JOSEP TORRAS I BAGES

OBRES COMPLETES

Volum I

Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1984

Primera edició, desembre de 1984 © Hereus de Josep Torras i Bages ISBN 84-7202-666-3 Dip. leg. B. 38.940-1984 Impremta de Montserrat

NOTA EDITORIAL

Les obres cojfipletes del doctor Josep Torras i Bages (les Cabanyes 1846-Vic 1916), bisbe de Vic i un dels homes d’Es¬ glésia més influents a la Catalunya contemporània, han estat publicades diverses vegades, la darrera de les quals a l’Edito¬ rial Selecta el 1948, amb motiu del centenari del seu naixe¬ ment. En aquests moments, però, tot i que el procés de bea¬ tificació del doctor Torras es troba en un estadi avançat, no és possible de trobar al mercat aquestes obres, llevat d’exem¬ plars escadussers o d’alguna edició mutilada de La tradició catalana. Per això ens hem decidit a tornar-les a posar en mans del públic català, en una edició divulgadora, que segueix les anteriors, bé que en alguns casos en corregeix lapsus ma¬ nifests o incorpora algun element omès (els sumaris de La tradició catalana, per exemple). Per tal de facilitar la lectura, hem mantingut la divisió temàtica ja esbossada a les edicions anteriors, sense fer cap separació entre l’obra en català i l’obra en castellà.

Per a situar el bisbe Torras i Bages en el món del seu temps, recomanem la lectura de L’Església catalana, de la Il·lustració a la Renaixença, de mossèn Joan Bonet i Baltà (Montserrat 1984) i de la conferència de Josep Benet reco¬ llida a Fets i personatges ( Montserrat 1981), a més de les bio¬ grafies ja clàssiques de Lladó i Serra Esturí, i de Fortià Solà.

0 NOTA EDITORIAL

Volem manifestar el nostre agraïment més cordial als qui han estimulat i fet possible aquesta nova edició de les obres completes de l'anomenat patriarca espiritual de la Catalunya moderna, i d’una manera ben especial als bisbes de les diòce¬ sis catalanes que l’encapçalen amb uns bells mots de presen¬ tació i d’ encoratjament.

Publicacions de l'Abadia de Montserrat

JOSEP TORRAS I BAGES, BISBE DE VIC

PRÒLEG

és un encert provident la nova edició de les Obres Comple¬ tes del Dr. Torras i Bages, després de les dues publicades, l'una l’any 1935 i l’altra el 1948.

En l'actual data avançada del segle, una nova edició hauria de ser també signe d’una lectura nova i una invitació a l'estu¬ di definitiu sobre el Dr. Torras que encara és esperat i fa falta.

A la gran veneració dels seus deixebles, que a Montserrat, el 8 d’octubre de 1931, en demanaven la beatificació en V As¬ semblea sacerdotal, integrada per prelats, sacerdots i religio¬ sos que, o bé tractaren personalment amb el Dr. Torras o bé havien rebut la influència de la seva vida, va seguir potser un cert desconeixement de les generacions que han vingut més tard. Gairebé tots, però, hem resat i resem encara amb alguna fórmula seva bellíssima i profunda, tots hem admirat la seva herència espiritual en el coratge religiós i cívic dels seus dei¬ xebles, alguns supervivents fins a la meitat tombant del segle.

L’hora favorable d’aquesta edició pot estar, de fet, en la possibilitat de llegir el Dr. Torras ara, en les seves implica¬ cions i línies evolutives. També en la descoberta d'un mèto¬ de, el seu, que en la mesura que és aplicable a un temps que no és el seu, pot donar molt més de si lliure ja de les marca¬ des i les imposicions de l'època. Fins i tot en problemes que es poden assemblar als seus.

8

PRÒLEG

Penso, per exemple, en la lectura evolutiva, comprensiva- ment crítica, de La Tradició Catalana i del seu concepte de la catalanitat, enriquida amb els elements més renovadors de la Gaudium et spes i amb els capítols de la Lumen gentium sobre el Poble de Déu i les esglésies particulars. O en la lectu¬ ra de El Clero en la vida social moderna, des de l’experiència que suposa el magisteri social de l’Església des de Joan XXIII.

I m’agradaria veure aplicat el seu mètode de la transcen¬ dència i la vitalitat alhora, « l’amor a lo etern», que deia ell, i la passió per l’ existència, que el porta a intervenir en els moviments més actuals i renovadors de la seva època, des de la pietat i l’art a la qüestió social i la catalanitat. Però d’una manera essencial, diria en el sentit no pas de desarrelada, sinó d ètica i pastoral. Home d'Església molt conscient, devot intel- ligent de la tradició, conciliador i obert en la pràctica, en una situació històrica de transició, confusa i difícil, es converteix en factor d’unitat, no pas per defugir les respostes, sinó per defugir la polèmica directa en la resposta Claris sima i fins contundent.

Saludo, doncs, amb goig aquesta nova edició, i em plau fer honor, des de les primeers planes, al qui més d’una vegada buscà el consell i la comunió d’algun dels meus predecessors en aquesta Seu metropolitana de Tarragona.

f Ramon Torrella Arquebisbe de Tarragona i Primat

És ben adient avui, a casa nostra, una nova edició de les obres del bisbe Torras i Bages. Ell afirmà de si mateix: «jo sóc sols lo sembrador que escampa bona llavor». Enmig de l’actual trasbals d’idees i de controvèrsies, de vegades tan parcials i ofegadores, convé que siguin coneguts en el nostre país els ensenyaments d’aquell eminent sacerdot i després gran

PRÒLEG

9

bisbe de Vic, que el Cardenal Vives qualificà de « pare de l’Es¬ glésia en els temps actuals».

EU, contemplatiu, lúcid, amb una seriositat feta sinceritat i majestat sacerdotal, cridà a judici tots els problemes i in¬ quietuds del seu temps i els il·luminà amb la llum més clara de l’Evangeli i de la doctrina de l’Església. I ho féu acomplint una funció universal; perquè contemplà els fets concrets amb una visió transcendent d’eternitat.

El regionalisme català el tractà seguint aquella norma que remarcà el canonge Carles Cardó: «sols es pot parlar seriosa¬ ment de renaixença, si es té una docilitat absoluta a la llei de la tradició catalana». El bisbe Torras ni fou un polític ni cercà l’explicació del nacionalisme català en teories vingudes de fora; sinó que escorcollà les pròpies entranyes de la nos¬ tra identitat històrica, que li va descobrir el camí vàlid de la renaixença. La història d’un poble no és un afegitó que es treu i es posa segons el caprici d’un moment determinat; forma part del seu ésser i n’és l’expressió més autèntica.

Pel que fa als ensenyaments de caràcter religiós, la fide¬ litat del bisbe Torras a la doctrina de l'Església fou absoluta. Ho diuen clarament els elogis de Pius X i Benet XV. Més en¬ cara, com subratllà mossèn Bonet i Baltà l’any 1948, « entre nosaltres fixà les bases d’aauest lloable i sinceríssim roma- nisme, que és tan peculiar i tan lloat del nostre clergat».

L'actual renaixença de Catalunya no pot prescindir del pen¬ sament del bisbe Torras. D’ell va dir un escriptor advers al cristianisme que era «un sant i un savi». 1 afegí: «ditxós el país que pot comptar amb homes com ell».

Si estem lluny del començ d’aquest segle, que siguin co¬ neguts per tothom els ensenyaments del bisbe Torras! Que resti viu i operant el seu pensament!

f Narcís Jubany Cardenal-Arquebisbe de Barcelona

10

PRÒLEG

Una nova edició de les obres del Bisbe Torras i Bages és un testimoni que hom el considera una figura encara actual a Catalunya. I amb raó.

La seva obra, ben escrita, no pretén pas delectar per la galanesa d’estil, ni complaure el goig estètic del lector. Mai no va conrear les lletres per les lletres, com ell mateix declara.

El Bisbe Torras és, sobretot, un pensador. Més encara, és un sacerdot que viu les exigències del seu ministeri, i que, per tant, vol il·luminar els problemes de la nostra terra a la llum de la fe. El Vaticà II declararà solemnement que aquesta és la funció del sacerdot.

Els seus escrits ens demostren com és possible agermanar el pensament amb la pràctica religiosa; la sintonia amb la terra i la dedicació a les coses de Déu. Si ha tingut influència a casa nostra ha estat, en gran part, perquè s’ha enlairat als principis en tractar les realitats del país. Ell mateix ho deia: «sempre han estat la Fe i la Pàtria les que m’han posat la ploma als dits, essent els meus pobres escrits un complement dels meus deures de sacerdot i de ciutadà ».

Home intel·lectual, és també profundament piadós, amant de la pietat popular, que poleix accentuant-ne el sentit teolò¬ gic sense treure’n l’espontaneïtat casolana.

Contemplatiu, humà, arrelat al país, el seu mestratge con¬ tinua essent vàlid. Cal que el sapiguem llegir amb l'esperit en què va escriure.

f Ramon Malla Bisbe de Lleida.

De doctors Torras i Bages, no en tenim gaires a Catalunya. De bisbes que, com ell, juntament amb una tan rica herència literària i un magisteri tan valuós, hagin deixat una tan llumi¬ nosa estela d’exemplaritat, segurament no en trobaríem cap més en tota la llarga història de l'Església del nostre país.

PRÒLEG 11

Per això la reedició de les seves obres, ja de temps exhau¬ rides, sobretot en aquest moment en què s'intensifica la causa de la seva beatificació i canonització, era quasi imprescin¬ dible.

Són moltes, efectivament, les persones que estimen molt el doctor Torras i que es delien per tenir-les al seu abast.

{Per què, malgrat els anys, conserven tanta actualitat els escrits del doctor Torras? Perquè ell, com el rei Mides, tot el que tocava ho convertia en or. Perquè, partint de qualsevol fet polític, social, literari o religiós, sabia aixecar la volada per donar-hi una interpretació profunda i perenne. Perquè, com feia notar el cardenal Pla i Deniel, tots els seus escrits tenen un deix de santedat.

El bisbe Torras, deien gairebé unànimement els seus con¬ temporanis, és el «bisbe savi i el bisbe sant».

Per això és tan oportuna la reedició de les seves obres i tan recomanable, sobretot als cristians de Catalunya, la seva lectura.

f Josep M.a Guix Bisbe de Vic

Hi ha persones que la mort no reclou en l’oblit; hi ha es¬ crits que el temps no envelleix. Són escrits expressió de la Ve¬ ritat que perdura sempre, encara que canvïin les maneres d’ex- pressar-la, perquè és la Veritat exposada amb solidesa que li dóna perennitat, i amb senzillesa que la fa comprensible. Són persones que per la seva individualitat — caràcter, talent, for¬ mació, valors ètics, realitzacions — sobresurten, i van més enllà del seu temps, travessen el pas dels anys i fins dels se¬ gles, sense perdre’s en l’anonimat.

Això s'esdevé en el Dr. Josep Torras i Bages, Bisbe de Vic, i en les seves obres.

12

PRÒLEG

La personalitat humana, cristiana, del Dr. Torras i Bages, exemplar com a laic, sacerdot, bisbe, és perenne, pel seu ar¬ relament a la terra, per la seva universalitat, per la seva sante¬ dat. Els seus escrits, sòlids i assequibles, són una font de doc¬ trina, ampla, universal, en el seu contingut, on poden sadollar la set d’un saber útil en diferents camps, els homes d’avui, com els d'ahir i els de demà.

La nova edició de les Obres Completes del Dr. J. Torras i Bages posa al nostre abast la seva persona i la seva doctrina. Empresa mereixedora de lloança i digna d’ésser acollida amb joia.

f Ramon Daumal

Bisbe auxiliar de Barcelona

Quan hom parla de la nostra terra, el seny i la rauxa ja són tòpics.

No podem dir que l’Església del nou-cents a casa nostra tin¬ gués rauxes. Era una església ben assenyada.

El bisbe Torras pertany a aquesta església. Fill de les pla¬ nes assenyades i dominicanes del Penedès. Barcelona i Vic, la ciutadella del seny, el van iniciar en la doctrina de sant Tomàs d’Aquino.

Els savis erudits de Barcelona, Girona i València, els viat¬ ges a França i Itàlia (Roma) el maduraren en el seny filosòfic, jurídic i teològic.

La seva tasca de capellà de contemplatives, de director es¬ piritual de grups catòlics, d’autor i d’inspirador de llibres es¬ pirituals en català, la seva fidelitat afectiva i efectiva a Cata¬ lunya, el prepararen per esdevenir, des de la prestigiosa i prestigiada seu episcopal de Vic, el mestre espiritual i el conseller moderadament conservador dels catòlics i catalanis¬ tes del seu temps.

PRÒLEG

13

Algunes de les seves cartes pastorals són un bé de Déu i la seva tasca de mestre espiritual de Catalunya cristiana, admira¬ da per la majoria.

Vell cristià, el bisbe Torras i Bages torna la teologia al poble i retorna el poble a les arrels cristianes de la Catalunya perenne. Potser la seva més bella missió jou cercar una espi¬ ritualitat popular des d’una teologia clàssica i encarnada en la realitat de casa nostra.

El bisbe de Vic fou un bisbe venerat pel poble, amb fama de sant i de savi. També amb una certa fama d’home de govern que no es blega. Era fill del seu temps i fruit de la sòbria abundor de l'Esperit que mena els cors dòcils a la ma¬ duresa de la gràcia.

Déu faci que no oblidem mai el testimoniatge de la seva fe adamantina i el seu amor apassionat a Catalunya.

Tot un gran servei episcopal al nostre poble.

f Miquel Moncadas Bisbe de Solsona

Penso que és oportuna aquesta edició d'obres de Torras i Bages que, tot i essent més manejable que la clàssica de la benemèrita Balmes, pugui córrer i penetrar més, divulgant la figura de l’autor i el seu exemple i missatge. La seva casta universitària de pensament i expressió. La seva convicció de la inesgotable fecunditat del tomisme, anticipant-se a la histò¬ rica encíclica de Lleó XIII i a la floració d’insignes tomistes europeus. La seva afecció a l’Estètica, les Belles Arts i l’amis¬ tat amb els artistes. El seu estil d’explicació i defensa de la doctrina de l’Església que recordava el dels Sants Pares. El seu afany pastoral, sòlid, gelós, fins a l’esgotament, unit al de la seva pròpia santificació.

En Torras i Bages és característica la seva valoració de la tradició del poble i Església a què va pertànyer sense minva de l'universalisme catòlic, com ho va puntualitzar al pròleg

14

PRÒLEG

de la segona edició de La Tradició Catalana, i com era de su¬ posar en tan digne successor dels més antics bisbes catalans, sant Fructuós i sant Pacià, models de universalisme.

Vull afegir-hi un detall. Els de Tortosa agràim a Torras i Bages el seu notable estudi sobre el dominic gironí, Arque¬ bisbe de València, Joan Tomàs de Rocabertí, teològicament tan lligat al Col·legi Universitari de la nostra ciutat, avui Casa d’Espiritualitat de la Diòcesi, com alumne seu i com a refor¬ mador dels seus estatuts.

í Ricard M.a Carles Bisbe de Tortosa

Torras i Bages va aconseguir amb les seves activitats i, es¬ pecialment, amb els seus escrits fer una síntesi entre el pen¬ sament cristià i el sentiment català que ha mantingut la seva empenta fins ara fa pocs anys.

Les noves circumstàncies històriques segurament exigi¬ rien que algú refés aquest esforç amb les perspectives cultu¬ rals d’ara, que tant han canviat per a la societat i per a l'Es¬ glésia. Però ja mai més no es podrà prescindir de la seva aportació.

Endemés, la seva personalitat és tan rica humanament i cultural, és tan interessant i atractiva la lectura de qualse- vulla de les seves obres, tant si es refereixen a temes d’estè¬ tica, de política, a temes pastorals religiosos, que destil·len sen¬ timents de pietat!

La nova edició que presenta el Monestir de Montserrat és un servei, que cal agrair, a tots els que admirem aquest clàs¬ sic del nostre pensament. Abrandarà el foc sagrat que sen¬ tim cremar en el nostre esperit. Mentre fem l'esforç de re¬ pensar i de tornar a situar les nostres dues grans fidelitats, hem d’aixecar ben altes les nostres llumeneres, que puguin guiar-nos en el nostre camí.

t Joan Martí Alanis Bisbe d’Urgell

PRÒLEG

15

Tot i haver nascut deu anys després de la seva mort, la figura del bisbe Torras i Bages m’ha estat sempre familiar. Boirosa al principi, anà prenent fesomia i relleu amb el temps. Hi ha contribüit la convivència amb sacerdots que l'havien conegut, alguns dels quals ordenats per ell, i la lectura de la seva biografia i de bona part de les seves obres. De les anèc¬ dotes del bisbe seriós i auster he anat passant a la valora¬ ció del pensador i del sant.

La lectura de les seves obres no és pas fluida. EU deia que no havia llegit mai cap novella, i se li coneix. Però el qui en¬ certi de trencar la clofolla d'una literatura densa i un xic eixuta, es trobarà amb un pensament profund i clar, serè i ben travat, tracti la matèria que tracti.

Tornant a llegir el Dr. Torras, hom hi descobreix afirma¬ cions que semblen dictades avui. «L'home —diu— en tota la seva integritat ha de subsistir en tot sistema social; tot sis¬ tema que vulneri la integritat humana és fals radicalment » (de L'elevació del poble J. Hom podria atribuir l'anterior afir¬ mació a un dels darrers Papes.

És el do dels profetes, el pensament dels quals s'escapa del llenguatge de l’època i del control del temps.

Déu faci que, així com foren canonitzades pels Papes les seves Cartes Pastorals, ho sigui ben aviat la seva persona.

f Jaume Camprodon Bisbe de Girona

i

Al tombant del segle passat, el nostre país es retrobava culturalment, políticament i econòmicament. Calia que l'Es¬ glésia trobés també, en servei al país renaixent, la seva adient renovació. El Bisbe Torras va ser l'home que n’obrí els ca¬ mins: Va predicar que la Catalunya nova, a més de cata¬ lana, calia que fos també cristiana. Altrament renegaria les seves arrels i no seria la mateixa.

16

PRÒLEG

La jove generació immediata, que, per cert, fou una ge¬ neració de grans figures, en va aprendre bé la lliçó. I el Dr. Car¬ do, i Mn. Lluís Carreras, i el P. Miquel d’Esplugues, i Mn. Ma¬ nyà, i encara prou d’altres, van fer seu aquell ideari, el van aprofundir, el van concretar en grans iniciatives apostòliques renovadores en el camp litúrgic, bíblic, social, etc., i el van saber traspassar viu als seus deixebles.

Aquell ideari va esdevenir un camí obert. Un bon camí que en tot temps ens ha fet adonar de les noves realitats i dels nous passos que en cada moment calia anar donant.

Ens va fer superar la prova de la guerra i de la postguerra, i finalment ens va fer fàcil arribar al Vaticà II, amb l'oïda oberta. I en vam copsar la veu.

El Bisbe Torras encara ens hi acompanyava.

Josep Pont i Gol

Arquebisbe emèrit de Tarragona.

Una nova edició de les obres del bisbe Torras i Bages és un gran encert. Feia falta i és més que oportuna. En uns temps tan capgirats, en els quals la rauxa ha fet tan sovint de les seves, ens convé de poder tornar a escoltar la veu del seny nostrat. Llegir ara Torras i Bages és com quan, després d’un temps de sequera i d’alguna pedregada, torna la pluja assaonadora. És molt possible que hi hagi adults que han oblidat la gran figura del Patriarca espiritual de Catalunya ; i encara ho és més que hi hagi joves que ni n’han sentit par¬ lar. Amb aquesta edició tanmateix, el pa gustós torna a fer presencia sobre la taula. Déu vulgui que la gent en mengi. Ho aconsellem sobretot a aquells sectors de gent jove que comencen d’enyorar la veritat i sentir anhel de panorames i camins millors. És cert que ha plogut molt després del ma¬ gisteri del bisbe Torras i Bages, però la seva profunditat i la seva alçària el fan actual a tots els temps i el fan mengívol

PRÒLEG 17

a tots els qui tenen bon paladar espiritual. Sobre la seva caixa mortuòria hom hi va escriure: «Escriptor eminentíssim, fou el seny espiritual de Catalunya, i ses abundoses pastorals la llum i guia del poble». I a l’exterior del seu sepulcre hom hi llegeix afirmacions com aquestes: «Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, visqué santament, morí santament...» «Al Pon¬ tífex, Doctor, Pare de la pàtria, l’Església de Vic, el poble de Catalunya...» Els lectors podran veure si són exagerades aquestes afirmacions.

Ramon Masnou Bisbe emèrit de Vic

2

I. ASSAIGS

I

DISCURSO SOBRE LA INFLUENCIA SOCIAL QUE LA DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS ESTÀ DESTINADA A EJERCER EN LOS TIEMPOS MODERNOS*

ADVERTÈNCIA

Le es imposible al hombre escribir la historia del por- venir. Puede, sí, humildemente escrutar los designios de la Providencia en las manifestaciones sobrenaturales con que a veces maravillosamente se descubre a la sociedad, pero adivinar si ésta seguirà dócilmente las indicaciones divinas, es cosa superior a las humanas fuerzas, y està reservado a Aquel único que tiene el secreto del arbitrio humano. Por lo tanto, al discurrir acerca de la influencia de la devoción del Sagrado Corazón de Jesús en la sociedad moderna, ha- blamos de la intención divina según puede ser por el hom¬ bre interpretada, y tan sólo de un modo supositivo de la

* Memòria premiada amb la joia oferta per ril·lustríssim Dr. Sal¬ vador Casanas, bisbe d'Urgell, en el Certamen Nacional de Tarragona, el dia 26 de juny de 1881, en ocasió de les solemníssimes festes en ho¬ nor del Sagrat Cor de Jesús, publicada a Barcelona el 1882.

J. TORRAS I BAGES

cooperación humana, pues aun cuando el fin último que Dios se propone es imposible que deje de cumplirse, puede llegarse a él por dïstintos caminos, y uno de ellos es la mis- ma rebeldía de las criaturas libres a las ordenaciones de su Criador.

Lema: Omnia tràham ad meipsum.

Eloquentia autem suavitatis pulsuum istorum ( divini Cordis) reservata est moderno tempore, ut ex talium audientia recalescat iam senescens et amore Dei torpes- cens mundus.

(Legatus divinae pietatis, Iib. IV, cap. IV, edit. monachorum solesmensium. Op. S. Gertrud.)

La SOCIEDAD SE HA PERDIDO POR HABERSE SEPARADO DE DlOS. —

SÓLO DE DlOS LE PUEDE VENIR SU RESTAURACIÓN

Dios y el hombre no pueden vivir separados, y aunque es cierto que el primero no necesita de los bienes del se- gundo, no obstante le ama y busca hacerle feliz; aun a pe¬ sar de sus continuas prevaricaciones, ni un instante le aban¬ dona, alumbra su inteligencia y enciende su voluntad, le su- ministra, en una palabra, toda su existència, no exigiéndole, por su parte, otra cosa que la docilidad y el amor. Muchas veces el hombre con sus rebeldías ha puesto a prueba el amor de su Criador; mas sin duda que nunca en tan alto grado como en los tiempos actuales. A la unión que pretende Dios de sus criaturas, corresponde, no el divorcio singular de algunas de ellas, sino la separación, mejor dicho, el aban¬ dono ignominioso de estos conjuntos de las mismas que 11a- mamos sociedades, las cuales abiertamente se han rebelado contra Aquel que habita en las alturas y que se complace en gobernarlas con amorosa sabiduría. Dios ha sido echado de la sociedad. Con altisonantes palabras los doctores co- menzaron a proponer su expulsión como un remedio eficaz para que de aquélla desapareciesen todas las dolencias; Dios

DEVOCIÓN AL S AGRADO CORAZÓN DE JESÚS

23

y el bienestar, decían, son incompatibles en el mundo, y complaciendo esta doctrina en gran manera a la mayor parte de los que han gobernado las naciones por espacio de màs de un siglo, han ido rompiendo uno a uno todos los hílos dulcísimos que ligaban a la sociedad con Dios. ^Podrà vivir separada de Él? No hay nadie de los que creen en Dios que no esté tan seguro de su imposibilidad, como de que un àr- bol, arrancado de cuajo de la tierra, viva y prospere con las raíces al aire. Mas si el hombre tiene un fatal e inmenso poder para desprenderse de Dios, no lo tiene para buscarlo, por lo cual todo remedio ha de ser divino. Dios es el solo que puede curar a las sociedades, ostentando en estas ma- ravillosas curaciones los mismos sublimes atributos que ma¬ nifesto en su constitución; Él tan sólo conoce y domina su naturaleza, y, por lo tanto, a Él està reservada la curación. Y es indudable que la sociedad debe ser restaurada, pues si Dios la comenzó, Él ha de perfeccionaria y no dejar que se frustre, como se frustran las obras humanas, ha de con- ducirla a feliz y magnifico término como en demostración de la glòria de su Hacedor. Mas ^quién podrà purificar lo que es impuro? ^Quién podrà fortificar lo flaco? Ünicamente Aquél que es puro por esencia y fuerte por naturaleza podrà expeler de la sociedad la escòria que en ella han acumulado las pasiones humanas y llenar el vacío de sus debilidades con sus poderosísimas influencias. El mal de la sociedad no es otro que haberse separado de Dios, y tal ha sido siempre el mal del hombre que pugna para separarse de Aquél sin cuya unión no puede vivir; por lo cual el único remedio es la in- fusión de Dios en esta misma sociedad, la mezcla del ele- mento divino con todo el conjunto de elementos que la com¬ ponen, y de los cuales ha de ser la base, el nexo que entre sí los ligue. A Dios no pueden ponérsele cortapisas ni limita- ciones, por lo cual quiere penetrar con su influencia hasta las entranas y los màs recónditos àtomos de la sociedad. Por no haber sido así, porque los hombres y las sociedades en vez de admitir el ser legislados por Dios, quisieron legislarle

24

J. torras i bages

,3 £ abc7 ,qUer,do sacudir eI yugo divino ü secularizà- dose han quedado yertas y Mas, la Caridad que las animaba se ha desvanecido, y ha resucitado aquel antiguo y egoista dd Estado que » Pieusa ni obra màs quep^a

trerh0m° ^ .f hubiesen «flojado los lazos de aquella es- trechisima umon entre la divinidad y la humanidad que se

consumo con la Encarnación del Verbo, habiéndose la so-

cÒmtlSeParad° ^ CriSt°’ qUÍCre fiste otra vez cnlazarla constgo en amoros.simo consorcio; por lo cual en estos días

de desolacion y amargura ha revelado a la Iglesia la devo- on excelentisima de su amoroso Corazón, que venerables laciones y robustas argumentaciones prueban que ha

cuaISetraÍa/efaUr?d°Ja ^ eSta desvenciJada sociedad, a la cual traera el soplo divino que ha de rejuvenecerla y vigori-

S‘rDivintirdydnd0lafPOr medÍ° de' amOT 2 aqUel'a UnÍÓn “*> ia Divinidad que forma su grandeza.

