau superior en ses mans els jueus, amb ella estrangulen els civilitzats po¬ bles de l’Europa. De lo qual resulta que, vexades la propie¬ tat i la indústria per una legislació amb tendències socialis¬ tes, al compàs que aquelles manifestacions benefactores, con- venientíssimes i necesàries, de l’ordre econòmic, queden debi¬ litades i disminuïdes en l’eficàcia de sa missió social; la ri¬ quesa fiducària, que per sa naturalesa pot tenir una existèn¬ cia més arcana i independent del Poder legislatiu, creix, es multiplica i avassalla a governs i a pobles. La riquesa en aquesta forma es despulla de les entranyes de misericòrdia, i sembla que sense fer mal a ningú; sa existència especial, no personificant-se en un home, ve fàcilment a ésser inhumana; el propietari, el patró industrial, tenen altres qui els ajuden en el treball productor de la riquesa, amb ells deuen estar ne¬ cessàriament relacionats, amb ells viuen i es tracten, lo qual fa nàixer relacions entre ells que d’una banda obliguen el pro¬ pietari i el patró industrial suaument envers els dependents; i aquests, per sa part, tenen una persona visible i determinada a la qual dirigir les seves reclamacions. No són possibles les vagues contra els acumuladors i posseïdors de la riquesa fiduciària.

D’aquestes simples consideracions se'n dedueix l’oportuni¬ tat i conveniència de fomentar la propietat i la indústria, i de cercar la forma social que més les protegeixi de les absor¬ cions de la riquesa innominada. És cosa indubtable que tots els grans interessos socials estan entre si lligats, són com els primers principis en l’ordre especulatiu; l'alterar l'un porta, per consegüent, l'alterament de l’altre. La centralitza¬ ció política i administrativa porta la centralització literària, i d’una manera essencialíssima la centralització econòmica. i-No veiem, per ventura, capitals qui sense tenir una gota de

CONSIDERACIONS SOCIOLÒGIQUES SOBRE EL REGIONALISME 59

producció ni agrícola, ni industrial, ni mercantil, són, no obstant, potències econòmiques? I <;què és això sinó mani¬ festació de que el centralisme administratiu duu per corol·lari una centralització econòmica? El papa Lleó XIII, entre altres remeis per a adobar el present conflicte social, proposa la conveniència de que s’augmenti el nombre de propietaris, que disminueixi la distància cada dia major entre els posseïdors de colossals riqueses i el poble menut; i això és indubtable que fóra un derivatiu convenientíssim per a curar l’agudíssi- ma irritació socialista que avui té encaparrats a tots els homes de bona voluntat. La descentralització del capital o de la riquesa, amb summa naturalitat i ordre vindria, si vingués la descentralització de la vida social. Potser a algú li sembli que el sistema regional fóra contrari al poderiu econò¬ mic, que aquest es troba més protegit per l'acumulació de grans capitals o riqueses. Mes l’experiència ensenya que aquestes acumulacions no són favorables a la multitud, a la generalitat del país, que fan perdre l'estímul del treball; puix evidentment es veu que en aquesta forma econòmica li és impossible al simple treballador, per intel·ligent, per actiu, per retingut que sia alçar-se mai a la condició d'amo, puix queda ofegat per aquest, qui tot sovint no és un home, sinó una legió. Tal volta diràs que avui dia, atenent al mercat in¬ ternacional, és necessària la gran indústria, que suposa els grans capitals, i en això no et faré la contra; mes sí resulta indubtable que el treball nacional, que la indústria agrícola i manufacturera sòlida, durable, d'influència benèfica gene¬ ral, material i moralment, sobre del país, es troba únicament en aquesta forma de descentralització econòmica que junta els homes amb sa terra, favoreix l’esperit de família, fomenta l’amor a la regió, fa el treballador més home que no pas màquina, puix el col·loca en un medi més educador i que li obre l'esperança d'un pervenir millor.

<• Qualificaràs, potser, d’utopista el que escriu aquestes lí¬ nies, perquè no et dóna el medi de sortir del present estat econòmic? Mes ,-és alguna vegada utopia la veritat? És indub-

60

J. TORRAS I BAGES

table que no. Els estats socials, les dificultats i conflictes, no es curen amb una recepta de doctor; la mà invisible qui go¬ verna als pobles condueix les coses pels camins convenients: mes la difusió de la veritat, la defensa de lo just, la indicació de lo convenient per més que porti dificultats en sa pròxima realització, prepara els esperits, il·lumina les intel·ligències i empeny les voluntats envers el punt que es desitja. Sant Pau ni pretengué abolir l’esclavitud, que portava també en si un gran conflicte econòmic, ni es pensà mai veure-la finar; mes l'empenta que li donà la portà a una mort natural i gens violenta. El gran principi de Bonald de que tota transforma¬ ció social va precedida d’una transformació en les idees, que¬ da sovint confirmat per l’experiència històrica; per lo qual treballar pel restaurament de la descentralització del treball i del capital, que en el fons s'identifica amb la forma social que anomenem regionalista, lluny d'ésser una utopia, és una obra humanitària i meritòria a la qual convé que contribuei¬ xin tots els homes d’influència social.

La propietat per excel·lència, la típica, la històrica, la que representa millor el principi tradicional, la d’influència més moralitzadora, que més agermana a tots aquells qui han de contribuir a sa explotació, és a dir, la propietat agrícola, és evident com més fomentada i ennoblida queda per la forma regional, que no pas quan en la societat domina un règim centralitzador i uniformista. I aquesta influència és recípro¬ ca, puix, com observa Le Play, els magistrats rurals, les auto¬ ritats locals més respectables són les qui naixen de les en¬ tranyes de la terra; així com els grans propietaris, educats i moralitzats per la pràctica de la vida regional, acostumats a l'art de governar per la direcció immediata que han tingut de ses pròpies coses, són els més dispostos i de millors ga¬ ranties per a regir les regions, amb les quals demés estan identificats moral i materialment. El caciquisme és una de¬ mostració experimental de la veritat assentada per Le Play. Quan les autoritats socials legítimes i naturals defalleixen, surten les autoritats socials bordes i, de consegüent, pertorba-

CONSIDERACIONS SOCIOLÒGIQUES SOBRE EL REGIONALISME 61

dorcs, dissolvents i opressores; i, no obstant, són una neces¬ sitat. Abyssus abyssum invocat. Un sistema social artificial i bord ho és fins en sos elements constitutius. L'actual règim polític exigeix els caciques, i per bona voluntat que tinguin els qui estan al cap del govern de la nació, no poden pres¬ cindir d’ells. Quan d'un país desapareix la força moral, intel- ligent per naturalesa, la força bruta, tirànica i tot com és, fa son servei i és millor que no pas l'anarquia; els actuals caciques són els qui supleixen a les autoritats socials anul- Iades i encaixen amb l'autoritat superior per a formar l’or¬ ganisme funcional de la vida pública. Són un signe dels temps; reproducció d’aquells quefès qui en antigues èpoques llegim que s’emparaven de certes afraus manant en elles amb absolut domini, constituint una espècie de govern de fet, que dura fins que la societat torna a entrar en el camí natural de la vida civil.

Però no ens moguem ara de provar la benefactora influèn¬ cia del regionalisme sobre la propietat agrícola. Els homes de la terra, com abans deien a Catalunya, eren el nervi de la societat, el sosteniment de les institucions, els guardians de les tradicionals consuetuds; i és perquè els homes vera¬ ment eren de la terra, com les muntanyes, els rius, els altres accidents geogràfics; així com les masses flotants que fa el centralisme tenen el caràcter no cosmopolita, com general¬ ment se sol dir molt malament, puix aleshores tindrien un caràcter superior, i no tenen sinó un verdader nihilisme, constituint una espècie híbrida, o més ben dit, restant-los solament les qualitats ínfimes, animalesques del llinatge. Amb el règim de permanència dels propietaris en llurs fin¬ ques, les famílies es lliguen amb la terra, ix naturalment aleshores el sistema que en Le Play anomena de famílies - soques, de les quals tan bell esplet té Catalunya, les quals donen a la terra els conreadors convenients i el sobrant de personal a les indústries, a les lletres o a les colònies, man¬ tenint, emperò, sempre ferm el vincle que els lliga amb la casa pairal. Aquest conreu pràctic pel mateix propietari, o

62

J. TORRAS I BAGES

sota la seva direcció, fonamenta pels medis que naturalment ell posseeix, dóna fecunditat a la indústria agrícola, enno¬ bleix la classe, i apartada aquesta dels grans centres on do¬ minen el luxe, l'ociositat i altres vicis, és com la deu que proporciona a la nació la gent de més vàlua i li dóna una prosperitat material de més soliditat i durada puix la ri¬ quesa social que es funda en la producció de la terra, o en indústries amb aquesta íntimament lligades, és la que dóna a un país, segons els mateixos economistes moderns, una prosperitat econòmica fundada en ses bases naturals. Els signes de decadència en la indústria agrícola que avui es noten gairebé per tot Europa, la despoblació creixent del país rural, la ruïna d’una gran part de propietaris, la pèrdua del bon sentit i de les altres qualitats morals que abans dis¬ tingien els treballadors de la terra, evidencien la mala om¬ bra que el centralisme avui de moda i imperant llença sobre la propietat agrícola, i indirectament sobre la societat huma¬ na, de la qual aquella és com l’element de més força. A Cata¬ lunya ni tenim la gran propietat agrícola, ni la desitgem; domina una distribució molt equilibrada, ni divisió, ni con¬ centració excessiva, sortida de rexcelientíssim principi de la llibertat de disposar de llurs béns que aquí tenen els pares de família. La gran propietat potser dissimula més o menys les males seguides de la no residència; consent una explo¬ tació en gran escala, un home ja de coneixements tècnics qui la dirigeixi; però quan, com aquí passa, el comú és la propie¬ tat mitjana, la falta de la direcció del propietari qui doni amb sa intel·ligència el to a la indústria agrícola per força ha de donar resultats miserables.

Mes, puix que avui la riquesa industrial té una importàn¬ cia tan grossa en l’ordre econòmic, convé fixar-se també en si a ella, com a l’agrícola, el sistema regional li és favorable. Ja havem dit la dependència necessària que hi havia entre aquestes dues indústries, i com el desenrotllament manufac¬ turer de més soliditat i permanència era el que es fundava sobre l’agricultura del país; i ara cal afegir-hi que si les mas-

CONSIDERACIONS SOCIOLÒGIQUES SOBRE FL REGIONALISME 63

ses humanes dedicades a la manufactura, per evident expe¬ riència per tothom reconeguda, estan en una decadència mo¬ ral espantosa, si constitueixen un perill social, és indubtable¬ ment perquè els falta l'ombra benefactora de les autoritats socials, qui tan bé i amb naturalitat apareixen quan es prac¬ tica la forma regionalista. L'il·lustre economista catòlic Car¬ les Perin,1 al ponderar els bons oficis que ha d’exercitar el patró industrial envers els obrers, si es vol que es retorni l'estat social present, posa com per base de tots ells la ne¬ cessitat de que el patronat sia essencialment local i tant els savis com els industrials d'esperit cristià i, de consegüent, humanitari, qui cerquen la manera, els primers en llurs escrits i els segons en llurs establiments, d’acabar el pre¬ sent conflicte, tots posen, per obtenir-ho, com el medi més eficaç, localitzar les indústries i amb els blaníssims vincles de la propietat i de l'afecte unir el treballador, casar-lo, amb la fàbrica. Veiem, doncs, els homes de la terra de l’Edat Mit¬ jana, de què havem parlat, lligats amb el país, ésser l'exem¬ plar típic dels sociòlegs moderns, encara que sens anome¬ nar-los, tal volta per no passar per endarrerits. Sempre les lleis de la societat seran les mateixes, perquè l'home és sem¬ pre el mateix.