Tal es el pensamiento que queremos desarrollar en el presente Discurso.

PARTE PRIMERA

I

Confhctos de la libertad humana. ~ La solución està en Dios — Leyes del hombre y formas de la sociedad. — Luz de la razón y luz de la revelación.

Todos los sabios que han meditado y escrito acerca del movimiento perenne de la humanidad contemplando la di- versidad de móviles que la excitan, las distintas y opuestas comentes que en ella se producen, los obstàculos que a és- as se presentan, las luchas entre las mismas, la victorià de las unas sobre las otras, desapareciendo con el tiempo odas y produciéndose otras nuevas, que no son màs que

ni-VOCIÓN AL SACRADO C0RA7.ÓN DO JKSIJS 25

la reproducción de las anteriores, que a su vez también se disipan, reconocen perfectamente que éstas no son luchas al azar y sin resultado, ni la elaboración trabajosa de una forma que a sí misma va perfeccionàndose, sino la acción de voluntades libres que todas pretenden moverse para al- canzar un mismo fin y van, no obstante, por muy diversos y hasta opuestos caminos. Son seres libres que buscan su perfección y felicidad luchando entre sí ya desde que han de sentar en qué consiste, y, a pesar de todo, esta lucha eterna nace de las mismas entrahas de la humanidad, y su principio està recóndito en la substància de su alma y em- papa toda su existència. Nihil quam hoc genus humanum tam discordiosum vitio tam sociale natura.1

En todos los hombres hay por naturaleza la misma su¬ prema inclinación, y, no obstante, al intentar realizarla se produce entre ellos la discòrdia mas completa; la historia de los hombres es la narración de esta lucha, que nadie cree tener medios para acabar, en la cual no hay victorias definitivas que aseguren la paz ni el afianzamiento indes¬ tructible de alguna de las partes. Mas ha habido profetas, y otros que han querido serio, que han vaticinado acerca de la conclusión de esta batalla perdurable. Los primeros dicen que serà un verdadero desenlace, una separación sem¬ piterna de los que ahora en revuelta mezcla tienen trabada la batalla, que habrà vencidos y vencedores, con la particu- laridad, emperò, de que seràn los vencedores los que du- rante la tremenda lucha llevaron la peor parte y fueron es- carnecidos y burlados; 2 los segundos han vaticinado el adve- nimiento próximo de la paz, la desaparición de la lucha, no por un desenlace cruento, sino por una reconciliación su-

1. San Agustín, citado por Bossuet.

2. San Lucas, VI, 21: «Beati qui nunc fletis quia ridebitis.» Y tal es el sentido de todas las bienaventuranzas, que, al paso que sirven de exordio al admirable Sermón de la Montana, son como el tema que se desarrolla en el mismo y aun la substància de todo el Evangelio.

26

J. TORRAS I BAGES

prema por que el hombre habrà encontrado medios para expeler de la sociedad el principio de discòrdia que el hom- bre incluye en sí mismo. Mas de estos pacíficos vaticinios humanos el mundo se ha reído y ha continuado afilando las armas para la pelea.1

Pero es cierto, para todos los que creen en Dios, que de É1 los hombres han recibido esta tendencia a la felicidad y a la perfección, que es el origen de la contienda, y aun màs, que É1 mismo es esta su felicidad y perfección, y que así como por É1 ha principiado la batalla, por É1 también se alcanzarà la victorià definitiva. Luego Dios es el principio y el fin, y late en toda esta tremenda lucha; la cual, por lo mismo, no ha de ser estèril ni inútil, que Dios nada hace o permite que lo sea. Es esta perturbación continua la pre- paración de un estado excelèntísimo de la humanidad, de la perenne unión de ello con su Criador, de una unión mara- villosísima de Dios con sus criaturas, de la deificación de las criaturas racionales por cuyo medio tomaran a Dios las perfecciones todas de las criaturas que de É1 sin empobre- cerle habían salido, y que entonces volveràn a É1 para enrï- quecer su glòria exterior con los inefables himnos de su eter- no agradecimiento.2 El panteísmo es verdaderamente la som- bra de la altísima idea de que Dios nos ha dado la revelación

1. Recuérdense los famosos Congresos de la Paz, celebrados poco después de la lucha social de la Commune de París, e interviniendo en los mismos personas que no han sabido vivir en paz con su propio estado, verbigracia, Jacinto Loysson. — En una carta escrita reciente- mente por el general Moltke al profesor alemàn Bluntschli, se lee el siguiente pàrrafo, digno del C. de Maistre: «La paz perpetua es un sueno, y no un bello sueno por cierto. La guerra es un elemento del orden del mundo establecido por Dios. En ella despliega el hombre sus màs nobles virtudes: el valor, la abnegación y la fidelidad al de- ber: el soldado da la vida. Sin la guerra el mundo se corrompería y se perdería en el materialismo.»

2. «Universa propter semetipsum operatus est Dominus» (Prov., XVI, 4). La teologia catòlica admite un aumento accidental de la glòria divina, y es indudable que en el cielo serà un admirable desarro- llo de la misma la estupenda epopeya humana con su catàstrofe final del Juicio.

DLVOCIÓN AI. SAGRADO CO RAZÓN DE JESÚS

27

y que hasta por la razón misma se trasluce: Dios en todas partes, Dios en todo, Dios gobernando y moviéndolo todo, y, de consiguiente, gobernando la sociedad, rigiendo a los hom- bres, acaudiilàndolos en la tremenda lucha por la existència perfecta que han de encontrar en el mismo. Y he aquí cómo, no menos que el panteísmo, el actual transformismo es tam- bién una sombra de la verdad catòlica, así como el demonio, según la frase del grande Agustín, viene a ser Simia Dei. Y siendo las voluntades de los hombres que componen la so¬ ciedad inciertas e indeterminadas, es del todo necesario que sean recogidas y atraídas hacia su verdadero fin por Aquél que las dio principio, único que, sin destruir sus naturalezas libres, puede lograrlo, ya que sólo el autor de un ser libre puede libremente gobemarlo. Por esto los escritores que han visto mas en la humanidad son los que han mirado màs a la Divinidad, sacando de los secretos de ésta lo que en la huma¬ nidad serían enigmas.1 La filosofia de la historia nace del principio de que Dios gobiema a los hombres, como la geo¬ metria nace de los primeros principios, y todos los pueblos al unísono han proclamado que el Senor Dios de las batallas es el que decide las contiendas de los hombres. Es, pues, in- dudable que Dios es el que gobierna a la sociedad.

Y aun los mismos que suelen echar esta idea màs en olvido, los que creen obrar en contra de la misma, dan de ella una solemne manifestación. Al hombre no hay nada que tanto le halague como usurpar los derechos de Dios, sen- tarse en su trono; la historia de los hombres políticos de toda clase de gobiemo lo patentiza y la de los filósofos lo pone màs claro que el mismo sol. La independencia de la razón, la ilimitación del derecho, la destrucción de la obli-

1. Santo Tomàs de Aquino, al hablar en la Part. I, quaest. LXXIX, art. IX, de su Summa, de la razón superior y de la inferior probando que ambas son una misma potencia, dice las siguientes admirables palabras, que enaltecen hasta el cielo el juicio racional informado por la Fe: «In via iudicii, per aeterna iam cognita de temporalibus iudica- mus, et secundum rationes aetemorum temporalia disponimus.»

28 j. TORRAS I BAGES

gación y el querer sujelar a los otros e imponerles leyes, es común entre los primeros, que pretenden gobemar y no ser gobernados, y entre los segundos, que por lo regular no quieren ír en pos de los maestros y ellos se erigen en maes- tros de los demàs. Pues bien, observad los doctores racio- nalistas de nuestros días, leed sus tratados y veréis gene- ralmente que no se proponen en el orden social otra cosa que la construcción del Estado, como si vieran que la so- ciedad no es matèria dòcil a sus manos y quisieran confesar, con las obras, que el sujeto de la misma, el hombre, se es¬ capa del todo a su poder. Se ocupan mucho del Estado y poco del hombre: aquél viene a ser el ídolo a quien éste ha de sacrificarse; el hombre es para el Estado y no el Es¬ tado para el hombre, al revés de aquella maravillosa doc¬ trina que nos ensena que Dios se ha dado, se ha sacrificado por los hombres objeto de sus delicias y de su amor. Por esto entre los doctores racionalistas domina la tendencia al dios-Estado, como gràficamente se dice, a la construcción del organismo externo de la sociedad,1 de sus formas visi¬ bles y palpables; dejàndose como cosa que es superior a su competència el alma de la sociedad, abandonàndose el hom¬ bre, o quizà mejor, ahogàndole y reduciéndole a la nada. Construyen la preciosa y gigantesca estatua que vio el pro¬ feta David, hecha de ricos metales, pero con los pies de barro, y, por lo tan to, expuesta a que dé al traste con ella una pequefia e insignificante piedra. Pues que ellos quieren prescindir de Dios, es necesario que prescindan del hombre, y no queriendo adoptar la forma que revela necesaria la misma esencia de la sociedad, que surge de sus entranas.

I. Tal es el tono dominante en la Revista General de Legislación y Jurisprudència de Madrid. El senor don F. de P. Canalejas publicó en la misma (1879) una serie de artículos encomiàsticos de la obra Teoria general del Estado de Bluntschli, quien es tan discreto constructor de Estados, que hasta llega a darle semejanza de sexo al ensenar que en aquél domina el caràcter masculino, al paso que en la ïglesia el fe- menino.

29

DF.V0C1ÓK AL SACRADO CORAZÓN DE JESÚS

qui eren neciamente sujetar la obra continua de Díos a la voluntad del hombre; al paso que los doctores que han se- guido la tradición cristiana buscan la forma exterior, el or- ganismo de la sociedad, en las entranas de la misma, en las necesidades, aspiraciones y naturaleza del hombre; buscan conocer, o mas bien, dejan naturalmente realizar la Ley di¬ vina que preside el desenvolvimiento de la sociedad. No que en el primer caso el gobierno de los hombres se escape de la Providencia divina, sino que en él resplandece por mara- villosa manera a costa de los hombres que sufren, por ha- berse salido de la via por donde Dios los llevaba, el rigor del despotismo; al paso que cuando la sociedad ha seguido su cauce natural, corre tranquilamente al cumplimiento de sus destinos, siendo prueba de uno y otro la dureza del go¬ bierno de las grandes entidades políticas modemas, y la verdadera libertad de las antiguas agrupaciones de pequenas entidades jurídicas,1 de lo cual Montesquieu ha dado testi¬ monio al decir que los grandes Estados eran propensos al despotismo, así como los pequenos eran mas a propósito para la libertad de los ciudadanos. No nos incumbe a noso- tros, en esta ocasión, el discurrir acerca de principios de gobierno, pero son indispensables estas reflexiones para pro- bar que Dios es el que gobiema la sociedad, el que la forma y organiza, por lo cual siempre que el hombre pretende usurparle este derecho, que tan debido le es, la sociedad reporta de ello una terrible pero debida paga. El no aten- der a las indicaciones divinas, el erigirse en creador de la sociedad, no contentàndose con el papel de instrumento de la Providencia, siempre que el Estado deja de ser la pro- longación o complemento del hombre en todas sus relacio-

1. La estatua de la Libertad ha sido ya derribada de su pedestal; y por aparentes razones científicas a priori ha sido destruida la liber¬ tad política de los vascos y se maquina destruir la libertad civil de los catalanes.

30

J. TORRAS I BAGES

nes, o sea de la família, aquél, no siendo la forma natural de la sociedad, no sirve para la perfección y felicidad de ésta, antes, por el contrario, la desazón domina en ella y la falta de acuerdo entre ambas acaba con una catàstrofe.

Y hay de esto una razón maravillosa. Los modemos cons¬ tructores de Estados, los actuales racionalistas de la polí¬ tica, que quieren remedar en su orgullo desatinado el fiat íux de la creación mundana, no sólo desatienden a las indi- caciones divinas que suministra la naturaleza moral, sino que, ami con mas soberbio desdén, desprecian las revela- ciones de la Sabiduría eterna que se encamó en la tierra para la renovación de ella, dejando en la misma, abierta hasta la consumación de siglos, una càtedra donde se en- sena su verdad a todos los hombres. Cicerón dijo: Omnia religione moventur; mas estos, despreciando el auxilio de la revelación divina, proclaman que todo absolutamente debe ser ordenado por la pura razón, que el hombre debe sacar- lo todo de sí, cuando precisamente él nada tendría si todo no lo recibiese. Es la mayor de las necedades, la necedad del orgullo que prefiere la misèria a servirse de los tesoros divinos, por lo cual le sobreviene el castigo de la confusión. Deroga el hombre la dignidad de la Sabiduría divina al no querer valerse de las luces que la naturaleza, ministra suya, le proporciona, deprime a Dios para ensalzarse a sí mismo, y al desoír a su Verbo divino que habló en la plenitud de los tiempos para edificación de todas las gentes, hàcese me- recedor de que se le deje sumergido en las tinieblas de la ignorància y presa de sus màs aviesas pasiones. Luego es indiscutible que los hombres necesitan de Dios para gober- narse a sí mismos, que este gobierno tan naturalmente le toca, que al faltarle siente la sociedad angustias de muerte, así corno al seguirle fielmente se desenvuelve lozana y feliz- mente como àrbol plantado junto a la corriente de las aguas que a su debido tiempo produce opimos frutos.

DOVOCIÓN AL SACRADO CORAZÓN DH JESÚS

31

II

El Verbo, rey de las naciones. — La ley nueva de Jesucris- ío. — Espana, prototipo de una sociedad cristiana.

A pesar de la elocuencia y viveza de las voces que, sa- liendo de los senos de la humanidad, anuncian que Dios, instituidor de la sociedad, es el Senor de la misma, que a É1 corresponde gobernarla y dirigiria, y que deben acudir a É1 en busca de consejo los encargados de conducirla a la consecución de sus fines, no obstante, para la inteligencia de los hombres, ya de sí vacilante y ofuscada con las tinie- blas de las pasiones, se requeria que Dios hiciese llegar la palabra de su mismo Verbo, que resplandece por su clari- dad, hasta los hombres para instruiries en tan importante matèria. Y ya desde antiquísimos tiempos resonó la voz de los Profetas que anunciaban la venida del gran Rey que había de reconstituir y dar nuevas leyes a la sociedad; la cual lo reclamaba con vehemencia, y declaraba que única- mente si Dios instituía un Legislador sobre las gentes, éstas vivirían como hombres racionales; el mundo todo en angus- tiosa expectación pedía que lo lloviese el cielo o que la tie- rra lo germinase; 1 tenia artes brillantes, literatura magní¬ fica, comodidades y lujo a porfía, leyes muy sabias y docto¬ res muy eruditos; mas todo esto no calmaba aquella impe¬ riosa necesidad, ni podia acallar los gritos de auxilio que la tierra dirigia al cielo, el cual se inclino a tanto ruego y concedió a la tierra lo que pedía. Consigno Dios, pues, la humanidad en favor de su Hijo Unigénito, le dio por herèn¬ cia todas las gentes y todas las generaciones, extendió su dominio desde los confines del mar hasta el cabo de la tie¬ rra, le confirió cetro de hierro con que gobemarlas y que-

1. «Constitue Domine, legislatorem super eos ut sciant Gentes quo- niam homines sunt» (Ps. IX). «Rorate coeli desuper et nubes pluant Iustum; aperiatur terra et germinet Salvatorem» (Isai.).

32

J. torras i bages

b rar las como vaso dc alfarcro, y con aquella voz que hacc -stremecer al mundo, promulgo a este el deher de que to- desnnj! I^ycs ^ nndleran vasallaje y le pagasen tributo, y

min r • ^ CCCr CStC SUPrcmo en favor de su

jo dmgiendose a los reyes de la tierra y a los rectores

Qui ^ d!Cv Et nUnC regeS iníelliZiie> erudimim

qm mdicatis terram Y el mundo a su tiempo aceptó tan

Uustre Rey y las sociedades todas civilizadas le proclamarem Rey de los reyes y Senor de los que dominan.

h °rqUS nU”C? absolutamente habían visto, o a lo menos

evrPl r Perdld0 de la memoria, un género de dominio tan exce lente, y una superioridad y gobernación tan dulce. Sen-

derShmiSmM·CUand° bajÓ a la tÍerra> las bases de un nuevo derecho publico, de un sistema de gobernación de las socie¬ dades de los suyos, diametralmente opuesto al que predica- ban los sabios y practicaban los grandes políticos. Su poder y su sabiduna eran el poder y la sabiduría de Dios, por lo

SUh S1ftei?a debía ser in«nitamente superior a los sis- temas de los hombres, y, no obstante, a éstos se dedicaban dos sus cuidados y para elïos debían ser todas las compla- cencias del poder, que no para el que lo ejercitaba. En aque¬ lla sociedad que va a formar, los últimos seran los primeros y los primeros los últimos; los que en las otras son las beces y el desecho, aquí seran la suprema aristocracia; sobre los pobres y desvalidos, sobre los enfermos y desgraciados sobre los ignorantes, estampa un sello de distinción y prefe- 1 encia para su Corazón, y manda que sean objeto de todas as atenciones; en su Ley gravemente conmina al que pre- fiera al nco sobre el pobre, o distinga màs al que viste lu- josamente que al andrajoso. El mayor servirà al menor, y

sinnPTr.' 3 D^e’ Gt dab° dbi Gentes hereditatem tuam et posses-

caLfÍSSaS"frpnsgeiI)eOS' Et 'SM ÏS

(Ps!LXXlTabUnt CUm °mneS reg6S t6rrae; °müeS Gentes servient ei»

DEVOCIÒN AL SACRADO C0RA7.ÓN DE JESÚS

33

el que se siente en la màs alta silla de la jurisdicción mas eminente, aquel es el destinado a ser el servidor de todos.1 El mimdo quedó atónito al oir tan estupendas teorías, y ca- lificó de lo cos a los que pretendían implantarlas. É1 no po¬ dia gobernar las gen tes con leyes durísimas; a pesar de la opresión, se le sublevaban; y aquellos utopistas pretendían, destruyendo los lazos de hierro que ataban entre sí los miem- bros de la sociedad, hacer marchar los hombres y uniries entre sí con los solos lazos del amor. Mas, ungiendo y con- sagrando de un modo sobrenatural a estos superiores ser¬ vidores, que en sus funciones, en todos sus ministerios, no eran màs que nobles instrumentos de Dios para la gober- nación de los hombres, hacía de cualquier rebelión contra ellos un sacrilegio, y un desprecio contra los mismos era un desprecio cometido contra el mismo Dios.

Y, no obstante, estas ideas imperaban ya en el mundo, allà en los arranques de la sociedad, sino que pronto las ahogó la malicia de las pasiones humanas. Es muy cierto que Cristo no vino a implantar una nueva Ley, sino a com¬ pletar la eterna. La idea de la paternidad, las relaciones de familia, fueron el tipo y el germen de las màs antiguas so- ciedades, en las cuales el príncipe era el padre de todos, y los hijos del mismo eran los hermanos de sus criados. La Sagrada Biblia y La Ilíada dan a los servidores de los prín- cipes el mismo nombre con que designan a los hijos (pueri), y a los rectores de las sociedades llamaba Homero pastores de pueblos, así como en el lenguaje cristiano y en el clàsico de nuestra patria. Prelados se llamaban los príncipes, tanto

1. «Quamdiu fecistis uni ex his fratribus meis minixnis, mihi fecis- tis» (Matth. XXV).

«Si... intendatis in eum qui indutus est veste praeclara et dixeritis ei: Tu sede hic bene; pauperi autem dicatis: Tu sta illic; aut sede sub scabello pedum meorum. Nonne iudicatis apud vosmetipsos, et facti estis iudices cogitationum iniquarum?» (Iac., II). Sabido es el «Servus servorum Dei» con que a sí mismo se condecora el Vicario de Cristo.

3

34

J. TORRAS I BAGES

seculares como eclesiàsticos. Y este amorosísimo gobiemo y suave política no sólo es posible en los orígenes de las naciones, en las sociedades infantiles, sino que la virtud de Cristo, la gracia divina, la hace obligatòria a todas las na¬ ciones cristianas, las cuales la tuvieron por largo tiempo y las historias claramente nos lo narran. La Iglesia, esposa de Cristo, es la madre que en su seno formó las naciones de Europa. Francia, ha dicho un cèlebre escritor, es obra de sus obispos, e Inglaterra, escribe un historiador famoso, ha sido formada por los monjes, como las abejas forman las colmenas. Y de todas las antiguas naciones y del con- junto de ellas, que llamamos la cristiandad, puede decirse lo propio. La Caridad era el vinculo que todo lo ligaba sua- vemente y admitiendo la sociedad aquel sublime principio de que la Caridad es la vida, dio muestras en aquellos tiempos de un vigor y energia que admiran a los siglos ac- tuales, incapaces de oponer las resistencias y vencer los obstàculos que entonces se vencieron. La cohesión entre to¬ das las partes de la sociedad era admirable, porque nada hay que una tan fuertemente como el amor, por lo cual la for¬ midable y espantosa invasión del islamismo que haría tri- zas y pulverizaría a esta nuestra endeble y pretenciosa so¬ ciedad, no pudo disolver aquella sociedad vivificada por el espíritu de Cristo y presidida por su Vicario. Fue entonces, a pesar de los lunares que de la humanidad nunca podran totalmente borrarse, una època del gobierno paternal que se deriva de la pràctica de los principios cristianos. Se senta- ban en los tronos Príncipes que creían honrarse llevando a cuestas, a casa de sus súbditos menesterosos, haces de lena con que pudiesen subvenir el rigor del frío, y delicadas rei- nas que consagraban su vida al cuidado de los pobres enfer- mos, por repugnantes que fueran sus enfermedades y as- querosas sus viviendas. El mayor de todos se consideraba obligado a ser el servidor del màs humilde y despreciado, y aun hoy dia vemos, en las modernas monarquías, como ima centellica que va a extinguirse de aquella esplendorosa ho-

DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS

35

guera de la Caridad cristiana que vivificaba toda la esfera social, la venerable costumbre de que en los días en que la Iglesia celebra la memòria de nuestra Redención, el Prín¬ cipe se postra a los pies de sus mas miserables súbditos para lavàrselos y para serviries la comida.

Espana, porque ha sido la nación màs catòlica, es tam- bién la que presenta tal vez un ejemplar màs magnifico de esta vida social, movida a impulsos de la Caridad, del amor mutuo que llega a j untar lo màs excelso y lo màs humilde, produciendo un intensísimo carino entre el Príncipe y el súbdito, entre los màs altos y los màs bajos. Aun allà en los tiempos en que la monarquia espanola era cabeza en lo temporal de toda la civilizada Europa, y hasta por fuera de ella derramaba a manos llenas por continentes nuevamente descubiertos y por sociedades ya de antiguo dormidas en las tinieblas del error, las luces del Evangelio y el germen de su vida civilizada; cuando nunca el sol dejaba de alumbrar en sus dominios, los principios de la vida patriarcal, que son los del derecho político católico con las modificaciones consiguientes al mayor desarrollo de la sociedad, eran los que informaban el derecho con que se regían lo mismo los habitantes de la península que los amados súbditos que tenia en Indias el Rey católico. No en vano aquellos podero¬ sos habían de oir y leer con frecuencia la doctrina de San Pablo, que ensena que no hay distinción entre griego y bàr- baro, ni entre libre y esclavo. Y la sagrada Ley de la jerar¬ quia social estaba tan carinosamente enlazada con el santo dogma de la igualdad humana, de la fraternidad entre todos, que en aquellos tiempos encontramos rasgos, increíbles, si la historias no los probaran con evidencia, de franqueza y libertad mutua entre los màs altos personajes y las perso- nas màs humildes. <-Quién ha visto en los tiempos moder- nos un caso igual de libertad en la representación de que- jas al Soberano al acaecido a Felipe IV, a quien, yendo por las calles de Madrid a ver las solemnes fiestas del Corpus, arremetió un hombre del pueblo abriéndose paso por la

36

J. TORRAS I BAGES

apinada muchedurabre que rodeaba al Monarca y arrojàn- dose a sus pies con grandes voces le decía que mirase por sus reinos, porque los iba perdiendo? Y su antecesor, el tercer Felipe, a quien se pinta como a poseído de melanco- lías por su excesiva devoción, abrió las puertas de su regia morada y ordeno una representación dramàtica, en la que tomaron parte la Reina de Francia y otras damas y prín- cipes de la Real familia, y esto no para complacer a los magnates de la Corte, sino para alegrar y obsequiar a los rústicos labriegos de la villa de Lerma, donde a la sazón la Corte se encontraba.1 La política cristiana, que ponia a los príncipes como representación de Dios, que creia que debía presidir a todos sus actos la idea de coadyuvar a la salva- ción eterna de los súbditos y, por en de, trabajar en su per- fección moral, avivando la Caridad divina en los corazones, daba a la sociedad, por extensa que fuese, el caràcter de una dilatada familia, entre cuyos miembros deben ser comunes los goces y las amarguras, y a cuyo jefe no es indiferente ni la suerte del màs insignificante.

III

El Estado racionalista niega la ley del Verbo. — Esclavitud y misèria de la sociedad racionalista . — Muerte del espiri - tualismo. — Jesucristo se presenta para solucionar este con- flicto.

Mas, por lo mismo que la Caridad es una irradiación di¬ vina, cuando una sociedad desecha a Dios de su seno, al propio tiempo en ella fenece aquella virtud excelentísima. Como del cielo descienden las lluvias que fertilizan los se-

1. Refiere los dos curiosos hechos que citamos en el texto el seflor García Pedroso en la notabilísima disertación que precede a la Colec- ción de Autos Sacramentales de la edición de Rivadeneyra.

DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS

37

cos campos, así también únicamente del Corazón divino de¬ riva aquella afección que une a los que la tienen, y destruye entre los mismos la repulsión que la oposición de intereses produce, convirtiendo al hombre (como han ensenado fi- lósofos afamadísimos entre los modernos) en enemigo del hombre, horno homini Inpus. Al desaparecer el Estado cris- tiano, la Caridad se vuelve al cielo; dejando Cristo de ser el vinculo que unificaba la nación y unia entre sí las socie- dades, al desaparecer aquella hermosísima confederación que se llamaba la cristiandad, reaparecieron las antiguas Gentes,1 y como de las de su tiempo afirmaba San Pablo que eran sine affectione, así también las modernas viven sin entranas para los desgraciados e infelices que en su seno albergan. La caída del Estado cristiano en todas partes ha aplastado a los pobres y desvalidos, a los que padecían necesidad, de cual- quier clase que fuera; y la sociedad naciente se alimento con la substància que para aquéllos la Caridad había acumulado. Tales fueron las generosidades con que solemnizó su nacimien- to el Estado racionalista.

Entre el hombre individual y la corporación llamada Es¬ tado hay analogías singulares. La Fe informando la razón es el principio y raíz de la verdadera grandeza y justicia en el hombre; y que el criterio gubernativo esté conforme a la Fe e informado por ella, es necesario para que la sociedad vaya corriendo tranquila y sabiamente a la consecución de sus altísimos fines. Todo lo humano es deficiente y necesita por lo mismo un complemento que no se encuentra en la tierra, sino en el cielo; nuestra inteligencia no sólo es limitada, sino que està herida de viciós capitales, por lo cual sólo al con- tacto de aquella verdad inimitable que ilumina a todo hom¬ bre que viene a es te mundo, se convierte en luz fija, y no

1. Muero con la Europa, decía en 1821 el conde de Maistre, poco antes de expirar.

Con las siguientes palabras caracteriza San Pablo (Romanos, I) la falta de afecciones en el pueblo gentil: «Insipientes, incompositos, sine affectione, absque foedere, sine misericòrdia.»

38

J. TORRAS I BAGES

enganosa ni sujeta a las tinieblas de las pasiones que se le- vantan en nuestra alma. El hombre debe estar unido con Dios, mediante la inteligencia y la voluntad, y siempre que se ha de consumar el fatal divorcio entre el Criador y la criatu¬ ra, se empieza rompiendo la alianza de la Fe con la razón, que es la que guia e ilumina toda el alma, o, como ha dicho un escritor antiguo, es el paje de hacha de la voluntad, cuyos pasos dirige alumbrando los caminos por donde debe echar. Por varios siglos fue criterio universal de sociedades y de in- dividuos en la cristiana Europa esta mutua alianza y unión completa entre la Fe y la razón, el entendimiento humano ilu- minado y unido al entendimiento divino lo dirigia todo, el inundo especulativo y el mundo practico. Fecundada la So¬ ciedad por el elemento divino, la ciència se levantaba hasta Dios, las artes realizaban la belleza con resplandores celes- tiales, la matèria servia al espíritu y se espiritualizaba, la codicia de riquezas, raíz de todo pecado y germen de todo desorden, quedó humiliada por el honor y la nobleza que se le sobrepusieron, y los que gobemaban los pueblos hu- mildemente estudiaban, como ejemplar de su conducta, la manera como Dios se porta en la gobemación de sus criatu- ras. Pero la rebelde razón quiso sacudir el yugo de la Fe, pretextando, no obstante, un gran respeto a la misma; echó por su lado, desatendiendo sus ensenanzas y no valiéndose de sus luces; luego entabló querellas con la revelación divina, y al fin pretendió acabar con ella.1 El hombre quiso sobrepo- nerse a Dios, la razón disipar la Fe, y por lo mismo el Esta- do prescindió de la misma para el gobierno de la sociedad. Todo quiso hacerlo nuevo la soberbia humana, y, aborrecedo- ra de Dios como es de suyo, fue a buscar los moldes de su pretenciosa creación en los tiempos anteriores a aquellos en

1. El ilustre obispo de Córdoba, en su Historia de la Filosofia, explica admirablemente la gènesis y proceso del racionalismo moderno, incoado ya en el campo escolàstico tiempos antes de la Reforma lu¬ terana y de que floreciese lo que conocemos con el nombre de Rena- cimiento.

DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS

39

que la Sabiduría divina se difundió por la tierra. Todo lo que se había formado al calor de la Iglesia era imperfecto y debía destruirse: la ciència era ignorante, las artes bàrbaras, las leyes imperfectísimas, prueba manifiesta de que se había desvanecido en gran parte el amor a Jesucristo cuando así se encontraba malo lo que de un modo màs o menos directo de É1 procedia, senal evidente de que habían echado de sí la Fe aquellas inteligencias a quienes de tal manera ofendían y cegaban los clarísimos rayos de la luz divina. Empezaba aquella odiosa separación de la inteligencia humana y la di¬ vina, la lucha satànica del hombre contra Dios, que debía acabar en nuestros días por proclamar a Dios enemigo del hombre, levantàndose éste en son de guerra contra Dios. Y cuando los sabios hubieron apartado de sus inteligencias la Fe, cuando para ser filosofo era imprescindible prescindir de ella, para ser hombre de Estado y gran político fue nece- sario, aunque no separarse del todo de la Iglesia, prescindir de la misma, haciendo caso omiso de las ensenanzas divinas en la gobernación de los hombres. Todo debía secularizarse y gobernarse todo con un criterio puramente humano, y a la destrucción de la antigua unión entre el poder civil y el re- ligioso, a la revolución contra el predominio de Dios en la sociedad, se la saludo como el principio de una època de libertad, como el ocaso y caída de una època de esclavitud. Los hombres no conocían que tan sólo Dios puede gobernar la voluntad humana sin destruir su libertad, que el gobiemo del hombre por el hombre debe forzosamente adolecer de esclavitud, porque la ciència y el amor del hombre sólo se adquieren por el trato con Dios. Por esto el Estado raciona¬ lista ha defraudado todas las esperanzas de sus entusiastas, y ha quedado frustrado en mitad de su carrera sin haber cumplido sus promesas grandiosas en favor de la sociedad, que ya se conoce víctima del mismo y se siente devorada para satisfacer sus monstruosos apetitós. Dios únicamente tiene el secreto y el poder de conseguir sus fines con medios muy sencillos, y por esto cuando los hombres se gobema-

40

J. TORRAS I BAGES

ban por su autoridad el bienestar de la sociedad se adquiria con suma sencillez, se hacía estribar en la vida tranquila, ut quietam et tranquillam vitam agamus in omni pietate et cas- titate, como decía San Pablo (I Timoteo, II).

Mas el Estado que prescinde de la Fe busca la felicidad por màs costosos caminos; la soberbia es inseparable de la razón que se aparta de Dios, y la satisfacción de la soberbia requiere un pàbulo inmenso, exige víctimas sin cuento. El Estado racionalista hace consistir su felicidad y grandeza, el cúmulo de su perfección, en la glòria exterior, en el predomi- nio; la guerra y todo otro medio siempre es lícito con tal que redunde en esta su glòria. El Estado no tiene otro fin que sí mismo, ni ley superior a su voluntad, y por lo mismo todo debe rendírsele y sujetàrsele, todo debe sacrificarse en aras de su perfección, todo existe para su glòria; por lo cual si hay oposición entre la felicidad de los súbditos y la felicidad del Estado, si ésta importa la desaparición de aquélla, debe ser destruida y aniquilada la felicidad de los súbditos para aumentar la glòria del Estado, que así consigue su fin y per¬ fección. La guerra cuesta a Europa una suma igual a las siete novenas partes de las rentas públicas,1 y no obstante de que por doquiera se oye hablar del pauperismo como de una pro¬ funda llaga social, la vanidad y el orgullo de las naciones sus- citan cada día exterminadoras guerras, produciendo inmensas infelicidades entre las hombres.

Mas ni esta grandeza, siquiera ficticia, dura en las socie- dades que se han divorciado de Dios. Los eléctricos resplan- dores del Estado racionalista pronto se desvanecen, sólo pue- de ser permanente lo que se funda en lo eterno, por lo cual, a la situación racionalista sucede inevitablemente la situación materialista de la sociedad. Los bajos apetitós se sobreponen a los elevados desvaríos, y la misma razón, no buscando a Dios, coadyuva con sus ciencias al entorpecimiento y degra- dación del linaje humano. San Pablo dijo que todo cooperaba

1. Gatry, La Moral y la Ley de la Historia, cap. VIII; El homicidio.

DEVOCIÓ N AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS

41

al bien de los destinados a la santidad, hasta el mismo mal (Romanos, VIII); mas en la sociedad que no posee a Díos todo contribuye al mal, hasta sus mismos verdaderos adelantos. Los cuales se convierten en pasto de los apetitós materiales y de las pasiones aviesas; en vez de servir de pedestal al rey de la creación para elevar se sobre todas las criaturas sensi¬ bles, le atan a éstas y le achican, aplastan sus elevadas aspi- raciones y, corrompiendo su corazón, entenebrecen su inte- ligencia. Todo medio poderoso es fatal en manos de hombres a quienes falta la luz de la sabiduría, por lo cual ya de anti- guo han resonado como una gran sentencia aquellas palabras: Corruptio optimi pèssima . Hoy día, después de expulsado Dios de la sociedad, hemos visto la demostración de este gran principio; gracias a los adelantos de la indústria, ha reapare- cido el sibaritismo; merced a los progresos de ciertas artes mecànicas, la guerra se ha hecho màs bestialmente camicera, la libertad política ha producido la esclavitud para los me- jores ciudadanos, reprimiendo las màs nobles tendencias, y a la sombra de la libertad en los contratos se ha ido for- mando aquel feudalismo del oro que hace gemir inútilmente hasta aquí, a tantas almas nobles que sufren al contemplar la explotación del hombre por el hombre.1 Mas, a pesar de estas profundas Ilagas, la sociedad moderna, formada bajo los auspicios del Estado racionalista, tiene brillante pers¬ pectiva y fortísimos estímulos para los ojos y corazones car- nales.

Màs fàcil le es al hombre bajar que subir; y como el ma- terialismo es con respecto a la humanidad, una suavísima pendiente, y el espiritualismo una empinada cuesta, toda

1. Hemos leído, nos parece, en la obra Roma y Londres, del ita- líano Marghotti, el siguiente hecho: «Un visitante de una fàbrica in- glesa hizo observar al encargado de la misma que le parecía dema- siado pesado para su edad el trabajo que tenia a su cargo una mu- chacha»; a lo cual el segundo contestó: «Ya se procurarà que se ali- mente bien»; «lo mismo, anade el escritor, que si se tratase de una yegua».

42

J. TORRAS I BAGES

civilización materialista es de sí avasalladora. Mas ninguna como la presente, porque ninguna había logrado desplegar a los atónitos ojos de los hombres tanto esplendor y tantas magnificencias de la matèria. Hubo un tiempo en que todo brillaba de espiritualismo; todo estaba empapado de una influencia sobrenatural; todo, en una palabra, era teológico: la filosofia y las artes, la política y la guerra estaban infor- madas por la idea divina, por lo cual todo era grandioso; mas hoy día la matèria ha logrado un rango tan distingui- do que todo lo ha invadido. Tiene su filosofia, pre tendien- do ser ella el principio de todo, y que fuera de ella no hay nada; tiene su teologia, es el dios de un sistema científico, famosos doctores 1 la aclaman infinita, increada, eterna, que es la madre que engendra todas las cosas y que de nuevo las ha de recibir en su sèno. Esta tendencia ha llegado a inficionar todas las ciencias; hasta para aquellas cuya exis¬ tència depende totalmente de la del espíritu, que son esen- cialmente espiritualistas, han encontrado los nuevos docto¬ res arbitrios mas o menos satisfactorios con que daries una aparente consistència. La justícia que se funda en la liber- tad del albedrío, los sentimientos que suponen el principio intelectual y las ciencias que de todo esto se ocupan, hasta la mismo psicologia, tienen sus imitaciones y su teoria den- tro del sistema materialista contemporàneo; y es precisa- mente una teoria que cuadra admirablemente con el estado actual del espíritu humano. Todo lo que no se ve y palpa es arduo para el entendimiento del hombre que empieza a conocer por medio de los sentidos; por esto la metafísica fue siempre patrimonio de pocos y su adquisición obra de mucho estudio, y cuando se vive en un tiempo en que los sentidos se encuentran solicitados por magníficas, multipli-

1. Biichner cüviniza la matèria con las entusiastas palabras del texto en su libro Fuerza y Matèria, del cual van ya publicadas catorce edi- ciones en poco màs de veinte afios. Tomamos esta noticia de la eru- ditísima obra Demostración de la Armonía entre la Religión catòlica y la Ciència, por don Antonio Comellas, presbítero.

DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS

43

cadas y halagadoras influencias mundanas, cuando la vida requiere una febril actividad, claro està que toda contem- plación intelectual ha de quedar mermada y ha de ser fas- íidiosa para quien se encuentre con suma facilidad con un sistema al alcance de cualquiera y que no contradice, antes bien complementa y satisface las tendencias animales del hombre, que de una manera a la vez tan suave y violenta le arrastran. Nada absolutamente habla del espíritu en la nueva civilización; ha quedado ahogado por la carne, que es la senora que domina en ella absolutamente, porque don- de no reina Dios el espíritu no puede sostener su imperio contra las recias embestidas de la carne. Es cierto que nun- ca como ahora el hombre había dominado la matèria; pero también lo es que tal vez nunca la matèria había dominado tanto al hombre. Este rey de la creación penetra por las entranas de la tierra, escudrina los abismos del mar, se pasea por las sublimidades del aire, se entera de lo que pasa en los otros globos, hablan los hombres de un hemis- ferio con los del otro, pero, absorto en la matèria y enamo- rado de ella la ha hecho su ídolo; el cual, a cambio del sa- crificio de su espíritu, le ceba con placeres de toda clase, mata la conciencia que podria atormentarle inspiràndole una nueva justicia, entretiene su entendimiento con ingeniosísi- mas e hipotéticas construcciones con las cuales, si quiere saber quién y qué es Dios, queda enterado de que no es otra cosa que esta matèria que le colma de deleites; si le llama la atención encontrar en sí mismo rasgos superiores a los que se encuentran en los otros seres terrenos, le ex¬ plica pintorescamente cómo ha ido adquiriendo a fuerza de tiempo estas perfecciones que lo elevan a un nivel mu- cho mas alto que el de los brutos, sus antiguos semejantes; y las artes que mi día sirvieron para elevar al hombre a una región ideal, donde le ensenaban que estaba el verda- dero goce, han parado en ser las golosinas del banquete de sensualismo con que la moderna civilización brinda a sus afortunados. Ha llegado, pues, al último punto la tentación

44

J. TORRAS I BAGES

sensualista, siempre poderosísima, pero màs para una So¬ ciedad sin Fe, nunca había tenido tantos alicientes ni tantos alabadores, ni músicos y poetas que tanto se esmerasen en convidar a los hombres a sus dulzuras, en desacreditar toda belleza que no sea la suya, por lo cual ha tenido razón aquel impío escritor 1 que ha exclamado: «Se acerca el tiempo en que los hombres habràn de escoger entre la Fe que per- manece estacionaria e inmóvil, y la ciència que adelanta siempre; entre la Fe con sus consuelos de la Edad Media, y la ciència que està incesantemente difundiendo sus bienes materiales en la senda de la vida, elevando la suerte del hombre en este mundo y unificando la especie humana. Sus triunfos son sólidos y duraderos.» Y porque el camino an- cho, presentàndose tan placentero, atraía una inmensa mul¬ titud de incautos, y el estrecho y empinado se hallaba obs- truido y obscuro, por lo cual pocos se determinaban a se- guirlo, la bondad divina hizo aparecer en medio de Europa aquel Corazón encendido, cuya luz ha de ofuscar las menti- das y aparentes luces de este siglo, y, prestando un dulcí- simo encanto al conjunto que forma la vida cristiana, ha- cerla reaparecer, mediante los auxilios de su gracia, y los incentivos de sus ejemplos y de su amor, en medio de esta sociedad que no tiene faro que la alumbre, ni calor que la vivifique. Extendiendo nuestra mirada por sobre toda la so¬ ciedad, y examinando y aquilatando sus elementos buenos, comparando las fuerzas de estos dos campos enemigos, el anticristiano, que ya a boca llena podemos llamar materia¬ lista, y el de los que forman a las ordenes del insigne cau- dillo que dirige a los suyos desde el encierro del Vaticano; contemplando al hombre y a la sociedad a quienes estas dos influencias enemigas van solicitando, si prescindimos de la

1. Draper, el apologista del Mahometismo, de quien don Nicolàs Salmerón, en el prologo de la famosa obra del primero, afirma que «con ella devuelve multiplicado a la Europa el tesoro de la civilización» (pàg. 62); palabras que respiran, no el entusiasmo de escuela, sino el fanatismo de secta.

DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS

45

devoción al Sagrado Corazón de Jesús, que brillantemente se cierne en el cielo de la Iglesia Catòlica, iluminàndola con resplandores divinos, purificàndola con amorosísimo fuego y embelleciéndola con el oro de la Caridad divina, no en- contramos otro medio de salvación para el hombre absor- bido plenamente por los deleites y grandezas de la matèria, ni para la sociedad que, deteriorado el individuo, su primer elemento, se encuentra que va rompiéndose a pedazos y des- haciéndose como si su substància estuviera carcomida y apo- lillada. Y esta solución està conforme con la de todas las grandes crisis por que ha pasado la cristiandad. El mal ver- dadero no es màs que una deficiència del bien, ensena la mas alta filosofia; luego un ser o una colectividad no puede curarse màs que por una comunicación de este bien, que es su esencia y su base; por un refuerzo que reciba, por una infusión de aquel bien que viene de lo alto, el cual ha cu- rado siempre a la cristiandad. En las luchas con el error especulativo, la victorià definitiva no la reporto la pura y simple razón, sino ésta fecundada, dilatada y avivada por la Fe; y en los combatés con la fuerza, en las luchas arma- das, la cristiandad ha vencido cuando la ha animado el fer¬ vor sobrenatural de su Fe y el ímpetu de la oración; y al querer Dios limpiar la Iglesia de la corrupción que se ha- bía pegado a sus vestiduras exteriores, no lo ha fiado todo a la sabiduría, prudència y eficacia de los cànones, sino que ha enviado a la tierra hombres formados según su Corazón, que con el esplendor de sus virtudes, la luz de sus palabras y los sudores de sus trabajos apostólicos le han resti tuido su primitiva belleza.

Es, pues, la gran lucha humana una epopeya en la cual no puede faltar lo maravilloso, pues siendo el héroe de la misma el hombre destinado a un fin sobrenatural, y como sea uno de los màs débiles elementos que entran en el pa- lenque, se requiere que formalmente intervenga aquel Hom- bre-Dios que ha de reportar magnífica glòria del triunfo de lo flaco sobre lo fuerte, del avasallamiento perfecto que

46

J* TORRAS i bages

íSita ;;ss; ,"rr — * > *

~ »o„ -Arsr;. ïsn

parte segunda

sis religiosa de la moderna W‘ am,festarse en la gran cri- atracción, aquella manera ner ernpieza su obra de

hombres triunfen de la matèria ^ haCer que Ios

te en allegàrselos uniéndolos a sí ínti em°m° y que consis- zar triunfo verdadero Ya miicr. mamente para alcan-

nrisión, al aparecer en “ J°S PrinciPíos de su gran

mundo, tomar un nombre bata”a qUe 1Iamam°s

oficio en la tierra ZTnanuTL·l ‘d"em“‘o indica su su madre, por lo cual siemn D t" nosotros· Ie apellidó

festado a los hombres éstT Z**”**0 se ha ™»I-

do. La nueva infu^Tke ^ consumarse, o a lo menos ten^r la socledad debía

-a que derramó por^r^tS^' “ “ Fran‘ piedad moderna; la que hizo trèmol 1 Venen° de la ini“ pa el estandarte de Satanas H , , ar en medio de la Euro- la bandera de Cristo- de aquella6 ïT ^ ^ qUe enarbolaso héroe de la civiïización catóHrl n BI°rgü°na de donde salió el monje que hizo prevalecer en el m^ l ^ Media' el ^gns no, el gran Bernardo salió tamh" ^ eIemento crisda- tinada a presentar a’ los criS^os t ® rdÍgÍOSa des‘

vación, e, maraviUoso s “d, t ££

DEV0C1ÓX AL SAGRADO CORAZÓN DO JESÚS

47

cruzados. El abad de Claraval por providencial coincidència debía ser el doctor que la Iglesia destinaria para explicar a los hombres lo que sea esta devoción, que desde el fondo de su claustro enviaba al mundo su paisana la maestra de novicias de Paray-le-Monial; aquél fue el alma, el móvil de las celebérrimas cruzadas, y ésta serà la ignorada y oculta promovedora de la nueva cruzada que ha de cristianizar la Europa. Preparàbase la Revolución francesa, grande por su maldad, y germinaban ya sus semillas en aquella esplèn¬ dida y corrompida Corte, donde los brillantísimos rasgos de santidad que a veces cruzaban la densa atmosfera, sólo servían para hacer màs visibles el orgullo humano y las flaquezas camales que le siguen, y preparàbase al mismo tiempo, muy lejos y en muy distinto lugar que aquélla, la ardentísima llamarada de amor divino destinado a contra- rrestarla. Dios no duerme cuando el enemigo de los hom¬ bres vigila. El mismo ano en que Lutero empieza pública- mente su diabòlica misión en Alemania, que fue el de 1521, Dios nuestro Senor quebró la pierna a Ignacio en el castillo de Pamplona, para sanarle y, de soldado desgarrado y vano, hacerle su capitàn, caudillo y defensor de su Iglesia contra Lutero; como siglos antes habían nacido en un mismo día en Inglaterra el maestro del antiguo racionalismo, Pelagio, y en Àfrica el doctor de la gracia, que venia a aniquilarlo para siempre, Agustín de Hipona.1 Margarita de Alacoque es- taba destinada a propagar lo que ya desde el principio del Cristianismo existia: debía ser la que popularizaría la devo¬ ción augusta que había tenido ya apóstoles fervorosísimos y profetisas ilustres; debía publicar a la faz del mundo aque- llos misteriós del Corazón de Cristo que San Agustín 2 escu-

1. Alonso Rodríguez, Ejercicio de Perfección, parte 3.*, trat. I (cap. I), citando al notabilísimo historiador P. Pedro de Ribadeneira.

2. «Per foramina corporis patent mihi arcana Cordis, patet magnum pietatis sacramentum. In manuali c. XXI.» Este hermoso texto se halla citado, entre otros, en las nutridísimas Theses de Culiu Sacratis- simi Cordis Iesu, publicadas por los PP. Martorell y Castellà, S. J.