Davallant, ara, del to de generalitat que domina en el pre¬ sent opuscle, volem fer algunes observacions sobre la conve¬ niència de modificar d’una manera blana, racional i lliure la consuetud de les successions a Catalunya. Mai defensarà prou la nostra terra la llibertat civil que els nostres passats li llega¬ ren, sempre ha de treballar per a sostenir l'autoritat dels caps de casa qui poden disposar a son albir dels béns que posseeixen; però la present constitució social, la multiplica¬ ció popular, les passions democràtiques tan vives avui dia, són mortals enemigues dels homes assenyalats, amen la igualtat entre els ciutadans i encenen una neguitosa enveja contra les

1. V. El Patrono, cap. I.

64

J. TORRAS I BAGES

fortunes opulentes. Sembla, doncs, que la pràctica saviesa aconsella als posseïdors de grosses fortunes que procurin, al repartir sa herència, no l’acumulació de capitals en una mà, sinó tota la distribució possible, sempre que això no sia en detriment de l’agricultura o de la indústria. Per això, una de les més constants aspiracions del sociòleg modern ha d’és¬ ser fer penetrar en la consciència individual, en l'esperit del ciutadà particular, el sentiment social; així com també ha estat l’ofici del sacerdot mantenir i fer viure en el cor dels cristians el precepte de la caritat, al qui voldrien ofegar la multitud d’afectes desordenats que engendra l'egoisme de fa¬ mília. Aquest principi d'equilibri és tan necessari que el mo¬ dern ateisme social no ha tingut altre medi per a sortir del pas que inventar el raquític altruisme, caricatura de la cari¬ tat cristiana. La fundació de cases poderoses és un somni que afalaga els acumuladors de grossos capitals; una dinas¬ tia biillant sembla una columna alçada a la memòria del fun¬ dador, i la possessió de grans riqueses la manera d'assegurar la perpetuïtat de la família. És cert que el principi inspirador de la nostra legislació en matèria de successions fou la con¬ servació de les cases, principi excel·lentíssim que no solament no devem mai rebutjar, sinó procurar sempre fomentar din- tie de les conviccions humanes; però les circumstàncies so¬ cials han mudat i restant bo el principi havem d'ensenyar sa discreta aplicació. Antigament, en primer lloc, una casa poderosa no era una casa de molt diner, d'una riquesa ex¬ traordinària, tenia per base la propietat territorial, i aquesta, per extensa que fos, devia abans sostenir a una multitud de famílies qui participaven del domini; eren del càrrec del se¬ nyor una bona part de les atencions d'ordre públic i social, lo qual donava per resultat que la riquesa a l'arribar a les mans del senyor principal estava molt disminuïda, de ma¬ nera que és un fet evident que aleshores les fortunes no te¬ nien com ara una tendència a multiplicar-se. Fins, doncs, que la riquesa torni a revestir-se de son caràcter social, torni a ésser un institució d'ordre públic servida per determinades

CONS [DL RAC IONS SOCIOI.ÒGJQM2S SOBRR HI. RI2GIONAI.TSMR 65

famílies, convé que no es vagi multiplicant en mans d’un llinatge; i això en interès d’aquest mateix. Perquè la rique¬ sa, quan qui la posseeix no en comprèn sa naturalesa social i no sap encaminar-la al bé públic, es torna contra son amo; és a dir, es fa corruptora, encegadora de l’enteniment, en- flaqueix la voluntat i endureix el cor. D'això desgraciadament en tenim un exemple convincent amb el jovent ric d'avui dia, que en lloc d'ésser un element d'edificació social, per regla general sols serveix per a donar mal exemple dissipant en el vici lo que el treball dels pares havia acumulat. Puix essent ara molt forts els incentius de la sensualitat, i els es¬ timulants de la vanaglòria, aquestes dues tendències huma¬ nes, tan vives i fàcils de desencaminar-se, amb la possessió de la riquesa s’encenen fora de mida, i amb el diner el jo¬ vent troba el medi de donar-se a ses nocives i torpíssimes complaences. Convé, doncs, que els qui tenen grosses for¬ tunes es posseeixin del sentiment social, irradiació de la cari¬ tat cristiana, i que procurin agermanar les legítimes afeccions de família, l'instint de la perpetuïtat de la casa, el desig de deixar una descendència opulenta, amb ses obligacions so¬ cials i amb l'interès públic de multiplicar les cases de po¬ sició modesta, però assegurada, que són les qui per regla general crien els ciutadans més útils i virtuosos i resten més aferrades a la regió d’on sol fugir, fins oblidant-la, la gent de grans cabals. Perquè la possessió de la riquesa, la fortuna, per si mateixa no té cap importància; seguint l'ordre general mundà està, com tota cosa material, ordenada a un bé espi¬ ritual, és a dir, a la virtut i a la felicitat dels homes.

És notable lo que diu sobre aquest punt el papa Lleó XIII en l'encíclica De conditione opificum. Assenta en primer lloc com a principi fonamental la justícia de la propietat priva¬ da i ensenya que les lleis l'han de fer respectar; mes afegeix també que igualment deuen procurar, dins de lo possible, que la propietat es reparteixi entre moltíssims a fi i efecte d'obtenir grans conveniències que d'això pervindrien; puix, segons el Pontífex, aleshores l’equitat fóra major en la dis-

5

66

J. TORRAS I BAGES

de Ia riquesa' somP^ria el buit que ara es oba entre la gent nquíssima i la pobrissalla; la irritació

bent oue tqUb nqU6Sta P£“eÍX £S gUarÍrÍa més ^ment; sa-

tivitat ^ ó r Va P6r 3 fer Créixer els propis cabals' sa ac- tmtat i diligència multiplicarien la riquesa del país i s’evita-

”arcaremelSraCÍÓ ^ ^ “** *> «« ^ -h Z a

ment Lleó PínTn Grangeres, puix, com diu sàvia¬

ment Lleo XIII, per regla general els homes no es mouen

dons°def VS SI T f hÍ tenen la Vida·1 A<ïueates observa- de Tbot, a Jesucr,st són com una revelació pels ulls

J,h“ pensador i creient; i, eixamplant l’horitzó dins del

núb ic ‘“,a o humanitat- fan esPbrar que a l’ordre

pastat amh el ^evoIució· succeirà un altre estat social Ueis adients dels principis evangèlics i de les

II TqUCS ‘ S0ci0lò*iques 9ue l’observació social ha demostrades, i que la història de la humanitat veurà altre

I Sde MnatUrakSa 1 13 gràda’ qUe ,liga amorosament

dre n i™; fT 6n 53 Vmguda al món’ oonciliant-se l’or- ;,e "at“.al ’el ^brenatural, complint-se de nou cl vell ora-

SoriM PCVC °sculatae sunt· amb la fundació d’un estat

soctal que correspongui més perfectament a la gran aspira- CIO popular del Cristianisme. P

taurada que no Pas la Propietat convé que sia res-

taurada en ses condicions convenients, si es vol trobar la

pau i 1 ordre social, la família. Tot temps de desorganització

fav'ere*McSiSlVl^lnddXrnS “""T esse Quamobrem

Iam vero si pJebis excitètS fSEïS • ^equior partitio bonorum...

diumque longe maius homines ni™ °' .alacntat.em adhibent stu-

SE — - - ’SSZsSOSSí panifS

67

CONSIDERACIONS SOCIOLÒGIOIJES SOBRE F.I. REGIONALISME

social suposa una decadència en la família; tota civilització resistent, fecunda, honesta i verament il·lustrada, té per base principal la família rectament organitzada. Decadència en la família vol dir decadència en la civilització; anihilament de la família vol dir estat salvatge. A aquest ens portaria el so¬ cialisme, qui, dintre de ses libidinoses entranyes, duu, com a fruit de maledicció, la dissolució de la família. És aquesta la cèl·lula primitiva, essencial, el germen de tota la societat; fins podem dir que la societat no és altra cosa que un des¬ enrotllament d’ella, feta a sa imatge i semblança; i en tant la societat és més perfecta en quant més serva el caràcter i condicions d’una gran família. La naturalesa mateixa de les coses, i l’experiència social, demostren la necessitat de que per a obtenir tots sos benèfics resultats i l’influx saludable sobre la comunitat general dels homes que la Providència li ha donat, convé que la família sia permanent i tingui una certa independència, que constitueixi una entitat històrica, és a dir, que es converteixi en casa. Catalunya d’això en té bon exemple en les cases de pagès, que el difunt Permanyer qualificava molt rectament d'aristocràcia d'espardenya, i en les cases de menestrals, amb establiment propi, que es pas¬ saven de generació a generació amb grans avantatges morals i industrials. L'absolutisme reial no féu gran cas d'aquesta utilíssima aristocràcia, l'absolutisme revolucionari amb ses malèfiques influències l'ha desorganitzada, el socialisme la fa impossible. I, no obstant, la societat no tindrà consistèn¬ cia, gravetat i força, fins que aquella es restitueixi. Els mo¬ derns volen democratitzar-ho tot, és a dir, rebaixar-ho, empe- titir-ho, lo qual no costa gran cosa; mes el sociòleg qui tre¬ balla per la dignitat, la llibertat i el bon ordre social, ha de tirar a ennoblir totes les famílies, posant-les en situació de poder participar d'aquelles altes condicions d’educació so¬ cial, que porta naturalment en son si la tradició. El desig de tenir llinatge és una espècie d’instint de l’home que es mani¬ festa sovint de la manera més violenta entre els mateixos revolucionaris. Qui ha llegit un xic sap les ridícules vanitats

68

J. TORRAS I BAGES

d’en Mirabeau, i altres corifeus per l’estil, en aquesta matè¬ ria.1 Mes si bé l’aristocràcia cortesana i ses adherents es convertiren en institució inútil i xorca, en pur element d'or¬ nament públic, sense cap influència en la vida real i positiva del país des que deixaren de complir sa missió social i aban¬ donaren la residència, on naturalment tenien de complir els deures consegüents a sa posició; si bé l’aristocràcia ha aca¬ bat tristament, almenys a Espanya, si en treus rares però no- bilíssimes excepcions; emperò sempre és cert que el sociò¬ leg ha d’aprofitar aquest instint natural a l'home, i treballar pei a la reconstrucció d'aquelles modestes aristocràcies ca¬ talanes, qui, sense tenir les dificultats, ni estar exposades als esculls de la gran aristocràcia, participen del benèfic influx de posseir un llinatge honrat, de pertànyer a una casa d’existèn- cia social reconeguda. El qui treballi en aquest sentit farà més per la consolidació de l'organisme polític democràtic que no feren els nostres legisladors de Cadis de l’any 1812; solament aquesta constitució social, formada per famílies consistents i travades entre si, sostenidores del treball nacional i de la riquesa del país, fa possible i harmònic un règim popular i col·lectiu, com el que existí en l'Edat Mitjana, sobretot a Catalunya, i de què tan desitjoses se’n mostren les genera¬ cions modernes, encara que fins avui no donen mostres d'en¬ cetar el camí per arribar-hi.

És evident que l'existència i permanència de les cases que¬ da protegida pel sistema regional, essent-los mortalment con¬ traris el centralisme o uniformisme. Entre la constitució social per medi de cases i el centralisme o absolutisme parla¬ mentari que avui regeix hi ha incompatibilitat d'humors. L’absolutisme no vol rivals; endogala a la Iglésia, polvoritza a les cases i no vol altres associacions que les qui són se-

mi; a.egi0BQ^eLCOr^Sp0nSaI de París del <<Diario de Barcelona» (22 de maiç de 1893), Mr. Floquet, considerant els molts parents seus, qui te-

ncWesfrepuWtoa “ Repúblira· « son parentm de

CONSIDERACIONS .SOCIOLÒGIQUES SOBRE EL REGIONALISME 69

qüclcs dc l'Estat, i, dc consegüent, representants d’aquest niés que no pas del país. Tota autoritat amb dret propi li fa nosa, tota autoritat social forta li és un embaràs; abans el summe poder polític es lligava en virtut de pactes amb les entitats que contenia la societat i de la qual eren com els òr¬ gans; però el pacte social de Rousseau, llavor dels sistemes polítics que regeixen, desfent la societat, ha produït l’escla¬ vitud legal dels ciutadans, puLx posa a l'individu aïllat enfront de l'Estat omnipotent.

Però ja no és solament la casa, és a dir, la família per¬ manent i tradicional, la que és fomentada pel benèfic influx de la regió i contrariada per l’uniformisme absorbent i avas- sallador, pel centralisme triomfant; la família en son sentit més restrictiu, és a dir, el matrimoni, les relacions entre marit i muller i entre pares i fills, viuen més ufanes, ordenades i fe¬ cundades amb la pura calor de la regió que no pas exposades als mals aires dels grans centres, on solen dominar el luxe, l'afició borratxa als plaers i l'ambició de les grandeses. La vida moderna és la gran enemiga de la vida de família; i el centralisme, és a dir, la concentració morbosa de tota la vida del cos social en un sol o en pocs membres del mateix, és el món per excel·lència que desencadena les passions en els cors dels homes, encén els instints i apaga la suavíssima flama de l'amor, qui, com foc sagrat, deu cremar en la llar domèstica per a conservar la puresa i la fecunditat de la vida dels ho¬ mes. Lligats íntimament l’ordre polític i l'ordre social, in¬ fluint-se mútuament, l’absorció de la vida del país en els grans centres deixa anèmica la vida de l'entitat social i natural que estem estudiant; i el centralisme polític i social aleshores embarguen a l’home, el separen de la família, l'eixalen de les pures afeccions que la naturalesa i la tradició havien fo¬ mentat en son cor, i, suprimint l'ordre privat i domèstic, fan de l’home una molècula de l’ordre públic sense iniciativa ni vida pròpia, quedant així fortament alterat el llinatge humà, l’organisme del qual es funda en l'existència de la família i en la llibertat i independència de les relacions privades, de-

70

J. TORRAS I BAGES

vent únicament vigilar ses extralimitacions el Poder públic, sense pretendre ésser-ne son director com vol la burocràcia contemporània. Taine parla amb paraules que semblen més d’un asceta que no pas d'un positivista, de com a França l'ab¬ solutisme reial, i encara més el revolucionari, després d’ha- ver-se apoderat de l’home, el donà enterament al món. C'est le dernier traií du régime qui, après avoir dérobé Vhomme aux affaires publiques, à ses affaires propres, au mariage, à la famille, le prend avec tous ses sentiments et toutes ses facultés, pour le donner au monde, lui et lous les siensé La religió, la propietat i la família, principis que d’una ma¬ nera forta i blana aglutinen als homes entre si, i el restaura- ment de les quals tant necessita la nostra desencolada so¬ cietat, que es veu amenaçada de mort per la secta dels socia¬ listes, és evident, segons les consideracions que precedeixen, i moltes altres que tu mateix, lector, deduiràs d'elles, que són eficaçment protegides i fecundades per la pràctica de la vida regional.

IV

Però un sistema que aspira a ésser la forma social d'una època, per a reeixir deu acontentar les tendències i satisfer els lícits apetits d'ella. El món modern té posada la seva amor en l’home i en la llibertat, igualtat i fraternitat de tots els individus del llinatge; ha arribat en això fins a la bogeria i tot sovint es troba que en son febrós apassionament ha aga¬ fat un camí que el porta cap a lo contrari d'aquella seva nobilíssima inclinació. No és nova aquesta a Catalunya, per¬ què resplendeix, com sol en jorn serè, en les prèdiques i es¬ crits de sant Vicenç Ferrer i de Fra Eiximenis abans que finés l’Edat Mitjana; i fins contemplant la història dels ho-

1. V. L’Ancien Régime, cap. II.

CONSIDERACIONS SOCIOLÒGIQUES SOBRE EL REGIONALISME 71

mes la veiem que com estrella ix a l'Orient, des de l’anti¬ gor, i va fent cap a l'Occident el curs mai acabat de sa bri¬ llant carrera. Sempre al costat del ver Déu hi veiem honrat a l'home. L'home no se n'adonà de que era germà de l'home fins que Déu li ho digué, i tot sovint se n'oblida, fins ara mateix, si la veu poderosa del Pare universal no li ho re¬ corda. Les temptatives, avui freqüents, de fundar una reli¬ gió sense Déu que serveixi per a enllaçar als homes entre si són una ridiculesa erudita que no donarà cap resultat; els homes, socials per naturalesa, però amb qualitats, passions, interessos i pensaments que entre si es contrarien, neces¬ siten l'auxili de Déu per a agermanar-se; sense Ell la natura¬ lesa queda vençuda pel vici.

Experiment als pechs trau de sospita,

podem dir amb mossèn Ausiàs March; i d’ençà de la torre de Babel són innombrables les ruïnes, escampades pel món, de monuments que ha volgut alçar la supèrbia humana sense comptar amb Déu. L’amor a Déu i l'amor als homes són cor¬ relatius, i l’un no pot existir sense l'altre. L'humanitarisme revolucionari és una rapsòdia viciada dels principis de la reve¬ lació; per això en son nom es plantaren les guillotines, i ell mateix ha resultat xorc i corruptor, i avui ja del tot desacre¬ ditat. El menyspreu de l’home és general en les humanes ge¬ neracions, i fins que Déu ensenyà als homes el preu de l'ho¬ me, aquest no fou comprès; per això és una de les visions més admirables la contemplació de la literatura profètica d'Israel, que ja des dels principis de la societat pressent el valor de l'home, i predica l'humanitarisme, i al pronosti¬ car el triomf i el domini que sobre totes les gents obtindrà el Messies, es funda en que serà el qui deslliurarà el pobre de l’oprimiment del ric,1 judicant a tots amb una mateixa

1. V. Psalm LXXI.

72

J. TORRAS I BAGES

llei; i quan Jesucrist ve a ensenyar sa doctrina de sobrenatu¬ ral restaurament de la humanitat en poques i populars parau¬ les, com de costum, enclou el règim polític dels pobles qui obeiran sos preceptes en contraposició al qui regeix entre els gentils: «Els prínceps i els primats de les nacions les avassallen, però entre vosaltres el major i primer ha d'ésser el servent dels altres».1

De que Jesucrist és el deslliurador de tot l'humà llinat¬ ge, de que l'home sols ateny son últim fi en virtut de l’es¬ forç de sa franca voluntat, de la igualtat essencial que hi ha entre els homes, del dogma que ensenya que tots som fills d'un mateix Pare celestial, veritats principalíssimes i fona¬ mentals de la doctrina revelada, n'ix naturalment la trilogia de llibertat, igualtat i fraternitat. Mes la nostra era, filla del centralisme unificador, no ha sabut infondre a la societat ac¬ tual aquells tres atributs d'un estat social perfecte, imatge de la societat perfectíssima de l'altre món, com ensenya amb gran penetració el mestre Eiximenis en son Regiment de Prín¬ ceps. La llibertat i la gràcia són les dues condicions necessଠries de tot humà perfeccionament; l'absolutisme revolucio¬ nari, sobretot, ha cercat la perfecció social per ministeri de la llei, és a dir, per medi de l'oprimiment de la naturalesa, això és, de l'home i de les entitats qui naturalment surten en la co¬ munitat de la vida humana sobre la terra, perquè, com ob¬ serva sàviament en Le Play, fins la matèixa tendència dels le- gistes moderns de codificar les consuetuds, és a dir, de voler fer dret escrit o que era dret no escrit, és en contra de la llibertat, és desposseir a la societat del poder legislatiu en sa forma més augusta, puix se li fa perdre aquella facultat que inconscientment, però discretíssimament, exercita d'anar modificant la consuetud, segons es modifica la necessitat so¬ cial que regularitza. <■ Quina acció humana deixa lliure la buro-

1. Mateu, XX, 29 i segs.

CONSIDERACIONS SOCJOLÒOIOUFS SOBRE EL RF.CilONALTSMH

73

cràcia liberal? Se't fica a casa, espia ton naixement i a l'hora de la mort t'enviarà son representant per a veure si encara respires. La llibertat pràctica i apreciable és la que es disf ru¬ ta en les relacions privades, en la vida d'home més que no pas en la de ciutadà, dintre de casa teva, en el lloc on vius; però la burocràcia ha desfet la regió, té dins del puny el municipi, tafaneja la família i cerca ficar-se en la Iglésia, recés sagrat dels homes, cobert amb el misteriós vel de l'au¬ toritat divina. La llibertat, doncs, en el règim burocràtic és un nom buit, o, més ben dit, és un nom que significa tot lo contrari de lo que sona; ha vingut a parar a ésser el desor¬ dre de la vida privada.

La destrucció de la noblesa cortesana amb ses adherents no ha fet tampoc avançar un pas positivament a la igualtat i fraternitat socials. Potser la Providència volgué, per medi de la revolució, fer desaparèixer aquelles classes plenes de vanitat i que arribaven fins al refinament de preferir un nom, sonum sine re, al mèrit, al talent, a la virtut i a la verdadera i efectiva importància social. Cosa, no obstant, que amb or¬ gull patri podem dir que a Catalunya tardà molt a ficar-s'hi, i mai arribà a l’extrem ridícul d'altres països, com respecte de Castella ho posa en evidència sa magnífica literatura clàs¬ sica; puix aquí sempre s'hi conegué el llevat democràtic, que fou com la base de la nostra civilització. Emperò la revo¬ lució de seguida, ja des dels primers anys, s’encomanà el mal que deia que volia curar, inventà noves distincions i les sembrà pel món, i baix la forma de condecoracions, creus, graus i títols, multiplicà l’antiga vanitat i l'empitjorà perquè l'estengué més; i no tingué, com la noblesa procedent de l'Edat Mitjana, una missió social que complir, sinó purament la satisfacció d'una vanitat mundana. Així veiem que l'apar¬ tament entre la mà menuda i la mà major, com deien els nostres antics, és gran, i l'odi pitjor que no pas abans, puix dominant aleshores la pietat cristiana en tots els ordres so¬ cials, ablania la duresa que les circumstàncies històriques havien donat a certs estaments, i acostava els homes els

74

J. TORRAS I BAGES

uns als altres per la virtut aglutinant que posseeix. D'altra banda, la revolució, per una necessitat essencial, provinent de sa doctrina i de son procedir, ha fomentat i fecundat els gèrmens socialistes que sempre viuen en el si de la societat, i ha enverinat d'una manera espantosa les relacions huma¬ nes, necessàries en tota comunitat. Les desfrenades concupis¬ cències de tots, el refredament dels sentiments humans, les idees falses, el mancament d'un ideal necessari 1 en la vida per a encaminar envers ells les accions i donar unitat i fi comú a l'activitat dels homes, ha produït la tenebrosa confu¬ sió en què està avui la societat, que fa pensar que aquesta ha d'ésser renovada; i les furioses amenaces dels socialistes, qui es troben amb les promeses de llibertat, igualtat i fraterni¬ tat enterament dissipades, amb els apetits desperts i esti¬ mulats perquè pertot arreu flairen els plaers i riqueses en què passen molts rics sa vida enterament ociosa i inútil, fan reflexionar els homes pensadors qui cerquen un derivatiu als vicis socials i una manera de rectificar i satisfer l'aspiració a la llibertat, igualtat i fraternitat, que en son sentit recte fou infosa al món pel mateix alè de la Sabiduria divina. És clar que lo primer de tot és rectificar les idees, promulgar la Veritat, ja existent des del principi del món, però que sovint queda tapada per les passions dels homes, puix l'home qui coneix la Veritat no té excusa per a no seguir els camins que ella ensenya; i amb molta raó sols per ella vol fer el sacri¬ fici de sos apetits i reprimir la pruïja de ses concupiscèn¬ cies.

1. Escolta el vell sociòleg sant Tomàs sobre la necessitat que els homes tenen d'un ideal: «Quia ergo altius bonum, quam experiri in praesenti vita possit humana fragilitas, homines per divinam providen- tiam ordinantur... oportet mentem evocari in aliquid altius quam ra- tio nostra in praesenti possit pertingere; ut sic disceret aliquod de- siderare et studio tendere in aliquid, quod totum statum praesentis vi- tae excedit... De rebus nobilissimis quantumcumque imperfecta cognitio maximam perfectionem animae confert. Et ideo, quamvis ea, quae su¬ pra rationem sunt, ratio humana plene capere non possit, tamen mul- tum sibi perfectionis adquirit, si saltem et qualitercumque teneat fide.» {De Veritate Catholicae fidei contra Gentiles, llib. I, cap. V.)

CONS 11)1: RACIONS SOClOl.ÒGTQllOS SOBRE EL REGIONALISME 75

La igualtat dels sectaris és la destrucció del món, l’enerva- ment de les humanes facultats, l’anihilació dels estímuls que promouen la civilització, l’ofegament dels més nobles senti¬ ments, la supressió de la virtut i la mort de la humana socie¬ tat. La igualtat i la fraternitat cristianes, filles de la llibertat i de la gràcia, tingueren una manifestació esplèndida en els primers dies del Cristianisme, en aquella comunitat de vida professada voluntàriament pels seguidors de l’Evangeli, i que la Iglésia serva amorosament, com si fossin ses filles predilec¬ tes, hereves de la plenitud de son esperit, i servarà fins a la fi dels segles, en les Comunitats de regulars qui amb franca voluntat amb aqueix objecte s’associen. Però la igualtat es¬ sencial entre tots els homes, la indistinció entre l'esclau i son senyor que predicava sant Pau, no anul·len les grans diferèn¬ cies que hi ha entre tots els individus del llinatge, i que són el germen de les diferències socials, així com també el mo¬ tor de la perfecció i de la germanor humanes. La igualtat no és filla de la naturalesa, ni pot ésser obra de la llei; aque¬ lla produeix constantment la desigualtat, essent aquesta la regla de sa bellesa, el fonament de sa harmonia, i sense ella la naturalesa fóra fastigosa; i la llei és impotent, ridícula, per¬ torbadora i despòtica quan vol transformar la naturalesa. Per això el gran Apòstol dessús dit, en sa magnífica predicació 1 de la igualtat humana, volent igualar les diferències entre els homes i constituir una societat harmònica i fraternal, fer el bé de Déu patrimoni de tots els homes, no acut, com els nostres tirànics socialistes, a imposicions legals, ni sisquera d’ordre religiós; sinó que la funda en la llibertat, esperant en la gràcia que mou suaument la franca voluntat dels homes. Fiat aequalitas, exclama; però això no en virtut d'un mana¬ ment (consilium in hoc do), i sí per la gràcia de Jesucrist.