J. TORRAS I BAGES

dnnaba por los agujeros que taladraron el sagrado Cuer- po; hacer notorios al común de las gentes aquellos apasio- nados latidos que tan divinamente sentia Santa Gertrudis 1 al profetizar que Dios reservaba el hacerlos palpables a la sociedad para los tiempos modernos cuando el mundo es- tuviese ya caduco y yerto. El signo de la contradicción del mundo, que adorna a toda cbra divina, no faltó a la nueva devocran. La hipocresia de los herejes y la pusilanimidad de muchos aoctores la persiguieron cruelmente, los pode- res seculares Ie pusieron obstàculos, y cuando empezaba a brillar a los ojos de los íïeles la nefanda revolución, hizo esconder otra vez este sagrado fuego bajo la humildad’de la ceniza. La revolución fue su enemiga declarada, porque un poderoso mstinto le hacía conocer que era la que debía aca¬ bar con ella; así como los hijos de la Iglesia han sentido la mspiracion misteriosa y sobrenatural que los llamaba a co- bijarse bajo las amorosas alas del celestial Pelícano que alimenta a los suyos con la pròpia sangre. En las presentes calamidades todos levantan los brazos al Sagrado Corazón y es porque sus misteriosos latidos, que percibió Santa Gertmdis, se comunican a toda la cristiandad, haciéndose manifiestos como se revelo a esta Santa que sucedería, y ha- biendose dicho también a la Beata Margarita de Alacoque que en la nueva edad se manifestaria para aumento del amor divmo. Y estas revelaciones privadas de la grande hija de Benito y de la humilde hija de Francisco de Sales, no so o la Iglesia las ha admitido, sino que se las ha apropiado, y ha creído oir en sus dulcísimas voces la poderosa del Ommpotente que revela sus propósitos a la humanidad muy

■ ,Lof sab'°,s “onjes de Solesmes han puesto a la magnífica edi-

V Matírl laS i<<0brlS r!ftanradas y comPletas de las SantasS Gertrudis l f nombre de Revelationes Gertrudianae ac Melchtichdimiae

y en verdad que ambas son no solo profetisas del hecho de la nrn-

frlfm'011 CU|lt0 dt! Sagrado Corazón de Jesús, sino también la mues- tia mas evidente,^ y hasta ahora no superada, de la nueva y suavísima forma de devocion de que hablamos en el texto.

DEVOCIÓN AL S AGRADO CORAZÓN DE JESÚS

49

diversamente y con distintos modos. Al orbe católico ha raandado celebrar la festividad del Corazón sagrado, y des- de las modernas Iglesias del Nuevo Mundo hasta las anti- quísimas del Viejo Continente, la voz respetable de los Con¬ cilio s provinciales 1 ha exhortado eficazmente a los fi eles a esta devoción como a principio de bienes y provecho espi¬ ritual. Y aquel magnànimo Pontífice, que por tan largo es- pacio de tiempo acaudilló y fue cabeza del mundo católico, y destruyó en el íerreno especulativo las gigantescas y flacas construcciones del liberalismo y de la revolución, al lanzar desde lo alto del Vaticano a los cuatro puntos cardinales de la tierra los rayos de condenación y anatema a los prin- cipios fundamentales de una civilización anticristiana, con- siderando sin duda la desolación de la sociedad, que por unos momentos se había enamorado de un vano ídolo, con aquella su dulce y poderosa voz que hacía despertar a los aletargados, dirigiéndose a los fieles exclama: «En medi'o de las multiplicadas calamidades por que pasa la Iglesia y la sociedad civil, acójanse todos a Jesucristo y a su Corazón dulcísimo, víctima de una ardorosa caridad para con noso- tros, y eficazmente pídanle que con los lazos de su amor todo se lo atraiga, para que los hombres inflamados con su amor santísimo, anden en conformidad con los deseos de su Corazón.» Así hablaba en aquella inmortal encíclica Quan¬ ta cura, que, acompanada del Syllabus, dejó pasmados a amigos y enemigos de la Santa Sede. Y la confianza en el Sagrado Corazón del valeroso Pío IX fue creciendo, y sus autorizadas ensenanzas al pueblo católico sobre aquella dul- císima devoción fueron cada día mas apremiantes, hasta el punto de que, habiendo llegado ya la Iglesia a su completo abandono de los poderes terrenos, cuando no solamente de-

1. Las mentadas Theses de Cultu Sacratissimi Cordis Iesu, ademàs de los notables Concilios Tarraconenses del siglo pasado citan, entre otros, en el presente, el Concilio Avenionense, el nacional de Irlanda, reunido en Maynooth, y el Oregonense, en Amèrica.

4

50

J. TORRAS I BAGES

jaron de consideraria como a madre, sino que la trataron como enemiga, en el colmo de la amargura y de la desola- ción, en medio de la noche mas cerrada, convoca a todos los que sienten en su alma el amor de Cristo y solemnemen- te les intima su voluntad de que se ofrezcan y consagren a su Corazón, buscando allí la Iglesia el apoyo y refugio que el mundo ingrato le negaba. Por lo cual, pocos anos después, cuando la heroína de la Revolución vino a quedar víctima vergonzosa de la misma, al caer la ilustre nación francesa en el abismo de todas las derrotas, quedando convertida, la antigua sefiora de las naciones, en esclava que ha de pa¬ gar duramente sus liviandades, en medio de sus infortunios, vuelta reflexiva por sus multiplicadas humillaciones, hace solemne y nacional promesa de levantar en las alturas del monte de los màrtires, donde comenzó la Companía de Je¬ sús, un templo dedicado al Sagrado Corazón. Aquel París, pues, centro y ombligo, como la antigua Atenas, del mundo civilizado, foco de donde han partido los rayos de ardientes concupiscencias que han consumido las antiguas costumbres cristianas, serà también un día u otro, por màs que la ma- licia humana a ello se oponga, la que harà llegar a las màs apartadas naciones el eco del humilde y amoroso himno de regreso de la sociedad al seno del divino Redentor, de donde jamàs debiera haber salido.

II

Montmartre. — La Companía de Jesús. — Las modernas Con- gregaciones religiosas dedicadas sobre todo a la caridad.

Una multitud de coincidencias misteriosas excitan en la mente del cristianismo los nombres de Montmartre y de Pa¬ rís. París y Roma quedan atados con un vinculo sobrenatu¬ ral. La hija de Rómulo y la discípula del Areopagita vienen en distintos tiempos a ser investidas por Dios de un caràc-

DEVOCIÓN AL SACRADO CORAZÓN DE JESÚS

51

ter de mensajeras divinas, de propagadoras de la verdad y del amor sobrenaturales. De Roma se sirvió el Eterno para propagar la verdad en medio de una època dominada y em- papada del error, y que quiso la misma Roma aun multi¬ plicar regàndolo con torrentes de sangre cristiana. Y la moderna París, la antigua sede de Dionisio, la que inficio- nó al mundo con su sensualismo, ,-quién Sabe si està desti¬ nada también a propagar por la tierra la devoción al Sa- grado Corazón de Jesús, restauradora del espiritualismo cristiano? En Montmartre, precisamente, se organizó en com¬ panía la gente levantada por el mas gallardo de los caba- lleros vizcaínos al objeto de socorrer a Roma en la rebelión mayor que contra aquella sede han visto los siglos cristia- nos, y a esta Companía, que trae por escudo el nombre de Jesús y se apellida con este mismo nombre, por maravi- llosas y providenciales coincidencias le ha tocado la suerte dichosa de ser la propagadora y sostenedora de la devo¬ ción al Corazón de Cristo. Es indudable que entre ella y la Companía hay un estrecho vinculo, una congruència nobilí- sima, no sólo de apariencias y armonías exteriores, sino de espíritu y de substància. La vida espiritual, aunque siempre ha sido y serà la misma dentro de la Iglesia, es indudable, no obstante, que reviste forma distinta en diversas épocas, y la Companía de Jesús, que reveló a la sociedad moderna una forma de vida espiritual màs asequible en las presen¬ tes circunstancias, coincide perfectamente con la forma sua- vísima de devoción que llamamos del Sagrado Corazón de Jesús. La substància del ascetismo de la Companía es la mis¬ ma que la de las Colaciones de los Padres o de la Escala espiritual de San Juan Clímaco; y, no obstante, hay entre un ascetismo y otro una tal diversidad de apariencias, que al paso que el primero es practicado hasta de multitud de personas que viven en el sigío, el segundo dejaría aterrados a muchísimos y ejemplares religiosos que viven hoy día san- tamente en el seno de la Iglesia Catòlica. La Orden de San Ignacio ha influido indudablemente en todas; fue ya un

52

J. TORRAS I BAGES

destello, como uno de aquellos latidos que Santa Gertrudis anunciaba que un día se harían sentir màs fuertemente para manifestar a los ojos del mundo el amor de Cristo. Lo que Benito fue en los albores de la Edad Media, serà, sin duda, Ignacio en los tiempos venideros, obreros destinados por Dios, cooperadores que se suscita su sapientísima Pro¬ videncia para la reconstrucción de la sociedad en épocas en que, rotos los vínculos sociales, ha de bajar del cielo el único remedio que puede unir la descoyuntada sociedad hu¬ mana y prestar fuerzas a su debilitada constitución. Para domenar las tumultuosas pasiones de aquellas sociedades, cuyo preponderante elemento fue el representado por los hijos del Norte, para instruir y aun mejor educar los nue- vos y casi salvajes senores de la Europa civilizada, para formar núcleos de población en las devastadas regiones del antiguo Imperio Romano, se requeria aquella imponente or- den de los monjes que daba al mundo el ejemplo sorprèn- dente y visible de un desasimiento absoluto de los atrac- tivos carnales, cuyos individuos, formados con la disciplina regular, constituían pueblos perfectamente organizados bajo la dependencia del bàculo abacial, y que, siendo a la vez labradores y guerreros, eran el modelo viviente de los que manejaban el arado o la espada, que constituían las màs preferentes ocupaciones de aquella sociedad que renacía bajo la influencia divina y sobrenatural de la gracia de Cristo. Pero para una sociedad que tiene ya perdida la energia, para pueblos instruidos y educados con una civilización en¬ tre cuyos ingredientes los hay verdaderamente de muerte, pero que conserva otros de origen celestial, que de la ma¬ tèria y sus utilidades poseen una vasta ciència, al paso que ignoran las ciencias y las utilidades del espíritu, se requeria un inspirado pedagoga como Ignacio y los suyos que en diversas formas, con exquisito estudio de las necesidades, de las preocupaciones, de los viciós y preferencias de los hombres, se encargasen con aquella suavidad que únicamen- te emana del Corazón de Cristo, de encaminar por las vías

DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS

53

de los mandamientos divinos a la sociedad verdaderamente descaminada. Así como Benito fue el patriarca de los raon- jes de Occidente y casi todas las ordenes monàsticas le tuvieron por padre y adoptaron o imitaron su legislación, Ignacio de Loyola ha sido el ejemplar y tipo de las nuevas ordenes suscitadas por el Corazón de Jesús en los tiempos modernos. Y obsérvese la preciosa y divina coincidència de que una gran parte de estas ordenes o a lo menos las prin- cipales nacidas al calor del Corazón divino, han adoptado el nombre de su amoroso Dueho, aunque en distintos sinóni- mos. Companeros de Jesús se llamaron los hijos de Ignacio, Pasionistas los de Pablo de la Cruz y Redentoristas los de Alfonso de Ligorio; y en último resultado <;qué vienen a ser todas estas nuevas ordenes sino retonos del grande àrból plantado por Ignacio? Todas obedecen a un mismo plan, todas han adoptado sus principales costumbres y forma de vida, a la manera que en los tiempos monàsticos el libro de usos de los monasterios màs famosos y observantes se introducía y observaba en los nuevos que se iban levan- tando. Por esto, sin duda, el fanioso príncipe de Bismarclc persiguió por crimen de jesuitismo a congregaciones inde- pendientes de la Companía; por esto la impiedad hace la guerra màs cruda a ésta para que, cortado el àrbol, se sequen los retonos.

Y no queremos decir con esto que las antiguas y respe- tabilísimas ordenes regulares hayan perdi do su razón de ser, que la tienen y excelentísima dentro de la amplitud de la vida sobrenatural de la Iglesia, como los monjes no la per- dieron al aparecer los frailes, así tampoco éstos ni aquéllos la han perdi do al emanar del Corazón de Jesús las ordenes religiosas màs recientes y que la divina Providencia oponía a las nuevas herejías, errores y viciós de la sociedad moder¬ na. Como en el mundo físico, así también en el espiritual hay un continuo aumento de necesidades que requieren un

54

J. TORRAS I BAGES

mayor número de medios de satisfacerlas; las antiguas ne- cesidades no se pierden al aparecer las nuevas, por lo cual los nuevos medios no hacen inútiles los antiguos.1

Aquel vastísimo e interesante espectàculo de las ordenes monàsticas antiguas, aquel mundo monàstico mas bien di- cho, en el cual descubríamos en el campo de batalla el man¬ tó blanco de los hijos del Cister militante; en los bosques, valies y hasta en los telares el negro escapulario de los dis- cípulos de Benito; en las universidades a los humildes frai- les de Santo Domingo y de San Francisco, que con su celo y elocuencia, ademàs, levantaban hasta el cielo el fervor de las poblaciones, y espiritualizaban toda la vida; aquel es¬ pectàculo, digo, no supera al que estan dando nuestras mo- dernas ordenes religiosas, emanadas del Corazón divino. Por- que la sociedad està ya caduca y tiene mil flaquezas, porque màs que pasiones altaneras que domenar (aunque también las haya) tiene torpezas y miserias propias de toda situa- ción de decadència, vemos hoy la Caridad cristiana que bro- tó del Corazón del Salvador, satisfaciendo en mil formas distintas, hasta llegar al màs insignificante detalle, estas múltiples necesidades y miserias. El fruto del crimen tiene quien le reco ja para convertirle en fruto de bendición de Cristo, la víctima del vicio y el desecho de las pasiones en-

1. El número correspondiente a enero de 1881 de la Revista Ge¬ neral de Legislación y Jurisprudència, inserta un trabajo del senor Giner, en que, pretendiendo que ha pasado con los progresos del ideal religioso el tiempo de las Órdenes de vida contemplativa, asegura que sólo pueden vivir Iejos de la competència de las órdenes activas, lle¬ va11^ aun así una existència miserable y preludiàndose la transfor- mación definitiva de las mismas. Y, no obstante, en los Asceterios Trapenses y Cartujanos de Francia, que son precisamente las órdenes mas contemplativas, vivían hasta la actual disolución millares de Re¬ ligiosos, y entre ellos personas que en el mundo habían figurado en primer término. Del monasterio de Dombes, y no era el màs núme¬ ros0/ sabemos que contenia màs de ciento diez religiosos. Si el pen- samiento generador de la vida cenobítica fue el ponerse fuera de al- cance del contagio de una sociedad perdida, es indudable que hoy día vuelve a ser de grande aplicación.

DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS

55

cuentran manos carinosas que reparan sus voluntarios que- brantos, el anciano a quien el moderno feudalismo de la indústria, peor que el antiguo que contraía para con sus siervos alguna obligación, ha estrujado, mientras tuvo fuer- zas, y que después abandona, halla mujeres araorosas como hijas que sirven de bàculo a sus últimos días; hay maestros para los hijos del pobre y para los del rico, y otros que van buscando discípulos, con mas ahínco que el avaro busca el oro, por entre las perdidas calles de nuestras grandes ciudades; como hubo monjes guerreros hay religiosos y clé- rigos periodistas, y así como los hubo y hay labradores, han aparecido otros industriales, y quién sabe si van a ad¬ quirir aún mayor desarrollo e importància. Nosotros no ve- mos el espectàculo porque formamos parte de él; pero es cierto que, a pesar de los estragos del error y de la exten- sión de la maldad, no hay hoy día necesidad alguna que no esté subvenida por medio de las nuevas ordenes, y aun en el terreno especulativo han prestado a las ciencias, has- ta a las profanas, los hombres màs eminentes que les han descubierto nuevos caminos y alumbrado con la claridad de nuevas verdades.

Mas el caràcter distintivo de las Órdenes y Congrega- ciones religiosas, que pueblan el inundo moderno, que pe- netran hasta en sus màs hondas entranas como raíces del santo àrbol de la Iglesia Catòlica, es sin duda el ejercicio de la Caridad, lo cual prueba a maravilla, juntamente con la nueva forma de la piedad de que aparecen revestidas, que son la encarnación de los latidos de amor del Corazón de Jesús, que en espíritu profético, vio Santa Gertrudis, y que estàn destinadas a hacer reaccionar a la sociedad mo¬ derna, tan fría en todo lo que atane a la vida del espíritu. Congruos son siempre los auxilios con que favorece al mim- do en sus necesidades la divina Providencia, por lo cual a la falta de vida, a la inapetencia para todo lo que es espí¬ ritu, corresponde con la manifestación teòrica y pràctica de su amor, con un nuevo cuito, con una nueva forma de

56

J. TORRAS I BAGES

vida espiritual, con Corporaciones religiosas dedicadas al auxilio de las miserias corporales hasta en sus ínfimos de¬ talles, a fin de que el hombre, animalizado por los múltiples y eficaces regalos del sensualismo modemo, si es incapaz de subir a las sublimes recreaciones del alma y de ocu- parse en el nobilísimo trabajo de una alta perfección es¬ piritual para alcanzar a semejanza de Dios la victorià y do- minio de la matèria, sepa siquiera agradecer en su bajeza de espíritu aquel amor divino que, posesionàndose del co- razón de santas criaturas, le presta por medio de ellas auxi¬ lio en sus miserias, consuelo en sus amarguras, y encargàn- dose de aquellos hijos que tal vez él no tendría suficiente abnegación para educar, se los devuelven un día con el en- tendimiento iluminado por la luz de la ciència y de la Fe y con el corazón rectificado y embellecido por la virtud y la educación. Francia acaba de darnos ejemplo de que no ha sido inútil la manifestación al mundo moderno del amor de Cristo, y al mostrar una energia desusada en la defensa que contra la fuerza bruta ha hecho de aquellos institutos religiosos o nacidos del Corazón de Cristo o vivificados por la savia que modernamente de Él ha emanado, a las claras ha revelado que la reacción cristiana ha comenzado en los mas nobles miembros del cuerpo social, en las clases màs eminentes de la sociedad, que fueron las primeras que in- gratamente se rebelaron contra la Iglesia Catòlica, separan- do la sociedad del amparo y tutela de la misma. Y £ha sido por ventura este principio de regreso al redil de Cristo fru- to de una demostración científica de la superioridad de la Iglesia, consecuencia en el seno de la misma, o la convicción producida por la elocuencia irresistible de ministros de la palabra divina dirigidos a la conversión de la sociedad? No; la Iglesia tiene todo esto, es cierto: apologistas eminentes, filòsof os y sabios en todos los ramos, hombres elocuentes para anunciar la palabra del cielo, pero no los tiene en mayores proporciones de las ordinarias; lo que sí tiene en un grado no común, de lo que hace la Providencia particu-

DF.VOCIÓN AI. SAGRADO CORAZÓN DR JESÚS

57

lar ostentación en nuestros tiempos, es de la Caridad divina, de aquel amor hacia ïos hombres que lograrà, venciendo todas las concupiscencias, hoy día tan vivas y espléndida- mente cebadas, avasailar la matèria, dominar el sensualis- mo y dar al mundo y al cielo el magnifico espectàculo de una civilización que dispone de infinitos medios materiales y que, no obstante, se rinde a los mandatos del espíritu. Si así no fuera, parece que quedaria incompleta la sublime misión del Verbo encamado, el divino héroe de la lucha en¬ tre el espíritu y la came vencido, frustrada la universal expectación de los hombres de buena voluntad y sin efecto la celestial promesa que aseguró la herencía de todas las generaciones al hurnilde Hijo de David.

III

Restauración de la inteligencia social por la -fe. Resíauración de la voluntad social por la verdadera idea de la felicidad. — Comparación de esta restauración con la del positivismo. — Progresos del ideal cristiano.

Mas para que la restauración social promovida por los fuertes y amorosos latidos que el Corazón de Jesús ha he- cho percibir al mundo, ya envejecido, sea completa y du- radera, es necesario que haya una rectificación de lo que podríamos llamar la inteligencia y la voluntad de la Socie¬ dad: la ciència y el trabajo. La moderna civilización presen¬ ta el lamentable espectàculo de un divorcio y voluntario antagonismo entre la Fe y la razón y entre la Caridad y la indústria. Dios las hizo para vivir juntas, para que se ayu- daran mutuamente; mas la razón y la indústria se han su- blevado repudiando aquellas dos nobilísimas virtudes teo- logales que deben ser su perfección y complemento, y no se crea que estas dos rebeliones sean sólo dos combatés par- ciales dentro de la colosal rebelión que forma la revolución

58

J. TORRAS I RAGES

moderna o los síntomas màs característicos de la misma; son su raíz y substància, ya que no son otra cosa que la manifestación externa de la separación de Dios consumada por el hombre en su entendimiento y en su voluntad, que el desenvolvimiento descomunal de aquellas dos concupis- cencias, principio de todas las otras, que llamamos la so- berbia y la codicia. La màs debida, al paso que también la màs dura de todas las exigencias que Dios tiene para con el hombre es, sin duda, la del rendimiento de la razón a la Fe, por lo cual la razón, hinchada por las pasiones, tantas veces se la sobrepone en detrimento de ella misma y para destrucción de todo orden y armonía en la esfera pràctica que depende de la racional.

Éste fue el comienzo de la revolución; tal es la raíz del liberalismo que viene carcomiendo a la sociedad, el princi¬ pio de todos los males que la afligen, por lo cual el sapien- tísimo Pontífice que rige la nave de la Iglesia ha juzgado que el principal remedio contra ellos era la restauración de la ciència, renovar aquella antigua alianza entre la razón y la Fe que un día fue fecundo y salvador principio entre los hombres, base y fundamento de aquella sociedad cristia¬ na cuyos nobles sentimientos, cuyas ideas elevadas y em- presas heroicas seràn admirados hasta la consumación de los siglos. Y (-cuàl es el medio de que se va a valer la Providencia divina para traer otra vez los hombres a su ma- gisterio, para que las ciencias humanas consientan en ser, como antiguamente, humildes ancillae fidei?

El divorcio entre la razón y la Fe no provino, por màs que la primera, para ocultar su torpeza, de continuo lo alegue, de amor a la verdad, de la sed y curiosidad filosò¬ fica, sino de la soberbia humana, de la rebeldía del hom¬ bre que no quiere humillarse delante de Dios ni reconocerle por Maestro. Y he aquí que las palabras màs sonoras que salen del Corazón divino, las expresiones màs eficaces que tuvo para recomendar una virtud el amoroso Salvador, fue- ron aquellas tan sabidas que incluyen el fruto practico que

DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS

59

por revelación divina deben los cristianos sacar de la de- voción propagada por Margarita de Alacoque: «Aprended de Mí, que soy humilde de corazón.» La humildad, que es condición indispensable de la Fe, es una virtud exclusiva- mente cristiana, de tal manera que sólo puede hallarse en un corazón fecundado por la gracia divina. Y la razón ves¬ tida de humildad se levanta a grande altura, depone y se desprende de las pasiones que puedan torcerla, por lo cual, dejado el amor propio, que ha sido el sentimiento genera¬ dor de tantas falsas filosofías, quédase tan sólo con el amor màs puro y noble, con el amor de la verdad, que la espo- lea para llegar a un conocimiento màs perfecto de la mis- ma, pues està convencida, ya que hasta la Fe le dice que en la contemplación de la verdad ha de encontrar su centro y bienaventuranza.