La igualtat, filla de la llibertat i de la gràcia, és racional, humana, nobilíssima, no entorpeix ni desbarata cap dels ins-

1. II Corintis, VIII.

76

-T. TORRAS t BAGES

tints motors de l’activitat, abans els purifica, fecunditza i Harmonitza ses antimònies: en una paraula, no és antihuma- na, smo la perfecció de la mateixa naturalesa, és l'obra sum¬ ma de la perfecció social, l’objecte predilecte a què es diri¬ geix la revelació i la raó, l'estat social que en l'esdevenidor contemplaven els vidents d’Israel i qual pla traçà meravello¬ sa i popularment Aquell a qui la predestinació divina féu cap de tot l'humanal llinatge. Caigudes per terra les antigues preo¬ cupacions d’una jerarquia que no es basava en la naturale¬ sa, entesa la igualtat segons la norma abans indicada, lliure fundada en la virtut, enaltida pel sacrifici voluntari, servint de tendrums, que uneixen entre si els membres, les autoritats socials que han d’existir mentre el món serà món, respecta- es la religió, la propietat i la família que admirablement aju¬ den per a obtenir aquesta noble igualtat entre els homes de¬ vem cridar a la generació actual: Avant sempre, perquè l'a¬ vançament d’aquesta igualtat significa el progrés de la civi- itzacio i de la virtut i el perfeccionament de la humanitat. Un e s nostres escriptors més il·lustres tingué una visió mera- ve losa d aquest estat social, reproducció de la forma de vida dels cristians primitius, la qual, trets alguns adminicles pro- vinents d un cert il·luminatisme de l'Autor, resta essent una prova d ull penetrant del gran polígraf.» «...D’aquí avant fins a la fi del mon regnarà pertot la justícia popular, e tot lo mon per consegüent serà partit e regit per comunes, així com avui se regeix Florença, e Roma, e Pisa, e Sena, e d’altres ciutats d ltalia e d'Alemanya... Dien que lavors estaran sens perill en les ciutats generosos 1 2 e no generosos, car tots seran ons per la major part e cascun atendrà que fassa tot bé... e nos curara d’al·legar generositat; així com se feya en la primera etat del món, car lavors no atenien les gents a gene¬ rositat entenent que tots eren estat fills d'aquell sant e glo-

1. V. Regiment de Prínceps, cap. CC.

2. Nobles.

CONSIDERACIONS SOCIOIÒGIOUES SOBRIÍ liL REGIONALISME 77

riós patriarca Adam c d’aquella sua santa e beneyta dona Eva.,.»

,-Pot conduir a aquest estat social el procediment predilec¬ te de la democràcia revolucionària, que avui regeix en més o menys grau en totes les nacions d’Europa? La pau social que porta la igualtat de la justícia, és a dir, el donar a cada un dels membres de la Comunitat lo que li correspon i la natura¬ lesa indica que deu donar-se-li perquè no s'alteri el ritme de la vida social, ^avui es practica? O sia: ,-les funcions orgàni¬ ques del Comú s'exerceixen pels òrgans convenients a la sa¬ nitat de tot el cos, i perquè tots els membres participin dels excel·lents avantatges de la civilització, en el refinament polí¬ tic de les presents institucions públiques? És indubtable que no. Fins els escriptors de l'escola moderníssima així ho con¬ fessen; el mateix Zola es cuida de vulgaritzar-ho valent-se de sa forma literària tan de moda; i tots els qui havien renegat de la tradició, i cercaven noves formes humanes pel pervenir, tiren la seva pedra a l'ídol gegantí amb cames de test, objecte fins ara de les adoracions dels qui infatuats en llurs ciències creien que per res necessitaven de l’experiència dels passats; i declaren obertament que la present confusió política i so¬ cial, que l'equiparància de tots els homes, l’entendre la igual¬ tat d'aquests entre si d'una manera geomètrica i no moral, fruit d'una insuportable ignorància i materialisme, el conver¬ tir el poble racionalment organitzat per les lleis naturals de la societat en una informe massa humana, és llevar la vida a la col·lectivitat i portar la societat a la dissolució. Sempre els sociòlegs han estat col·lectivistes, mes als qui avui am- biciosament usurpen aquest nom més els escauria el nom de dissolvents; puix avorrint, i volent desterrar del món aque¬ lles institucions humanes, els principis i sentiments en virtut dels quals els homes s'uneixen entre si i formen societat, i no presentant un principi d'agiutinament social, les seves col- leccions d’homes, no saben veure en què es diferenciarien dels ramats de bèsties. Els patriarques de la revolució, els doctors qui pretengueren formar una Europa lliure, inaugurar una era

,ü j. TORRAS I BAGES

d’enaltiment humà i d'avançament social, i, menyspreant les humils relíquies de l'Edat Mitjana, volgueren amb ses pròpies llums bastir un edifici polític superior a tot lo que la natu¬ ralesa havia llavorat en el si de les humanes societats, avui s’avergonyirien de veure com l’escola de constructors de so¬ cietats i d’estats per ells fundada, ha vingut a parar lògica¬ ment als qui posen per últim fi de la ciència social la distribu¬ ció de la humanitat en ramats d’homes.

Els antics, especulativament, coneguda per ells ben bé la naturalesa humana, veien amb claredat el principi dissolvent que conté el pacte social, llavor o llevat de totes les teories so¬ cials modernes; i el nostre escriptor abans anomenat. Fra Francesc Eiximenis, amb l’estil claríssim que li és natural, en son Regiment de Prínceps, així explica ses conseqüències: » «...Havem a veure si regiment deu ésser dat a tota la moltitut de la ciutat sobre ella metexa, e és estat definit per los philo- sophs que no, e açò per les següents rahons...» La primera perquè allà ahont ha moltitut aquí ha confusió... La segona car a regiment se pertany seny e gran saber, car, segons posa Sant Gregori en lo Pastoral, regiment és art sobre totes arts, com donchs la moltitut no haja seny gran, ne's regesca sàbiament, ans és tost avalotada o moguda a mal, seguexse que la molti¬ tut no deu tenir regiment... La terça... car comunament com la moltitut sia viciosa e inclinada a mal perseguiria los bons e'is virtuosos que són pocs, e per conseqüent lavors no tro¬ baria hom en les ciutats un hom virtuós, ans fugirían tots al desert, la qual cosa seria gran desastre... ítem lavors no's faria res que’ls bons volguessen car tostemps se’n ho por¬ tarien los mals com sien més: La quarta com la moltitut sia comunament pobre e quasi naturalment haja oyt als richs, si la moltitut senyorejava tots los richs desfarien... Empe¬ rò és determinat per los grans filosophs e conclús que jat sia que tota la moltitut no sia per regiment, emperò per tal

1. Cap. CD.

CONSIDERACIONS SOCIOLÒGIQUES SOBRE EL REGIONALISME 79

que nenguna part de la moltitut no ha ja rahó de reputarse per deshonrada en cas que no hagués nengun ofici de honor, ne per tal que la comunitat no peresca per defalliment d’hòmens de honor e virtuosos, per tal ordenaren que tota la moltitut se partesca en tres parts: açò és, en majors, mitjans e me¬ nors, e que de casqun sia elegits los millors per regiment de la Comunitat, o almenys sien elegits de casqun tals qui no sien dolents o los pus miserables, mas dels millors de cas¬ qun bras pera regir la Comunitat.»

El centralisme o absolutisme, sobretot l'absolutisme revo¬ lucionari i parlamentari, és a dir, l’absorció de la vida nacional en una assemblea, que vol ésser com un extret de la nació així com hi ha extret de carn, és un refinament polític portat a ses darreres conseqüències. Extret de vida no n’hi ha. De la matèria els químics han obtingut amb sos experiments fer- ne extrets, trobar-ne la quinta essència com deien els nostres antics escriptors de l'art d'alquímia; però de la vida, principi superior a la matèria, els nostres alquimistes polítics, els con- feccionadors de constitucions, els autors de plans de reforma social, mai donaran la recepta de fer-ne l'extret, de concen¬ trar-la en una assemblea o diluir-la en una col·lectivitat feta d'artifici. La vida es queda allà on l'ha posada la naturale¬ sa o s’esvaeix; és un principi simplíssim que no es pot fer entrar com ingredient en una massa, és un esperit que s'eva¬ pora quan la mà violenta i torpíssima de l’home científic dis¬ sol el ser qui la contenia. El desengany de la il·lusió de la in¬ tel·ligència, el disgust d'aquests refinaments polítics i socials vindran. L'home es reacciona, es desperta, i aleshores s’es¬ bargeix, ses facultats li demanen lo que de veres les satisfà, sos objectes propis: i l'enteniment torna a la veritat de la vida real i la voluntat rebutja els refinaments artificiosos i es deleja per la naturalitat. Les belles arts ens donen en sa història demostració de lo que acabem d'escriure; i les arts polítiques i socials, que art i no ciència és lo qui ensenya com han d’ésser regits els homes, ars artium, com deia sant Gregori Papa: les arts polítiques i socials modernes, dic,

80

J. TORRAS I BAGES

fundades en il·lusions, artificis i desconeixement dels homes comencen ja a ésser desplaents als qui cerquen amb recte fi eí be de la humanitat, i es prepara per quan sia l’hora l'adve- mment de la forma de vida regional, filla de la naturalesa condicio pròpia pel desenrotllament de la vera llibertat i base solida per a assentar-se sobre ella la gràcia creadora qui rortinca i engrandeix la naturalesa.

El parlar tan sovint de la gràcia tal volta farà pensar al qui llegeixi aquestes breus planes que el qui les escriu és un il·luminat. Ni el temperament personal, ni l'escola científica a que pertany l'Autor l'inclinen a una tal flaquesa; però l'ob- servacio social, l’observació purament humana, l’experièn¬ cia històrica, el sentiment de tots els pobles descobreix en es transformacions socials i polítiques un agent superior, una 01 ça amagada, un principi qui lliga uns amb altres els fe¬ nòmens socials i els encamina envers un fi, principi superior a la naturalesa, que no és degut a aquesta, però que I’engran- eix i perfecciona. tQuin poble no ha tributat públiques ac¬ cions de gràcies al Ser invisible, qui governa al món, en les tetes prosperes, en les dificultats socials vençudes? ;No és la confessió explícita de l'existència d'una gràcia, que anome¬ narem social, l'acte d'en Robespierre al decretar el culte al Summe Autor de la naturalesa? Veritat és que la figura del repugnant revolucionari en aquella ocasió sembla més que a tra cosa la figura d’un comediant, però això prové de veure’l escollir una forma pompàtica i buida, existint l'alta i divina oi ma cnstiana per a comunicar-se el món amb Déu; mes és de totes maneres un testimoni públic i eloqüent donat per la revolució, de l’existència de la gràcia obrant benèficament sobre la societat, que trenca l'esquifit cèrcol en què la cièn¬ cia positivista i materialista de molts sociòlegs voldria en¬ cloure tota l'activitat i desenrotllament de les comunitats hu¬ manes. La gràcia, misteriós dogma cristià, es manifesta evi¬ dentment; els teòlegs eternament disputen sobre sa natura¬ lesa, pero els homes reflexius la veuen dintre i fora de si mateixos en les societats domèstiques i públiques en què

CONSIDERACIONS SOCIOLÒGIQUES SOBRE EL REGIONALISME 81

viuen, amb tanta claredat com contemplen els núvols, el sol, les altres influències meteorològiques destinades al bé físic del món.

Així com l’agricultor conresa la terra confiant amb l'auxi¬ li dels agents físics, que obren independentment de la seva voluntat, i treballa, no obstant, en previsió d’ells i ordena sos conreus de manera que aquests se n'aprofitin; també el so¬ ciòleg, reconeixent que en les Comunitats humanes hi obra un principi invisible que ell no té a la mà, emperò en quant d’ell depengui, dins del cèrcol de la seva acció, escampant idees que són com les llums qui mostren als homes dins de les tenebres del món els camins que s'han de seguir, treballa per a fer fructuós aquell excels principi. La naturalesa per si sola és insuficient per a produir la vera amor a l’home, i la llibertat, igualtat i fraternitat entre els individus del lli¬ natge; Rousseau, de consegüent, s’enganyà al pintar els ho¬ mes, abans de la formació de les societats civils, com vivint en un ambient sadollat d'amor i de justícia, per lo qual un segle més tard Le Play, trobant la societat desencolada i la humanitat polvoritzada a conseqüència del desenrotllament dels principis del filosop polític de Ginebra, predica segui¬ dament en sos llibres, on ensenya la reforma social, la ne¬ cessitat de tenir sempre en compte l'existència del pecat ori¬ ginal, com verí que s'encomana a tots els òrgans, a totes les cèl·lules del cos social. No obstant l'evidència de la gran ve¬ ritat (idea mare de tots els estudis socials de Le Play) reco¬ neguda per tots els qui de veres coneixen els homes, direm que la utopia rousseauniana és l'ombra deformada d'una ve¬ ritat. Un primitiu estat d’ordre i de dolçor de vida entre els homes, fins que s'enfonsà a conseqüència d'un cataclisme d'or¬ dre moral, l'ensenya la revelació i el conten totes les antigues tradicions humanes; però, independentment d’això, al posar el filosop de Ginebra la llei civil com a causa de les injustí¬ cies socials i del mal social, pressentia en son esperit: primer, la insuficiència de la llei i el despotisme de ses extralimita¬ cions; segon, que el refinament social es gira contra dels ma-

6

82

J. TORRAS I BAGES

teixos homes. Sobre lo primer ja havem discorregut suficient¬ ment en aquestes Consideracions; resta ara que provem lo segon: es a dir com, no obstant la sociabilitat humana, l'ho¬ me ta mal a l home, naixent una espècie de barbàrie de la mateixa multiplicació excessiva de les relacions humanes.