Los antiguos atribuían una importància capital a la cues- tión de en qué consiste la verdadera felicidad; todos los filósofos discurrían sobre ella y de la misma se han escrito multitud de teorías. Y en verdad que no andaban errados atribuyendo tanta importància a este asunto, de suerte que consideramos que de la manera de resolverlo depende y se deriva el tipo y caràcter que presenta una sociedad, ya que el objeto de ésta es buscar la felicidad relativa de que es capaz cada asociado. Porque la nuestra, perdido el espiri- tualismo cristiano, se ha dejado dominar de los principios positivistas, y juzga y resuelve con el criterio que de ellos se deriva; ciència, filosofia, literatura, artes y política ado- lecen de falta de elevación y manifiestan a las claras un verdadero sensualismo, que ponen en un nivel las sociedades de los hombres y las manadas de los brutos, donde el màs fuerte es el que domina e impone la ley, en las cuales las luchas son tan sólo, usando una frase de Santo Tomàs, de cibis et venereis. Estos principios han canonizado los divi- nizadores de la matèria; lo mismo que acabamos de decir

60

J. TORRAS I BAGES

proponen ellos como ideal, aunque disimulando la crudeza bajo un estilo filosófico y florido. jCuàn diferentemente lo ensena el ilustre Maestro de sabiduría cristiana, el Doctor Àngélico! Si la bienaventuranza o felicidad consiste en la perfección, tan sólo en Dios los hombres pueden encontrar- la, y el citado Doctor prueba con evidencia matemàtica que sólo en É1 el ser racional puede hallarla. Lo superior, dice, no puede perfeccionarse por lo inferior; la matèria, por lo tanto, todo conocimiento científico que empieza por lo sen¬ sible, £CÓmo perfeccionarà al hombre, que es por natura- leza màs perfecto que todo lo que se ve y palpa? ^Àcaso lo menos perfecto perfeccionarà a lo que lo es màs? Pero porque en lo sensible y material hay una participación e indício del Ser perfectísimo, porque a Éste le plugo, por un rasgo de generosidad, hacer brillar hasta en las criaturas inferio- res un destello de su perfección altísima, podrà el hombre, contemplando aun las màs despreciables, alcanzar inmedia- tamente y de un modo muy precario, un aumento de perfec¬ ción, no, emperò, de una manera satisfactòria, porque la criatura la tiene muy limitada y de referencia, por lo cual la plena y completa tal cual es posible en la presente con- dición ha de buscaria en quien la posee sin medida y por pròpia virtud, en la contemplación del Ser Soberano; y no precisamente en la comunicación pràctica con Dios, sino en la especulativa y contemplativa, que es la que, siendo màs íntima, hace participantes a los hombres de las grandezas divinas. En ella la màs alta y noble facultad del hombre se ejercita en el objeto màs excelente, la inteligencia en Dios; y si Aristóteles dijo que anima est quodammodo om- nia, porque el alma puede pensar en todo y el pensamien- to es la forma del alma y la forma determina el ser, enton- ces es en cierto sentido Dios, ya que a su manera Éste le sirve de forma y complemento, y unida a Él, como si hu- biese llegado ya a su término, descansa, pues que, llenadas todas sus exigencias y deficiencias de criatura limitada y no

DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÒN DE JESÚS

61

sintiendo el malestar del propio vacío, exclama con la in¬ signe Doctora de Avila: «Quien a Dios tiene nada le falta».1

He aquí puesto el fundamento de la civilización cristiana, el principio fecundo que debe mover to dos los órganos so- ciales, el punto a que deben encaminarse los esfuerzos co- lectivos e individuales de la humanidad; el conocimiento màs perfecto, màs general de Dios, la contemplación del mis- mo; en esto estriba primariamente la bienaventuranza y de un modo secundario en la operación del entendimiento prac¬ tico que ordena las acciones y pasiones humanas. jQué con- traste entre esta maravillosa resolución del problema y la

1. «Beatitudo magis consistit in operatione speculativi intellectus quam practici, quod patet ex tribus. Primo quidem ex hoc quod si beatitudo hominis est operatio, oportet quod sit òptima operatio ho- minis. Òptima autem operatio hominis est quae est optimae potentiae respectu optimi obiecti; òptima autem potentia est intellectus cuius obiectum optimum est bonum divinum: quod quidem non est obiectum practici intellectus, sed speculativi. Unde in tali operatione, scilicet in contemplatione divinorum, maxime consistit beatitudo. Et quia unus- quisque videtur esse tJ quod est optimum in eo ut dicitur (Ethic., lib. IX, cap. IV, et VIII, et lib. X, cap. VII, ad fin.); ideo talis ope¬ ratio est maxime propria homini, et maxime delectabilis. — Secundo apparet idem ex hoc quod contemplatio maxime quaeritur propter seip- sam. Actus autem intellectus practici non quaeritur propter seipsum, sed propter actionem; ipsae autem actiones ordinantur ad aliquem fi- nem. Unde manifestum est quod ultimus finis non potest consistere in vita activa, quae pertinet ad intellectum practicum. — Tertio idem apparet ex hoc quod in vita contemplativa homo communicat cum superioribus, scilicet cum Deo et angelis quibus per beatitudinem assi- milatur; sed in his quae pertinent ad vitam activam, etiam alia anima- lia cum homine aliqualiter communicant, licet imperfecte. Et ideo ul¬ tima et perfecta beatitudo, quae expectatur in futura vita tota princi- paliter consistit in contemplatione. Beatitudo autem imperfecta, qualis hic haberi potest, primo quidem et principaliter consistit in contempla¬ tione; secundario vero in operatione practici intellectus ordinantis acüones et passiones humanas, ut dicitur.» Ethic., lib. X, cap. VII, et VIII. (Art. V, quaest. III, 1, 2, D. Th.)

En los artículos anteriores prueba el Angélico que la felicidad con- siste en una operación; así como en el siguiente demuestra que no puede consistir en la contemplación o consideración de las ciencias que ahora llamamos naturales, sino de un modo muy secundario. «Non enim aliquid perficitur ab aliquo inferiori, nisi secundum quod in infe- riori est aliqua participatio superioris.»

62

J. TORRAS I BAGES

que Ie dan nuestros positivistas! Mas también, jqué con- traste entre la felicidad que la sociedad alcanza de la pri¬ mera y que se refunde en aquella fórmula de San Pablo, citada ya al principio: Viía quieta et tranquil·la in omni pietat e et castitate, y la perturbación, esclavitud y embru- tecimiento de la segunda! La contemplación divina està al alcance de todos; Cristo la hizo asequible a cualquiera; para esto vmo al mundo; a este fin la Divinidad se manifesto corporalmente a los hombres, ut dum visibiliter Deum cog- noscimus, per hunc in invisibilium amorem rapiamur, y a este objeto ha hecho asomar por encima de los màs bri- llantes adelantos, en el horizonte de la vida moderna, los vivisimos fuegos que irradian de la Caridad de su Corazón y van a dar en los ojos del màs distraído; no puede ser ocasión de luchas, porque el gozar del uno no estorba el gozar del otro, y la divina generosidad cabalmente se pro¬ diga con màs abundancia a los pequenuelos y despreciados del mundo. En el goce de este bien es posible un elevado y digno socialismo que no redunda en injustícia ni ocasiona envidias; en este gran banquete de la vida cristiana el que màs puede saciarse es el que menos harto viene del ban¬ quete de los afortunados del siglo; por lo cual se conside- ran màs felices e ilustres los que han sabido echar de sí la carga de las cosas materiales y sensibles que hoy día son objeto de lucha, las cuales, según las doctrinas corrientes, han de ser los incentivos de la perfección, el colmo de la felicidad; por lo cual, no siendo suficientes para todos, es- torbando para su consecución el que otro de las mismas se aproveche, aparecen las tremendas luchas sociales, se con- vierte el hombre en lobo para su prójimo y la tranquilidad y la paz son imposibles. Y no se crea que este espiritualis- mo sofoque, o màs bien dicho, paralice la actividad de la indústria, el desarrollo material; en la lucha entre el espí- ritu y la matèria, si ésta prevalece, aherroja y esclaviza al otro, porque no es capaz de màs, pero el espíritu vencedor de la matèria la eleva, comunicàndole algo de su dignidad.

DEVOCIÓ N AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS

63

cuya potestad parecía ya indicar el grande Agustín cuando, hablando del hombre, decía qui futurus erat etiam carne spirítualis; 1 y si el fin caracteriza las cosas, la ciència ca¬ tòlica, al explicar la finalidad del universo y de todas las maravillas que lo componen, al decir el porqué de la matè¬ ria, imprime a ésta una elevación tal que la hizo capaz de que Dios la juntara a sí mismo y le comunicase su altísima dignidad. Todo se espiritualiza con el sistema cristiano; nada hay despreciable: la indústria serà la gran auxiliar de la Caridad; del dar vueltas al manubrio de un telar el teólogo probarà que es acto merecedor de vida eterna; por lo cual nadie con sinceridad podrà afirmar que el espiritualismo cristiano sea rèmora a los adelantos materiales. Al princi¬ pio hablamos de aquel estado social en el cual los hombres formaban corao una familía, en que el padre era el jefe del Estado, y hacíamos referencia a épocas màs felices en las cuales así se había realizado. El gran desarrollo de la ri- queza en los tiempos modernos hace màs necesaria esta forma familiar en la sociedad; el acumulamiento, en manos de pocos, de inmensas riquezas exige de los amos moder¬ nos, màs que de los antiguos senores, el deber de cumplir con las obligaciones de padre respecto a sus subordinados, para cumplir con lo que se incluye en aquellas solemnes palabras del EvangeHo: Fidelis servus et prudens quem cons¬ tituït Dominus super familiam suam ut det illis cibum in tempore.

Es indudable que la comprensión de las grandes verdades cristianas volvería la tranquilidad a nuestros turbados tiem¬ pos. Los hombres, convencidos de que la felicidad no consiste en los medios materiales, buscando la bienaventuranza en la contemplación divina, no se dividirían entre sí; los pobres no codiciarían contra los ricos, y éstos, imbuidos en la idea de que eran siervos y no senores ( fidelis servus), de que la Pro-

1. De Civitate Dei, lib. XIV, cap. XXXV.

64

J. TORRAS I BAGES

ridencia al colocarlos sobre los otros lo hacía en beneficio de estos, de manera que no les era lícito gastar superfluamen- te lo que ellos necesitasen, serían verdaderos padres de los pobres y se cumpliría aquel solemne precepto que San Pablo mtimaba ya a los primeros cristianos: Fiat aequalitus .» Y he aqm deshecho el horrendo monstruo del socialismo modemo Mas édonde se encontrarà un principio suficientemente enér- glc? para acallar tan insaciables y violen tas pasiones? ,-Quién podra establecer entre los hombres la antigua convicción y creencia de que la bienaventuranza primariamente consiste en la contemplación de Dios? Ünicamente la piedad cristiana, tan solo esta misma contemplación divina generalizada y lle¬ vada a la pràctica haciendo probar a los hombres la dulzura de aquel Corazón inagotable, principio de verdadera felicidad, juntando otra vez la razón y la Fe y uniendo en amoroso lazo la indústria y la Caridad.

Es indudable que ha empezado ya el movimiento de apro- ximacion entre la ciència y la Fe, haciendo esperar fundada- mente que un día volveràn a encontrarse, gracias a aquel Corazon amorosísimo que, destruyendo la rebeldía de la pri¬ mera, le revelarà las sublimes bellezas de la segunda. Aquella hija predilecta del Corazón de Cristo, la Companía de Jesús, hace tiempo que con la energia y constància que la distin- guen, con la superior ilustración que de la una y de la otra tiene, trabaja en esta fecundísima reconciliación. No toca a e la, smo a la esclarecida Orden de Frailes Predicadores, la glona singularísima de haber permanecido siempre y en tódo lel a la escuela que toma por base la unión de la Fe y de la razon; pero es cierto que hace màs de treinta anos que tra¬ baja con perseverancia y superior inteligencia para restable- cerla, sostemendo una importantísima publicación periòdica, La Civilta Cattolica, que se esparrama por todo el mundo propagando estas doctrinas, y que en todos los ramos de la

dJív íntria™SalÍtaS sicut. smptum est: Qui multum, non abun- aavit, et qui modicum, non minoravit.» (II Cor., VIII, 14 y 15 )

DEVOCIÓX AL SAGRADO CORAZÓN DO JESÚS

65

ciència procura esta reconciliación sublime de la inteligencia humana y la inteligencia divina; y, considerando la posición decidida que la Companía en masa ha tornado en el campo eientífico, ,-no hemos de ver en ello la influencia del Corazón divino, cuya devoción forma el caràcter, alumbra la inteli¬ gencia y modela las costumbres de sus generosos hijos? Ni la indústria ha dejado de sentir ya los principios de la recon¬ ciliación con la Caridad. La nueva forma de vida religiosa se ha aplicado también a esta noble y provechosísima tarea, de mil maneras el catolicismo se va introduciendo en estas in- mensas muchedumbres que ponen en movimiento a la Euro¬ pa industrial, procura educarlas, satisfacer sus necesidades y hasta instituye medios para recrear aquellas existencias ago- biadas bajo el peso de un ímprobo trabajo, y hemos de es¬ perar confiadamente que un día imperarà en la indústria, no el egoísmo, sino la Caridad, y que tomarà por lema Ad maio- rem Dei gloriam, como por la glòria de Dios trabajaban los antiguos, como por la misma Colón descubrió el Nuevo Mun- do, Gutenberg la imprenta, Keplero las leyes que gobieman el universo: con lo cual no hacían màs que conformarse con aquel principio rudimentario de la Doctrina cristiana de que Dios ha de ser el fin de todas nuestras obras y trabajos. Schlegel dijo,1 en son de profecia, que la reunión de la ciència y de la Fe seria en sus resultados espirituales mucho màs importante que lo fue hace trescientos anos el descubrimien- to de un nuevo hemisferio; y, sin nota de temeridad, creemos que puede afirmarse que la aplicación de la Caridad a la indústria contribuirà màs a satisfacer las necesidades mate- riales de los hombres que no ha contribuido, a pesar de sus inmensos resultados, la aplicación a la misma del vapor como fuerza motriz.

1. Història literaria, fin. 5

66

J. TORRAS I BAGES

IV

Forma mística de la sociedad cristiana. — i Podrà volver? — Después de las ruinas acumuladas por el error, los pueblos vuelven al Corazón de Jesús.

Mas para que se logren estos magníficos resultados, que no son utopia, sino verdad muy pràctica bajo el imperio ver- dadero de la Ley cristiana, es preciso que preceda aquella unión íntima de los hombres con Dios que llamamos lata- mente misticismo. No basta un catolicismo teórico; se requie- re que la piedad vuelva a reinar sobre la tierra dominando el corazón de los hombres. La Religión no es una teoria filo¬ sòfica o social; es un lazo que une a los hombres con Dios: por lo cual, tomada del primer modo, da resultados muy menguados; cuando se toma en el segundo, la humanidad se siente compenetrada de una influencia superior y celestial, aumentando soberanamente su virtualidad, que se levanta a una altura a que jamàs la haràn subir los doctores raciona- listas. Decíamos ahora poco, explicando la doctrina de Santo Tomàs, que mediante la contemplación de Dios informa Éste la inteligencia, por lo cual se hacía el hombre en cierto modo dios y descansaba como quien ha llegado ya al término. Mas esta feliz información del entendimiento humano no resulta de su ejercicio científico, sino empleàndose humildemente en rumiar las verdades propuestas por la Fe; entonces, abra- zàndose inmediatamente el hombre con Dios, se hablan os ad os, pues ^qué es la Fe sino la misma palabra divina? Am- bos llegan a hacerse amigos; la criatura racional conoce ex- perimentalmente, como dicen los místicos, a su Criador y le trata con deliciosa familiaridad. El conocimiento puramente racional de Dios abre un abismo entre Éste y su criatura; no en vano los antiguos temblaban a su idea y le hacían ha¬ bitar en la tiniebla; 1 la criatura cae desvanecida ante tanta

1. «Nubes et caligo in circuitu eius; iustitia et iudicium correctio sedis eius.» (Ps. XCVI.)

DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS

67

grandeza, y no acierta a articular palabra. Mas cuando el co- nocimiento de Dios es el que proporciona la Fe, adquiérese con suma suavidad e inefable alegria, y la criatura se dilata y crece nadando en un mar de felicidades. Dios es su Pa- dre, y tal, que en amarle ha hecho extremos, que le solicita a cada instante y suspira de continuo para meterle dentro de su Corazón. Cristo Senor nuestro dijo que, si alguno le amaba, el Padre celestial bajaría a habitar en él; y en he¬ cho de verdad, la vida cristiana sincera importa una infor- mación total por el elemento divino de hasta sus màs sen- cillas operaciones, por lo que el conjunto de la vida social, cuando así se halla compenetrada de la influencia divina, exhala un aroma, denota una suavidad y bienestar superio¬ res a todo encarecimiento. La idea de Dios no aturde ni atemoriza, no se presenta con la faz cenuda que hace tem- blar a los míseros humanos, sino que su rostro resplande- ciente derrama profusamente luz y alegria en los corazo- nes. En las sociedades separadas de Dios su idea amarga los ànimos, aun en medio de las locas y extravagantes fies- tas en las cuales vanamente buscan el desvanecimiento de sus profundas torturas; mas en aquellas que le estan su- jetas amorosamente, el recuerdo de Dios todo lo endulza, es luz brillante que ilumina las màs obscuras situaciones y calor que vivifica los corazones màs desiertos de todo fomento y aliciente humano. Por esto cuando la sociedad era cristiana de veras y el Cristianismo formaba su substàn¬ cia, es decir, cuando se admitía el Cristianismo tal cual lo ensena la Iglesia, sin extraer de él, como ahora hacen, el clericalismo, con lo cual resulta una religión sin virtud ni eficacia, Dios era el Padre y Amigo carinoso del hombre, no le turbaba en sus inocentes alegrías, dàbale en sí mismo verdadera expansión, y duran aún en nuestro Principado de Cataluna, como un precioso resto de un estado social eminentemente cristiano, danzas que en las plazas de los pueblos se bailaban al compàs del canto de la historia ver- sificada de la Pasión de Cristo. No habían llegado aquellos

68

J. TORRAS I BAGES

tiempos al grado de adelanto en que estamos, y en el cual créese posible separar el hombre del cristiano. Entonces el hombre siempre era cristiano: éralo en el escondrijo de su conciencia y en la plaza pública, en la gestión de los ne- gocios políticos y en la de los domésticos, cuando se ocu- paba de filosofia y literatura, y cuando manejaba el arado y la lanzadera; éralo en la junta, donde gravemente debatia asuntos importantes, y en el baile y en el teatro, donde se entregaba alegremente al esparcimiento. Dios y el hombre siempre andaban juntos, y esto vivia de la vida de Aquél, que es la única verdadera vida; por lo cual la de los hom- bres corríase plàcidamente siguiendo las vías abiertas por la Sabiduría encarnada.1

Mas ^es posible volver a aquella forma mística de vida social? Cuando se hubo llegado al punto de que un hombre piadoso viniese casi a ser, para el mayor número, un ente ridículo, atrasado, imposible de alternar con la buena so- ciedad, a menos de que tapase completamente su fondo cris¬ tiano, £podrà otra vez brillar públicamente y en todas las circunstancias la vida piadosa? Cuando la sociedad moderna a lo màs admite un muy templado barniz de Cristianismo, por razones estéticas de decadència pública, y se acongoja terriblemente a la expectativa de que este barniz pueda ser màs subido, ^es posible volver, es racional aspirar a la res- tauración de una sociedad maciza de Cristianismo?

Todos los errores y herejías, después de haber tenido su período ascendente, han tenido también el descendente; cuan¬ do no han podido alucinar la razón catòlica en la mentirà torpemente manifiesta han tornado un disfraz católico; mas esto, que es un involuntario apologismo, suele senalar la aproximación del imperio manifiesto de la verdad religiosa. Al arrianismo siguió el semiarrianismo, al pelagianismo el semipelagianismo, al liberalismo el semiliberalismo, o sea el

1. «Viam mandatorum tuorum cucurri cum dilatasti cor meum.» (Ps. CXVIÏI.)

DEVOCIÓN AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS

69

catolicismo liberal, que consiste no en que la Religión rija, gobierne y acomode a sus preceptos e inmutables principios a la humanidad, sino en que ésta sea la àrbitra de la Reli¬ gión, la que la acomode a las circunstancias, a las necesida- des, a las nuevas formas que vaya tomando la sociedad arras- trada en su curso por múltiples concupiscencias, cercenando de la Religión lo que aparezca inconciliable con el estado presente y sujetando lo que bajó del cielo, lo que de Dios dimana, a un criterio puramente humano. Aun la Europa contaba muy pocos siglos de Cristianismo cuando la herejía de Arrio, después de imponderables esfuerzos y sufrimien- tos de la Iglesia Romana, conociendo que no prevalecería con su forma rudamente opuesta al dogma recibido, suavizó sus apariencias de manera que parecía conciliable con el prin¬ cipio católico; la astúcia y la hipocresia se presentaron como amigables componedoras entre la Iglesia de Cristo y la Si¬ nagoga de Satanàs; el mundo les dio incautamente oídos y por un momento, según la frase de San Jerónimo, la Igle- sia, después del conciliàbulo de Rímini, se quedó pasmada al verse arriana. También la Europa se quedó pasmada de verse liberal, la sociedad a punto de dejar de ser cristiana, cuando en los días de Pío IX, este inmortal Pontífice, arre- metiendo contra el error con que estaban encarinados los sabios y poderosos del siglo, a la faz de todos anatematizó el perverso sistema y, persiguiéndole hasta sus últimas trin- cheras, cogióle con aquellas manos que la virtud de lo alto fortificaba y aplastóle contra la piedra sobre la que descansa el humilde trono del Pescador. Las aguas amargas del Libe- ralismo, que cubrían casi toda la cristiandad, han empezado a retirarse; asoman ya las puntas de las montafias; las cien- cias buscan enlazarse con la Religión; la palabra pontificia que ensena al mundo es oída y éste se convence de su misè¬ ria. Los doctores mundanos se ven obligados a proclamar su vergonzosa impotència para mejorar a la humanidad, que nada saben ni pueden saber, que la humanidad està perdida sin rémedio, que lo mejor fuera que desapareciese de sobre

70

J. TORRAS I BAGES

la faz de la tierra,1 y antes que esta voz resonase en el país que precisamente es llamado por los enemigos de Roma y en odio a ésta el cerebro de Europa, allà en la opulenta Isla, reina de los mares, se oyeron los acentos melancólicos de aquel astro de la moderna economia política con que anun- ciaban a to dos los pueblos que un día, a no tardar, vendria en que no todas las criaturas racionales encontrarían el sus¬ tento necesario para su vida; y, no obstante, jél mismo po¬ dia contemplar el espectàculo de casas que consumían màs que un pueblo! El antiguo grito del Rey Salmista: Constitue, Domine, legislatorem super eos, ut sciant gentes quoniam homines sunt, ha resonado en la moderna Europa racionalis¬ ta, saliendo de un pecho protestante el proyecto de que la Sede Apostòlica restableciese el destruido derecho de gen¬ tes.2 tDónde, pues, va a acogerse la sociedad en medio de su gran desamparo? Cuando todos la rechazan, ^qué brazos encuentra que carifiosamente la soliciten fuera de los de Cris- to? Nunca los hombres volverían a Dios cuando han em- prendido los caminos de perdición, si Él, en su infinita sabi- duría e inefable misericòrdia, no hubiese dispuesto las co- sas de tal manera que, siguiendo la sociedad el curso que le abren sus apetitós, no se encontrase miserablemente per- dida; siente congojas de muerte y el desfallecimiento la do-

1. El racionalismo no se ha contentado con proclamar el màs triste escepticismo, està ya en el período de la desesperación. Schopenhauer afirma que la única felicidad a que puede aspirar el hombre es la extinción nirvànica de la vida, y Hartmann ya no pide sólo, como el anterior, la extinción de la voluntad individual, sino aun la aniquila- ción de la universal; parécele poco el suicidio particular, y ensena que la liberación humana universal consiste en la destrucción de toda existència.

2. Carlos Périn, en sus Leyes de la Sociedad Cristiana (t. II, Iib. V, cap. IV), explica el hecho notabilísimo de haberse pedido al Concilio Vaticano que promulgase solemnemente los grandes principios del de¬ recho de gentes, habiendo sido el principal promovedor de este inci- dente «un protestante inglés, hombre de grande inteligencia y de gran corazón, M. Urquardt». El Papa admitió benignamente estos deseos y dispuso que se comunicarà el asunto al Concilio, cuyas comisiones se ocuparon ya en el mismo.

DEVOCIÓ N AL SAGRADO CORAZÓN DE JESÚS

71

mina; los nobles sentimientos, aun de índole puramente na¬ tural, quedan desvanecidos y cúmplese a la letra aquella sentencia de Cristo: Sine me nihil potestis facere. La patria y la familia dejan de ser amadas cuando Dios deja de ser amado, y cuando Dios es aborrecido, aquellas dos nobilísi- mas instituciones sobre que descansa la dignidad de la so- ciedad humana son perseguidas y muertas. Europa esta con- templando en estos momentos a la ilustre nación francesa, forjando leyes con que esclavizar a los padres de familia en la educación de sus hijos, y oye como un rumor maligno los proyectos de abolición del verdadero matrimonio, o sea el exterminio de la civilización. Las naciones, engreídas con sus riquezas, con sus ciencias, con sus ejércitos, se dejaron tomar de la soberbia; comparàndose con aquella humilde Hija del Cal vario, la Iglesia, a quien Dios nombró Senora de todas las gentes, y, creyéndose mas sabias que ella, des- pués de haber corrido distintos caminos y ensayado diver¬ sos sistemas, a pesar de sus riquezas, de sus ciencias y de sus ejércitos, siéntense en su interior profundamente abochor- nadas. Extienden su mirada por todas partes y el horizonte està cerrado, la obscuridad domina en el cielo de las inteli- gencias humanas, las ensenanzas de los sabios son estériles, y, en cambio, en los corazones germinan o salvajes pasiones o desfallecimientos mor tales; mas Aquél que ha hecho cu¬ rables a las naciones y tiene tesoros de sabiduría y abismos de misericòrdia des de el uno al otro confín del mundo, ilu- minando con suavísimos resplandores los continentes, las islas y los mares, hace resonar con mayor elocuencia los la- tidos de su Corazón vibrante de amor, para que, oyéndolos la sociedad caduca ya y torpe para el amor divino, cobre, como profetizó Santa Gertrudis, nuevo vigor y brlo.

QUÈ ÉS LA MAÇONERIA*

L'esperit sectari i l'esperit català no lliguen. La història no ens parla de cap secta que hagi arrelat a Catalunya; hi ha hagut, sí, heretges qual nom ha ressonat per tot Europa; quasi sempre, emperò, més que veritables heretges, caps calents que amb una imaginació intuïtiva, en gran manera original, perdut el viarany de la raó i de la fe, embrancant-se en sistemes, han caigut en aquella situació d'esperit que el sant Apòstol dels Gentils retratà amb les següents caracte¬ rístiques paraules: Semper discentes et numquam ad scien- tiam veritatis pervenientes.2 Mes el poble ha anat seguint el seu corrent que li obriren llurs gloriosos progenitors, ja des de que el constituïren. La secta demana a l'home el sa¬ crifici de l’enteniment i de la voluntat a un altre home; i el català no s'ajeu a tal exigència sinó davant d'aquella Veri¬ tat immensa que no esclavitza a l'home, sinó que el deslliu¬ ra. Mes la nostra forta raça, en els presents temps de deca¬ dència, se sent també corcada, malgrat de sa duresa, per la

* Articles inserits primerament en el setmanari vigatà La Veu del Montserrat (7 de juny-26 de juliol de 1884), i després publicats per l'autor en un opuscle, a Vic (Impremta Anglada, 1884). fis aquest tre¬ ball una contribució a la campanya antimaçònica promoguda pel papa Lleó XIII en l'encíclica Humanum genus del 20 d’abril del mateix any.

1. II Timoteu, III.

QUÈ ÉS LA MAÇONERIA

73

hipòcrita secta que, treballant fins ara en les tenebres, a l’últim ix a la llum pública, fent gala d'estar oficialment es¬ tablerta en les ciutats i principals viles del nostre Principat, en detriment de la fe catòlica, de l'heroisme patriòtic i dels més nobles i hermosos sentiments del cor. Per lo qual de justícia el present setmanari, dedicat a la defensa de l'altar i de les llars de nostra terra, deu consagrar alguns articles a desemmascarar, com diu el Sant Pare Lleó XIII, la ma^ vada secta dels francmaçons, qual fi és la destrucció de la present forma de la societat i l’adveniment d’un temps tene¬ brós i ple de mortals boires. Mes, abans de començar, ha¬ vem de repetir lo que diu el Sant Pare en sa Carta Encíclica: «Si bé tots els allistats en la secta són culpables, no tots han penetrat en els abismes de malícia que astutament són ama¬ gats de la vista dels qui conserven encara sentiments hon¬ rats i honestos».

I

Origen i naturalesa

La maçoneria, com tota secta, estant inflada per un va- níssim orgull, cerca el seu principi en l'obscuritat dels més antics temps; mes la veritat avui dia demostrada és, que constituïda tal com existeix ara, per càstig dels nostres pe¬ cats, ho fou en l’any 1717, segons uns,1 o en 1720, segons altres 2. Son arbre genealògic és per això Ilarguíssim i igno- miniós. Pot trobar-se sa filiació, i savis i escriptors l’han detallada, fins al principi del món. Així com la Iglésia ca¬ tòlica, per lo que toca a sa substància, nasqué en els pri¬ mers homes, i ha seguit fent son curs fins a nosaltres i el

1. El famós maçó Ragon en sa Oríhodoxie maçonnique, pàgs. 28 i segs.

2. La Civiltà Caítolica, novembre de 1879.

74 J. TORRAS I BAGES

continuarà mentre hi hagi societat humana; la Iglésia ma- lignantium, nascuda en el pecat, perpetual enemiga de la primera, sempre ha combatut la veritat i la virtut, i amb diferents noms i en formes diversís simes, temptant els més forts estímuls dels homes, ha cercat fer-se'n senyora. El detestable mèrit de la maçoneria està en haver reunit sota una bandera i posat baix una direcció, en haver encarnat en una institució aqueix esperit de revolta a la divina autoritat, l’aspiració a delectar-se en lloc de santificar-se; en una pa¬ raula, com digué sant Agustí i repeteix Lleó XIII, el voler fundar la humana civilització en l’amor sui usque ad con- temptum Dei. Per lo qual un dels més caracteritzats maçons, el Feliu Pyat, pronuncià una sentència al dir que la maço¬ neria és la Iglésia de la Revolució ; és a dir, aplicà a la seva secta el nom que mils anys endarrera ja l'inspirat Da¬ vid inventà: Ecclesiam malignantium. El signacle diví l’es¬ tampà en la societat humana Jesucrist, Fill de Déu; per ço tot enemic de Déu comença per combatre a Jesucrist, o, més ben dit, tot enemic de Déu comença per combatre la Iglésia, que és la continuació de l’acció divina de Crist so¬ bre el món. Els gnòstics, els arrians, els maniqueus, sectes anticristianes, foren vençudes, mes no destruïdes; llur es¬ perit quedà en el món, i disfressant-se unes voltes amb l'hàbit de la filosofia i altres amb el de la religió, mentint homenatge a Jesucrist, la Reforma de Luter donà lloc altra volta a que sortís l’esperit anticristià i antidiví que consti¬ tueix l’essència de la maçoneria.

Aquesta secta, com tantes d’altres, per a seduir els ho¬ mes té una doctrina arcaica, o amagada, i altra vulgar; o, com diuen els filosops, esotèrica i exotèrica. Els maçons no segueixen el consell propagandista de Crist: Quod in aure auditis praedicate super tecta 1; són gent mentidera que es fien més de l'engany que de la bondat de llur doctrina. Or-

1. Mateu, X, 27.

QUÈ ÉS LA MAÇONERIA

75

sini, un dels més il·lustres fills d'aquesta moderna fraterni¬ tat que ha destruït l'antiga fundada pels sants, confessava que, a força de mentir i de corrompre, tota la germanor anava perdent el crèdit. El Gran Arcà de l’Univers, com diuen sos llibres, sempre ha estat el mateix, l'esperit anti- cristià i antidiví; mes per molts anys convingué amagar-ho, no havia arribat encara l’hora oportuna, la societat no estava preparada per a rebre la Llum maçònica; com encara no ha arribat el moment psicològic de proclamar l’ateisme, se¬ gons l'opinió d’un d'ells en les qüestions actuals entre les diverses branques de la secta. I, de pas, és bo notar que la maçoneria dels països catòlics és més radical i atea que la dels països protestants. Mes tots caminen envers un ma¬ teix terme. La doctrina maçònica i fins la major part de sos ritus, cerimònies i símbols, són els mateixos dels gnòstics, és a dir, el panteisme alexandrí, que conrearen a sa ma¬ nera els il·luminats i cabalistes de l’Edat Mitjana.

El dogma panteístic, vari i multiforme per essència, ser¬ veix admirablement per la secta. A l'home impiu el deixa satisfet perquè sap que tota aquella fullaraca de paraules no volen dir res; al qui té encara un cert sentiment reli¬ giós, li són un cataplasma que, més o menys, amoroseix la coïssor de sa consciència; al filosop idealista l'entreté, al sectari fanàtic que cerca la destrucció de Déu, que, contra 1 ’adveniat regnum ttium que ens ensenyà Crist, cerca l'adve¬ niment del regne de l'home absolut i il·limitat sobre la ter¬ ra, el porta de sobte a la conclusió de Mazzini: Dio è il po- polo ; i al qui arriba al summe de l’amor a si mateix, antí¬ tesi de la caritat cristiana, li dóna dret per exclamar lo d’aquell capitost de l’ordre, que cita Mons. Dupanloup: Nos¬ altres som els nostres propis déus.

Espanya pot donar proves patents de que el dogma ma- çònic és el panteisme. És públic i notori que la Revolució de Setembre fou obra de la maçoneria, o, almenys, que fou per ella fortament ajudada, i tothom sap quines eren les opinions filosòfiques de la quatreta de filosops que forma-

76

J. TORRAS I BAGES

ven el cervell d'aquella situació política tan fèrtil en tot gènere de bogeries.

Veus aquí El Gran Arcà de l’Univers que, a últims de la passada centúria i principis de l’actual, excità a tants imprudents curiosos a ficar-se en la maçoneria; el segle que per antífrasi és anomenat segle de les llums, en aqueix cas mereix pròpiament l’elogi. El gran Arquitecte de l'univers és una forma panteística que tant pot significar l'Autor del món, com la naturalesa; per això, en opinió dels mestres en maçoneria, poden usar-la els mateixos ateus, sense cap es¬ crúpol. Avui ja no hi ha misteris en els principis maçònics; son dogma fonamental, la llibertat de consciència, vol dir la destrucció de la consciència. Per desgràcia els misteris du¬ ren i duraran encara en son procediment.

Al costat d'aquest dogma aparent, buit de sentit, elàstic i acceptador de sentits contradictoris, mes en el fons nihi¬ lista, s’hi troba una moral ben digna de sa mare. Sabut és que tota secta secreta, fins les formades per la més viva exaltació mística, es distingeix pel llibertinatge i la més ab¬ soluta llibertat d'esperit. Contra el catonisme d'alguns ma¬ çons que afecten un gran rigor de consciència, protesten les bombes, els punyals, la dinamita, les més iniqües traïcions i menyspreu de juraments que en pocs anys ha vist l’Euro- pa, tenint sempre per herois, i moltes vegades herois for¬ çosos, sectaris maçons, o bé d'altres sectes que són rebrots de la maçònica. Sa moral secreta no ha pogut escapar-se de la publicitat. No fa molt se publicà, en sa part conve¬ nient, un document dels arxius romans, que és la declaració que féu, en 1759, un sectari penedit i que demanà reconci- liar-se amb la Iglésia, dels següents articles «que havia ju¬ rat observar, i fer jurar i observar a dues-centes persones»:

Primer. Nos per nos. (És a dir: nosaltres vivim exclusi¬ vament pel nostre interès.)

Segon. Nullus super nos. (És a dir: sobre nosaltres nin¬ gú té autoritat.)

QUÈ ÉS LA MAÇONERIA

77

Tercer. Quaecumque, ubicumque, quandocumque come- de, bibe, laetare. (És a dir: menja, beu, delecta't sense mi¬ rar les coses, ni els temps ni llocs prohibits.)

Quart. Cum quocumque et quacumque coniunge et di- siunge, dummodo convenias simul. (És a dir: casa’t i des- casa’t mentre sia de comú acord.)

Cinquè. Da necessària ad victum, vestitum et voluptates signatis nostris indigenis. (És a dir: als que et donen el senyal de ser dels nostres, proporcionals lo necessari per menjar, vestir i llibertinatge.)

Sisè. Uxorem, filios, filias, servos, ancillas cum aliis con- venientes non impedias. (És a dir: no impediu el vici de la dona, dels fills, de les filles, dels mossos i criades.)

Setè. Neque aliorum libertati etsi contraria volentium resiste. (És a dir: no t'oposis a la llibertat dels altres, en¬ cara que vulguin coses contràries.)

Vuitè. Nihil est quod sit malum: et ocassio voluntària imo. (És a dir: no lii ha res que sia mal, i molt menys l'ocasió voluntària.)

Novè. Bonum necare qui volunt praesse nobis. (És a dir: és un bé el matar els qui ens volen manar.)

Desè. Morimur et vivimus et iterum semper. (És a dir: la doctrina de la metempsícosi corrent entre els espiritis- tes.)

Onzè. Possumus omnia facere quae volumus, absque levi etiam culpa. (És a dir: podem fer lo que ens dóna la gana, sense la més petita culpa.)

Dotzè. Ergo semper liberi sumus. (És a dir: de conse¬ güent, sempre som lliures.)

No es cregui ningú que aquests dotze principis fonamen¬ tals de la moral sectària sien un fet isolat; aquesta és vera¬ ment la moral maçònica. La maçoneria vulgar o pública no l'haurà rebuda, per no estar preparada encara per rebre la Llum ; mes és notori que substancialment diuen lo mateix que el citat document autèntic, els rituals i catecismes dels graus superiors de l'ordre; les revelacions de varis maçons

78

“tZatS 1 3ltreS d°“ ** publicat en nos-

Doctrina exòtica o maçoneria

VULGAR

Sf r ■ »" 5“»’“; :r

veT'coÍ ftuTeu ^ ^

tnaçoziisme. El Gran ArZ I fn ™ COÍnCÍdeix amb el

SHSlP

nería? contesti • Fc • • 1 secreto de la francmaso-

O universal^el * dret^notf S la^sniv7*^^^5' ■ raÓ Col·Iectira de la sobirania nacional 'tal com^t naa!a*í' el PrinciPÏ que es desviuen pel·ler 1 Pequen els

Htic ,a destrucció del dret de p^t. Si 1%“^ la voluntat són lliures del jou diví si 1'hom/'P n

QUÈ ÉS LA MAÇONERIA

79

limitar la llibertat humana és reu de sacrilegi i de lesa majestat. Si l’home és absolutament lliure, si a la humani¬ tat ningú li pot fer la llei, la humanitat és Déu, com amb gran lògica ho proclamà Mazzini: si el liberalisme maçònic és una doctrina certa, procedeix el tancament de les anti¬ gues iglésies i obrir enmig de la societat moderna el tem¬ ple maçònic, ideat per Socino, precursor de la secta, on, desterrat el Cristianisme, se doni culte, com diuen els ma¬ çons barcelonins, al sistema universal, o al Gran Todo ; 1 és a dir, el retorn al paganisme, aquell panteisme que tan ad¬ mirablement caracteritzà Bossuet al dir dels antics pagans «que per ells tot era Déu, fora el mateix Déu». El temple maçònic, és a dir, el temple de la llibertat, o sia de totes les religions, té ja precedents jurídics en les legislacions li¬ berals. El cementiri comú obligatori per als morts de qual¬ sevol religió que siguin; el ministre de cultes, espècie de Pontífex maximus de tots els déus, demanen lògicament, com a coronació i complement del dret nou, la creació d’un temple únic obligatori per a tots els ciutadans. Veus aquí la metamorfosi de la llibertat en tirania, de la religió en irreligió: la consciència reglamentada per l’administració pública, o sia la secularització de la consciència. Veus aquí com la llibertat religiosa n'ix la persecució religiosa, l’odi a Déu, recomanat per la maçoneria amb les següents paraules del Bulletin maçonnique de la Grande-Loge symbolique écos- saise (núm. 22, gener de 1882): «Nostre G.’. H. Gaston dins pocs dies publicarà una obra titulada: Dieu, voilà l'enne- mü... És llibre que ens plauria veure’l en les mans de tot¬ hom. .» I com de l’odi a un en sol eixir l’amor al seu contrari, d'entre les turbes sectàries s’alça la veu del poeta Carducci que fa ressonar les estrofes del seu himne a Satan en un teatre de Torí:

1. Instrucción de tercer grado, pàg. 6. Barcelona, impremta de Manero, 1873.

80

J. TORRAS I BAGES

« {Salut , oh Satanàs; salut revolucionari! / Que pugin fins a tu l’encens i les súpliques que et consagrem! ;Tu has ven¬ çut al Jehovà dels clergues /»

Apar impossible que a l'hora present hi hagi encara ma¬ çons que no estiguin convençuts de que el Gran Arcà de la secta és, en última resolució, el satanisme; i al mateix temps queda evident com la llum del dia, el fet històric del culte al diable, que ens diuen els primers escriptors cris¬ tians que els gentils practicaven, i que podria semblar-nos una exageració filla del fervor neòfit, si no veiéssim repro¬ duïda la cosa enmig del nostre segle i en nostres mateixos dies.

II

Organització interior

La maçoneria és, de totes les sectes, la que ha lograt un organisme més perfet, tenint una certa unitat i universa¬ litat en quant són possibles eixes qualitats en una societat fundada en la mentida i en la superstició. Tots els que no pertanyen a la secta són anomenats profans ; i dins d'ella es compten varis ritus, essent els principals el ritu Egipci de Misraim, el ritu Escocès i el del Gran Orient de França. En cada ritu hi ha tres graus fonamentals: aprenents, companys i mestres.

L escala jeràrquica dels dos últims ritus conté trenta-tres graus, i la de l’Egipci més de noranta. EI nom de cada grau és retumbant i ridícul, perquè la maçoneria no es dis¬ tingeix pel gust estètic: tot grau té la seva insígnia distin¬ tiva: el davantal, el compàs, etc.

Les societats particulars de què es compon cada ritu s'a¬ nomena lògia. La Instrucción de primer grado del ritu fran¬ cès modern, publicada a Barcelona, pregunta: «^Com s'ano-

QUÈ ÉS LA MAÇONERIA

81

menen els llocs en què es reuneixen els maç.-.? — Lògies, temples, tallers o oficines .»

Ja ix el nom de temple, mes l’aprenent convé que no sଠpiga tant com el mestre; per l’aprenent la maçoneria no és una secta religiosa, vull dir, irreligiosa; per l’aprenent és: «Una associació íntima, moral, filosòfica i progressiva, for¬ mada per homes escollits, de probitat i instrucció recone¬ gudes, units pels vincles de fraternal amistat, desitjosos d'a- judar-se l’un a l'altre estimulant-se a la pràctica de les vir¬ tuts morals i socials, i de ser útils als seus semblants».1 Mes després que l’aprenent ha fet els misteriosos viatges, des¬ prés que la bena simbòlica ha caigut dels seus ulls, quan ha fet el terrible jurament veient a tots els GG.:. que dirigien contra ell les puntes de les seves espases, per a indicar que estan disposats a defensar-lo si és fidel als seus compro¬ misos i a castigar-lo si és traïdor, una volta ha promès que abans de revelar els secrets de la maç.-. vol que li tallin el cap,2 3 aleshores ja és altra cosa: el company 3 ja pot saber que el culte de la francmaç.-. és el sistema universal; que el G.-. A.-. de l’U.-, (el Gran Arquitecte de l'Univers) és una fórmula que ha adoptat la francmaç.-. en virtut del seu res¬ pecte a totes les creences per a no ofendre’n cap, i deixant a cada u la llibertat d'explicar-la segons sa consciència. Aquest respecte maçònic a totes les creences és amb el ben entès de que la maç.-. no accepta el cec servilisme que els fanàtics impròpiament anomenen fe. Això, lluny d'ésser una virtut, és un estat d’embrutiment. La fe (maçònica) és la ferma confiança que naix del raciocini, del lliure examen i de la convicció ,4 El qui va a entrar mestre ja té dret de sa-

1. Instrucción de primer grado. Barcelona, impremta de Manero, Í873.

2. Ídem, pàg. 9.

3. Instrucción de segundo grado. Barcelona, impremta de Manero, 1873.

4. Instrucción de segundo grado, pàgs. 8 i 9. Barcelona, impremta de Manero, 1873.

6

82

J. TORRAS I BAGES

ber que el primer dels cinc punts en què es resumeix el secret dels maçons és d’exposició de la religió natural, uni¬ versal i immutable.1

Veus aquí, al capdavall, explicada la incògnita; el secret dels maçons és la destrucció del Cristianisme i de tota re- gïo positiva; són ells, de consegüent, els verdaders enemics de Deu, la raça dels impius, que totes les legislacions gentils 1 cristianes havien considerat culpables i punibles, fins que 6 hber^lsme* esplendor de la Llum maçònica, n’ha fet una classe honesta, tal volta un ideal al que deu dirigir la Po¬ testat suprema als demés homes.

Veus aquí, doncs, a què s'obliga el qui professa en aques¬ ta nova frareria enemiga de Déu. Els verdaders frares se feien esclaus de Déu: els frares de l’ordre maçònica es ren- eixen esclaus de Satanàs baix la sanció de les espases dels que han de venjar la seva infidelitat.

En vista d'aquest organisme, de l’espècie d'ordre que es veu en la secta, de la manera hàbil que té de pervertir els desgraciats que es deixen enganyar per les seves trapasse- nes, hi ha hapt escriptors que han cregut que en la ma¬ çoneria lu havia un cap únic, un director universal; és a dir que aquesta Ecclesia malignantium tenia, tal volta, també una espècie de Papa de jurisdicció ecumènica, i al qual o eien tots els maçons. El tal personatge no existeix. És cert que, segons sant Agustí, el dimoni és simia Dei, que, per tant pot en alguna manera estrafer les obres divines; mes igualar-les es impossible. Té, sí, desgraciadament, la maço¬ neria unitat d’esperit i unitat de fi; mes no unitat de direc¬ ció: així la veiem sovint en guerra amb si mateixa, i a Sedan veierem la maçoneria francesa vençuda per la maçoneria ale¬ manya. ^Com pot haver-hi duradora unió en la maçoneria que vol destruir la Religió que totes les generacions huma-

MaÍero “l" * ^ *”** **«■ 8-

Barcelona,

impremta

de

QUÈ ÉS LA MAÇONERIA

83

nes han considerat vincle d'unió, i fins el seu nom ho sig¬ nifica?

Per ço oïm veus maçòniques que protesten de la nota d’impietat; per ço al costat dels maçons barcelonins que ado¬ ren la religió natural, universal i immutable, trobem uns maçonets de Mataró que protesten davant de Déu i davant dels homes contra l'encíclica de Lleó XIII,1 que a l’últim diu que la maçoneria és el naturalisme, o sia, lo mateix que diuen els maçons barcelonins; perxò la maçoneria del ritu escocès antic i acceptat, en el Manual del aprendiz masón, amb la censura i la llicència necessàries de la Gran Càmara de Ritos, en la pàgina 102 diu: que el Cristianisme i la Ma¬ çoneria es perfeccionen entre si i poden prestar-se mutu auxili per bé de la humanitat; mes aquestes són innocenta- des de maçonets i aprenents, perquè els maçons grossos ja saben que l’objecte de la secta és el que significava Voltaire, quan apoteosi havem vist fer a la maçoneria francesa amb el crit de: / Esclafeu a l’infame ! (Crist), i més radicalment encara expressat en el llibre de H. Gaston recomanat per la lògia: «jDéu, veus aquí l’enemic!»

La forta organització de la secta serà destruïda per lo que constitueix son principi fonamental, el lliure examen ; mentre fou enterament secreta, mentre ses misterioses doc¬ trines, el tan admirat i respectat Arcà estigué en l’ombra, la pau i concòrdia regnaven en el ramat maçònic; mes una volta la multitud ha pogut veure de prop i palpar l'ídol, l'ombra del Gran Arquitecte s’és desvanescuda, la multitud dels germans ha perdut el vincle que els unia, i aquella per¬ versa iglésia de la qual diu el Manual del aprendiz masón (ritu escocès antic) que «sa longitud s’estén d'Orient a Oc¬ cident, sa latitud del Migdia al Septentrió, sa altura del centre de la terra al firmament»,2 s'ha omplert de cismes i

1. Suplemento al nútnero 33 de El Nuevo Ideal. Impremta À. Àba- dal, Mataró, 1884.

2. Pàg. 20.

84

J. TORRAS I BAGES

divisions, els mateixos profans tenim notícia d’elles; restant, emperò, un punt en què la unitat és universal en la maçò- nica germandat: en la guerra contínua a la santa i vera Iglésia de Crist.

Culte maçònic

No volem carregar el cap de ningú descrivint les fasti¬ goses i estranyes cerimònies de la superstició maçònica; mes com encara hi ha qui vol sostenir que la maçoneria és solament una societat filantròpica, humanitària o potser po¬ lítica, sense que tingui res que veure amb la Religió, convé demostrar lo contrari provant l’existència de son culte, i, per tant, de sa essència religiosa. En l'obra Esprit du dogme de la Franc-Maçonnerie (solament per a l’ús dels germans), publicada per Reghellini a Brussel·les, any 1825, s’hi llegeixen les següents paraules: «L'objecte d'aquest llibre és demos¬ trar que la francmaçoneria és una societat religiosa.» El Catechismo degli Apprendenti, estampat no fa gaire a Nଠpols i a Florència, a la pregunta del mestre: — iQue hi ha de comú entre jo i vós?, contesta: Hi ha un culte. — I el Manual del aprendiz masón (ritu escocès antic i acceptat), estampat a Madrid l'any 1880 (Est.\ tip.\ del Gran Oriente de Espana), explica per menut tot lo referent al culte i clero de la secta maçònica. Posem la paraula clero, perquè entre la interminable sèrie del personal d'una lògia simbòlica fins s’hi troben diaques. Aquest ritual explica l'orientació del temple, sa interior disposició, rempal·liament de quins draps i colors deu ésser, que al tron del Venerable deu pujar-s'hi per set graus, a l’altar per quatre. El nombre i forma de les columnes que rodegen el temple; com deu estar pintada la volta; la manera com deu il·luminar-se amb tres brandons l'altar triangular, o dels juraments; els diferents setis que ocupen els molts homes elegits que formen el ministeri o clero maçònic; on se posen els diferents simulacres o està-

OUfc ÉS LA MAÇONERIA

85

tues, els canelobres de cinc, de tres llums, etc.; els encens que deuen cremar-se; els instruments litúrgics; l’altar de les ablucions, que deu estar prop la porta del temple, la qual deu figurar que sia de bronze.1

Després de tot això, ^és possible dubtar de que la ma¬ çoneria és una secta supersticiosa, que vol usurpar el lloc de la verdadera Religió? Però encara no està tot aquí. El Ritual conté les paraules sacramentals, les prèdiques que demanen els diferents ritus, les ficcions de sagraments amb què volen acontentar la part sentimental dels infeliços se¬ duïts. Sembla impossible que farses tan extravagants s'hagin estès per Espanya, abans per tot el món famosa per sa gra¬ vetat.