Tot exces es corruptor; i l’amor a la soledat que contem¬ plem en moltes ànimes privilegiades, així de gentils com de cristians, qui la cercaven com a medi favorable al treball de

HcoTÍu de6rÍÓ PerS°nr' de“°“ palmària

mestre f SaV16Sa SS1Ca 1 de la saviesa cristiana el

tieïZ faf10S,SSlm <ïm estampà les següents paraules: Quo-

vkhÀ Te l’homT 1Ul\ "T'' h°m° r<ldÜ} En efeCte’ la menor n, ;ade flhome en les epoques de refinament social (que

quan s enfonsa en aquest l’home es toma petit) és una ve¬ rn ** d*eXP.enenC‘a de què van plens fins els òrgans de la pu- bhcitat mes modernistes. No devem dir com el filosop de la passada centúria: homo homini lupus; no, l'home no és un P per son proïsme, però quan l’associació humana s’exa- gera quan s’extralimita en detriment de la naturalesa, quan la llei civil volent organitzar les Comunitats apila els homes extenua les agrupacions naturals i vol concentrar i d”tri-' buir la vida social a son albir, aleshores l'home queda encon-

hont s , qUahtatts més a,tes j corromput en les baixes. Un fen? , ‘ temàt‘C fms al caPdamunt, però d’indubtable ta- nas molt T ^ It3lià CèSar Lombros°’ escrit, no fa Sr oleS SegUeDtS ra*UeS qUe ens pIau a<ïul transcriu- sfémc ° m corroborant de Ia nostra tesi, i en sa fonda significació moral es concilien admirablement amb la vella

“ crlstIana- “Una de les causes de corrupció comuna a ancesos i a italians es funda en la condició política en el sistema parlamentari, qui, lluny d’ésser penyora de probitat

tra”aere?rn f“T de beI"a> -gons vaig" demos- trar ja en el Crim polític. El parlamentarisme té molta sem-

1. Kempis, Uib. I, cap. XX.

CONSIDERACIONS SOCIOLÒGIQUES SOBRE EL REGIONALISME 83

blança amb certes crostes que amaguen la supuració de les nafres i fins impedeixen la sortida d'aquella... Lo pitjor de tot és que el remei és molt difícil de trobar; així que vagi pro¬ gressant la civilització, s'anirà igualment multiplicant en totes les esferes la berganteria».1 O sia, que el refinament en les relacions humanes porta com a seqüela la corrupció.

És cert que l’home, per virtut d’ésser racional i lliure, es pot fer superior al medi en què viu, desplegar ses facultats més nobles i reprimir ses inclinacions vicioses; és a dir, que en una generació de raquitisme moral, en una època empes- tada per mals costums i errades idees, pot eixir un heroi; i això precisament són els herois en el grau més alt, els qui fan cara a una gran força adversa, ja sia una època corrom¬ puda, ja un poder despòtic, ja una ciència de moda conver¬ tida en receptacle d'errors; però la regla general és que els homes segueixen les influències regnants, com la direcció constant del vent, en una comarca, determina la banda cap on es decanten les soques de la major part d'arbres.

I això passa molt més en els nostres temps en què el Poder públic, armant-se fins a les dents amb les atribucions legislatives, i legislant per tots els indrets de la vida huma¬ na, oblida la direcció moral dels ciutadans i fins es glòria de deixar abandonada la regla ètica, usant solament de la regla jurídica, i això en obsequi de la llibertat humana; sar¬ casme semblant al que faria aquell qui renunciés a lligar a un altre amb suaus cordons de seda, dient que per respecte a la llibertat ja el lligaria amb sogues d'espart. El vincle moral és blaníssim, lliga, junta, sense violència, inclina a l'acció per una moció interna; i el vincle jurídic és dur, insuporta¬ ble i violent, obliga a l’acció amb la força sense convèncer abans a l’enteniment, ni interessar el cor. La forma centra¬ litzadora, el poder absolut, fins quan professa el principi de la necessitat i obligació de fomentar el principi moral dins de

1. «Nouvelle Revue».

J. TORRAS I BAGliS

la societat, té dificultats per a complir-ho, s'exposa a ésser violent i no domina en els esperits, sinó per circumstàncies passatgeres, per les qualitats eminents i entusiasmadores del cabdill qui el personifica. El luxe legislatiu, característic de l'absolutisme parlamentari, la multiplicació de les regles ju¬ rídiques, no fomenta l'esperit dels pobles, al revés, el dismi¬ nueix i dissipa, i els homes, molècules del complicat i artifi¬ ciós organisme, peces de la gran màquina; i aleshores la dig¬ nitat entre els homes és més rara, les masses dels ciutadans maniobren baix la direcció d’alguns, qui generalment no són els millors de la Comunitat, sinó els qui saben moure les pas- sions de llurs conciutadans, quedant sacrificades les fecundes iniciatives dels particulars, l’espontaneïtat de la vida i la vera autonomia del país, els habitants del qual passen de fet a la categoria de clients de l’Estat, domèstic d'aquest, i, en el socialisme, fins a comensals. Si una tal forma porta l'o¬ pressió de l’home, l'encongiment de ses nobilíssimes facultats i energies; el refinament social que engendra, les concentra¬ cions antinaturals que produeix, la cohesió artificiosa que en resulta, atempten a la integritat de la naturalesa humana ra¬ cional i lliure.

La llibertat i la gràcia no congenien amb tals sistemes; la naturalesa humana, opressa i violada, perd l’espontaneïtat que la fa fecunda i la puresa que li permet exalçar-se fins als més alts perfeccionaments socials, fent resplendir la dig¬ nitat humana, i la llibertat, la igualtat i la fraternitat de tots els individus del llinatge. Per això nosaltres creiem que la forma regional és la més excel·lent i típica de totes les que pot afectar la família humana, i la que més assegura la pau i 1 ordi e en la societat, sobretot quan aquesta, com succeeix avui, ha multiplicat en la població, en la riquesa i en els me¬ dis mateiials de la vida. Quan una societat ha pres un gran in¬ crement material, necessita més la influència moral per a no corrompre’s, el govern polític és més difícil i, de consegüent, més fàcilment es cau en l'absolutisme, per a fugir de l’anar¬ quia. Sabuda és la sentència d'aquell qui deia que la lliber-

CONSIDERACIONS SOCIOLÒGIQUES SOBRE EL RF.GTONAl.TSM li 85

tat era feta per les nacions petites, i que l'absolutisme per les grans; però com els homes no viuen solament de llibertat, sinó que necessiten d'altres condicions i la societat té moltes altres legítimes exigències, d’aquí que el pensar avui dia en el destròs dels grans Estats polítics existents, sia una il·lusió pe¬ rillosa, cosa que amb admirable perspicàcia tocà ja el nostre frare menoret Fra Francesc Eiximenis a l'escriure: «Mils se pot obtenir justícia quan lo regne és gran e comú a totes les parts qui la volen que no quan la ha a cercar en diverses se¬ nyories... Aytant com la senyoria és major aytal és pus bas¬ tant a jutjar tota causa e a perseguir mals hòmens e tota injustícia e casqun mal factor», i tractant de la transcendèn¬ cia internacional, avui més important que en els temps d'Ei- ximenis, que per l'interès social té un poder públic, fort i respectable, afegeix en el mateix capítol: «que per aquesta rahó antigament los grans mercaders cercaven que poguessen estar en terres de grans senyors e poderosos, car lavors ells anaven segurs per tot lo món».

Emperò el regionalisme degudament practicat no porta la debilitació del poder central; al revés, és una condició de força i de resistència permanent en quant els diferents pobles es converteixen en membres sans i fidelíssims del cap polític. La història de la moderna revolució així ho demos¬ tra amb una claredat incontrastable. Tant a França com a Espanya les regions qui amb més heroica fermesa han de¬ fensat el principi monàrquic han sigut aquelles qui encara conservaven més la seva autonomia regional. Tothom sap quines són les províncies espanyoles qui amb més energia s’han batut pel Poder reial; i al revés, aquelles altres que han perdut l’esperit regional i tot organisme propi, reduïdes al present a ésser pures aglomeracions de població que viuen en l'indret de la Península que els ha tocat, han anat mu¬ dant d’amo molt tranquil·lament i fins amb alegrois, no obs¬ tant d'estar lligades amb molts més vincles legals amb el Summe Poder polític de l’Estat. I ^quin poder central més fort i resistent que l’autoritat pontifícia, verament fundada

86

J. TORRAS I BAGES

sobre la pedra de l'eternitat, essent, no obstant, el cap d'una societat eminentment regionalista? Ja sabem que la institu¬ ció de la Iglésia és d’un ordre sobrenatural, i que té pro¬ mesa una eternitat de vida que no pot esperar cap altra so¬ cietat humana; però també repetim que lo sobrenatural, que la Providència en son procedir amb els homes, es conforma a les lleis pròpies del llinatge, i que al formar una societat regionalista que servís com de base a la summa autoritat di¬ rectora de totes les humanes consciències, forta i eterna, ha ensenyat als homes, lliures, d'altra banda, de governar-se de la manera que vulguin mentre no sia en detriment de la jus¬ tícia; ha ensenyat, repeteixo, que una societat regionalista pot posseir un cap sobirà fort i perenne.

Les grans unitats, si volen la uniformitat jurídica, sacri¬ fiquen per força molt l’element moral, suavitzador de les re¬ lacions entre els homes. La regla jurídica tants quants més individus, i sobretot territoris, abraça, ha d’ésser natural¬ ment més opressora. Cada home és un món. Per això el go¬ vern perfecte, però impossible a la limitació humana, fóra la direcció individual de cada un dels ciutadans; les regles generals en la direcció de les accions humanes, si bé és veri¬ tat que en cert grau són necessàries, no obstant són les menys conformes a la naturalesa humana, les més atemptadores a la llibertat i les menys racionals. Les lleis generals són naturals i característiques de la matèTia; aquesta, sens energia pròpia, sense acció interna, tenint la inèrcia per característica, no se sent del despotisme, no té aspiracions a la llibertat, cada una de les seves molècules no demana una direcció particular. En els homes, cèl·lules, si vols, del cos social, passa al revés. La manera més racional, més lliure de regir-los, és el sistema casuístic, és a dir, el règim particularista, característic de les legislacions regionals; i, en quant a son règim més íntim, el cristianisme ha volgut que fos particular en cada individu, que cada persona tingués una direcció individual. Perquè co¬ neix la dignitat humana i professa el principi, comprovat per l'observació, que en l'escala dels sers, així que es puja per ella,

CONSIDERACIONS SOCIOLÒGIQUES SOBRE EL REGIONALISME

87

els individus de les espècies són més distints els uns dels altres, i que els homes, com espècie més alta, són distintíssims entre * si, no subjecta a tothom a una mateixa sentència, no cerca en l’aplicació de la llei la uniformitat matemàtica, sinó la moral.

La llei és general a tots els sers limitats, i al mateix temps és prova de la limitació d'aquests. Sols Déu no té llei; i és cosa sorprenent veure com aquest segle, que tant presumeix d’humanitari i liberal, sia precisament el qui més ha abusat de la facultat de legislar, i que amb una torpesa insuportable els polítics moderns hagin cregut que obtenien la liberació dels pobles amb una multiplicació de ses lleis. La regla moral, nobilíssima per naturalesa, és pròpia i exclusiva del nostre llinatge; hi ha lleis per tots els sers humans; la moral sols és i pot ésser pels homes, suposa i es funda en la lli¬ bertat i la racionabilitat humanes, així com la llei suposa la passivitat, la limitació, la necessitat d’un impuls extern. Fa riure oir els fabricants de lleis parlar tot sovint d autonomia humana, com si llei externa i autonomia no fossin dues coses que es repel·leixen; que cadascú sia judicat segons ell qui és, segons sa íntima manera d’ésser, és un atribut august que sols posseeix el cristianisme. Però la forma social regio¬ nalista basada en la consuetud, encarnació de les necessitats particulars del país, vida a l'estil de la terra, s’acosta admira¬ blement a l'autonomia, perquè en ella predomina l'element moral sobre del legal, i la civilització que de la mateixa deriva més aviat presenta un caràcter ètic que no pas jurídic.