És cert que existeixen un baptisme i una confirmació maçòniques; Mons. Dupanloup els ha descrit, copiant-ho dels llibres litúrgics de la secta. En el Manual del aprendiz ma - són citat hi ha l’explicació de sos convits sagrats (pàgs. 132 i segs.). «La maçoneria, diu, els celebra dos cops a l'any, en les èpoques en què el sol presenta sos fenòmens més notables; dues festes reglamentàries, amb el propòsit d'e¬ naltir la concòrdia, entregar-se a l'admiració dels misteris de la Naturalesa. Els àpats maçònics són místics en sa for¬ ma i filosòfics en llur essència (és a dir, sota la pell d’ove¬ lla d'aparences piadoses s'hi amaga la impietat). Se cele¬ bren sempre en el grau d'Aprenent perquè tots els maçons puguin participar-ne. Se disposa una taula en forma de fer¬ radura en un lloc apropiat dins del Temple; els germans se col·loquen en la part de fora de dita taula, exceptuats els mestres de cerimònies i diaques, que ocupen l'interior en¬ front del Ven/. Mest/. Si un germà comet una falta, el Ve¬ nerable el condemna a desparar amb pólvora fluixa (un vas d’aigua) que li és presentada pel mestre de cerimònies.»

Per a aclarir aquest estrany ritu, deu saber-se que, en els àpats dels maçons, se diu desparar al brindar o beure; així

1. Pàgs. 25 i segs.

86

J. TORRAS I BAGES

com s’anomenen treballs de taula totes les operacions que es fan en aquestes complides festes de la secta. «Tot lo que es posa a taula simbolitzant els tres regnes de la Naturale¬ sa, deu ésser col·locat en línies paral·leles. S 'ofereixen set libacions; la darrera es consagra a tots els maçons que hi ha escampats per tota la terra. Aquest brindis final se fa for¬ mant els germans un círcol complet, barrejats amb els ser¬ vents, i és com una anella d'aquesta immensa cadena que volta l'univers, i Quadre commovedor i tendre que la maço¬ neria ofereix als seus afiliats!» Així tan plàcidament acaba la descripció dels àpats maçònics amb què els aprenents s’enllepoleixen per a passar avant, mes ja vindran escenes més terribles en el culte maçònic; Mons. Dupanloup, terri¬ ble vapulejador de la secta, descriu de la següent manera, copiant-ho ad litteram de l'obra del G.\ Ragon, l'admissió a un dels graus superiors:

«Els emblemes d’aquest grau són una “creu" amb una serp de tres caps.»

La serp designa el principi mal. Els tres caps de la serp són emblema del mal que s'ha introduït en les tres classes altes de la societat. Un dels dits caps porta una corona, símbol dels sobirans; l'altre una tiara o clau, significant els Papes; l'altre una espasa, i representa l’exèrcit.

El G.\ iniciat deu vigilar per la repressió d’aquests abu¬ sos... Com a penyora de sos compromisos, talla amb el pu¬ nyal els tres caps de la serp.

,-Com se lliga aquesta significativa cerimònia, de la que no pot dubtar-se com a contada pel G.\ Ragon, autor prín¬ cep per tots els sectaris, amb l’opinió que ells sostenen de ser indiferents a la política i a la Religió, i amb lo que diu el Manual del aprendiz (ritu escocès antic i acceptat) ja ci¬ tat, de professar un decidit respecte al Sobirà de la nació al qual de dret deu consagrar-se el primer brindis en sos sagrats àpats?

QUÈ ÉS LA MAÇONERIA

87

III

O Maçoneria o Catolicisme

No pot un pertànyer a les dues bandes, la cosa és en si mateixa clara; i si no fóssim en un temps en què fins vol¬ drien conciliar-se el foc i l'aigua, no caldria parlar ni demos¬ trar que el catòlic no pot ser maçó, ni el maçó catòlic. Ja diguérem en el primer article que el lliure pensament, la llibertat de consciència, que són dogmes fonamentals de la secta, feien de l'home un Déu, i un Déu no ha de donar culte, sinó que ha de rebre’n. El catolicisme i el maçonisme, doncs, per necessitat de naturalesa essencial han de viure en perpètua guerra. Així ho ha confessat amb lloable fran¬ quesa un granat maçó barceloní.

Una dama de cap de brot entrava no fa molt en la ma- çònica ordre; la Lòg.-. Cap.*. Lleialtat, núm. 78, a l’Or.', de Barcino, regositjada per tal conquesta, encarregà, lo que en diríem els profans discurs de presentació, al G.\ Homer, i aquest al dirigir-se amb galant eloqüència a la candidata, que en la secta porta el nom de G.\ Mariana Pineda, des¬ prés de dir-li que per l'acte que feia es traslluïa la noble sang que per ses venes circulava, afegeix: «Existeixen en nostres modernes societats dues tendències oposades que es disputen el domini de la consciència universal... Aques¬ tes tendències han rebut divers nom... s’anomenen «libera¬ lisme i ultramuntanisme o jesuïtisme...» El jesuïtisme és la nostra antítesi. Això us demostrarà, estim.’. G.\, que tots nostres esforços deuen dirigir-se a la destrucció i al descrè¬ dit de tan poderós enemic... Això constitueix l'essència, l’ଠnima i la vida de la nostra Or.-.».1

El G.\ Homer té raó: la destrucció i el descrèdit de l'ul- tramuntanisme (catolicisme) constitueixen l'ànima, l’essèn-

1. Traz.r. Arq.\ del H.\ Eloc.;. A.\ M.\ Homero C.\, etc., sense peu d’estampa.

88

J. TORRAS I BAGES

cia i la vida de la Maçoneria; mes amb això i tot hi ha ma¬ çons que van a missa i es creuen catòlics. jSe pensen, els pobrets, que enganyaran a Déu!

Monsenyors Ketteler, de Magúncia, i Dupanloup, d’Or- leans, posaren ja en evident claredat la contradicció entre el maçonisme i el catolicisme; però després que els opuscles dels dos eminents prelats eren coneguts per tothom, quan mils llibres i llibrets s'havien escrit sobre la matèria, encara un maçó italià, tenint dubtes i escrúpols, consultà sobre l'as¬ sumpte, no pas a cap congregació romana, sinó a un consell maçònic, qui donà en resposta una circular més clara de lo que podia esperar-se d'una secta secreta. «El catòlic, ve a dir, que demana entrar en la maçoneria, professant aquestes doctrines contràries a la Iglésia catòlica, s’entén que aposta- ta d'ella, i, per tant, pot ser admès en la nostra ordre».1

Tothom sap les prohibicions i condemnacions canòniques. La conducta dels Papes en aquesta com en altres qüestions clarament demostra que el tron apostòlic està il·luminat pel Sant Esperit, i que l’assistència divina mai falta als succes¬ sors del Pescador de Galilea per a regir i governar la socie¬ tat cristiana. Que ara en què fins periòdics com el Journal des Debats, de París, i El Imparcial, de Madrid, miren amb por a la secta i es mofen de son culte extravagant, se vegi bé la maldat de la maçoneria, i es coneguin ses desastroses conseqüències quan la Revolució, de la que ella és iglésia, ha produït revolucions formidables i amenaça encara arri¬ bar fins al capdavall en sa marxa destructora, no és cosa que suposi una gran perspicàcia; però lo de que condem¬ nés la maçoneria en 1738 el papa Climent XIÏ, és a dir, prop de dues centúries enrera, quan la secta era encara en sa constitució novella, secreta per les tenebres de què es rodejava i els Estats no n’havien experimentat les picardies, fa exclamar: Digitus Dei est hic. Amb la condemnació del

1. La Civiltà Cattolica publicà entera aquesta circular en el mes de juliol de 1882.

QL'fe ÉS LA MAÇONERIA

89

Papa la secta tingué un retrocés; inventaren aleshores els maçons la falòrnia de que el successor de Climent XII no pensava com ell, i encara afegien que pertanyia a la secta, per lo qual el savi Benet XIV reproduí la condemnació. Pius VII, Lleó XII, Gregori XVI, Pius IX i l'actual Pontífex han fulminat sos anatemes contra la maçoneria. Després de tot això, <;pot haver-hi catòlic que no l'abomini? No; l’opo¬ sició entre la maçoneria i el Cristianisme és evident; en son dogma, en son culte, en sa conducta arcana i pública, en tots els aspectes, és acèrrima enemiga del nom de Crist; fins refusa l’Era cristiana; la maçoneria no compta els anys per la Nativitat de Crist, n’afegeix quatre mil als corrents i aquesta és l'Era maçònica. El seu any comença en l'equi¬ nocci de primavera; i, pregunta la Instrucción de primer grado (ritu francès modern): «<:Per què no som l'any vul¬ gar? Perquè, essent la Maç.\ el culte de la naturalesa, deu ajustar-se a tots els moviments astronòmics, i en aquesta època és quan precisament renaix el sol amb nova força».1 Així parlen els adoradors del Gran Todo, de la ciutat de Barcelona; i ja és hora d'exclamar amb Mons. Ketteler: «Un catòlic que es fa francmaçó deserta del temple del Déu viu, per a treballar en el temple d'un ídol.»

L'anglicanisme, el luteranisme, el calvinisme, etc., són anomenades sectes cristianes; no hi ha cap historiador, que jo sàpiga, que hi compti entre elles el maçonisme; perquè aquelles són la corrupció d’alguns o varis principis de la Revelació cristiana; la Maçoneria és la total i absoluta ne¬ gació d'ella.

La Maçoneria i la Política

Les aparences de secta contemplativa que aparentà per molts anys la maçoneria, ja no és possible que se sostinguin

1. Pag. 12.

90

J. TORRAS I BAGES

després de les últimes revolucions. Tothom sap que ella és l'ànima de tots els moviments polítics; que allí es formen els projectes i es convenen i estudien els medis d’arrabassar trons i governs. En una paraula, la magistral frase d'en Feliu Pyat: La maçoneria és la Iglésia de la revolució, ex¬ pressa verament l’acció política de la secta; ella no és club de cridaires, ni una junta revolucionària que obertament se posa al davant d’una revolta, però és més que tot això; no és el tro que fa terror o el llamp que mata, sinó la farga on se formen i des d'on se'ls dóna direcció. Mireu com ho explica, respecte de la gran Revolució francesa, en Lluís Blanc, tan benemèrit de la secta: «Convé introduir el lec¬ tor en la mina que anaven cavant sota dels trons i dels altars uns revolucionaris molt més fondos i actius que els Enciclopedistes; una societat composta d’homes de tots els països, de qualsevol religió, de totes les classes, entre si lligats per simbòlics pactes, obligats baix jurament a guar¬ dar secret sobre sa existència, sotmesos a proves espantoses, celebrant fantàstiques cerimònies; mes, d'altra banda, prac¬ ticant la beneficència i tenint-se a tots per iguals, si bé dis¬ tribuïts en tres classes: aprenents, companys i mestres; és a dir, la francmaçoneria. Doncs a la vigília de la Revolució francesa, la francmaçoneria s'havia immensament desenrot¬ llat; estava estesa per tot Europa, afavoria el geni meditatiu de l’Alemanya, agitava sordament la França i pertot arreu presentava la imatge d'una societat fundada en principis del tot contraris a la societat civil.»

Tots els grans personatges, qual nom figura en aquella desastrosa època, els primers pares i patriarques de la ci¬ vilització moderna, els qui foren actors en aquella tragèdia eren fills de la maçoneria. El duc d'Orleans fou gran mestre de la secta, i sota d’ell treballaven Danton, Condorcet, Sie- yes, Lafayette i altres de la mateixa nissaga. El triomf de la Revolució fou el triomf de la maçoneria, i a l’obrir-se l’antiga Seu de París a un culte vergonyós, a l'entronitzar sobre la sacra ara a la deessa Raó, en la persona d'una mala

QUÈ ÉS LA MAÇONERIA

91

dona, la secta obrí son primer temple públic, promulgà la nova llei de les consciències, la religió de la llibertat, ço, és, ranihilació del cristianisme, substituint-lo per la religió de la naturalesa; declarà, en una paraula, el gran secret dels ma¬ çons, lo que Mazzini expressa eloqüentment: Déu és la huma¬ nitat.

Mudat el Déu dels cristians, entronitzat en son lloc un déu nou, devien també mudar-se els que la societat tenia per vicaris i representants seus en l’ordre civil. El déu ma- çònic volia que els sobirans fossin a sa semblança i imatge; i ara anem a fer mèrit d’una pàgina de la història nacional contemporània, que, encara que tal volta sia coneguda, és interessantíssima i instructiva, per ser una declaració com oficial, consignada en la col·lecció de documents de l'ordre intitulada: Informe emitido por el ilustre H.‘. General Al - berto Pike, Gran Comendador del supremo Consejo del gra- do 33 del Rito Escocès Antiguo y Aceptado al Oriente de Charleston, ante la Liga inter conciliar de los Supremo s C on- se jos de Charleston, Irlanda, Escòcia y Grècia. (Madrid, imp. del Gran Oriente de Espana, 1882.) El motiu d'aquesta pu¬ blicació foren moltes bregues i cismes dins de la secta es¬ panyola, entre quals grans dignataris s'hi troben els capi¬ tostos de la política liberal, mes, sobretot, el reconeixement de la legitimitat del Gran Orient d’Espanya, que sembla que per ser admesa pels altres Consells suprems no presentava l’executòria prou documentada. Els espanyols aleshores ex¬ hibiren sos títols i raons, i equina diria el lector que és la il·lustre genealogia del maçonisme espanyol, quina és la soca de la que han sortit com a rebrots els que volen treure l'Espanya de la dominació jesuítica? De Josep Bonaparte (àlias Botella).

De manera que, en els temps que som, ens trobem amb homes que han estat al cap de la nació, que han exercit fins les més altes magistratures de la pàtria, que s'han donat per la representació genuïna del més pur espanyolisme, i, no obstant, en ares de la maçoneria, invoquen com a títol de no-

92

J. TORRAS I BAGES

blesa el descendir del Rei intrús, no dubten en declarar-se afrancesats i en constituir font i principi de llur dret maçò- mc el tron imposat dels Bonapartes. jOh patriotisme liberal' Pero la secta és superior a la pàtria; l'ídol és més exigent que Beu. «El primer Napoleó era el cabdill de la civilització ma- çonica, era l'espasa que devia fer acceptar el nou codi de la secta que sa imperial Corona significava i destruir els trons tradicionals-, per ço tots els prohoms de la maçoneria, sense istmció de ritus, amb tal que tinguessin coneixement de la sagrada paraula B.-. foren citats a la junta de Baiona per a discutir i aprovar el projecte de Constitució que es cregué mes convenient per a posar a Espanya en harmonia amb les demes nacions que Napoleó s’havia proposat establir segons la manifestació del dret modern.»1

cHi ha, doncs, relació entre la maçoneria i la política’ Les dates de 1820, 1839, 1848, 1854 i 1868 estan tan íntimament igades, segons confessió de l’informe sobrecitat, amb la ma¬ çoneria que bé es pot dir que ella és el factor principal en es revoltes polítiques d'aquest segle i que a Espanya, lo ma- eix que en ,0 restant d’Europa, la secta ha estat l’agent ocult de les sagnoses tempestats revolucionàries, la destructora de ordre social, produint el caos actual que ningú, sols Déu, sap on anirà a parar. I per si algú cregués aquestes apre¬ ciacions nascudes d’apassionament contra l'ordre maçònic, aquí van les paraules de Lamartine, benemèrit d’ella, qui, aí dirigir-se, durant els dies de 1848, a una comissió de tres-cents francmaçons representant tots els ritus que, bandera a l'aire acudiren a la Casa de la Vila de París, per a reclamar la part e glòria que els pertocava en la proclamació de la Repúbli¬ ca, els digué solemnement: Del fons de vostres lògies han emanat, pruner en l’ombra, després a mitja llum, i, finalment, en ple dia, les idees que han posat el fonament de les revo¬ lucions de 1789, de 1830 i de 1848.2

1. Pàg. 70.

2. El diari Le Franc-Maçon, citat

per Mr. Neut, pàg. 333.

QUÈ ÉS LA MAÇONERIA

93

I, per si aquestes cites semblen antigues, a la vista tenim el discurs llegit en la Teniclr. Fúnebre que celebrà la Log.\ Cap.-. Severidad, N.° 18, a la memòria dels GG.\ E. Figueras i L. Gambetta, en el Valle de València 1 el dia 10 de gener de 1883. L’entusiasme per la democràcia, l'amor a la República, la incompatibilitat entre el tron i la llibertat, són cantats per l’orador maçònic amb tota la vehemència i claredat que pu¬ gui desitjar-se; i en son sentit la maçoneria és un gangli ce¬ rebral important del sistema nerviós de la societat.

Aquesta frase podrà pecar de pretensiosa, mes ningú dirà que no sia expressiva de les aspiracions de la secta.

IV

L'Estat i la Maçoneria

Dels principis i dogmes de la secta, de ses aspiracions, avui evidenciades per actes públics de la vida política de les nacions modernes i solemnement promulgades pels mestres i doctors més il·lustres dins la maçoneria, en fi, dels fets, pro¬ jectes i doctrines autèntiques i indiscutibles fins ara al·legats, de les declaracions de guerra implícites i explícites contra l'ordre cristià, divinament establert sobre la terra, i contra l'ordre polític, fundat en el legítim dret, se'n dedueix clara¬ ment la incompatibilitat, la impossibilitat d’existir juntament l'Estat cristià i la maçoneria. Mes nosaltres avancem encara més: la Iglésia, divina protectora de la pau i tranquil·litat de les nacions, aquesta santa Mare que mai es descuida de pre¬ gar per la pau i concòrdia entre llurs prínceps, encara pres¬ cindint de la maldat intrínseca de les doctrines maçòniques, de la perversitat dels seus dogmes, sols per ésser societat se¬ creta l’hauria condemnada, per incompatible, en quant tal,

1. Impremta i litografia E. Gius, Paz, de Val.

94

J. TORRAS I BAGES

amb la societat pública. En efecte, l'organisme de la societat secreta, la seva vida, és en detriment i destrucció de la so¬ cietat pública, com l’organisme vegetal o animal que es des¬ enrotlla en el cos humà és a despeses de la seva salut i, a l’últim, de la seva vida. L'alt dignatari de la secta pujat al cap de la governació de l’Estat, el maçó, lligat amb juraments terribles, exercint les magistratures polítiques del país, <;no són l'organisme estrany que es congria en els òrgans vitals del cos de l’Estat, destruint sos teixits i acabant amb sa vida? El sistema de la lluita per la vida, dins de certs límits ver- daders, és en aquesta matèria enterament aplicable: o la so¬ cietat pública matarà a la societat secreta, o la societat se¬ creta matarà a la pública. Són dos enemics irreconciliables per naturalesa i no pararan fins al capdavall.

La història contemporània ens mostra l’esperit irreconci¬ liable i decidit de la secta, i això és testimoni de sa vitalitat, de sa importància, d'una destinació de conseqüència, de tenir en el món que desempenyar una acció, és a dir, fer prevaler en la terra l’esperit anticristià, que, segons sant Joan,1 exis¬ teix ja en el món des dels principis. La secta té espera en l’aplicació de ses aspiracions, mes de cap manera es deixa enganyar impunement; al qui haurà ajudat a pujar-se'n al cim de la humana prosperitat, aquell a qui haurà servit d’es¬ cala per a pujar al tron, veurà, a no tardar, enfonsar-se aquest tron si preté tòrcer el camí i direcció que la secta segueix per necessitat de naturalesa. El primer Bonaparte és un exem¬ ple que val per tots. El deure essencial per part de l’Estat de proscriure la maçoneria es demostra tan evidentment com un teorema matemàtic. Pot, en certes circumstàncies, l’Estat tolerar l’existència d’alguna secta religiosa; mes en ella, per deure de caritat, no per despòtica tendència, tindrà fixos els ulls per a contenir-la, suaument reduir-la i encaminar-la racio¬ nalment al bé. ^Com farà això amb la maçoneria, que s’a»

1. Epístola I, cap. IV.

QUÈ ÉS LA MAÇONERIA

95

maga hipòcritament fins de la vista dels mateixos afiliats, fora d’aquells que a cop d’anys i proves han arribat als dar¬ rers graus, a la possessió del secret maçònic? Ni és vera objecció la de que avui dia es troben dins de la secta bona part de monarques i prínceps de sang reial; això és ja antic, i si no, mireu com s'explica en Lluís Blanc:

«Gustà als sobirans, entre ells al gran Frederic, pendre la paleta i lligar-se el davantal; ^per què no? L’existència dels graus superiors se’ls amagava amb cttidado; solament sabien de la francmaçoneria lo que sense perill se’ls podia manifestar .»

«Retinguts en els graus inferiors no s’ocupaven molt de la cosa, en la que no veien més que una ocasió de divertir- se; alegres àpats, principis que es prenien i deixaven a la porta de les lògies, fórmules sense aplicació en la vida ordinଠria; en una paraula, sols la comèdia de la igualtat. Però en aquestes matèries la comèdia es toca amb el drama, i prín¬ ceps i nobles es veieren arrastrats a tapar amb son nom, a servir cegament amb llur influència, les empreses latents diri¬ gides contra ells mateixos.»

Sí; la maçoneria, a pesar de ses protestes de respecte al poder civil, de prescindir d'opinions polítiques, se dirigeix a la conquesta del govern. Clar han parlat moltes lògies qual testimoni cita en Dupanloup; més encara: a Espanya mateix, en el ritu escocès antic i acceptat, que és el qui té més gent granada, veiem, en V Informe citat anteriorment, els alegrois de la secta per posseir a alguns dels caps de partit més famo¬ sos i la morosa delectació amb què afegeix al nom dels prin¬ cipals dignataris, les vegades que han estat diputats, minis¬ tres, governadors, directors de Bancs, etc.

La maçoneria en l’Estat constitueix un verdader cas del Status in Statu ; no té, com la Iglésia, un fi espiritual i ultra- mundà; no mana, com aquesta, als seus afiliats que obeeixin a les legítimes potestats, essent un pecat la rebel·lia; no pro¬ clama el príncep o quefe suprem representant de Déu en l’ordre polític o civil; no diu: Doneu al Cèsar lo que és del

96

J. TORRAS I BAGES

Cèsar: la maçoneria no té Cèsar, la seva sobirania és obscura i amagada, és indiscutible perquè ningú bé no la coneix, i és irresistible perquè més és potència espiritual que no pas fí¬ sica; però és espiritual en els medis, no pas en el fi; ^com ha de tenir un fi espiritual la secta que no creu en l’altre món? Son objecte és, doncs, arrabassar a l’Estat la direcció temporal de la societat que legítimament li pertoca i Déu li té confiada; són dues potestats amb un mateix fi. El comte d Hangwitz, ministre del rei de Prússia, que assistí al Con¬ grés de Verona, féu en aquesta famosa conferència eloqüentís- simes revelacions que proven clarament lo que estem dient. «Acabada la meva carrera, exaltat per adquirir els secrets de la ciència, entrí en les sectes... La curiositat despertada, aní pujant en elles, i encara jove, tenia gran autoritat i ocu¬ pava en la maçoneria un lloc distingit en el capítol dels més elevats graus... En la maçoneria hi havia aleshores dos par¬ tits... L'un era deista, l’altre ateista, tenint els dos guerra declarada entre si; no obstant, els dos es daven la mà per arribar a la dominació del món; conquerir els trons, servir- se dels reis pels fins de l’ordre: tal era llur objecte. En 1777 se m encarregà la direcció d'una part de les lògies prussia- nes... Si no fos per la pròpia experiència que en tinc, mai m hauria pogut explicar el descuit amb què els governs feien els ulls grossos davant d'un tal desordre: era allò un veri¬ table Estat dins de l’Estat ; no solament els quefes estaven en contínua correspondència i usaven xifres particulars, sinó que també s'enviaven ambaixades. Exercir una dominadora influència sobre els trons i els sobirans, tal era el nostre objecte. ..

» Aleshores adquirí la ferma convicció de que el drama començat en 1788 i 1789, la Revolució francesa , el regicidi amb tots els seus horrors , no solament foren resolts en la secta, sinó que eren, a més, un resultat de ses associacions i juraments .» 1

1. Le secret de la Franc-Maçonnerie, per Monsenyor Fava, 1883.

QUÈ ÉS LA MAÇONERIA

97

D’aquestes lleials declaracions del desenganyat comte d'Hangwitz provingueren en gran part les disposicions prohi¬ bitives de la secta, que algunes nacions adoptaren.

Però tornem encara al ferm terreny dels principis. ^En virtut de què és lícita l’existència de la maçoneria? i En qui¬ na potestat fonamenta el seu dret de viure? ,-D’on rep la legi¬ timitat? D’enlloc. Per això no sabem que ella mai hagi plan¬ tejat aquesta qüestió, perquè instintivament coneix que seria vençuda. No cal dir que no pot invocar com a principi el dret cristià, establert sobre la terra pel Fill de Déu; ni el dret his¬ tòric que ella es proposa enrunar; ni el principi democràtic de la sobirania nacional, perquè, segons els principis de la secta, la sobirania no és la nació, sinó la lògia. Per tant, el dret de la maçoneria no és, segons ella, derivat, sinó ori¬ ginari; no participat, sinó absolut, propi, essencial; és a dir, im dret diví; davant d'ella tota potestat deu abaixar-se, tot dret desaparèixer; ella és el vital esperit que deu animar totes les institucions socials, la qui té la missió de regenerar tota l’espècie humana.1

L'Estat se separa de la Iglésia i s'uneix a la Maçoneria

La secta astutament comença proclamant la seva indife¬ rència en fet de religió: a totes les respecta, deixa els seus en aquesta part en llibertat absoluta; encara els permetrà, si les circumstàncies hi porten, perdre part en els actes del culte diví, perquè el pecat de sacrilegi no existeix pels ma¬ çons, puix que sols són sagrats ells mateixos. Valent-se com d'arma del principi de la llibertat religiosa, combaten primer la unitat del culte nacional, després sol·liciten, en nom de la

7

1. Instrucción de primer grado. Rito francès moderno. Pag. 4.

98

J. TORRAS I BAGES

humanitat i del sentiment religiós, la tolerància de les altres religions, després en odi als privilegis demanen la igualtat de totes; i, per fi, consentit ja l'edifici religiós amb tantes i tan fortes sotragades, demanen l’enrunament del Cristianisme, que se'l tregui de l'august tron des del qual presidia la socie¬ tat i que s'hi col·loqui en son lloc la deessa Raó.

tQuè és, en efecte, sinó l'entronitzament de la deessa Raó lo que ara està passant en l’Estat maçònic per excel·lència, ço és, la França contemporània?

La separació de la Iglésia i l'Estat, diu el Sant Pare Lleó XIII en sa Encíclica, és el que sempre tenen els maçons en la boca; i, en efecte, d’aquest principi en fan el seu cavall de batalla; la secularització de l’Estat, la independència del Poder: veus aquí, no el seu ideal, sinó el seu crit de combat. En nom de la llibertat combaten per la tirania; sota les apa¬ rences de voler la independència del Poder, s’encaminen a la conquesta d'ell per a fer-lo instrument dels seus designis: en una paraula, volen treure la Iglésia de son lloc per posar-hi la secta. A la inspiració cristiana informant les institucions socials hi substitueixen la suggestió sectària; i apoderats ja del govern abandonen el mot i la divisa de llibertat, i no per medi de la persuasió, no valent-se de les raons que convencen, sinó dels decrets que lliguen, de la força bruta que esclavitza, els amables liberals arranen les antigues institucions nascudes del cor de la nació, destrueixen les fundacions dels venera¬ bles progenitors i tiren a terra lleis, consuetuds i veritables llibertats amb una brutalitat desconeguda dels conqueridors de l'Edat Mitjana, que moltes voltes respectaven les consue¬ tuds i lleis de la raça vençuda. Mes el Cristianisme, un cop vençut pel maçonisme en les esferes governamentals, quan la maçoneria logra ocupar el lloc de la Iglésia, no deu aques¬ ta esperar d'aquella cap mena de contemplació. Els cristians són els esclaus dels maçons, amb son diner han de contribuir a pagar lo que abominen; veuen llurs fills arravatats de la casa paterna on creixien a l'ombra del sant arbre de la Creu i se'ls instruïa en els fonaments de la religió cristiana, ésser

QUÈ ÉS LA MAÇONURTA

99

portats a l’escola sectària d’on amb ignomínia han llençat la imatge de Crist, de qual llei no pot parlar-se sens incórrer en pena; i allí, en lloc del Catecisme, se’ls ensenya amb els manuals de Pau Bert; és a dir, són informades les infantils intel·ligències no amb la fe cristiana, sinó amb la llum ma- çònica. Les sectes totes parlen de llibertat i pràcticament to¬ tes segueixen el costum del fals profeta Mahoma: Creu, o si no, moriràs. La maçoneria, una volta guanyat el poder, no és menys cruel que les altres.

Tot ho sacrifica a son ídol; els malalts se troben perfec¬ tament servits i consolats en els hospitals per les Germanes de la Caritat, que són un bàlsam pel seu esperit i una provi¬ dència pel seu cos: no importa; les Germanes no porten el senyal de la Bèstia (usant el llenguatge de l’Apocalipsi); 1 és a dir, no tenen el signe maçònic; doncs, que sien sacrificades les Germanes; primer és la secta que el consol, que la salut dels malalts. Aquests són ciutadans que amb son diner han sostingut l'hospital, el qual ha sigut fundat per persones pia¬ doses i catòliques; no importa, diner, conveniència i conscièn¬ cia deuen sacrificar-se davant del nou Moloc. La llei de races, aquell antic costum dels prínceps cristians de deixar als po¬ bles vençuts la seva religió, de no forçar a ningú en fet de consciència, de permetre la constitució de la família en con¬ formitat amb llurs creences, és una antigalla pròpia d’un temps de despotisme; la llibertat maçònica demana una sola llei, i aquesta és el dret únic, d'ella ningú s'escapa; és la voluntat del déu maçònic, el Gran Todo, el qual, encarnat en l'Estat, lliga amb fortes cadenes els desgraciats a qui ha topat la mala sort d’ésser súbdits seus.

Al repudiar l'Estat a la Iglésia per a unir-se a la maçone¬ ria, al pendre el pensament maçònic per criteri governatiu, comença inevitablement una tongada de persecució contra els catòlics; no hi haurà potser tortures pel cos, serà persecució

1. Cap. XIX, v. 20.

100

J. TORRAS I BAGES

legal, però hi haurà exquisits turments per l'esperit; l’Estat se converteix en botxí de la Iglésia, i en ses mans la Llei és el cruel llaç escorredor que tira al coll d'aquella filla del cel, per a llevar-li la respiració i la vida.

V

Naturalisme cristià i naturalisme maçònic

Aquesta desastrosa secta que es vol ensenyorir de tot, s’ha valgut com de medi principal per a apoderar-se dels ànims, de la corrupció de conceptes nobilíssims, dolços en gran ma¬ nera pel cor de l’home. El concepte de llibertat, la paraula llibertat, que sempre serà encisadora per la racional criatura, que sonarà sempre a l'orella del cristià com un mot diví, puix que per la llibertat de l'humà llinatge el Fill de Déu baixà a la terra i morí crucificat; la llibertat, que sempre significarà per l'home un atribut que ens dóna una certa semblança amb el mateix Déu, la maçoneria l'ha corrompuda, ha tret d'ella el significat de potència sens restricció alguna per a obrar el bé, substituint-li la significació de bestial llicència que no deu obrar segons el dictamen de la recta raó, sinó segons les exi¬ gències dels insubordinats apetits. El naturalisme, és a dir, la interpretació i seguiment de la naturalesa, ningú l'ha tin¬ gut com la religió de Crist; més encara, la llei cristiana és la llei natural amb poquíssim més, com diu amb sa profunda senzillesa l'Angèlic Doctor; 1 i això encara és tan sols com el perfeccionament de la naturalesa, com sa fermança i defen¬ sa. Per espai de molts segles, les generacions humanes que formaren aquella primitiva Iglésia nascuda amb els primers Pares no tenien altra llei que la natural; i fins avui dia el cristià considera com a membres de la seva Iglésia aquells

1. Summa theologica, 1-2, q. 117, a. 4.

QUÈ ÉS LA MAÇONERIA

101

homes que, si no poden contemplar la Creu del Calvari, en canvi observen plenament la Llei natural, i amb els ulls po¬ sats en el diví Autor de la vida esperen d’Ell el remei de llur flaquesa i el premi de sa fidelitat.

Mes aquests adoradors de la naturalesa, els apòstols del culte d'ella, els maçons, que, segons ens diuen en llurs llibres litúrgics i en sos tractats fonamentals, se proposen establir per tota la terra, en substitució de la religió de Crist, la re¬ ligió de la naturalesa, entenen el naturalisme d’una altra manera. Per ells el naturalisme és l'epicureisme; extrauen de la naturalesa humana lo que li és essencial, lo que la cons¬ titueix tal, lo que li dóna noblesa i veritable valor, fent-la reina de tot lo altre; prescindeixen de les exigències de l'es¬ perit i tan sols troben real l’ínfim i baix, moltes voltes lo que no és la naturalesa, sinó el vici, la corrució d'ella. És això conseqüència necessària del principi fonamental i gene¬ rador de la maçoneria. Aquesta suposa l’home perfet, és a dir, el suposa Déu; provat queda en els articles anteriors. De consegüent, essent Déu res hi ha en ell de mal, tot és bo i excel·lent; res té que degui reformar-se, cap de ses tendències reprimir-se; lo que li plau ha de dar-se-li, quod. illi placuit ius est. Veus aquí la verinosa font del naturalisme o realisme de què s’exclama el Sant Pare en la seva Carta Encíclica. Això ha d’ésser la mort de la civilització, convertir els homes en veritables alarbs i fer impossible una ordenada i tranquil·la societat. El primer resultat del naturalisme, fill de la maço¬ neria, és la idolatria de pitjor mena. Sabut és que els antics, en el temps en què la Llei natural s'anava apagant en els cors dels homes, i les passions s'apoderaven de la voluntat humana, acabaren per deïficar els vicis; i avui dia, ^on tiren la literatura, l’art, la que per antífrasi vol encara ésser ano¬ menada filosofia, fins la mateixa legislació, sinó a fer irres¬ ponsable el vici, abolint el delicte i el pecat, i constituint-lo fi, descans i verdadera beatificació de l'home? ^No sentim

102

J. TORRAS I BAGES

cada dia els sectaris mofar-se de tot altre plaer que no sia el dels sentits? ^No veiem a la secta que va enrunant els antics altars i no en deixa d’altres que els de Mercuri i Venus?

Mes ja no solament vol la destrucció del temple cristià, destrueix, a més, el santuari de la pàtria i de la família. Pel maçó no hi ha pàtria; la ven si d’això en resulta profit per la secta; ^qui no sap la història del maçó Riego en la suble- vació dels països americans per a separar-se d'Espanya, sa mare pàtria? ,-Qui no es recorda del fet inaudit de la monar¬ quia sarda, governada per maçons, entregant a la França una de les pedres fonamentals de sa casa pairal? I avui dia ma¬ teix, els maçons capitostos en Y Informe del Suprem Consell del 33 grau del Gran Orient d'Espanya, se glorien, com ja havem dit en altre lloc, de la protecció i sosteniment que els seus antecessors en la secta donaren a la usurpació napoleò¬ nica en nostre país; mes això no els priva d'assistir a la pro¬ cessó patriòtica de Madrid, el 2 de maig, en honor de les víctimes de la independència pàtria. jOh hipocresia, o, tal vol¬ ta, ceguetat, verdaderament sectària!

Maçoneria i amor de pàtria són dues coses que no poden estar juntes. No volem suposar que no hi hagi maçons que estimen llur pàtria; tenim la seguretat de que n'hi ha, com hi ha, per desgràcia, cristians carnals, a pesar de professar una llei espiritual; mes això no és la conseqüència del prin¬ cipi, és la infidelitat a ell. Per natural conseqüència la maço¬ neria destiueix el sentiment de pàtria. ^Què és aquesta sinó un conjunt de creences, de tradicions, de costums i de lleis? La maçoneria té per objecte destruir aquest sagrat conjunt, ella es porta el motllo que ha de donar forma al país; de consegüent, és indispensable l'anihilació de lo que existeix, per a després reconstruir-ho a sa imatge i semblança. La pଠtria no és la terra i les roques del país; ho serà pels natura¬ listes, no pas pels homes que no han corromput sos senti¬ ments naturals: la pàtria és una cosa espiritual encarnada en el terreny que trepitgem; com la casa natal en què tenim posats els nostres afectes, no és l'argamassa, les pedres i les

QUÈ I?S LA MAÇONERIA

103

bigues, sinó la seva forma, sa existència actual; i encara que amb aquells elements materials se'n construeixi una altra, direm que no és la mateixa.

Però és inútil argumentar; sant Pau, gran coneixedor dels naturalistes, deia que l'home animal no comprèn lo que és espiritual; i encara afegia que eren sine affectione. I, en efec¬ te, éque no veiem el naturalisme, ço és, el maçonisme, des¬ truir lo que fins ara fou fonament de la família, font de poe¬ sia, condició de domèstica felicitat, llaç dolcíssim d’unió entre els dos sexes de la humana espècie, ço és, l’amor perpetual de l’home i de la dona, base i fonament de la indissoluble unió entre ells, és a dir, del matrimoni? Tothom sap, i la història ho prova d’una manera irrefutable, que quan l’home es fa naturalista, per ell no existeix llaç matrimonial, és un conveni que dura mentre convé; així fa pocs dies ho han declarat les Cambres franceses. Hi ha homes i dones a qui els convé, és a dir, els plau, canviar sovint; doncs, si Déu no hi posa remei, <-no devem témer que arribi un dia en què així com les dones antigues comptaven el nombre de ma¬ trimonis celebrats pels consolats, també les dones moder¬ nes comptin llurs casoris pels ministeris?

Considereu ara quines llavors de civilització porta en son si la maçoneria triomfant. Els àpats sagrats i demés actes de culte en llaor i glòria de la Naturalesa, que la maçoneria celebra en els temps i cerimònies oficialment estatuïts, són com el principi teològic (impròpiament parlant) del natura¬ lisme modern canonitzat i predicat per tota la terra, i que té ja a son servei ciències i arts, espectacles i costums, llibres i periòdics, a tot un gènere que la pública opinió, no sola¬ ment dels catòlics, sinó fins també de molts naturalistes, ha batejat amb un nom propi a més no poder, però que, sens dubte perquè encara no s'és perduda bé la vergonya, li diuen en grec, gènere pornogràfic, que a la lletra significa gènere de bordell. Aquest gènere va ensenyorint-se de la societat; les ciències el defensen, les lletres l'ensenyen, les arts del gravat i del dibuix el popularitzen, la moda l’universalitza,

104

J. TORRAS I BAGES

la seva fetor domina en les ciutats en substitució del bonus odor Christi 1 que abans se percebia en les relacions socials; la secta vol que la carn mati a l’esperit, a fi que perduda l'energia racional pugui més fàcilment fer-se senyora del lli¬ natge humà; i quan un hom contempla aquesta civilització moderna animada pel naturalisme que adoren els maçons, privada de tot element espiritual, pot aplicar-hi perfectament aquella sentència del Voltaire, al llegir el sistema de la natu¬ ralesa de J. J. Rousseau: «A l’oir això, vénen desigs de posar- se a caminar de quatre grapes».

i Quant diferent el naturalisme cristià! La Iglésia és la qui té vera i infal·lible potestat per a interpretar la naturalesa; la seva interpretació és a sa manera autèntica. Per ço la història ens ensenya que ella ha integrat la humana natura¬ lesa en sos drets; per sobre el principi de la força bruta i del nombre (ço és, els principis liberals de no intervenció i de sufragi universal, en sentit de raó col·lectiva) ha restablert el principi de justícia; al pensament dels antics filosops, de que hi ha homes que naixen ja per a ésser esclaus, diferents dels homes lliures, ha oposat el dogma de la fe de la igual¬ tat originària i esencial de tots els homes. La dona, l'infant, el malalt, el captiu, són respectats i atesos on la Iglésia té jurisdicció; mes on domina la Naturalesa, deessa maçònica, i quines institucions i rendes hi ha fundades, quines persones consagrades al consol i assistència d'aquelles febles víctimes de la sort?

Fins ara tothom, els mateixos protestants posaven per so¬ bre lo antic, la filosofia, la literatura, l’art cristians; deien que en els temps moderns o cristians aquelles flors i fruits de la humana intel·ligència tenien un element que mancava molt en el temps d'abans de Crist, ço és, l’esperit; que en els vells clàssics s’hi trobava, sí, exquisida perfecció de for¬ ma, mes no aquella transparència que manifesta i expressa

1. II Corintis, II, 15.

QUÈ ÉS LA MAÇONERIA

105

quelcom superior a lo que es veu i palpa, però que és molt natural. Els moderns naturalistes desprecien i es riuen de l’element espiritual, perquè no creuen en l’ànima; les delícies sensuals els tenen ensopides les més altes facultats intel·lec¬ tuals i no poden capir lo que és superior als sentits i a la imaginació; per a curar-los no basten els arguments, fóra ne¬ cessari que entressin en l’escola d'algun nou Pitàgores. Des¬ prés d’alguns anys de castedat i dejuni, veurien clarament com en la humana naturalesa no solament hi ha carn, sinó també esperit.

Els drets de l'home

El fruit natural, el resultat immediat, l'aplicació pràctica de l'esperit maçònic, la realització en l’ordre polític del gran secret de la maçoneria, el naturalisme es féu en la Revolució francesa. Aleshores l'esperit maçònic quedà triomfant sens restricció per alguns anys, i si després s’ha vist més o menys restringit, no ha perdut el temps ni ha treballat sens profit; de mica en mica son malèfic influx ha penetrat en la societat, la secta ha estès ses branques per tota la terra i ha dominat fins els trons més poderosos. De que aquella revolució fou obra de la maçoneria, ningú pot dubtar-ne després de lo que diuen Lluís Blanc i el comte d’Hangwitz, ja citats; però no solament ho fou en l’ordre dels fets, sinó, a més, en el de les idees. La secta engendrà en son libidinós ventre el naturalis¬ me. A l'eixir el monstre a la llum del dia se li posà un nom innocent en aparença, per a amagar la malícia de la cosa que significava. La declaració dels drets de l'home: veus aquí el naturalisme introduït en l’ordre polític, mes d'una manera amagada; perquè, com diu Monsenyor de Ségur,1 varis d'a¬ quells principis de 1789 són veritats molt velles del dret fran-

1. La Révolution.

106

J. TORRAS I BAGES

cès o del dret polític cristià, que els abusos del cesarisme gal·licà havien fet oblidar, i que la pueril ignorància dels cons¬ tituents prengué per un admirable descobriment; altres són veritats de sentit comú que apar impossible que tan solemne¬ ment se proclamessin en sèrio; mes el mal està en el pervers principi que anima a tota la declaració, el que de veres la constituí una novetat en l'ordre polític i en el dret públic; és a dir, la independència absoluta de la societat. I això, ^no és el principi maçònic, el dogma secret de la secta, el pan¬ teisme humà, aquell Dio è il popolo, de Mazzini? ^Què fou allò sinó una verdadera deïficació de la societat emancipada de la potestat de Crist?

La declaració dels drets de l'home és avui dia, se pot dir, llei fonamental dels pobles; el magisteri de la Iglésia catòlica és reconegut solament pels particulars, mes no pels governs; el liberalisme, triomfant més o menys en totes les nacions de la terra, ha constituït l’Estat modern que es basta a si propi, que si en llurs Constitucions reconeix a Déu, és per a posar-lo sota sa potestat i legislar-lo; no és per ell Crist el Sobirà Mestre dels pobles als quals digué la veu de l'Etera Pare en el Jordà i en el Tabor: Ipsum audite ; la divina auto¬ ritat ha quedat arraconada i Déu ha deixat d’ésser el principi i el fi de les lleis humanes. Treure a Déu de pertot, tal és el fi de la secta; i molts alborotats liberals, no sectaris, con¬ tribueixen a tan nefanda obra; altres s’hi ajeuen sens grans dificultats, creient que així el món pot anar tirant, fent cada home la seva i restant la societat tranquil·la, oblidats de la dita d’aquell antic filosop: que ciutats pot haver-hi sens muralles, sens places o sens teatres, mes no pas sense Déu.

Als grans homes no se'ls cura amb la inacció; més en¬ cara, l'home de coneixements, el verdader metge, no perd el temps atacant solament símptomes externs: cerca la cau¬ sa del mal, estudia el principi corruptor i allí aplica l’opor¬ tú remei. La follia liberal pels drets de l’home ha d’ésser contrarestada per la nobilíssima i ferma aspiració del catòlic de restablir els drets de Déu en la societat. El dia en què els

QUÈ ÉS LA MAÇONERIA

107

homes deixin de considerar-se sobirans; quan creguin i con¬ fessin que no hi ha altre Mestre que Crist, com ens diu l’E¬ vangeli; quan es reconeguin súbdits de la Llei divina i pro¬ clamin el Redemptor dels homes Rei dels segles immortal i invisible, aleshores la maçoneria estarà perduda. Quan en lloc de tenir cada home un rei al cos, tingui cada ciutadà el ver- dader Déu en sa consciència, la societat restarà tranquil·la. En una paraula, com digué millor que tothom el comte de Maistre, «la Revolució que comença proclamant els drets de l’home, ha d'acabar quan se proclamin els drets de Déu».

VI

La Maçoneria i la salvació social

La maçoneria, segons ella diu, ha vingut per a llibertar l’humà llinatge, per a fer feliços els homes i produir la pau i germanor entre ells. Mes pot provar-se i demostrar-se, com dos i dos fan quatre, que la tal secta és causa del neguit que s'ha apoderat dels homes, de la feréstega enemistat entre les diverses classes i de la guerra que més d’un cop ha ja ensan- gonat la terra d’Europa, pretenent cabussar l'ordre establert i fer prevaler, com a forma constant, definitiva i perfectiva de la societat, l’anarquia.

Tres són els perns que sostenen l’ordre social: la Religió, la família i la propietat. Aquell benemèrit escriptor que de¬ dicà sa vida a fer l’anatomia del cos social i a estudiar fins les més humils fibres de què es componen els òrgans tots del mateix, en Frederic Le Play, arribà, guiat per la llum de la raó i la rectitud de sa consciència, en l'ordre social, a la conclusió formulada, en els primers dies del cristianisme, per l'insigne apologista Q. Tertul·lià, al dir, en l'ordre personal, que l'home naturalment era cristià. Al treballar el pensador francès no sols en el laboratori de sa intel·ligència, sinó ob¬ servant immediatament als homes i a la societat en si matei-

108

J. TORRAS I BAGES

xos, al voler determinar la constitució essencial de la huma¬ nitat, ^què ha fet sinó proclamar la veritat, que l'home de fe té ja molt sabuda, de que la constitució essencial de la societat és l’ensenyada pel mateix Crist, o, encara millor, que la constitució essencial i eterna de la humanitat fou con¬ signada i escrita pel dit de l’Omnipotent Pare celestial en les dues taules de pedra entregades a Moisès en el cim del Sinaí, quan la Llei natural anava esborrant-se del cor de l’humà llinatge? Aquest senzill codi de deu articles, que no necessita de cursos de legislació comparada per a ésser comprès, que fou il·luminat per la divina paraula de Jesucrist, veus aquí el principi del social equilibri, de la tranquil·litat pública, de la llibertat verdadera. Le Play ha d'ésser admirat i compades- cut. Fou l’honrat home de talent a qui, segons el llenguatge evangèlic, la veritat redimeix; 1 mes, què aquest etern perdre temps en arribar, per l’experiència o per la raó, a una veritat que ja per segles i segles la cristiana Europa tenia sabuda? Al proclamar el savi economista, des de la seva càtedra de París, la necessitat, per la pau entre els ciutadans, de la restauració social del Decàleg, de la caritat en les re¬ lacions mútues entre els homes, <-què ha fet sinó reproduir en llenguatge científic lo que mil obscurs i ignorats frares havien predicat i prediquen en tots els pobles de la cris¬ tiandat?

A l'escriure aquestes paraules en res volem rebaixar el mèrit de l'insigne Le Play; el considerem un dels més il·lus¬ tres pensadors del segle. Mes ara, encara que sia en les planes d'un humil setmanari, és bo preguntar: <:Hi ha, com s'ou cada dia, fins de boques molt cristianes, una verdadera qüestió social? i Havem d'esperar l’aparició d'un geni desco¬ negut que vingui a donar una solució a un problema que nin¬ gú sap resoldre? No; Crist és la resolució de tots els proble¬ mes, el Salvador de totes les generacions, la plenitud de la

I. Joan, VIII, 32.

QUfc ÉS LA MAÇONERIA

109

Llei. Per això el mot problema social és una paraula imprò¬ pia; hi ha, sí, dificultats socials, mes la manera d'acabar-les no és desconeguda; pot haver-hi guerra entre les diferents classes, mes tothom sap que no ha d'acabar amb la victorià de l'una i l’avassallament de l'altra, sinó que la terminació cristiana, la pau social resultant, ha d ésser la canta . cert que hi ha grans dificultats que no queden desvanescu- des amb dir: la caritat tot ho compon; per aixo la caritat és enginyosa, i Déu ha donat als homes intel·ligència per a estudiar la manera d'acabar-les amb suavitat, i tot i e a catòlica Iglésia sap que la fórmula de l’amor a Deu i al prò¬ xim expressa la medecina que infal·liblement cura to a ma laltia individual i social. Creiem els estudis econòmics en sen¬ tit cristià d'una gran importància per a arribar a a Pau s0 cial que avui dia tothom enyora, mes és d’una verdadera ne¬ cessitat la destrucció de la maçoneria per la solidesa i dura¬ ció d'aquesta pau.

La secta, lo mateix en sos treballs de sota terra com en els que practica a la pública llum, tant en lo que ía de Ics lògies com en lo que legisla des del govern de les nacions s'ha proposat la destrucció de la Religió . de la família. No cal reproduir lo que havem dit de que sa rehgió és la de l’adoració de la humanitat, és a dir, de si matertos, Uu aspiracions matrimonials menen cap a la teoria i a la pràc¬ tica de l’amor lliure; ço és, el nihilisme en les creences ’}• de consegüent, en els costums. Respecte de la propietat els maçons no parlen tan clar; molts d'ells són ncs tothom