Per això creiem nosaltres que la trilogia revolucionària, deformació de tres grans principis cristians, té més fàcil¬ ment la seva recta i profitosa aplicació en el sistema regio¬ nal, que no pas en els grans estats uniformistes. La llibertat, la igualtat i la fraternitat no són principis jurídics; són essen¬ cialment principis morals. Són una manifestació de l'amor social, és a dir, de l'amor que els ciutadans s'han de tenir l'un a l'altre, i ,;no fa riure que vulgui imposar-se l'amor en virtut d'un precepte legal? Això és desconèixer la naturalesa

J. TORRAS I BAGES

de les coses, perquè aquell nobilíssim sentiment naix molt

endmtre de l’home, on no arriben ni tenen eficàcia les lleis externes.

tQue es la llibertat sinó suportar-se els homes els uns als a tres dins del si social sense oprimir-se, no obstant les di¬ ferencies que inevitablement, per la força de les circums- tanaes, la diversitat dels temperaments, la discordança de judicis i la mobilitat de les voluntats, han de trobar-se sem¬ pre entre els ciutadans? La llibertat és filla d'un esperit su¬ perior1 2 es una excel·lència eminentment moral, i per això veiem avui l'autoritat més augusta de la terra 2 dirigint-se a un dels mes il·lustres tribuns de la República francesa en- carregar-Ii que dirigeixi la seva acció pública a obtenir en les institucions públiques la llibertat , la justícia, l'honeste¬ dat La distinció entre el país legal i el país real, que en els temps moderns tot sovint veiem fer, i que és indubtable que existeix, es una prova eloqüentíssima de la fal·làcia i ilaquesa duna perfecció social que depengui de la llei. Quan en un codi s’hi assenta el principi de llibertat s'ha de témer 1 opressió, que s'hi inscriuen els drets naturals és allò una especie d’inscripció en el registre civil, és a dir, se'ls assenta a a taula o secció dels difunts; en els temps de vera lliber¬ tat, de fraternitat entre els ciutadans, no es pensa en sem¬ blants escriptures, passa una cosa per l'estil que en aquells qui planten 1 multipliquen tant com poden llurs escuts heràl¬ dics qui la noblesa més cuiden de lluir-la que no pas de pos- seir-la 1 practicar-la. Les coses s’han de conservar en son estat natural, tretes d'ell prompte degeneren: plantes i animals ens convencen d'aquesta veritat, i de la necessitat d’una cons¬ tant renovació si no es vol arribar a la mesquinesa de l’es- pecie. Els grans principis morals escrits en les planes d’un codi, convertits en preceptes Jegals, són fora de son lloc na-

1. V. II Corintis, III, 17.

2. Carta de Lleó XIII al comte de Mun, de 7 de gener de 1893.

CONSIDERACIONS SOCIOLÒGIQUES SOBRE EL REGIONALISME 89

tural; són flors conresades artificialment, és a dir, virtuts excelses del conreu de les quals s’encarreguen els legistes...

I lo pitjor és que les legislacions modernes i els drets dels pobles, i les més altes aspiracions socials, contentes en te- nir-les estampades en el paper s'han oblidat de fomentar-les en el país; fins més, han elevat a principi que això era cosa de cada u, i s'han refiat de que la lletra del codi era sufi¬ cient per a fer virtuosos a tots els ciutadans.

Fiem-nos més que no pas de la lletra de la llei, de fo¬ mentar la verdadera vida. Entrem per la porta abans que per la finestra; no ens acontentem d'escriure sobre del paper un pla de restaurament social, de cridar visques a la lliber¬ tat i a la fraternitat dels pobles, com fan molts avalotats, al compàs que creixen les dissensions socials, les rancúnies i les guerres de classes. La igualtat entre els homes no s'ob¬ tindrà en virtut d’un nivell legal; ni els homes ni els pobles es poden posar a dret fil, la llei és sota la naturalesa, i aques¬ ta mai quedarà vençuda; pot ésser oprimida, però mai can¬ viada, i sempre aspira a recobrar sa posició natural. La igual¬ tat és filla de l'amor; per això deien els antics filosops que l'amor era inter aequales; i és tanta la força d'aquest noble sentiment que fins fa iguals a aquells qui no en són; per l’a¬ mor el jove es fa vell, i l’instruït, ignorant, el ric es fa pobre: és a dir, l'amant, per a adequar-se a l'amat, si aquest és petit, renuncia a sa grandesa; i entre els que s’estimen totes les coses són comunes segons el principi del vell Aristòtil, repe- tidíssim pels escolàstics. La gran qüestió moderna no és jurí¬ dica, sinó moral, ni es resoldrà amb lleis, sinó fomentant el principi espiritual entre els homes. L'educació social que¬ da enterament desemparada en la gran centralització mo¬ derna; la vida domèstica, la vida local, la vida regional, en ella es dissipen; i l'home viu en sa casa, en son lloc i en sa regió; per això la nobilíssima reacció contemporània qui as¬ pira a escalfar els membres erts del gran cos polític, infon¬ dre força als òrgans ja atrofiats, que confia més que no pas en la llei, en la naturalesa degudament respectada, en la po-

90

J. TORRAS I BAGES

tència de la qual dormen, com llavors fecundíssimes, senti¬ ments, respectes i creences que tornen blanes les relacions humanes, purifiquen l’esperit públic, calmen la pruïja de les concupiscències i amoroseixen les desigualtats entre els ciu¬ tadans, deu ésser aidada per tots els homes de bona voluntat.

V

l Havem d’esperar que vingui de sobte una resurrecció de l’Espanya regional? No; i precisament per les mateixes raons que són com els fonaments científics de la nostra escola. És aquesta naturalista en el noble sentit de la paraula, és a dir, pretén ésser la interpretació de la naturalesa, la realit¬ zació de les necessitats que la societat sent en cada una de les diferents regions, i fia més que no pas de l’eficàcia de la llei, és a dir, de la força, en el principi moral, en la influèn¬ cia eficacíssima que les agrupacions socials formades per la Providència exerceixen sobre dels homes; i en que la con- gruïtat de la naturalesa és una condició indispensable per¬ què les Comunitats humanes visquin sense violència, i sen¬ ten aquelles influències que vénen de dalt i d’elles s'aprofiten. Podem dir, en altres paraules, que és l’antítesi del pacte so¬ cial de Rousseau, principi i llavor dels moderns centralis¬ mes i de l’absolutisme legal parlamentari. Al dogma falsís- sim de que la majoria tot ho pot menys fer tomar a una dona home, oposem el principi del respecte a l'obra dels segles, a la congruïtat de la naturalesa, als òrgans essencials de la societat, a les entitats socials en les quals l'home naix, viu i mor.

Les consuetuds són l'expressió adequada d'aquesta forma social; per això en ella viu amplament l'esperit de llibertat i la vera democràcia, i tothom contribueix a la formació de les institucions, no pel ministeri dels seus vots, sinó amb l'exercici natural de la vida dins de la Comunitat. Aquest res- taurament, doncs, no pot ésser efecte d'un decret, ni con-

'CONSIDERACIONS SOCIOLÒGIQUES SOBRE EL REGIONALISME 91

seqüència d'una constitució escrita. La lletra no vivifica, sinó l’esperit. La missió del regionalista deu dirigir-se a fomentar les institucions que són com la base, l'essència, de la socie¬ tat, i, de consegüent, de la regió, element indispensable d'a¬ quelles quan viu amb normalitat de vida; la religió, la pro¬ pietat i la família són avui fortament combatudes, i desgra¬ ciadament existeixen debilitades. Elles, no obstant, són la vida de la societat; i aquesta, el cos social, com el cos humà, quan és feble i se li disminueix la vida, concentra la calor en certs òrgans, i queden freds els membres extrems, que són els primers que moren. Per això en certes situacions la vida en els extrems és impossible. Les grans concentracions marquen quasi bé sempre una decadència social i són cau¬ sa d'ella; és a dir, són causa i efecte, com sovint passa en les relacions humanes. El dia en què les creences sien l'aliment espiritual, nutritiu i saborós dels pobles, informant amb sa força vital a les Comunitats, agermanant entre si a tots els individus i lligant dolçament els distints estaments, com membres d'un mateix cos, amb els tendrums forts i suaus de la pietat cristiana; quan el propietari i el patró industrial no vegin davant d’ells a llurs dependents armats com a enemics que li tenen guerra declarada, i comprenguin la missió que els dóna son caràcter d’autoritats socials d'ésser com la provi¬ dència, els consellers i els protectors dels qui viuen en el seu tros; quan la casa torni a ésser el centre de les afeccions humanes, el lloc natural de les dolces expansions, l’escola de les virtuts cristianes; en una paraula, quan religió, propie¬ tat i familia vinguin a posseir la importància social que els pertoca, aleshores les regions rectificades sentiran la circula¬ ció del fluid vital avui torpement estancat en certs òrgans, i que per llei de justícia social deu arribar a totes les extre¬ mitats del cos. Avui per avui l'enemic pitjor del regionalis¬ me no és pas la política; aquesta, podem dir que, en son estat present, quasi no serveix per res, almenys en lo que ateny als interessos públics: la societat té una malaltia més fonda que no pas la política; és cert que aquesta ha escampat

94

J. TORRAS I BAGES

ment existent, per la repressió del luxe, de l'ociositat i vicis del jovent ric, les cases tornen a tenir una existència honra¬ da i benefactora i sien com les estaques que mantinguin fer¬ ma l'organització social, i com el nucli del col·lectivisme de bona llei, que amb tants bons resultants dominava en aques¬ ta terra de Catalunya, on així la indústria agrícola com la ma¬ nufacturera estan fundades, com la naturalesa ho porta, en l’interès particular, no obstant semblaven institucions pú¬ bliques i comunals per la intervenció amistosa, filla de la pie¬ tat cristiana, que tots tenien en la Casa directora del treball i protectora i amiga dels treballadors. Aquest és el camí recte i segur per arribar al regionalisme. L’armatost legal del cen¬ tralisme durarà fins que el país tingui condicions per a viure per si mateix, puix, com ha escrit profundament August Comte \ sols s’obté la destrucció d'allò que es pot suplir; pre¬ parar, doncs, la nova forma, treballar per a donar-li la per¬ fecció, per a posar-la en estat de servir, és d'una manera suau, raonable, justa, atansar l'adveniment d'un règim social; eminentment oposat a la violència i a la revolució.

1. Catéchisme, pàg. 6, apud Gruber: On ne détruit que ce qu’on· remplace. El famós fundador del Positivisme aplica aquest principi,, que coincideix amb el gran principi escolàstic sobre la successió de les diferents formes en un mateix subjecte, a la substitució que ell volia donar al cristianisme fundant la religió positivista, o sia l’altruis¬ me, amb què sovint ens omplen les orelles certs catalanistes. Però els plaços assenyalats per Comte, dins dels quals els homes civilitzats es convertirien a la nova forma religiosa, van passant, i els adeptes no passen d’uns quants, cada dia menys, que vaguen fora de les vies seguides per tota la humanitat qui cerca a Déu, essent una secta que, no té importància racional més que en la persona del fundador.

APÈNDIXS

LA LLENGUA REGIONAL EN EL TEMPLE*

La Junta Permanent de la Unió Catalanista, encarregada d'executar els acords que es prengueren en l'útima Assemblea celebrada en la ciutat de Reus, té l'alta honor de dirigir-se a V. E. I. per a obtenir el compliment de l’acord que es refe¬ reix a l'ús de la llengua catalana en la predicació de la pa¬ raula divina i en aquelles oracions i altres actes del culte pú¬ blic que no deguin celebrar-se en llengua llatina, que és l’o¬ ficial de la Iglésia Catòlica. No tindríem l'atreviment de di¬ rigir-nos a V. E. I., digne representant de la Iglésia docent en son bisbat, per a fer-li aquesta súplica, si no sabéssim que ella està perfectament d'acord amb el sentir de la Iglésia, qui disposa l'ús de la llengua del país en aquelles funcions interessantíssimes de la vida espiritual, en les ordinacions de sos Concilis, des de l'ecumènic de Trent, fins al darrer Síno¬ de diocesà de Barcelona (glòria del pontificat de V. E. I.), ho

* Un dels punts discutits en l’Assemblea catalanista de Reus és el de la llengua en el temple; i en venir el moment de traslladar l’acord als prelats de Catalunya, la Unió Catalanista, organitzadora de l’As¬ semblea, prega al Doctor Torras que vulgui redactar la comunicació que els ha d'ésser tramesa, i ell redacta aquest escrit.

96

J. TORRAS I BAGES

ensenya per boca dels Prelats més insignes, honra de nostre Principat de Catalunya, ho practica per medi dels homes apostòlics qui han evangelitzat la nostra terra, i propaga la mateixa idea per la ploma dels escriptors eclesiàstics del país. No sabem que ningú d’una manera deliberada i solemne hagi sostingut la conveniència de predicar i orar en llengua fo¬ rastera; ans al revés, havem oït a homes de superior esperit suposar que això era ocasionat a vanitat mundana i en detri¬ ment del profit espiritual del poble cristià. Convençuts nos¬ altres, units pel llaç de l’amor a la terra nadiua, que un país no pot prosperar si en ell no floreix l’esperit, havem resolt dirigir-nos a V. E. I., suplicant-li se serveixi evitar un abús indigne d’un poble que s'estima a si mateix; amb la segu¬ retat de que aquesta és també la convicció de V. E. I., en qui resplendeixen igualment les prendes de l’home apostòlic, que les de l'amic insigne de la terra. Conceptuem que aquesta és la manera més eficaç d'obtenir que la nostra Catalunya continuí essent catalana, com escriví en ocasió crítica un venerable Prelat, ja difunt; per lo qual, esperant que V. E. I. remeiarà tot lo que remeiar-se pugui, tenim la seguretat de que son pontificat figurarà en la història del país com un dels més profitosos per la conservació de l’esperit indígena. Déu doni a V. E. I. molts anys de vida. (Desembre de 1893.)

CONTRADICCIONS DEL SENYOR ALMIRALL *

(Cap. II)

Presenta el poble castellà idealista, gener alitzador, amic d'abstraccions i després esclau de la forma, que en les univer-

* Aquestes notes són suggerides per la lectura del llibre Lo Cata¬ lanisme (Barcelona, 1886), del senyor Valentí Almirall. Pregat el Doc¬ tor Torras pel director de «La Veu del Montserrat» de refutar en les columnes de la revista la doctrina de l’Almirall, s'hi resisteix, i es limita a combatre les idees no acceptables en l’article Epíleg, que clou la sèrie L'Església i el Regionalisme (1887).

CONTRADICCIONS DEL SUNYOR ALMIRALL V/

sitats, més que ciència, aprenien el modo elegant de dir les coses.

Suposa el poble castellà influït en l'heroica empresa de les Amèriques per la set d’or, amb estrany maridatge amb la Religió i després afirma que judiquen malament el caràcter castellà els que el tenen per interessat i egoista.

V. pàg. 45, V. pàg. 88, en què diu que és dadivós i pròdig, lo qual el fa agradable de tracte.

(Cap. III)

Tant en el poble castellà com en el català hi troba un gran desequilibri entre llurs facultats, i diu del segon que sosté una lluita contínua entre el temperament i la voluntat. (Mes això és general a totes les races humanes filles d'Adam, i dit desequilibri sols l'harmonitza la gràcia divina; per això vin¬ gué Crist. No obstant, confessa del poble castellà que ha tin¬ gut una potència civilitzadora tal volta superior a tot altre poble. Doncs faltant-li l’equilibri, (Com podia caminar per via tan difícil que suposa una força racional molt superior?

(2.a part: Cap. I)

La idea que dóna de la llibertat és inexacta. l.°, predica molt que és el major bé de l'home (pàg. 127), i 2.°, que és el fi social. l.° La llibertat no és bé ni mal, i pot ésser les dues coses. És la condició d'una facultat humana; la facultat d’es¬ collir: per aquell que escolleix tirar-se de cap al pou, la lli¬ bertat li ha estat un mal; més li valdria no haver-la tinguda. 2.° Essent la llibertat una facultat, no pot ésser fi social, per¬ què una facultat, una aptitud, és un medi (pàg. 120), i un medi mai pot ésser fi últim d'una cosa; l’afirmar-ho és contradic¬ tori, implicat in terminis. És cert que després tempera l’ex¬ pressió, i diu que també és medi per a alcançar el progrés,

7

j- TORRAS I BAGES

civilització. Mes encara així indica desconeixement de la lliber¬ tat, puix esta de si és indiferent, se habet ad oppositum, defi- nido verdadera de la llibertat; d'aquí és que serà segons per on tiri. Del principi de l'Almirall se'n deduiria que les tribus salvatges, que són les més lliures, són les que estan més en camí d'avenç i civilització. A l’Almirall li falta l'element ètic característic de l'animal racional, únic entre els elements hu¬ mans que té verdadera raó de fi i que ordena tots els altres; per lo qual l’impuls social de son raciocini és com pedra fora de la mà que no sap on va. Caurà, de consegüent, per la força d'atracció, que aquí serà la passió irracional. És cert que després parla de que la missió de l'Estat és definir i aplicar el dret (pàg. 133); mes en la pàg. 132 ens dóna son concepte del dret que és una pura negació: la llei no és més que el límit, que l’interès col·lectiu posa a la independència individual. El concepte de límit és purament negatiu.

Com conseqüència d'aquestes teories, es fa partidari del principi de l’anapetència individual, de l'interès particular efecte de l’amor a un mateix, adopta per lo tant l'amor sui que porta usque ad contemptum Dei, i que condueix a l'expio- tacio de 1 home per l’home, del fort al dèbil, tenint per conse¬ qüència lògica l’esclavitud. Feliçment avui les nacions cultes e 1 Europa s’encaminen envers el socialisme cristià. Amb es¬ til robust pondera com a mòbil civilitzador la lluita humana- mes aquesta, abans que els positivistes i transformistes mo¬ derns, 1 ensenya l'Evangeli i fins els Patriarques: militia est vita hommis... contendite intrare... regnum Dei vim patitur.

(Cap. II)

Aquest capítol és una apologia del positivisme, i no obs¬ tant no hi ha cosa menys positivista que ell. És, com tot el llibre, una pura generalització. L’Almirall ha errat la vocació, puix en llurs facultats mentals predomina l’aptitud per l’abs- traccio i a generalització. El positivisme particularista és él

CONTRADICCIONS DEL SENYOR ALMIRALL

99

llibertinatge de la raó, l’individualisme de la ciència, que porta per sa pròpia essència la mort de la ciència; puix si i,o admet lleis racionals i principis, cada u pot anar per son camí i arribem al salvatgisme. No fou necessari el positivisme per agermanar l'esperit i la matèria i predicar la necessitat de l’observació: les lleis de la inducció i de la deducció són molt antigues i ningú com Aristòtil ha proclamat la neces¬ sitat de l'observació amb son principi completat per Leibniz, que ha passat a ésser un axioma de la filosofia cristiana: nihil est in intélleetu quod prius non fuerit in sensu. Ja veu, doncs, l’Almirall com atacona a un fantasma al combatre els antics que resolien totes les qüestions amb quatre prin¬ cipis brillants (pàg. 138).

Enhorabona que combatés la degeneració de la filosofia racional, mes que no el combati amb la degeneració positivis¬ ta de les ciències de l'observació. Ambdues coses són un gon- gorisme o barroquisme de mal gust, impropi del talent de l’Almirall: bé és cert que pretén algun cop limitar-li. Una grossa contradicció importa aquest reprotx, puix mentre d u- na part es fa positivista i proclama aquest procediment, d'altra admet la metafísica, qual concepte científic i fins sa significació etimològica és contradictòria amb dit sistema. El particularisme és a la ciència el que la miniatura a l'art, és a dir, que no són verdadera ciència ni verdader art.

(Cap. III)

En aquest capítol l’Almirall reconeix com la llibertat civil de tots els homes és filla del Cristianisme i s’enamora molt justament de la llibertat anglosaxona. És aquesta, afirma, con- suetudinària i prové de la llei consuetudinària; mes cau en contradicció quan a l'últim del capítol admet el dret absolut d'ésser extravagant, així com, abundant en aquest pensament, en altres molts llocs del llibre es fa el panegirista de la varie¬ tat en aquest propi sentit, i això li sembla una perfecció. Mes

100

J. TORRAS I BAGES

seguint aquest raciocini, convertiríem la societat civil en una casa de boigs, que és el summum de l'individualisme particu- larista, puix els falta la llei general de la raó. L'Almirall es ressent d'un cert escepticisme: el qui creu en l’existència de la Veritat, qui diu lex tua veritas, ha d'impedir que aquesta sigui maltractada i procurar amb suavitat son domini social.

Tothom sap que aquestes llibertats anglosaxones que tant enamoren a l' Almirall nasqueren en època d'unitat en lo es¬ sencial, i per això en elles la varietat no és destructiva. I és llibertat consuetudinària amb gran exactitud, puix és lliber¬ tat secundum habitum, és a dir, segons la tirada del país. Per això lo que allà és llibertat aquí podria ésser tirania, i la llibertat consisteix en poder conservar la pròpia persona¬ litat sense imposicions estranyes.

(Cap. IV)

Al tractar en aquest capítol de la Igualtat, es descobreix el fons positivista. Combat els que volen un sol Estat, un sol poder, una sola llei, etc. (pàg. 171). Mes deuria concedir que la Llei de l’Esperit humà i el Poder que té la missió d'apli- car-la, sigui un. Explica son ideal (pàg. 172), i diu que els països arribarien al punt de que per l’acció espontània tro¬ barien la gran amistat de l’espècie humana, agermanada per la llibertat. ^Per què fins ara no s'hi ha arribat? Perquè ha faltat el que l’Almirall es deixa en el tinter, l'element ètic, puix la llibertat és una condició, un concepte negatiu que no pot realitzar això. Llibertat és concepte negatiu, puix signifi¬ ca absència d'impediments.

(Cap. V)

En aquest capítol l'Almirall és víctima, com tot sovint, a pesar d'ésser positivista i particularista, de sa mania gene-

MÉS SOBRE L’ALMIRALL

101

ralitzadora i abstractiva, i de sa carència de fe divina. Volent destruir l’unitarisme, no fa distinció entre els interessos tem¬ porals de tots els ordres, que per sa naturalesa són particula- ristes, i els principis que governen l’esperit humà, que per pròpia essència són uns. Les lleis de l’esperit humà són unes en tot el món, i el fet del catolicisme cristià ho prova, puix l'universalisme de què gosa és un fet indestructible. La llei de la varietat sembla aplicar-la als cismes, quan aquests no obeeixen a una llei, al revés, són la rebel·lia a una llei general; i el fet general prova sols el vici de la naturalesa humana, i així és que els que predicaren el Cristianisme ja previngue- ren les heretgies, que en algun punt de son llibre l'Almirall sembla que té per mèrit. Oportet haereses esse . Això vol dir que el bé dels homes s'alcança amb la contradicció, mes que Crist vingué a suavitzar.

(Cap. VI: L’Estat compost)

Sembla passador.

En la pàg. 300, ocupant-se de l'organització dels Estats Units, diu que la llur constitució consigna les llibertats als ciutadans, no en la forma declaratòria de l’escola francesa, sinó en forma per regla general negativa. De manera que apro¬ va el concepte negatiu de llibertat; per lo qual pot pregimtar- se-li: Doncs ^com vol que el fi social sigui una negació? Re¬ cordi's, no obstant, de que admet també la regularització per l’exercici del dret.

MÉS SOBRE L’ALMIRALL*

Vide Llibre de l’Almirall.

Refutar el sofisma que presenta com possible i perfet la di¬ versitat de pensament, i provar com la unitat de pensament és conditio sine qua del progrés i perfecció.

Nota inèdita incompleta.

102

J. TORRAS I BAGES

El fonament del Regionalisme deu ésser d’un ordre moral per a lograr fixesa i generalitat; un fonament d'interès mate- ' rial (o d’opinió d’escola) o d’oportunitat (de moment) no és fonament, puix sa essencial variabilitat impossibilita Tedifi- car-hi sobre cap cosa consistent i durable. Per això tot el nostre criteri en la present qüestió és l'estudi de la naturalesa o essència del llinatge humà en quant constitueix societat, sa experiència històrica d’aquest és la comprovació amb la for¬ ma eclesiàstica que com ordenada pel mateix Déu per un règim social de la humanitat, encara que sigui en ordre dis¬ tint, és sempre quan menys un argument de congruència de gran autoritat. El nostre procedir no és sistemàtic, ni el nos¬ tre escrit és un raonament a priori, sinó basat sempre en lo real i existent. La importació de formes estrangeres és es¬ sencialment contradictòria al regionalisme, l’estudi d’elles és sempre oportú, mes la llur adopció sols és convenient en detall de pròpies i després d’una verdadera naturalització. Així els pagesos sols planten ceps americans quan la fil·loxera es menja els del país, i un cop han experimentat si proven, i amb això i tot, Déu els donés el poder conservar els ceps de la terra. Desgraciat d'aquell que per viure ha d'anar a captar fora casa, i això més encara en l'ordre moral que en el ma¬ terial. — Aristòtil, el gran observador.

LA PRÀCTICA DEL REGIONALISME

L Perquè el regionalisme és un principi aglutinant no pot ésser un partit.

II. Oportunisme i radicalisme. (Oportunisme de l’Iglésia.)

III. El principi d'autoritat. Impossibilitat dels integris- j mes fora de les regions celestials i de les dogmàtiques. — La seva imperfecció no destrueix son caràcter sagrat.

IV. El selfgovernament i el govern dels literats i natural¬ ment burocràtic. — Catalanització de les autoritats socials: sacerdots, propietaris, fabricants, industrials, comerciants. —

CONSIDERACIONS SOCIALS l POLÍTIQUES

103

A Catalunya el regionalisme ha d’ésser menestral, com ho fou l’antic règim català; la millor forma política és la que mes s’identifica amb la forma social.

V. Per això és una utopia la imposició del regionalisme per ordre del govern; tota forma política ha de trobar dis¬ posada la matèria a què s'aplica (fins Napoleó I i els demés genis militars i polítics i tots els tirans suposen una situació social convenient), però molt més el sistema regional; imposi¬ ció i regionalisme pugnen, perquè aquest és autòcton, és a dir, que ix de la terra; l’altre resultaria un organisme artifi- cïal. — Quod est primum in intentione, est ultimum in exe- cutione. — Apriorisme i particularisme.

VI. Regionalisme i internacionalisme. — Les llengües.

CONSIDERACIONS SOCIALS I POLÍTIQUES SOBRE EL REGIONALISME

La següent consideració és fruit d'una convicció que fa temps domina en l'esperit de l’autor.

Les transformacions socials i polítiques, si bé obrades pels homes, són dirigides per la Providència, de qui és el disseny que s'ha d'executar. Aleshores tot coopera al fi. Amics i ene¬ mics treballen en l'obra, i molts sense pensar-ho hi ajuden. Els iniciadors de l’actual renaixement català i el corrent de simpatia que els seguí sols intentaven un renaixement litera¬ ri i especulatiu, potser no arribava sa ambició a fer una es¬ cola. El més il·lustre i eficaç factor de l'Edat Mitjana, el papa sant Gregori Magne, assegura i prova un autoritzadíssim historiador seu, que mai endevinà la nova era que ell mateix formava, posant encara tota la confiança en aquell imperi romà que s’anava enrunant, i qual majestat a ell, antic Pre- tor, el tenia corprès. Els nostres platònics literats i poetes que inauguraven el moviment regional, potser s'haurien espantat i tomat enrera, si haguessin pensat que promovien una restau-

104

J. TORRAS I BAGES

ració o renovació eminentment pràctica en l’ordre social i polític. Ells sols volien cantar la pàtria catalana i fomentar l'amor a les coses de la terra, però les idees criden els fets, són la força social per excel·lència i les precursores de l’ordre pràctic.

D’altra banda un moviment purament especulatiu no tin¬ dria durada, ni importància real, i fins amb facilitat es cor¬ rompria. La pràctica social requereix i pressuposa les idees, però aquestes solament tenen vida verdadera quan arrelen en el si dels pobles, establint-se una fecundíssima relació de mú¬ tua influència entre l'ordre especulatiu i l'ordre pràctic. Una florescència intel·lectual que no s'encarna en la vida pública és sols una curiositat destinada a enriquir el magatzem de les idees que els homes guarden per solaç dels erudits; però el fet general és que aquella activitat purament especulativa cau prestament en l'extravagància i la deformitat, i després fina miserablement, com ser a qui falta la saba vital.

El vici del temps és el disgregar i desunir; el corrosiu so¬ cial present és la dissolució dels elements que la naturalesa creà perquè junts formessin la vida pública. Començà el re¬ naixement per a separar la raó de la fe, el pensament i el gust, cortesans i erudits, entronitzant el classicisme, del pen¬ sament i del gust popular; desjuntà després la Reforma el judici privat del públic, solemne i permanent; vingué la revo¬ lució distingint entre home i ciutadà, oposant un ordre legal creat ex nihilo i l'ordre social existent, a qui condemnà a mort sense donar-li temps d'arrepentir-se, i el socialisme, ar¬ ribant ja al paroxisme, vol separar el fill del pare, la muller del marit, l’home del seu tros i la consciència de Déu, i en el desvari d’una supèrbia, humiliant pel nostre llinatge, crida, com si volgués fer un judici universal, a tots els estaments socials i fins a tots els segles, per a procedir a una immensa liquidació, servint-se no de les balances de la raó i de la justí¬ cia, innates en l'home, sinó del nivell irracional i antinatural sortit del desenfrè de l'odi i de l'enveja.

105

CONS INI! RACIONS SOCIALS I POl.ÍTIOUES

Una secta famosa, i ja vellassa, que invoca sovint en ses afalagadores retòriques el gran Arquitecte, pretengué la re¬ construcció social, i escalfà a certs caps i a certs cors jovení¬ vols, qui cregueren en sa fecunditat social; però avui a sa im¬ potència natural s'hi aplega la de la vellesa i la demostració de l’experiència, i ja no hi ha qui no la tingui per xorca.

L'activitat, la generositat, la intel·ligència viva del jovent, la mateixa missió del pervindre que li pertoca, els actuals trontolls i perills socials, l’obligació del treball pel bé del propi país, li fan necessari cercar on ses nobles energies pu¬ guin fructuosament desplegar-se, aplicant-se benèficament a la humanitat, a la qual tots devem el tribut de nostres bones obres. A nostre parer el regionalisme és el camp on ha de di¬ rigir-se. A la disgregació social convé oposar un principi aglu¬ tinant, i la regió per disposicions inefables de la naturalesa predisposa a l'harmonia social i a la unió dels homes entre si. Les creences, la moralitat, les institucions socials fona¬ mentals, els sentiments públics, queden altament afavorits per la forma social que anomenem regionalista; per lo qual l'actual renaixement català ha de dirigir-se a aquest objecte, si vol revestir-se d’un interès general i seguir la direcció que porten els homes pensadors de bona voluntat de tot Europa.

* * *

Leges rebus publicis acommodandae sunt, non res publi- cae legibus (Aristòtil). El rei Martí deixà son reial tron a Jesús Sagramentat, i fins ara cada any assegut en ell es passeja pel Corpus pels carrers de Barcelona, Rei de la Humanitat. El tron o reial seti de l’últim rei indígena, Martí, la Providència el tragué del comerç dels humans, el consagrà, en féu un mo¬ nument de la fe i de la pàtria, un tron pel Qui és hereu de totes les generacions i de totes les civilitzacions, Jesucrist, Rei dels segles, immortal i invisible baix el vel de la Sacra Eucaristia; així la fe conserva lo que la pàtria perd, i guarda i perpetua lo que el moviment dels segles, que no té aturador, arramba, i fica com en un vas d’or les essències precioses de

J. TORRAS I BAGES

les coses humanes que s’esvaeixen, però qual esperit és im¬ mortal perquè les vinents generacions puguin revifar-se as¬ pirant-lo, comunicant-los Déu per ministeri de la Iglésia una espècie d'eternitat, i fent-les una institució perenne d’edifi¬ cació social.

Els regionalistes són els qui de primer s'alçaren contra a tirania de l'error polític del segle xix, desenganyats d'una llibertat purament teòrica, objecte i matèria de la literatura; cerquen la llibertat pràctica com medi on desenrotllar-se la vida real, substituint el govern dels mandarins amb el go¬ vern dels elements naturals superiors de la terra, i no per imi¬ tació d'aquell home rule que dóna estabilitat i tanca al llinat¬ ge anglosaxó, sinó com efecte produït per la contemplació de la constitució catalana en els bons temps, sobretot de la menestrala Barcelona, que tant lliga amb el present modo d esser.

* * *

Constantí, venint de les Gàl·lies, fill de Constanci, que mai fou cortesa, i de l’hostalera d'un poble (?), Elena, després gran emperadriu cristiana, lluitant i vencent a Maxenci sos¬ tenidor i representant de la Roma unitària, que volia sostenir un poder absolut sobre del món amb son exèrcit compost principalment de romans, així com el de Constantí de pro¬ vincians, representen com els dos principis de la política cen¬ tralista i de la política verament popular o regionalista, de l’equilibri social, millor dit. Per primera vegada el món veié a Nicea un Congrés internacional tingut davant de l’autori¬ tat política, però amb independència d'ella, per a tractar as¬ sumptes d'ordre moral, compost d’homes de tot el món: i grecs, egipcis, romans, gals, espanyols, gots i perses, reconei¬ xent en tots ells autoritat, dignitat en tots els pobles de la terra, i formant tots junts un verdader cosmopolitisme. Nosal¬ tres lliguem el regionalisme amb el cosmopolitisme, i la j

CONS I DURACIONS SOCIALS I POLÍTIOUES

nostra aspiració per llei intrínseca de sa essència és la més grandiosa entre totes les humanes, perquè és d’inspiració divina. El regionalisme és de dret diví. Els qui s’enamoren de l’unitarisme polític sembla que prenen amor per les coses grans; nosaltres per les petites. Els petits pobles, les llen¬ gües regionals, les arts de la terra, els costums del país, les necessitats múltiples de les comarques, tot això és l’objecte preferent, perquè l’home és l'objecte de les nostres complaen- ces i el fi últim de tota nostra política, com ho fou per Jesu- crist. En cas d’antagonisme entre els grups humans, família, poble, nació, humanitat, el fet és que el grup petit venç al gros, la família al poble, el poble a la nació, la nació a la humani¬ tat. I els teòlegs ensenyen que aquest és l’ordre de la ca¬ ritat.

* * *

El cosmopolitisme, la més noble tendència moderna, exi¬ geix entre els homes principis aglutinants de gran potència. L’antic civilisme, d’història realment il·lustre, en son llarg camí per entre les generacions cristianes que li són antitèti¬ ques en quant a l’esperit, l’antic civilisme es va fonent, i l’home està destinat a suplantar el ciutadà. El regionalisme fa a l’home més home.

L’aparició i el cultiu de l’esperit indígena representa a Ca¬ talunya l’evolució democràtica moderna, és la característica feliç d’aquesta evolució democràtica, i fora d’ella no hi ha ni pot haver-hi, en aquesta terra, vera evolució democràtica. I Quina democràcia la que ha rebut ja la llengua del poble, els estils del país, les institucions que, com bolets, ixen de la terra?

L’esperit regional que és el del nostre jove David, qui com el de la Bíblia no sap ni portar armes, ja no sols canta els salms al so de l’arpa, sinó que demés el país espaordit amb el gegant Goliat, encarnació de Forgull i de la concupiscència, el país espaordit el crida perquè vulgui al gegant tombar d’una

108

J. TORRAS I BAGES

pedrada, deslliurant-lo de son jou insuportable. La mansue¬ tud de l'heroi de Judà és típica i exemplar en totes les terres de gent cristiana, i quan a la Irlanda li aparegué son deslliu- rador, el David modern, aquest pastor i guerrer de son po¬ ble, li deia :«Ni delicte ni debilitat»; lema que la Sabiduria cristiana ens ensenya havem de gravar com empresa de nos¬ tre escut en aquest moviment regional. Ni rebels ni covards. Així ens ho ensenyen la Veritat i la Poesia i la sublim digni¬ tat humana sostinguda amb constància arribà a imposar-se als pobles i dominar a totes les potestats contràries. Aquesta és la vera poesia, aquesta és la reina de la vida, aquest l'i¬ deal a què deu encaminar-se la nostra terra catalana. Que la poesia no sia pura fantasia, que no ens porti a l’illa d'Utopia.

El regionalisme sortí de la poesia, com Júpiter, l’àrbitre summe, sortí del cap de Minerva.

Les bacants despedaçaren a Saturn, i Orfeu arreplegà els trossos i els tornà la vida així la poesia. Les bacants són les passions....

* * *

Per mi el regionalisme es confon: és lo mateix que el res¬ pecte a l'esperit humà, a la vera llibertat; és l'acceptació de la Providència divina en la governació dels homes; és la ciutat de Déu tal qual fou edificada pels decrets de l'Etern; és l'apli¬ cació del dret natural dictat pel summe Legislador de tota creatura, oposat a la tirania que s'entronitza quan l’home vol dominar sobre de l’home, convertint la ciutat de Déu en la ciutat de l'home; és, en una paraula, el dret diví fonament de la sociologia humana.

Amem el regionalisme, que és lo contrari del separatisme, la condició necessària de les unions permanents i felices, la representació de l’equitat fraternal entre els homes, la realit¬ zació en sentit translatici d'aquell text sagrat que diu: «En la casa del meu Pare hi ha molts pisos»; és una ombra del regne eternal de la glòria, en el qual el Rei omnipotent, segons ens

CONSIDERACIONS SOCIALS T POLÍTIQUES

109

ensenya la infal·lible revelació, deixarà subsistir, en aquella societat perfectíssima i immillorable, diferències, distinció, jerarquies, graus, amb lo qual es mostrarà la Bellesa infinita. I el nostre antic sociòleg Ximenis en aquella ciutat eterna cercava la norma de la ciutat temporal i mudadissa de la present vida.

* * *

El cristianisme és expansiu i progressiu per naturalesa, perquè en l’ordre natural és un principi d'eternes i infinites conseqüències, i en el sobrenatural és la unió amb l'Etern i Infinit. Per això nostre regionalisme no és encongit, i és cos¬ mopolita; no és una curiositat arqueològica o una exquisitat artística, i no obstant, l'art i l'arqueologia i la ciència, l'huma¬ nisme, viuen per ell, puix neix del respecte, de la consideració a la integritat humana, és el dret de viure conforme a sa na¬ turalesa; per tant, un dret anterior i superior a la llei, per això no ens apoiem en el Codi civil o en les Partides o en la Novíssima, ni tan sols en les Constitucions de Catalunya, sinó en el dret natural. I al parlar així no temem d’ésser re¬ volucionaris, no venim de Rousseau, sinó de Jesucrist, puix fins la summa llei, la gràcia, el conforma amb la naturalesa i obra diferentment en cada individu.

* * *

Catalunya s’és retornada amb el cordial de la poesia,